divendres, 31 de desembre del 2010

Espantapersones

Hi ha algunes adaptacions al medi de determinades espècies animals que ens passen desapercebudes, de tan subtils com són.

Sempre s’ha dit que la postura que adopten els corbs marins amb les ales obertes és per eixugar-les. És fals. En realitat és una burla. Entre ells l’anomenen secretament “espantapersones”.
Està clar que no espanten ningú. Però s’inspiren en el giny humà anomenat espantaocells, que, de fet, no espanta cap ocell i més aviat serveix per fer una paròdia de l’ésser humà com a tal.

Doncs els corbs marins, catxondos com són, ens copien la iniciativa, per fer-se una broma entre ells, una referència irrespectuosa als reis de la creació. No acabem d’adonar-nos-en perquè als corbs marins ja els ha deixat de fer gràcia. Abans, quan algun d’ells descobria un rei de la creació pels voltants, feia el gest i els altres es petaven de riure. Però ara ja no. El ha quedat com un acte reflex, un costum agredolç.

Saben que els reis de la creació s’estan treballant a fons la seva immediata extinció com a espècie animal, emportant-se amb ells una bona col·lecció d'altres espècies. I això no fa riure ni els corbs marins.

Bon Any

No creiem que el 2010 hagi estat el pitjor any possible ni que el 2011 hagi de ser el millor de tots. 
Sabem que segurament hem desaprofitat moltes oportunitats de l'any que acaba, i no estem segurs de saber-les aprofitar a fons l'any que ve.
Però estem vius i contents i amb ganes de millorar. I la intenció és continuar.
Desitgem que la vostra també.
Resumint: bon any! 

dimecres, 15 de desembre del 2010

Dues maneres de mirar

En el darrer llibre d’en John Berger traduït al català, Amb l’esperança entre les dents, hi ha un article dedicat a dues fotògrafes totalment desconegudes per a mi. I si ho diu en Berger, un s’hi ha de fixar una mica. Us comparteixo els inicis de la meva doble investigació.

Una és Ahlam Shibli. La seva autobiografia a la xarxa és completíssima: “Vaig néixer a Palestina el 1970. Visc a Palestina.” Ja està.
En Berger hi fa referència per una exposició anomenada Rastrejadors. Segons el llibre publicat per la mateixa Shibli: Trackers. Són els beduïns que han entrat a l’exèrcit israelià per fer la feina bruta. Segons Berger “són ells qui van al capdavant quan el comando sospita que hi pot haver resistència, per tal d’eliminar les mines del terreny, els franctiradors i les possibles emboscades.”

¿Per què s’hi apunten, aquests beduïns, a l’exèrcit “enemic”? Dóna la sensació que cal una explicació lenta, amb molt de silencis, per poder-ho entendre. Les vivències que en Berger explica al llibre, i les imatges de la Shibli, hi poden ajudar. Un tema complex, que va una mica més enllà (o molt més enllà) de la complicada situació de la zona.

Quatre fotos capturades a la xarxa:

L’altra és Jitka Hanzlová, una txeca emigrada a Alemanya, nascuda el 1958 als Càrpats. Bona part de la seva obra fotogràfica, de què Berger se’n fa ressò, és feta a les zones boscoses d’on va néixer.

A l’article s’especula sobre l’efecte de benvinguda que tenen les fotos de paisatges. La natura que acull qui la fotografia després d’haver rodat pels aeroports fins arribar-hi. Però “a les fotografies de la Jitka no hi ha cap benvinguda, són preses des de dins. L’interior pregon del bosc, mirat com si fos l’interior d’un guant amb la mà posada.”
Certament sorprenen de com poden ser tan intenses des de la seva extrema simplicitat. Inquieten com la presència d’algú que amb la mirada veus que sap molt però que no bada boca.
Quatre fotos capturades a la xarxa:

dilluns, 13 de desembre del 2010

De Sant Ander a Satan Der

Vaig amb tren a BCN. En el trajecte d'anada, una senyora gran, pagesa pel que explica, seu al darrere i conversa amb la seva veïna de seient. Li manifesta amb vehemència que ella no entén on són els diners. Tothom en tenia, fa quatre dies, tothom en feia córrer, tothom comprava de tot, i de cop i volta han desaparegut. El govern n'ha donat un paltricó als bancs però segueixen sense aparèixer. No en té ningú. ¿On són?
Arribo a Barcelona i passant pel passeig de Gràcia em trobo en José Luis davant d'una sucursal del Santander fent el seu catorzè dia de vaga de fam. Veig que és un discapacitat de Balsareny al que volen fer fora de casa seva al·legant que l'assegurança no cobreix el seu cas perquè no havia avisat que es discapacitaria encara més. Té un bloc on s'explica. (Aquesta imatge és extreta d'allà mateix).

