València

Una escapada a terres valencianes, amb molt poc recapte de paisatges, de menges, d’històries i de persones. Un tast, vaja. Temps de fer unes fotos, menjar un parell de paelles, descobrir algun raconet i fer propòsits de visites de més compliment.

València és una ciutat amable amb el turista de classe mitjana.
València és una ciutat de classe mitjana amb el turista amable.

Segur que es poden trobar més variants entre les Valències i els turistes. Caldrà anar-ho descobrint.

¿Tens temps?

Gigafotos

Saló Sant Jordi. Josep Giribet.

No fa gaire va saltar la notícia de les 15 obres del Prado accessibles a molt alta resolució. Una gran notícia, esbombada pertot, justament. Enomorats de l'art, d'arreu del món, vam córrer a contemplar i a descarregar.

Gratant una mica més vam veure que allò no era nou del tot. En Josep Giribet i l'Albert Sierra, feia temps que s'hi escarrassaven. Gigafotos i fotos panoràmiques. En podeu veure exemples al seu bloc Projecte Panoràmiques. També hi trobareu material i referències al web de Patrimoni.

Entre una cosa i l'altra, una temptació. Una provocació. Llàstima de temps. Llàstima de manca de temps. Tantes coses a fer.

Tot sovint tenim la sospita que confonem o deixem confondre o incentivem la confusió entre patrimoni i petrimoni. Extensiu fins al pictorimoni. Un dia d'aquests haurem d'agafar les eines al nostre abast -ara que les eines han deixat de ser una excusa- i desfer tanta confusió, permesa o induïda. Tants patrimonis ocults esperant la llum, esperant l'einam web 2.0, esperant-nos.

Visca el patrimoney!

A sant Josep li ha ben florit la vara –ara sí.

Ja tenim la primavera aquí (primo vere). Aquest divendres es produïa l’equinocci vernal, el de primavera. Quan dia i nit tenen la mateixa durada. Quan al pol nord comença un dia de sis mesos. Quan al calendari republicà comença el mes de Germinal. Quan al calendari persa comença el mes de Farvardín (de fet comença l’any 1388). Quan al Montgrí continua la campanya de l’espàrrec.


I al Montgrí, un esclat de porrasses (Asphodelus cerasiferus) pertot. No deu ser casualitat que en determinades contrades es conegui aquesta planta com la “vara de sant Josep”.


Creien els grecs antics que els Camps Elisis eren entapissats amb plantes d’aquesta família (els asfòdels) i per aquest motiu se’n posaven a les tombes dels morts i s’utilitzaven en les cerimònies funeràries.




I al Montgrí, ja han florit les primeres estepes blanques (Cistus albidus). Premi Sostinatura de disseny amb material reciclat. L'organització lamenta que cap estepa no s’hagi presentat a recollir el premi.


Diuen que a Argèlia, de les fulles en fan un te més efectiu que el bicarbonat. I també diuen que a València se les fumaven quan el tabac escassejava.

Efectista i efectiva

Sí, parlo de la darrera pel·lícula d’en Harry Elsussio. Vaig llegir fa poc el comentari que en David Figueres va penjar al seu bloc sobre en Clint i sobre Gran Torino, i em va deixar força convençut. Finalment ha arribat un dilluns (dia de l’espectador a Figueres, preus lleugerament més assequibles) i ens hem regalat una sessió de cinema comercial.



¿Què té aquesta pel·lícula de bo? Doncs res que no tinguin les anteriors. Hi surt la guerra, la guerra del passat però inexorablement incorporada, els orientals de l’orient, els orientals occidentalitzats, la relació amb els immigrants, els cotxes antics, els costums moderns, la família com a catàstrofe, la família com a llast asfixiant, la família com a tentacle parasitari, la fe catòlica, la pèrdua de la fe, la impossibilitat de la fe, els joves desorientats, els joves orientant-se, la vida, la mort, i el que n’omple l’entremig: especialment la violència. Tot això explicat amb gràcia, amb gràcies, amb moments emotius, amb moments sorprenents, i amb una lliçó final que, de tan simple, esdevé sorprenent, magistral, quasi incontestable.

