Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.
A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...
Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.
Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.
Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.
En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.
A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...