Faig la meva feina de funcionari, per la qual em paguen un set per cent menys que abans (però ¿què és això comparat amb la baixada de nòmina que estan patint els pobres controladors? encara sort que em paguin per fer una feina que m'agrada) i, en acabar, torno a casa, amb tren.
En el viatge de tornada em passen un diari del dia abans i a les pàgines centrals em trobo que parlen del cas del José Luis i d'altra gent que han caigut en picat des de les bonances creditícies. El senyor del banc que els deia gasteu gasteu amb un somriure d'orella a orella ara els fa cara d'ogre (que em disculpin els ogres per la comparació) i els reclama el que van gastar i el que no.
I la visa oro esdevé una carta de desnonament o d'embargament o de confiscació.
Jo també em pregunto, igual que la senyora de l'anada, ¿on són els diners? ¿qui s'ha amagat el "botín"?

dilluns, 6 de desembre del 2010

Passo la mà per un penis de pedra.

El frego per tenir sort a la vida i per desitjar prosperitat a una ciutat que fa dos mil anys va començar a desaparèixer.

En el penis hi ha la seva derrota, el seu declivi, la seva entrada en el silenci, l’esvaïment dels seus crits, del pas de la gent, de l’aturada del seu pas.

En aquest penis invariable hi ha els canvis de la història, la conversió sobtada d’una gran ciutat en una trista ruïna, la mort inesperada que poc preocupa a l’individu traspassat, que li és exactament igual, quan cada cadàver es converteix també en un símbol de pedra, més efímer i més ocult que no pas aquest fal·lus calcari.

Gros, erecte i polit; brillant pels greixos de les mans que l’han fregat, com la meva, exorcitzant el no-res inevitable.

No sóc jo quan toco el penis de la muralla romana. Sóc tots els romans, i els grecs i ibers llatinitzats, sóc els bàrbars i visigots i àrabs i carolingis i pagesos i artesans i pescadors i nobles i llecs i ocupants i saquejadors i pagesos i vinyataires i arqueòlegs i represaliats i turistes i estudiants, i un cop he estat tots ells torno a ser jo, individu sintètic, ínfim i sublim, implorant la sort de què disposo i que no aprecio, la de la vida, la de ser-hi encara, justament ara, justament aquí, ofrena reduïda de qui no sap què l’espera i que demana que no li ho diguin.

Deixo de fregar-lo i continuo cap al fòrum.

diumenge, 5 de desembre del 2010

Fer el pas-zebra

És Nadal. Temps de fer el pas-zebra (pronuncieu-ho estil Montilla).

Hi plantarem els treis reis i el santa claus quan encara eren amics.

El posarem en un racó que no faci gaire nosa per passar.

Presidirà els nostres àpats més nostrats i tradicionals.

L’omplirem de neu, que fa més Nadal.

Tot i que diuen que aviat els conceptes Nadal i pas-zebra quedaran definitivament separats. Coses de la política.

dissabte, 4 de desembre del 2010

¡Me llaman abandonao!

Foto: Angel M Romero
Algú de la meva família (no diré qui, tot i que em consta que li seria ben igual que ho digués) té el costum de fer “detallets” als treballadors i treblladores de les administracions públiques que tracta assíduament o que creu que han estat eficaces en la gestió que l’afectava.

Un cop li vaig preguntar que per què ho feia i em va respondre: “Qui unta, les rodes li corren.” Un aforisme que no havia sentit mai abans. Un aforisme contundent. Un aforisme que m’ha tornat més d’un cop a la memòria. Per exemple...

Mirant el bloc que en Víctor Pàmies té sobre frases fetes, on mai no hi he trobat l’aforisme familiar. ¿Serà, doncs, una dita estrictament personal?

Pensant si jo ho faria (això dels “detallets” i decidint que no, i pensant per què no ho faria si perquè no creuria que fos convenient o més aviat que per a fer coses d’aquestes se n’ha de saber, i segur que jo no en sabria.