Tot al més pur i tòpic estil americà, o sigui ianqui, com no podia ser altrament.

¿Com s’ho fa, un paio de 77 anys, per anar millorant progessivament?

Negra nit

“—¿I saps què en penso? Que les persones vivim a base d’anar cremant records. I, a l’hora de mantenir-nos vius, tant és si aquests records són realment importants o no. Els records només són el combustible que cremem. Quan llences papers al foc, tant és que siguin anuncis de diari, llibres de filosofia, fotos de revistes pornogràfiques o bitllets de mil iens. Només són papers, ¿oi? Mentre els crema, el foc no va pensant: “Oh, això és Kant”, “Això és l’edició vespertina del Yomiuri” o “Renoi, quines tetes”. Per al foc, només són retalls de paper. Doncs amb els records passa el mateix. Tant els que són importants, com els que no ho són tant, com els que no ho són gens… només són el combustible que cremem.”

Això és un fragment de la novel·la After Dark, de l'Haruki Murakami. ¿Que de què va? Ho sento. És personal i poc transferible. És possible que vagi d'una cosa diferent segons qui ho llegeixi. L'Haruki aconsegueix fer una novel·la sense que hi passi quasi res, sense que es tanqui cap de les portes que obre, sense saber què hi ha darrera les portes que tanca. Però a més s'atreveix a fer una lliçó de cinema, de música i de vídeoclips. Lliçons de filosofia que posa en boca d'adolescents que toquen el trombó, de dones de la neteja d'un love-hotel... Tot amb total nocturnitat i sense quasi traïdoria.

Seguint una suggerència de la Ginesta us poso el llistat de la banda musical de la novel·la:

Go Away Little Girl (Percy Faith i la seva orquestra)
Five Spot After Dark (Curtis Fuller)
April Fool’s (Burt Bacharach)
More (Martin Denny)
My Ideal (Ben Webster)
Sophisticated Lady (Duke Ellington)
Jealousy (Pet Shop Boys)
I Can’t Go for That (Hall and Oates)
Suites Angleses (Bach – Ivo Pogolerich)
Love Story (Francis Lai)
Cantata (Scarlatti – Brian Asawa)
Sonnymoon for Two (Sonny Rollins)
Bakudan Juice (Shikao Suga)
Música hip-hop japonesa

El tema musical que dóna títol al llibre és el que podeu sentir aquí:


Així i tot veig que Tusquets -els editors- han penjat un web sobre l'autor, en què hom pot accedir també a algunes músiques omnipresents en moltes de les seves obres. Tot un muntatge, vaja. És evident que l'Haruki aquest és -a més d'un escriptor creatiu i atractiu- un bon producte comercial.

Acabem amb una cita del llibre:
“Independentment de les intencions de cadascú, tots baixem riu avall del temps a la mateixa velocitat.”

Espàrrecs, lliris i orquídees

Anem amb la Margarita al Montgrí a buscar un dels ingredients bàsics per a fer una bona truita d’espàrrecs –i no, no són els ous. Ens afegim a les processons de buscadors, cadascun d’ells amb el seu generós manat. Els saludem. Ens saluden. Donem llambregades discretes però intenses –i no cal dir que quantitatives– als respectius manats. També ens trobem amb altres processons encara més preocupants.

S’ha de dir que és una passejada fabulosa. La zona del pla del Vent està en plena efervescència. Per una banda les orquídees anomenades Mosques Grosses (Himantoglossum robertianum), que són, segons els manuals i també segons els indicis, de bulbs especialment apreciats pels senglars. És una orquídea espectacular, que pot arribar al mig metre, i que ja porta dies florida.
Per una altra banda, el Lliri Menut (Iris lutescens), acabat d'entronar com a rei dels marges calcaris. Trobo en un espai web una aferrissada defensa dels seus poders màgics. Cas de partir d’una fetilleria d’amor, és a dir, si us veieu obligats a estimar algú per obra de bruixeria, cal que porteu un lliri menut a sobre. Dit d’una altra manera: els ecologistes no podran treure’s de sobre els maleficis a què els hagin sotmès.
Doncs, en aquests moments que estic paint la truita, m’ha semblat de justícia fer referència a les altres troballes del Montgrí. Tots els lliris i orquídees que he vist deuen ser al mateix lloc. Els espàrrecs, no.

