diumenge, 23 d’octubre del 2011
Turquia 1
Un missatge recent del Porquet de Sant Antoni amb imatges del seu viatge a Grècia, m'ha despertat aquell sentiment d'enveja que no es cura fins que et poses en evidència en un va intent d'emulació.
Així és que de les imatges robades aquest estiu passat a la llum de Turquia, he intentat fer una petita tria empaquetada en dos volums.
El primer, aquest d'aquí sota, té instantànies de Nevşehir, Uchisar, la vall de Paşabagi, Ürgüp, la vall de Göreme, Caravanserai, Konya, Pamukkale, Hieràpolis i Efes.
dissabte, 22 d’octubre del 2011
Ara Pla
"Quan hom pensa que malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país hom pot anar tirant..."
Si voleu saber com acaba la frase escrita per en Pla (com si necessités acabar-se) haureu de venir a veure l'espectacle que la Funcional i l'Espai Creatiu CSN Palau estrenen aquest proper cap de setmana.
A sota us ho expliquen alguns dels seus responsables directes (de l'espectacle, no de la frase...)
Etiquetes de comentaris:
Ara Pla,
Espai Creatiu CSN Palau,
Funcional Teatre
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Llegiu-lo en castellà. Us estalviareu una pedra al fetge.
En Sergi Palol, professor de la UdG, ha publicat El tresor del Cap de Creus (en castellà: El tesoro del viento”) a l’editorial Principal dels Llibres.
En Sergi s’ha empescat una bona trama. S’ha buscat l’ajuda d’uns bons personatges. I els ha posat en un bon escenari, un paisatge amb llegendes i meteorologies contundents.
Fa una mica de trampa, però, perquè es parla d’un tresor que provoca assassinats, i a la fi va resolent els assassinats, però del tresor ja no se’n torna a parlar, tot i que forma part del títol.
L’altra trampa també és al títol: el cap de Creus. Se’n parla i se’n parla i se’n parla, i fa maco, però, de fet, no hi surt. A la fi és un lloc on diuen que alguns hi van a pescar, altres a ser assassinats però que sembli un suïcidi, i on hi ha uns pobles que són esmentats en un poema d’en Foix. Perdó, me n’oblidava: a prop hi ha un monestir i un castell amb un penya-segat.
Malgrat les trampes, amb l’ordit de la seva història en podia sortir un bon producte. Tanmateix, comences a llegir i se’t cauen els elàstics. D’acord que tot és molt relatiu i potser un servidor té una dèria derivada dels anys de corregir redaccions als alumnes, però...
Els que i els què s’accentuen ara sí i ara no, els per què i els perquè s’ajunten i se separen segons si la pàgina és parell o senar, trobareu de que i de què i a que i a què repartits per les pàgines com si juguessin a ser on no toca. Els articles onomàstics són una loteria: trobareu Pere, en Pere i el Pere sense cap criteri (un servidor tenia l’esperança de trobar també lo Pere, per qüestions simplement nostàlgiques). Les comes han estat repartides amb una evident escassetat. Alguns pronoms, més que febles, els trobareu de baixa, i segurament han estat substituïts pel primer pronom que passava. El Cap de Creus va sempre majúscula, quan no és necessari, fins que en un parell de moments apareixen uns caps de Creus escapats, etc.
En un primer moment em semblava que simplement havien passat el corrector de l’ordinador i tot allò que no detectava és que ja estava bé. Més tard he acabat pensant que ni tan sols havien passat el corrector.
Home, l’ha escrit un profe de la universitat de Girona. El llibre val més de vint euros. Segurament pensaven en una bona tirada d’exemplars. ¿No valia la pena que algú hi donés un cop d’ull abans de publicar-lo?
I la sospita galopant del mestre de català: la versió castellana ha sortit al mateix temps que la catalana. ¿I si resulta que no té errors ortogràfics?
Etiquetes de comentaris:
El tresor del Cap de Creus,
Sergi Palol
dijous, 13 d’octubre del 2011
Invents pendents
Tres situacions en què he trobat a faltar algú que ho hagués inventat abans:
–En el convit d’un casament:
un vestit (o sigui, un “trahe”) que les butxaques fossin tuppers hermètics per dins, dissimulats, a poder ser.
un vestit (o sigui, un “trahe”) que les butxaques fossin tuppers hermètics per dins, dissimulats, a poder ser.
–En una soporífera conferència en una aula amb cadires de braç (per si algú volia prendre apunts, suposo):
una cadira de braç el qual es pogués aixecar verticalment per recolzar-hi el cap (encoixinat ja seria el súmmum).
una cadira de braç el qual es pogués aixecar verticalment per recolzar-hi el cap (encoixinat ja seria el súmmum).