Intentant imaginar si les noves generacions l’entendrien o no, la frase i el seu sentit. Conceptes com untar s’han tornat anacrònics. I tot allò relacionat amb el manteniment de carros i carruatges ha passat a la història. Com la feina del palafrè. No sé si ells –les noves generacions– entendrien allò de “Porque no engraso los ejes...”

dilluns, 29 de novembre del 2010

Allà érem

Doncs, sí, érem a Tarragona donant un cop d’ull al monument als castellers de la Rambla Nova, quan vàrem poder observar en directe com un inspector de la UNESCO, perfectament disfressat de colom, feia diverses volades al voltant del monument, dissimulant, com si no li interessés en absolut. Una volada i una altra, conscienciós l’home.

Finalment es va posar sobre el cap de l’anxaneta. La veritat és que el que hi va fer allà no presagiava res de bo, de cara que els castells fossin declarats patrimoni de la humanitat. El que hi va fer va ser molt tangible, molt material, molt clar.

Per això vam quedar tan sorpresos quan vam saber que el Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, reunit allà a Nairobi, n’havien acceptat la candidatura. Hem treballat amb diverses conjectures. El que és evident és que l’inspector no va poder arribar a Nairobi i el seu vot no va poder ser tingut en compte.

Sort n’hem tingut. Felicitats escaladors i escaladores de faixes.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Jugar amb els llops

Informació Inicial: Marcos, un nen de sis anys, va ser venut a un senyorito cordovès que l’envià a la serra a tenir cura d’un ramat de cabrits, i allà s’hi passà tretze anys en una solitud pràcticament absoluta, fins que va ser capturat per la Guàrdia Civil que el retornà a la civilització, a la humana, o sigui.
Marcos Rodríguez Pantoja

Primera revisió dels fets: un mestre balear coneix la història, s’entrevista amb en Marcos Rodríguez Pantoja i en fa una tesi que –ja llicenciat en pedagogia– presenta sota el títol La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El mestre es diu Gabriel Janer Manila.
Gabriel Janer Manila

Segona revisió dels fets: el mateix mestre, després llicenciat, i després catedràtic en Antropologia de l’Educació i pare d’una escriptora famoseta, revisa la seva tesi i la converteix en una novel·la –He jugat amb els llops– i li atorguen el premi Joaquim Ruyra 2010 de narrativa juvenil. La primera edició és del febrer de 2010. La segona edició –fent servir com a portada el cartell de la pel·lícula– és de l’octubre (i un servidor que la llegeix).
Portada del llibre

Tercera revisió dels fets: un cineasta andalús, Gerardo Olivares, conegut per 14 kilómetros, entra en contacte amb la història i en fa un guió que després porta a la pantalla amb capital alemany i andalús. La pel·lícula es va estrenar ahir divendres (i un servidor que la mira).
 Gerardo Olivares

Quarta revisió dels fets: el programa Informe Semanal en fa un reportatge, barrejant l’experiència i la situació actual del seu protagonista, amb la visió personal i pedagògica del novel·lista, i amb repetides referències a l’estrena immediata de la cinta (i un servidor que el veu).
Entrelobos

Cinquena revisió dels fets: un blocaire de certa edat (un servidor, vaja) constata en divendres i escriu en dissabte com el guionista visual ha convertit la recreació literària amb intencions antropològiques en una faula de senyoritos i bandolers i guàrdies civils. Els plantejaments sobre veracitat, llenguatge i adaptació a un medi extrem queda reduït a versemblança visual, repetició de rutines i una simple escassetat de lèxic resolta amb música trepidant.
Fotograma de la pel·lícula

Conclusió: hom no sap si són diferents perspectives de la mateixa realitat (els presumptes records, la recreació literària, la recreació cinematogràfica, el reportatge periodístic, la ressenya comunicativa) o simples manifestacions propagandístiques de productes derivats d’una hipòtesi, el merchandising de la futilitat. Cadascú promocionant un producte diferent, el propi, l’apropiació d’un producte aliè.
Article de l'època en què Marcos va ser trobat

Crec que com a mínim parlem de productes interessants en bona part dels casos: el personatge com a producte d’ell mateix, fruit d’una realitat inconstatable i incontestable; el treball de camp i la novel•la com una narració reeixida i rica en matisos; la pel·lícula d’aventures amb llops i coves i rebons i requetedolents amb diverses aportacions del Rodríguez de la Fuente i del Walt Disney; i el reportatge televisiu com a mecanisme de difusió tant d’un fet cultural com de patrimoni natural.
Marcos i un llop; fotograma de la pel·lícula

Perdoneu-me que no faci cap valoració del post de l’esmentat blocaire. O sigui aquest.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Freesança

Ha començat la campanya i ja frisso.