Segones oportunitats

Tots ens en mereixem. Tot s’ho mereix.
De tota manera, em sembla que no sóc gaire bo amb les meves segones oportunitats. Les que hauria de “concedir” (socors! quina expressió més ampul·losa!).

Un exemple. Pel Nadal l’Eva em va regalar un llibre d’en Martí Gironell “perquè li donés una segona oportunitat”. El llibre venia amb la credencial d’haver guanyat un premi de novel·la històrica i de ser del mateix autor del best-seller català sobre el pont de Besalú.
Doncs… l’he llegit.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de l’altre llibre, penso que és més prudent deixar-ho aquí.

Un altre exemple. Pel febrer la meva companya em va sorprendre amb un viatge a Roma “perquè li donés una segona oportunitat”. El viatge ve amb la credencial de poder visitar alguns dels espais que ens vam perdre en el viatge anterior.
Doncs… hi he anat.
I… no m’ha agradat gens.
Com que ja vaig esplaiar-me en la crítica de la ciutat, penso que és més prudent deixar-ho aquí.
O sigui que no dic res de nou d’un bandoler que no coneixia gaire i que a hores d’ara segueixo sense conèixer, ni tampoc d’una ciutat que no entenia gaire i que a hores d’ara segueixo sense entendre.
Definitivament no sóc gaire bo amb les segones oportunitats. Vés a saber, potser em cal una tercera oportunitat.

Amb l’esquí va funcionar.

Anuum fastum

La foto-carnet d'en Mart la va fer en Velàzquez; la de la Bel·lona és d'en Rembrandt.

Feliç Any Nou, des de Roma.
Tal dia com avui començaria l'any nou a l'antiga Roma. Un cop acabades les purificacions de les Februa, comença el mes dedicat a Mart, déu de la guerra. Comença la temporada de batalles. Comença l'acció. Concretament el primer dia de març se celebraven les Feriae Marti.
Mentre érem al Colisseu, aquest matí mateix, li anava clavant el rotllo a l'Enric i la Laura sobre el tema, i una senyora de la cua, tota displicent, se'n reia dissimuladament. Devia ser catalana, suposo. M'he sentit frustrat en la meva lliçó magistral.
Total, que m'esbravo amb el bloc, ja que si algú se'n riu no ho veig. Com a molt me n'assabento després, quan ja he enllestit el discurset.
Curiosament Mart va començar sent el déu de la vegetació i de la fertilitat, protector dels bovins, però la devoció va anar evolucionant cap a les batusses. En aquest camp solia anar acompanyat de Bel·lona, la qual va ser considerada la seva dona, o la seva germana, o la seva filla, o la seva cosina. És una qüestió no resolta que els programes televisius del cor encara no han entomat, i ja començaria a tocar.
Mart, a més, va ser el pare de Ròmul i Rem, els qual fundaren aquesta meravellosa i mai ben ponderada ciutat de Roma. (El fet que no m'agradi en absolut, és simplement un problema particular del missatger).

Vol nocturn

fem la nit de través

llevem a contralluna

som la cua del núvol

d'aquest núvol amb cua

passatgers passatgers

d'una anada i vinguda

migradors anellats

sense instint sense ruta

de la falç fins al punt

vetlladors de preguntes

el neguit a la bossa

quan n'hem tret tots els dubtes

sobre el mapa arrugat

creix una nova arruga

pensem que lluny enllà

deu ploure una altra pluja

busquem no sabem qui

som nosaltres qui ens busca

Cara a cara

Deixeu-me declarar-vos que he estat consumidor recent de dos èxits garantits. Per tant, el motiu d'aquest missatge no és ni promocionar-los, que no cal, ni fer-los la trabanqueta, que no s'ho mereixen.

