Sí, parlo de la darrera pel·lícula d’en Harry Elsussio. Vaig llegir fa poc el comentari que en David Figueres va penjar al seu bloc sobre en Clint i sobre Gran Torino, i em va deixar força convençut. Finalment ha arribat un dilluns (dia de l’espectador a Figueres, preus lleugerament més assequibles) i ens hem regalat una sessió de cinema comercial.
¿Què té aquesta pel·lícula de bo? Doncs res que no tinguin les anteriors. Hi surt la guerra, la guerra del passat però inexorablement incorporada, els orientals de l’orient, els orientals occidentalitzats, la relació amb els immigrants, els cotxes antics, els costums moderns, la família com a catàstrofe, la família com a llast asfixiant, la família com a tentacle parasitari, la fe catòlica, la pèrdua de la fe, la impossibilitat de la fe, els joves desorientats, els joves orientant-se, la vida, la mort, i el que n’omple l’entremig: especialment la violència. Tot això explicat amb gràcia, amb gràcies, amb moments emotius, amb moments sorprenents, i amb una lliçó final que, de tan simple, esdevé sorprenent, magistral, quasi incontestable.
Tot al més pur i tòpic estil americà, o sigui ianqui, com no podia ser altrament.
¿Com s’ho fa, un paio de 77 anys, per anar millorant progessivament?