Ja frisso per mirar cada dia la bústia esperant les cartes d’aquells que diuen “El tripartit ha estat fabulós; per això no volem tornar-hi”. O aquells altres que proclamen “Por una Cataluña limpia, fuera moros y catalanes”. O aquells que diuen: “Ara sí que ho fotrem bé, que us fotrem a tots, vaja.”

Ja frisso per mirar cada dia els espais urbans reservats i els no tan reservats amb els cartells de candidats amb poca calba, poca corbata, poca ganyota, poca arruga, poca vergonya, que et miren directament als ulls.

Ja frisso per mirar cada dia la tele i escoltar cada dia la ràdio com hi surt la meva veïna explicant el seu cas i que per això em convida a votar el mateix que ella, o el senyor aquell que m’explica amb tota naturalitat el que s’ha hagut d’aprendre de memòria.

Ja frisso perquè arribi el dia que anirem a votar i demanarem si podem fer-ho quatre vegades perquè estem indecisos entre quatre partits, que tots quatre ens semblen sincers i honestos, dirigits per gent sana i amb un clar esperit de sacrifici per la comunitat.

I ja frisso per tornar a casa a mirar el resultat sabent que en tot aquell muntatge s’hi ha gastat una picossada que els bancs hauran subvencionat a canvi de continuant essent els que manin, però no patiu, que ells ja saben que finalment ho pagarem els votants, els màxims beneficiats.

Democràcia, sí, però segur que deu haver-hi una altra manera. Tot i que tal vegada no deu interessar.

Ostres, i aquesta imatge electoral, no sé en què em fa pensar. ¿Votar en blanc és ser del Madrid?

dimarts, 9 de novembre del 2010

Ibérica - Ricky Dávila


Puges al vagó del tren. Tu i la teva motxilleta on portes el menjar per tot el mes d’estada a Ibérica.
Vas mirant per la finestreta i de tant en tant fas una foto. Saps que sortirà moguda però és igual.
I mires la gent que seu al davant. No porten motxilla amb menjar per tot el mes. Per això baixen uns i pugen uns altres.
I els fas una foto mentre t’estan mirant. N’hi ha algun que somriu, però pocs. A Ibèrica no hi ha gaire motiu per somriure.
Quan se t’acaba el menjar de la motxilleta baixes i reveles les fotos. Efectivament totes t’han sortit en blanc i negre.
I apa, que tens milers de tuperwares per netejar. 

dilluns, 8 de novembre del 2010

Talent Latent

Us comento una altra de les exposicions tarragonines de SCAN. El comissari, Jesús Micó, l’ha titulada Talent Latent.
Venneer IV - Levi Van Veluw

Pots entrar sabent que és una selecció de tretze artistes emergents de la fotografia. Diria que la majoria de noms no em diuen res, però mentiria. En realitat, no n’hi ha cap ni un ni una que em digui res.

Lady 1 - Cecile Decorniquet

Quan en surto se m’acut l’etiqueta “bricoequilibri”. No me la feu explicar gaire que no sé si me’n sortiria, però m’imagino una tasca de selecció d’aquelles de “compensar com pensar”, és a dir: com ser absolutament agosarat sense resultar radical, com ser tecnicista sense caure en classicismes, com explicar una història però que no sigui una història...

Tribus - Lucía Herrero

Tretze flors en tretze testos.
Ara bé, tant les flors com els testos, són impecables i marquen tendència.
Mirando el cielo - Rosa Basurto


T’entendreixes amb les monges seglars i diligents de l’Anastasia Khoroshilova, et surt un rictus estrany a la boca mirant els ulls desllorigats que fotografia la Cecile Decorniquet, et reconeixes en els freds ninots de la Danae Panchaud, et desreconeixes completament amb els nois d’aparador d’en Juan Carlos Martínez, et sorprens amb els materials dels autoretrats d’en Levi Van Veluw, somrius amb les colles serioses de playeros de la Lucía Herrero, revius antics debats sobre nacions i banderes amb en Marc Beckman, busques la trampa digital als paisatges amb miratges de l’Oliver Roma, mires els detalls de les maquetes il·luminades d’en Rafael Lafuente, reconeixes els estornells propis i aliens entre les boires i nuvolades de la Rosa Basurto, analitzes com a voyeur la intimitat compartida de la Sabine Koe, viatges als horrors de la crònica religiosa d’en Toni Armengual, i acabes emocionant-te amb el doble recorregut vital d’en Tomàs Correa.