No tinc xifres ni de l'un ni de l'altre, tot i que suposo que són fàcils d'aconseguir. El segon llibre del Stieg Larsson és rècord de vendes en un piló d'idiomes. La pel·lícula dirigida per Danny Boyle (Trainspotting, La Platja) acaba de ser comercialment beneïda amb vuit òscars.

He llegit el llibre i n'he gaudit. És dels que em felicito que tingui èxit.

He vist la pel·lícula i n'he gaudit. És de les que em sorprén que guanyi premis.

Tinc la sensació que caldria fer una lectura més aprofundida d'aquest èxit compartit. Així, d'entrada i precipitadament, se me n'acuden algunes.

1. Situen l'acció en societats suficientment exòtiques: la sueca i la hindú. Hi ha una certa relació amb la nostra, però encara hom pot marcar prou distàncies si algun element de la trama resulta molesta (alguna injustícia social, per exemple, o alguna actitud vers la prostitució).

2. Els protagonistes són estranys, marginats simpàtics, perdedors que l'encerten davant de guanyadors que la caguen, aspirants a carn de canó, però no són tan perillosos com sembla, ens en podríem fer amics i tot i fer-nos-en una foto amb la mà a l'espatlla.

3. Les històries són trepidants, magistralment explicades a base de flaixos, amb un ordit ferm i amb molt de color per sobre, necessites saber què passarà sense donar-te temps a preveure-ho, com si acceptessis que intuir-ho és el que l'autor vol per després girar-te la truita.

4. Agafen com a fort referent els mitjans de comunicació. Un d'ells el famós concurs de la tele que fa poc també feien en alguna cadena estatal. I les masses seguint-lo fidelment a l'espera del senyal d'esperança. L'altre és la premsa escrita, de diaris i setmanaris i revistes mensuals, amb bons i dolents i regulars (la majoria) periodistes. I les masses seguint-los fidelment a l'espera de la confirmació de les crues realitats.

5. Tenen un ball al final, quan ja dones la història per acabada.

6. Me l'estic pensant. Així que la tingui us la poso. S'accepten suggeriments.

Així i tot, si esteu dubtant, us recomano que caigueu en la temptació. Per més aclariments:

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina (Stieg Larsson) amb la parella estelar de la Lisbeth Salander i en Mikael Blomkvist, i Slumdog Millionaire (Danny Boyle) interpretats per Dev Pastel que fa de Jamal Malik, i per Freida Pinto que fa de Latika.

Rèquiem per un càdec

Tal dia com avui -dinou de febrer- comença el tercer mes d'hivern del calendari republicà: Ventós. En els dos mesos anteriors -Nivós i Pluviós- la meteorologia ha estat a l'altura de l'esperat, i sembla que en aquest tercer mes continuarà esforçant-s'hi. De fet, avui mateix hem estat al cap de Creus i el vent de tramuntana ha fet generós acte de presència. Durant el recorregut per entre esquistos i pegmatites hem enregistrat una ràfega de 80 km/h.

El missatge d'avui estava previst que es titulés "les febres del febrer" i que parlés de les Februa romanes, els actes de purificació abans de l'inici de l'any: el març sota la potestat del déu de la Guerra. El tema ja donava de si per fer-ne un missatge, pensava.

Però al cap de Creus hi ha hagut un fet que ha apartat tots els altres del mig. En arribar a sa Cova de s'Infern hem trobat a faltar el càdec que hi sobrevivia, completament ajagut sobre els filons de pegmatita, amb la capçada abocada al pendent, assenyalant l'entrada de la cova, amb les arrels allargassant-se torrent amunt; doncs el que us deia: aquell càdec ha desaparegut. Ja no hi és. Queden les arrels simplement estripades. Suposem que ha estat el torrent, l'aigua de les pluges que pronosticava el mes republicà, allò que s'ha endut la part que li falta.