–En els lavabos masculins d’un hospital:
un sensor a la tassa que quan algú orinés a fora o a la plataforma del vàter, reprojectés el líquid cap a l’emissor.
un sensor a la tassa que quan algú orinés a fora o a la plataforma del vàter, reprojectés el líquid cap a l’emissor.
Estic a l’espera que la proposta potenciï l’enginy d’inventors i inventores. Cap problema amb el copyright. Estic disposat que se m’ignori completament. Ho faig per la humanitat.
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Poesia i mascles i país
Aquesta tarda. Perpinyà. Centre Català. Lectura de poemes d’autors dels Països Catalans. Autors i autores morts, de la Renaixença ençà.
Deixeu-me intuir pocs assistents i una mitjana d’edat elevada. (Si m’equivoco...)*
Entre els rapsodes, un servidor. Durant la preparació de l’acte, fa més d’un mes, jo havia proposat textos de Màrius Torres, Maria Àngels Anglada i Maria Mercè Marçal. Poemes que es van distribuir entre altres rapsodes. Per tant, em tocava fer una nova proposta: Joan Brossa i Gabriel Ferrater.
Després les coses van seguint el seu curs i finalment ningú no llegirà ni en Torres ni l’Anglada ni la Marçal. Un servidor, però, sí que llegirà en Brossa i en Ferrater.
Esmentar els altres noms presents (Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Anicet de Pagès, Joan Salvat-Papasseit, Josep Palau i Fabre, Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Carme Guasch, Joan Vinyoli, Joan Oliver, Jordi-Pere Cerdà, Miquel Costa i Llobera) implica esgarrifar-se dels noms absents, i, com passa sovint, de l’abandó dels noms femenins. Personalment em permeto una esgarrifança suprema pels que havia proposat inicialment.
Una lectura poètica d’aquestes característiques no deixarà de ser una orgia destil·lada. Un licor fet de mostres de licors no pot ser gaire sa. També, però, una nova pedra als contraforts de la construcció del país (ostres, quin símil tan immobiliari!), o..., una nova llavor al conreu d’un ésser humà més ésser i més humà (aquest ha quedat massa pàmfil). Bé, ja m’heu entès, suposo.
Si s’escau, en acabar, intentaré fer un brindis pels i per les poetes absents. I un altre brindis pels presents –perquè ens perdonin a alguns dels rapsodes.
* Rectificació: era ple de gom a gom i de gent de totes les edats, i amb una vitalitat i entusiasme més que envejables.
Estic pendent de rebre una foto de l'acte per tal d'incloure-la.
* Rectificació: era ple de gom a gom i de gent de totes les edats, i amb una vitalitat i entusiasme més que envejables.
Estic pendent de rebre una foto de l'acte per tal d'incloure-la.
Etiquetes de comentaris:
Gabriel Ferrater,
Joan Brossa,
Maria Àngels Anglada,
Maria Mercè Marçal,
Màrius Torres
diumenge, 2 d’octubre del 2011
El llibre omnipresent
És el llibre per excel·lència, el llibre per definició, el llibre com no podria ser altrament.
Tu ets allà on sigui, en l'avinentesa que sigui i, si creus que el necessites, poses els palmells junts, davant teu, a mitja altura, els vas separant per la part de dalt, com si estiguessin enganxats per la part dels dits petits, com fent un arc, fins a posar-los cara amunt, i aleshores llegeixes.
El llibre s’haurà obert per la pàgina adequada. La mirada t’anirà al passatge adequat. Simplement has de llegir fins que hagis absorbit la informació, el contingut del llibre que t’era menester.
Tanques els palmells i deixes que el llibre es fongui en el no-res. Actua com correspon al que has entès i espera’n els efectes, o bé el proper moment que el necessitis.
Si no en fas un mal ús, si estàs a l’altura de la categoria única del llibre, si no te’l prens a broma, no et fallarà, no et pot fallar.
Tu ets allà on sigui, en l'avinentesa que sigui i, si creus que el necessites, poses els palmells junts, davant teu, a mitja altura, els vas separant per la part de dalt, com si estiguessin enganxats per la part dels dits petits, com fent un arc, fins a posar-los cara amunt, i aleshores llegeixes.
El llibre s’haurà obert per la pàgina adequada. La mirada t’anirà al passatge adequat. Simplement has de llegir fins que hagis absorbit la informació, el contingut del llibre que t’era menester.
Tanques els palmells i deixes que el llibre es fongui en el no-res. Actua com correspon al que has entès i espera’n els efectes, o bé el proper moment que el necessitis.
Si no en fas un mal ús, si estàs a l’altura de la categoria única del llibre, si no te’l prens a broma, no et fallarà, no et pot fallar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)