EssentialSabine Koe

Fantàstic, sí. Com quan surts d’un menú degustació i no saps si has començat per les postres.
Cotidiana - Tomás Correa

diumenge, 7 de novembre del 2010

¿Déu?

La raó no és déu ni deessa. Per definició.

I els déus segueixen allà, al seu prestatge, o al seu cosmos, no sabem si esperant la nostra resposta, el nostre rebuig o la nostra submissió, o simplement indiferents a nosaltres, a les nostres necessitats i actituds.

M'ha coincidit (¿existeixen les coincidències?) una visita a Tàrraco i el fet d'escoltar tot de gent com s'acarnissen entre ells sobre la importància d'una visita d'algú presumiblement deplorable, però que té ja en vida la categoria de sant. A Tarragona els emperadors romans ja explotaven aquest mateix recurs fa vint segles. Eren déus en vida.

I encara una nova coincidència: visitava embadalit una exposició fotogràfica de la Cristina García Rodero titulada España Oculta que posa de manifest les foscors d'una religiositat si més no supersticiosa. Una col·lecció d'imatges frapant, enterbolidora.

I l'exposició es feia en els locals d'una entitat bancària que, amb nom de taüt, sembla sentir-se per sobre del bé i del mal (segurament no és l'única entitat a qui li passa això mateix).

No us estranyeu que m'hagi fet un embolic dels grossos. Mental, esclar.

I penso: si no jugo a la visita del Papaderoma, ni a l'entronització espiritual dels emperadors, ni al poder absolutista de la banca, ni a la superstició feta ritus popular... ¿què em queda? ¿Estic al marge de l'ètica, la moral i l'espiritualitat? ¿Traeixo la meva cultura?

diumenge, 31 d’octubre del 2010

Barca X

O millor dit, sense la X, que li deu haver caigut, que ja se sap que la salabror del mar és molt abrasiva i es va menjant tot el que pot.
Descartem que la barca sigui d’algun polític del PP o del PSOE, o de qualsevol polític en general que diuen una cosa, en pensen una altra, en fan una tercera tot fent veure que la que fan és coherent amb allò que deien al començament del cicle aquí esmentat.
També descartem que hagi estat el Llop o l’Àvia que hagin arrencat la X de la pobra Caputxeta.
La barca, per si de cas, era ahir a Port Lligat, davant dels ous que tants dividends dóna als empordanesos i que fa que tots se sentin alegrement surrealistes.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Catoia l'enfarinat


La meva inútil simpatia pels darrers representants d'una idea, d'una convicció, d'una cosmologia, d'una rutinarietat.

La meva inútil simpatia pels perdedors pertinaços, per les víctimes propiciatòries, pels suïcides inconscients, pels agònics eterns, pels silenciats invisibles, pels desubicats voluntaris.

Si vosaltres també disposeu d'inútils simpaties us recomano aquesta història increïblement ben contada, d'un original occità i d'una traducció catalana... ¿Voleu més indicis?

dimecres, 20 d’octubre del 2010

El megaputiclub


 Foto La Clau
Vaig conèixer la noticia fa uns dies a través del noticiari de La Clau.

La notícia s’ha anat ampliant els darrers dies perquè es veu que ha cridat l’atenció. I amb les notícies s’ha anar desvelant la visió dels nord-catalans al respecte: les lleis franceses del 1946 contra la prostitució malgrat les quals s’ha anat practicant més o menys obertament fins als 60 i després clandestinament en salons de massatges i habitacions llogades, amb poc control i amb les autoritats mirant cap a una altra banda. També hem pogut saber com els clients francesos van trobar prou establiments a Figueres, després al redós de la capital altempordanesa, fins al dia d’avui. A partir d’ara disposen d’un megaputiclub a la Jonquera, a tocar de la frontera: 80 habitacions, 120 prostitutes, 3 milions d’euros de pressupost, 600 persones d’aforament, obert de 17 h fins a les 4 h de la matinada o fins a les 5 h els caps de setmana, i un propietari, Jesús Moreno, explicant els detalls: cada noia pagarà 70 € diaris per exercir mentre que els clients hauran de pagar una mitjana de 60 € per mitja hora de servei.

