Va de lletra

Com a grafista lamentable, sempre m’he sentit atret pel món de les tipografies, dels tipus de lletra. En el seu moment vaig perdre hores amb un programa informàtic que es deia Lettrix, un printer enhancer que permetia canviar les tipografies durant la impressió encara que el tractament de text no en disposés. Suposo que alguns que llegireu això no sabreu pas de què parlo. I és que un té una edat. El Lettrix, a més, permetia dissenyar la teva pròpia tipografia –més hores perdudes.

També soc dels que s’horroritzen amb la difusió acadèmica del Comic Sans. No, no he arribat a inscriure’m en el grup d’atac a la "font", tot i que la temptació em va rondant.

Per aquests motius no he pogut resistir la temptació d'anar a: http://pentagram.com/what-type-are-you/. Després d’unes poques preguntes sobre la teva percepció de la pròpia manera de ser, l'aplicatiu on line et diu quina és la teva tipografia, talment una sessió de psicoanàlisi.

Vaig i ho provo, i em surt que em correspon la Courier. Adjudicada.

La Courier va ser creada per Howard “Bud” Kettler per a IBM el 1955, precisament, un any abans del meu naixement. Un tipus de lletra per a màquina d’escriure, en què cada caràcter correspon a un espai. Lògicament, quan es va superar aquesta servitud, es redissenyà com a Courier New (d'entrada no disponible per a aquest bloc), i passà a formar part dels tipus que disposem a tots els ordinadors i que molt rarament fem servir. 


Potser m’hi hauré de mirar, doncs.

i Bon Cap d'Any, nogensmenys.

Com altres anys hem ens reunit per celebrar el sosltici d'hivern i un crèdit del Banc de Sabadell (que ja pagarem en un moment o altre, segurament aviat.)

Us adjunto la foto habitual. per apaivagar els incrèduls i enfurismar els pessimistes.

Bon Nadal, si més no

Nadal és la festa de la llum, ja sabeu, el solstici, la renovació i tot allò. Reconvertit pel cristianisme i explotat pel consumisme. I heu-nos aquí, en processó amb el Pare Noel, el Santa Claus, la loteria, el tió, en Bufera, els sants innocents, l'home dels Nassos, el Cap d'Any, els patges, els Reis, la cavalcada, i potser la matança del porc i les retallades socials per entremig.
En tot cas, us volem compartir unes poques de bones intencions. Poca cosa més.

Congressistes Aparelladors

Hi ha un partit polític, escabetxinat a les darreres eleccions –a ells també els han aplicat retallades–, que està celebrant el seu congrés.

El congrés serveix per saber si estan a favor del toro o del burro o de continuar el matrimoni per conveniència entre tots dos. Bé, ningú no parla de matrimoni per conveniència. En aquests casos sempre es parla d’amor.

Els que van a favor del burro pensen que, si es continua amb la mateixa situació conjugal, com a mínim ja saben quin dels dos cònjuges porta les banyes.

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...

Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.

Oda bucòlica voluntàriament deslocalitzada

Al bell centre del món hi ha un raconet 
que es manté encara estranyament ocult 
on l’aigua de les roques surt al sol, 
i aprofita per regar un bosquerol 
 vetllat per cueretes i pit-roigs, 
abans de fer-se fonedís de nou 
sota falzies, molses i granits, 
deixant les garses campant pel país, 
dissenyant carreteres i vorals.

Caribou Island i els diagrames de Vann

No sé si recordeu la intersecció de conjunts, amb els diagrames de Venn.

Si ens ho haguessin explicat amb els diagrames de Vann els hauríem vist en 3D i ens hauríem adonat que cada conjunt formava part d’un pla diferent i que, en realitat, no hi havia ni unió ni intersecció ni res de res.

Aquest llibre de la imatge ens trasllada a Alaska per explicar-nos justament això. Que allò que semblava un matrimoni estable, o un amor fraternal, o una amistat incombustible, o una simple i clara relació entre persones, no és sinó un joc de transparències, però sempre en plans diferents, en plans personals, en què juguem a aparentar allò que necessitem veure. És igual que siguis dona o home, ric o pobre, vell o jove, analfabet o setciències... Res a fer.

I ho explica amb la mateixa majestuositat i naturalitat amb què descriu el paisatge o la meteorologia o la neteja industrial dels salmons.

Devastador. Demolidor. Desolador.

Alerta amb els que no voleu arribar a segons quines conclusions, perquè en Vann resulta força convincent.

(La novel·la es titula Caribou Island, però els editors locals han pensat que els lectors la confondrien amb Sukkovan Island i per aquest motiu li han canviat el títol. I sí, sí, el tema del suïcidi segueix latent i explícit. I sí, si busqueu al Google Earth trobareu tots els espais que s'hi descriuen.)

Tornar a caminar

Fa uns dies que al cotxe m'acompanya el darrer enregistrament de REM, el Collapse into Now. La veritat és que fins ara no n'havia fet gaire cas.

I després d'escoltar-lo com cal, és a dir, en diferents moments del dia, en diferents estats d'ànim, amb diferents paisatges escolant-se a banda i banda, m'he quedat amb una cançó.

Crec que diu alguna cosa semblant a:

"Caminar de nou.
¿Què m'hauries fet dir
en comptes del que vaig dir?
¿On podia anar?
¿Com podia seguir així?
Excepte per fer el que vaig fer
que no és sinó
caminar de nou.
¿Per què el temps ho regira tot
i m'esborra els vicis
si no és per començar de nou?
¿Tu no ho capgires?
Fa que no poso els peus a terra
qui sap quant de temps.
Digues: torna a caminar.
Caminar de nou.
Temps, temps que no es pot reviure,
no pots rebutjar-ho.
Em vas demanar que em quedés
però alguna cosa ha de canviar.
¿I per què no pots
caminar de nou?"

I si no ho he entès bé, ¿voleu dir que és gaire greu? La importància dels missatges és allò que ens fan fer. Jo ja hi estic d'acord, amb això de "caminar de nou" i que "alguna cosa ha de canviar".

No em digueu que la cançó no és una joia.