diumenge, 24 d’abril del 2011

L'arbre del saxo


Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.

A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...

Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.

Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.

Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.

En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.

A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...

dissabte, 23 d’abril del 2011

(Mala) llet condensada

No hi entenc de futbol. La moguda que s’ha creat al voltant d’aquest esport em seria indiferent si no s’hi barregessin altres qüestions.

Vaig veure el partit del dimecres a Lleida i als carrers del barri va haver-hi sarau nocturn fins a les tantes. Estic convençut que força més que si hagués guanyat l’altre equip.

Les manifestacions posteriors entre el veïnat madridista sorprenen per la gran acumulació de necessitat de revenja, de ganes d’ofendre, d’ostentació de l’afirmació espanyolista. No sé si a tot arreu ha estat semblantment.

Continuo sense entendre de futbol.

Ara bé, com a català, ciutadà i pedagog em toca anar amb els que van perdre. Perquè a més de futbolistes donen una imatge de persones, de persones educades, de persones capaces d’explicar i justificar-se sense necessitat d’insultar o d’ofendre ningú.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Socors, Sant Jordi


Em falten un parell de dies per tornar a descobrir com vaig de malament de peles (o com en són de cars els llibres i les roses) i com vaig de malament de temps (o quin excés d'hores dedico a la feina i a altres vicis).


I és que mirant blocs i revistes i fent cas de comentaris m'he fet la llista de llibres per Sant Jordi. Efectivament necessito subvencions; de la partida, conselleria o ministeri que sigui. I necessito un any sabàtic (prorrogable).


Bé, intento conformar-me, algun me'l regalaran, algun altre el trobaré a la biblioteca, i algun/s altre/s me'ls hauré de comprar, igual que les roses. Tot sigui per la causa, la de la cultura i les tradicions.


Per cert, la llista:


Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Archer)
Sunset Park (Auster)
Emmaús (Baricco)
L’home que dormia al cotxe (Barral)
El mar (Bonet)
Les bones companyies (Cornudella)
La maleta (Dovlàtov)
A la caça de la dona (Ellroy)
Sol a Berlín (Fallada)
L’olor del mal (Forrellad)
Cada set onades (Glattauer)
L’alquímia del mercat d’alquímies (Guix)
Nosotros los ahogados (Jensen)
L’últim dia abans de demà (Màrquez)
El secret de Picasso (Miralles)
1Q84 (Murakami)
La buena gente del campo (O’Connor)
Purga (Oksanen)
Viatge d’anada i tornada (Piqué)
L’holocaust espanyol (Preston)
Rates al jardí (Puig)
Els castellans (Puntí)
Primavera, estiu, etc. (Rojals)
Natura quasi morta (Riera)
Nadir (Roda)
Contra la mort (Rovira)
Udols d’un llop de paper (Rózewicz)
El cau del conill (Segura)
L’home de la maleta (Solsona)
Una història avorrida (Txèkhov)
Sukkuwan Island (Vann)
Últimes notícies (Waugh)

dilluns, 18 d’abril del 2011

Flors camperoles i 4

Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.

M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.




Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.

I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.



Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–

Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.


Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!

Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Flors camperoles 3

Penúltim lliurament:

Tants de cops de ta mel he xuclada!
–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.

El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.

Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!

L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...


Tu, de bou sanitosa alenada,
metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.

L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.

Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.

L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.


dissabte, 16 d’abril del 2011

Flors camperoles 2

Seguim...


Jo conec, oh gentil cossiada,
floreta morada,
quin és el teu joc:
al malalt tu li talles la febre.
L’orella de llebre
floreix d’un or groc.

La cossiada és la Globularia alypum, a les nostres terres més coneguda com foixarda (també botja, corona de frares, fuixarda, pixina, ullastró...). És habitual al Montgrí perquè defuig els terrenys silícics.
L’orella de llebre és la Bupleurum rigidum. El nom habitual és cluixida, i és usada com a antiinflamatori.