El millor de les notícies del portal nord-català són els comentaris dels usuaris (del portal). Sembla que tots tenen clar que aquest local està pensat per a ells. Tenen clar que això de la prostitució, tant prohibida com legal, és un niu d’hipocresia social sense fons, amb les seves connotacions difícils de pair, d’explotació de persones, d’immens negoci al marge. Tenen clar que en fons hi ha la llei aquella de l’oferta i de la demanda, també en carn humana.

El local es diu “Paradise”, el prostíbul més gran d’Europa. Confio que les prostitutes de carretera trobin un lloc de treball més segur i en millors condicions. Com a mínim això.
 Foto La Clau
 

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Països de butxaca


A Sant Pere de Roda hi ha una torre altiva.
La muralla d’Empúries dorm al sol.
Els turistes omplien els carrers de l’Escala
i moren els homes a les autopistes.


Hi ha un gran silenci a la Fageda.
La tramuntana ho arrasava tot.
L’aigua s’adorm a l’estany de Banyoles.
Al Port de la Selva el mar s’engolfa.


M’han dit que no miri tant el paisatge,
que és mentida el somni i la fe,
però el roure creix en el barranc de sempre
i l’aigua s’esmuny lentament més avall.


El cel no em diu res però m’aconhorta.
Hi ha una estrella que brilla en la nit
i aquells arcs de les galeries són perfectes.
La lluna s’ha aixecat a poc a poc.

Joan Teixidor. Fluvià. Barcelona: Columna, 1989.

El text està copiat de la pàgina corresponent del web http://www.mapaliterari.cat/, com a iniciativa d'Espais Escrits - Xarxa de Patrimoni Literari Català.

És cert que ja està tot inventat, però fer veure que es reinventa quelcom permet sentir que redescobreixes alguna altra cosa. Passejant pel web en qüestió m'ha passat això que dic amb els textos de Joan Teixidor sobre el Fluvià.

S'escau que aquests dies he estat llegint Un país de butxaca d'en Joan Daniel Bezsonoff, que és ple de referències literàries a la Catalunya-nord, ben bé un país de butxaca, i que tot sovint no sabem en quina butxaca l'hem entaforat.

Per completar us en poso un nimifragment:

"A mig camí entre les llengües estrangeres i una llengua massa coneguda, el català, amagat a la meua memòria, m'apareix blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d'Empúries."

dimecres, 13 d’octubre del 2010

M50


Així s’anomena/ava la carpeta on he anat acumulant els fitxers que m’enviaven per a l’aniversari de la meva companya.
En feia 50 i jo havia demanat a –aproximadament– 50 persones que li dediquessin una cançó i així fer un recopilatori de 50 cançons.
Ha estat bé. Regalar-les-hi, no cal dir-ho. Però anar-ho preparant, encara més. Cada cançó que m’enviaven –o que em deien i havia de buscar– era una petita sorpresa –o una gran sorpresa–, com palpar un secret amb les mans, i, en molts casos, no acabar de descobrir què és.
A la fi, el què és no és important, sinó el com. Quan els sol·licitats li han anat explicant quina cançó han triat i com és que se’ls ha acudit, o com és que tenien claríssim que havia de ser aquella, és quan la cançó ha assolit el seu objectiu a la vida.
Ara hauríem d’escriure una carta al José Guardiola y Rosa Mary, al Bosé, al Serrat, al Fito, al Sisa, als Manel, als Lax’n’Busto, als Sau, a l’Aretha Franklin, al Simon, al Garfunkel, als Mocedades, al Rossini, al Joan Baptista Humet, a l’Ana Belén, al Víctor Manuel, a la Mariona Font, al Juan Perro, als B52’s, al Sabina, als Corrs, al Mike Oldfield, a la Norah Jones, al Ricardo Arjona, al Llach, al Diego Torres, a la Rosanna, al Richard Cocciante, als Chicago, al Chaval de la peca, a la Mariza, al José Mercé, al Miliki, al Louis Armstrong, al Johnny Reid, als Pets, a la Mariona Font, als Nach, a l’Alejandro Sanz, als Locomía, al Jimmy Cliff, a la Barbra Streisand, al Sergio Dalma, al Nat King Cole, al Don McLean, i al Jaume Moreno i al Ricard Julià... Una carta per agrair-los la seva col·laboració i perquè sàpiguen que el seu esforç no ha estat totalment inútil. Han posat música a un fragment de vida compartit amb una persona.
Felicitats pels 50!
Ara a la carpeta s’hi acumulen les fotos que van enviant els que van venir a dedicar-l’hi la cançó en directe.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Robert Plant a Sant Miquel de Fluvià