Amb la fotografia, que no és gran cosa, li fem aquest darrer i sentit homenatge.

Un gran amic meu (tot i que ell no ho sap)

Us presento l’Ian McNeice. En parlo perquè té una aparició fugacíssima de 10 segons a la pel·lícula Operación Valquiria, una producció força menys efectista del que era d’esperar d’en Tom Cruise.
I és que és un gran amic meu (l'Ian, no en Tom) perquè l’any 2004 vaig tenir-hi dilatades, profundes i sovintejades converses, a vegades debats ponderats i altres simples discussions, sempre sense ell saber-ho, sobre la seva participació en un telefilm de la BBC que es va titular Conspiracy. Alguns dels protagonistes d’aquell telefilm que explicava la reunió de Wannsee, quan els nazis van trobar la solució definitiva al problema jueu (el problema de l’existència dels jueus), apareixen a la pel·lícula de Valkyrie. Crec que hi ha un dissimulat homenatge al programa aquell de la BBC.
En Richard va dirigir La Funcional en la seva versió teatral de La Solució Final. A un servidor li van confiar el paper d’un dels personatges, un en concret que assolia l’excel·lència intel·lectual i política en aquella trobada: Gerhard Klopfer. Un dels protagonistes de l’Holocaust que va esquivar la justícia i que va esdevenir funcionari fins que va morir el 1987. Com presentar a escena un personatge d’aquella categoria humana era el repte que vaig discutir i platicar amb l’Ian McNeice, l’actor de la gran papada. La transformació de l’Ian en Gerhard era insuperable. La transformació d’en Càndid en Gerhard va ser, si més no, voluntariosa.
La pel·lícula que ara està en els cinemes potser no és gran cosa (a mi no m’ho ha semblat), però està bé que revisi temes de la història recent, i encara està millor que hagi donat aquest petit paper al meu gran amic. Tot i que, per ser sincers, hauria guanyat moltíssim si el protagonista fos ell en comptes del guaperes cienciològic.

quAsihomAnAtjA A brossA

Hi ha gent tan insensible –i alguns s’autoproclamen artistes– que tot sovint fan servir la A sense adonar-se de fins a quin punt estan marginant i essent insolidaris amb les altres lletres de l’alfabet, quan és cosa sabuda de tothom amb un mínim de sensibilitat que totes les grafies tenen els mateixos drets. Des d’aquesta plataforma voldria fer una crida popular perquè posem fi a aquesta mena de tracte xenòfob a critatures que ens són totalment dependents. Crec que caldria perseguir aitals pràctiques i també les persones que les perpetren, ara per ara impunement.
I completaré el missatge amb la resta de lletres no usades o amb les que no he arribat al nivell de paritat desitjable, per tal de donar exemple. De tota manera no tinc en compte aquella que va entre la V i la X perquè li tinc molta mania i la margino directament i absoluta.
Aaaaabbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbbccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccccddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddddffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggggghhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiijjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkkklllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllllmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnnooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooooopppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppppqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqqrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrsssssssssssssssssssssssssssssssssssssssttttttttttttttttttttttttttttttttttttuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvvxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxxyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyyzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Queda't amb mi

En David P. em fa arribar un enllaç a un vídeo que crec que he de compartir.


Playing For Change: Song Around the World | Stand By Me from Concord Music Group on Vimeo.

És un vídeo de l'arxiconeguda Stand by me. La toquen músics de carrer. Veureu que comença un músic a Califòrnia, després s'hi afegeix un altre a Lousiana, un tercer a Amsterdam, un grup d'indis a Nou Mèxic, i més músics a Tolosa, a Riu de Janeiro, a Moscou, a Nova Orleans, a Caracas, al Congo, a Sudàfrica, a Barcelona, a Pisa...
Vas veient i, encara que no tinguis el micro empelfat del vídeo, vas fent playback o percussió o el que sigui.
Si és veritat el que proclamen: Playing For Change: Peace Through Music, són molt bons. I si no és veritat, continuen sent molt bons.