Cama-roja, xalesta xicoira,
d'un cel sense boira
retraus la color.
Blanca neu del roser-gavarrera
t'estufes sobrera
en l’or del trepó.

La xicoira, Cichorium intybus, és coneguda a les illes com a cama-roja, i en altres indrets se la coneix com mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs. El seu nom en llatí vol dir “amanida d’hivern” o “planta de gener”.
El roser-gavarrera és la Rosa canina, més coneguda com roser silvestre, pertò també com gavarrera, rosa pendulina i altres. La semblança dels seus agullons amb els ullals de gossos n’explica el nom científic.
El trepó és el Verbascum thapsus. Al nostre territori se la coneix com herba blenera, jovenal, ressentida, ploraner, santjoans. Planta medicinal amb molts usos folklòrics.

M’enamoren, oh llengua-bovina,
ta flor atzurina,
ta fulla raspall;
i vener en ta mota discreta
ton nom de poeta,
llustrós maragall.

Llengua bovina, llengua de bou, buglosa és la Anchusa italica. El nom de llengua de bou li ve per la forma i aspror de les fulles.
El margall o raigràs són diverses espècies del gènere Lolium. Probablement es refereix al Lolium multiflorum, conegut coma raigràs italià.

Si em tornés papallona algun dia
vestir-me voldria
d’un bell tornassol
blanc i groc i morat, coloraines
que les palomaines
rumbegen al sol.

No he aconseguit saber a quina flor es refereix. Si algú de ses Illes em pot donar alguna pista...

Continuarà (ai, las, en quin moment se'm va acudir pensar que el faria tot...?)

diumenge, 10 d’abril del 2011

Flors camperoles

Em ve una sobtada pruïja de llegir poesia.

A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.

I me'l llegeixo.

No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...

Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.

És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?

Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.

Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.

LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES


Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.


Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!

(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)

Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.

(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).

Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.

(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)

diumenge, 3 d’abril del 2011

Bord però encantador, el violer


En una visita al cap de Creus faig una nova amistat: el violer bord (o simplement violer, ¡quina dèria amb l’adjectiu “bord”! – no confondre amb el violer marí, el de les platges).

Estava espaterrant, escandalosament cridaner, senyor vermell dels marges. Em calia una mica de recerca.

El nom castellà és de sonoritat àrab: alelí o alhelí. Típicament mediterrni, adaptat a llargs estiatges (aguantar la calor estoicament).

El nom científic Matthiola incana fa referència al senyor Pietro Andrea Gregorio Mattioli –conegut com Matthiolus– naturalista toscà del XVI que va descriure 100 plantes noves, no documentades anteriorment. Ara bé, això d'incana no tinc ni idea a què fa referència.

L’enciclopèdia diu que floreix de maig a juliol. No cal que us digui que estem a principis d’abril i que estava tan florida com la veieu a la foto. No se sap si s’equivoca l’enciclopèdia, o la planta, o simplement que el cap de Creus és una anarquia botànica.

Planta ornamental, segons les pàgines de floristeria. En tot cas, al cap de Creus és altament ornamental.

Quan a Empúries em trobi amb el violer marí ara li podré donar records del seu parent dels marges rocallosos.

dissabte, 2 d’abril del 2011

La veritat és un fruit que, si no l’has de menjar, millor no remenar-lo gaire.

No fa ni una setmana que vaig anar a veure la pel·lícula Encontrando Dragones i me’n queden ben poques imatges a la retina. El que sí que m’ha quedat és la santedat categòrica i inqüestionada d’en Josemaría Escrivá. Tots aquells personatges de la Guerra Civil, tan bons i dolents alhora, tots tan complexos i contradictoris... i només un que brilla per sobre la mediocritat humana, un que està més enllà; ja sabeu qui. Potser no us acabarà de sorprendre saber que tot i tractar-se d’una pel·lícula americana dirigida per un anglès d’origen jueu, els productors són dos madrilenys membres de l’Opus Dei.

Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.

I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.

Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...

¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.