Al costat del monestir de Sant Miquel hi ha un baix relleu que representa el sant, matant el dimoni amb una mà i amb unes balances a l'altra per comprovar que els pes de les ànimes no és major que el d’una ploma.
Havia vist aquella imatge un piló de vegades.
A casa tenia el quart disc dels Led Zeppelin, aquell que van voler editar sense títol tot i la resistència de la companyia discogràfica. En comptes de títol havien posat quatre signes esotèrics i cabalístics, un per a cada membre del grup.
El d’en Robert Plant era una ploma dins d’un cercle.
Fins fa poc ignorava que la ploma del cantant dels Led Zep i la de les balances de sant Miquel era la mateixa. La ploma de Maat, la deessa egípcia de l’equitat i la justícia, també adoptada –com a símbol– pels que feien de l’escriptura la seva principal activitat. Aquella ploma, ja en temps dels egipcis, servia per sospesar el pes del pecat dels feligresos. I és que el catolicisme, com a única religió vertadera, no va copiar res de les altres religions falses i paganes.
Doncs ara en Robert Plant torna a treure disc. Atrevidament diferent dels anteriors. I torna a fer servir la ploma de Maat, però en un context totalment diferent, un context circense.

La primera cançó del disc és de Los Lobos. La dansa de l'àngel. ¿Us ve de gust de veure’n el vídeo? No cal anar a Sant Miquel de Fluvià a escoltar-lo. Tot i que...

Des(í)dia

Dia desvalgut, sense esma, sense iniciativa, sense energia, sense entusiasme, sense vida.
He anat i he tornat, com si no m'hagués calgut tornar-ne per no haver-hi anat.
Immòbil, de dins i fora, malgrat tots els xarbotaments. Inexistent de mi.
Desdia. Un dia perdut, a la meva edat, hauria de ser pecat mortal.
En totes les filosofies i en totes les religions. Imperdonable.
Necessito ràpidament un confessor, fer ofrenes a alguna deessa, algun acte de purificació.
He estat tot un dia a Barcelona per fer només aquesta foto (i comprar dos discos).

dilluns, 11 d’octubre del 2010

John Berger i Guerrilla Girls

Comparteixo la visió del món de l’art que proclama John Berger, per això em vaig alegrar molt quan l’editorial Edicions 1984 va entomar la traducció i publicació al català de la seva obra. El que no avisava l’editorial és de la l’exasperant lentitud amb què pensava publicar-los.
Un dels llibres que caldria posar a l’abast de tothom és Aprender a mirar, una ja força antiga col•lecció d’articles de lectura de l’art, que jo considero clars i encertats. Un d’ells va del paper que han jugat tradicionalment les dones en l’art pictòric. Una visió contundent i devastadora que denuncia un simpàtic masclisme superficial i un terrible masclisme en profunditat.
Un article de l’Eva Peruga al diari d’avui m’ho ha fet recordar. S’acompanya d’un inequívoc cartell que diu: “¿Les dones han d’estar despullades per a entrar als museus dels EUA? Menys del 3 % dels artistes al Museu Metropolità són dones, però el 83 % dels nus són femenins.
Encuriosit he buscat el cartell a la xarxa i resulta que és de les Guerrilla Girls –un grup novaiorquès d’artistes feministes, amb un ventall de cartells i propostes francament interessant. Sembla que són conegudes per portar màscares de goril•la en públic i per utilitzar noms d’artistes mortes com a pseudònim.
Suposo que en Berger n’estarà content. Suposo.
Com també suposo que en publicaran algun llibre més en català. Suposo.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Imagina't tres llibres