Ski Fit

Vaig a Font Romeu via Figueres-La Jonquera-El Voló-Trullàs-Thuir-Illa de Tet-Marquixanes-Prada-Vilafranca de Conflent-Oleta-Fontpedrosa-Montlluís-Font Romeu. Això vol dir 69 rotondes. Les rotondes de la Catalunya Nord són especials, són més rotondes, com si fossin franceses. I no us estranyi que en siguin 69. De fet el 69 ja és una combinació de rotondes.

¿Què hi vaig a fer a Font Romeu? Una sessió d'un nou sistema de posar-se en forma que es diu Ski Fit. M'agradaria pensar que és un sistema nou, però em fa l'efecte que les ganes. Això de passar el dia esquiant pràcticament sol no és nou. Sol perquè no hi ha gent a les pistes. Sol perquè no he d'esperar ni perseguir ningú. Sol amb les meves divagacions. Ski Fit.

(No havia fet el viatge sol del tot, però els meus acompanyants anaven amb la planxa, al seu aire, o sigui al seu terra, o sigui a la seva neu...)

¿Heu esquiat a Font Romeu? Les pistes són tan planes que excepte les negres totes són de doble sentit. De fet quan hi cau algú aprofiten per declarar la pista negra.

És maco no estar pendent de ningú perquè et pots fixar en tothom. Diuen que despullats tots ens assemblem, no ho tinc gaire clar. El que sí tinc clar és que vestits per a esquiar sí que ens assemblem tots. Fer el ridícul esquiant és fantàstic, perquè no et reconeix ningú.

I l'estona del lavabo. Uf, allò són maniobres. I quan aconsegueixes el que pretens t'hi estàs una mica més del compte, per gaudir-ne. I vas pensant en en Txumari, el de la tele. És un que aconsella anar al lavabo amb un tamboret per tenir els genolls més drets i així prémer la musculatura que afavoreix la tasca. Que ho provi de fer amb les botes d'esquí posades. És perfecte. Genolls amunt i musculatura premuda al 100%.

Ja veieu, anar sol és perillós. Quan vas sol no et pots dir a tu mateix imbecilitats qualssevol; han de ser imbecilitats de categoria.

La propera vegada intentaré esquiar amb més gent; ajuda a autocontrolar-se. A més, si és cap de setmana i la pista és plena de novells, sempre pots fer-te el fatxenda esquivant-los. (Ep! a les verdes i blaves! A les altres són els que en saben que m'esquiven com poden).

Aligot estorneller (Buteo sturnuskiller)

Descripció:
51-56 cm, metre amunt metre avall. Identificable per la silueta de vol i pel frenètic pernejar. Nombre d'urpes indeterminat. Difícil de distingir entre els estols que ataca i amb els que es confon. Queda totalment impregnat dels estornells que preda incansablement. Imita a la perfecció les branques dels arbres al capvespre. Extraordinàriament silenciós o potser és que imita les seves víctimes. Incapaç de migrar a causa de la feina acumulada.
Localització:
Per confirmar. Especialment buscat i implorat a l’Empordà.

S'adequa progressivament.

Imatges capturades a http://blogs.eldiariomontanes.es/INJUSTICIA/2007/6/25/por-favor-sagrada-familia-no-derriben