Editorial Joventut ha publicat tres llibres –pel que he pogut trobar– amb textos poètics molt simples de la Sarah L. Thomson i amb imatges imaginatives molt elaborades d’en Rob Gonsalves.
És evident que l’autora no m’ha cridat gaire l’atenció però sí l’artista gràfic. I pel que es pot veure a la xarxa, també a força més gent.
Els llibres es titulen Imagina’t un lloc, Imagina’t un dia i Imagina’t una nit. Es van publicar en anglès el 2008 i en català el 2009. I un servidor ha trigat temps a descobrir-los tot practicant un dels seus esports indoor preferits: el “librering” en la seva variant “non-spending-book-shopping”.
De les obres d’en Gonsalves només us en puc remarcar la cura en els detalls i el domini de la perspectiva. Els detalls es trastoquen i la perspectiva es capgira inapreciablement, i el que és simple es complica sense perdre la simplicitat.
¿És pura imaginació o una senzilla superposició de plans de la realitat? ¿La realitat no és una mera combinació de plans imaginaris?
O sigui: imatges de paradoxes, però de bon rotllo i amb forta càrrega daliniana, que segurament ens suggeriran textos més vius que els que figuren al llibre.

dimarts, 21 de setembre del 2010

L’esparver fa una nova volada

Fa una mica més de dues dècades van començar a sortir a França uns còmics amb guió d’en Patrick Cothias i dibuix d’André Juillard. Era una sèrie titulada Les 7 vies de l’Épervier. Evidentment era una sèrie de 7 llibres. En temps del franc a divuit pessetes anàvem a comprar a Perpinyà, i a vegades queia algun còmic. Així, de pas, practicàvem idiomes una mica. Algun d’aquells àlbums va caure. No recordo quin, no recordo quants.

L’altre dia vaig topar amb l’edició integral dels 7 llibres en un sol volum. Las 7 vidas del Gavilán. Norma Editorial. A la biblioteca pública. Doncs ja he tingut lectura per tot el cap de setmana. Lectura i gaudi visual.

No hi fa res que el guió faci dribblings estranys de tant en tant, que quedin un piló de serrells sense lligar ni tallar. Tant li fa. Queda la força de les imatges, la història explicada amb el traç, amb la composició, amb la seqüència. La creació i recreació física dels personatges. La documentació històrica que s’intueix impecable. L’execució preciosista dels paisatges, dels edificis, dels ambients, de les bèsties, del moviment.

Uf, m’he estat dient.

Uf, insisteixo.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Solitud regalada

És difícil fugir
esquivant vetllatoris.
El destí és el destí:
anar fent fins que et moris.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Això del circ ja no és el que era.

Potser el que era encara ho continua sent. Vull dir a l’Escala hi fa parada i fonda un circ o altre cada estiu. A vegades amb animals exposats com a reclam. Altres no. Però sempre amb grans cartells i un desplegament propagandístic curiós, com els vals aquells de descompte que no sé pas si funcionen o no. Tanmateix no tinc ni idea de com els va. Tinc entès que força malament.

Bé, jo m’estava referint a un altre circ. Al que he vist a Tàrrega aquest cap de setmana. Els espectacles de carrer cada cop tenen més tirada cap al circ. Però ja és un circ molt més complicat. És un circ en què els artistes actuen i interpreten, a més porten el ritme i ballen. Parlo d’espectacles estudiats de llum, d’escenografia, d’aparells, i amb música en directe. I música de nassos.

Us en podria fer una llista. Però no. Us en diré només dos, els que ara tinc al cap.

Un és l’espectacle inaugural. Muaré, de títol. Espaterrant. Una dotzena d’acròbates del grup argentí Voala Project (actualment instal·lats a Alacant) enfilats en uns mòbils psicodèlics i amb música dels Beautiful Taste. Glups. Un muntatge car, suposo, però un cop vist, necessari.

L’altre era de format més reduït. Els irlandesos Fidged Feet que presentaven Hang On. Dos ballarins que practiquen el que ara anomenen dansa aèria. Relacions de dos sobre un trapezi, però amb una coreografia i una posada en escena impecables. I us confessaré una cosa. Tot sovint em despistava de l’acció perquè els ulls se m’anaven al racó del músic. Música en directe, sintetitzada però efectista, percussió a banda, feta a mida de l’acció i del seu desenvolupament. Espaterrant.

Llàstima que ja començo a tenir un pèl d’edat, si no em posava a ballarí aeri.