Me n’he adonat davant de la Sagrada Família. A la ràdio del cotxe tornava a sonar la primera cançó del disc UP d’en Peter Gabriel, una que es diu Darkness i que té severs contrastos sonors (per dir-ho suaument). Doncs, digueu-li coincidència. Però la música i la imatge del temple a través dels vidres no massa nets del cotxe han estat u. I alhora la pregunta ha estat inevitable: I quan estigui acabat, ¿tindrà sentit? Quan treguin bastides i grues, ¿s’aguantarà? (vull dir estèticament; dono per descomptat que físicament sí que deuen haver previst que s’aguanti). És evident que l'obra va endavant. Hom deu considerar que progressa adequadament. Tanmateix, vés a saber si el que justifica l’obra és el mateix que justifica el tema de la cançó: el contrast sever, marca dels nostres temps.
Però us he dit que tornava a sonar la primera cançó. O sigui que el disc havia donat la volta sencera, per entendre’ns. I això és el més al·lucinant. Per a fer un viatge és obligat portar la música adequada, cada vegada una diferent, perquè cada viatge és diferent. Al d’avui corresponia aquest. Però fins fa poc sortir de l’autopista significava parar la música i estar amb tots els sentits concentrats en la bogeria que és transitar per la gran ciutat, amb cues infinites, vigilant el cotxe de l’esquerra a mig pam i la furgoneta de la dreta a un altre mig pam, malfiat de semàfors, rètols, desviacions. ¿Què us he d’explicar? Si també us passa ja ho entendreu. Si no us passa difícilment us ho arribareu a imaginar. Total que avui, davant de la Sagrada Família m’he adonat del gran canvi: no havia parat la música. Tota la Meridiana i mig Mallorca i sense parar la música. Aquell nebot de la rutina, més conegut com pilot automàtic, que portem a dins però que fins ara, quan arribàvem a Barcelona, s’amagava acollonit sota el seient o al maleter, avui girava el volant amb una sola mà i traginava els pedals amb aquella tranquil·litat. Fins i tot em permetia donar un cop d’ull a estímuls visuals com el temple etern.
¿Això vol dir que jo també progresso adequadament?

Si podeu, no sortiu a la tele (i encara menys al Tutub)

La setmana passada vaig anar a l’auditori Pau Casals. Hi actuava un xouman, ell tot sol i un futimer d’estris, la major part d’elaboració pròpia. Ell es definia com a bufaforats. I l’espectacle es deia Tubs del món. Tant l’autodefinició com el títol són molt ben trobats. Val a dir que vaig trobar que era una passada. L’home –Xavi Lozano– anava tot deixat, esperrucat, un camal dels pantalons dins de la bota i l’altre fora. Segurament era un posat estudiat. També donava la sensació que no li calia esforçar-se gaire per a assolir i excel·lir amb aquella imatge.
Crec que no toca desentranyar els detalls de l’espectacle, la capacitat d’aquest badalonès per aconseguir sons amagats en els tubs més insospitats, aconseguir de fer-ne i fer-hi música, i una posada en escena simple i contundent, convincent, amb una ironia que arriba a ser delicada, la qual cosa sorprèn perquè del personatge de l’escenari te n’esperes de tot menys finors i delicadeses. Hàbil amb les obvietats; quan la veritat és més divertida ¿per a què inventar mentides?
Amb quatre passes, quatre paraules i quatre bufades ja s’havia posat tota l’audiència a la butxaca. El meu reconeixement, Xavi.
I ara la segona part. A casa vaig buscar fitxers d’en Xavi a Internet. Algunes cosetes. El que semblava que havia d’estar més bé erenuns vídeos penjats al Tutub (vés quina coincidència) sobre les seves aparicions enun programa anomenat El Hormiguero que fan a no sé quin canal. Doncs el mires a internet i vas quedant fred. Fred i fred. Li veus fer alguns dels gags del seu espectacle, fins i tot repetir alguns dels comentaris, i penses… Si arribo a veure això abans, no vaig a l’espectacle! És a dir, si l’hagués vist a la tele, o en els vídeos penjats, segurament hauria preferit fer qualsevol altra cosa abans de passar una hora llarga mirant el que fa. I m’ho hagués perdut. De veritat que m’ho hagués perdut, perquè va valer la pena.
És curiós perquè és exactament la mateixa sensació que vaig tenir visionant la trista participació de la gent de Pastorets Rock al programa El Club, després d’haver-ne gaudit i xalat en directe. ¿És un problema de format? ¿És un problema d’haver-lo tastat de veritat i després aconformar-se amb un succedani? ¿És simplement un problema personal d’un maniàtic xacrós? Nois, noies, no ho sé pas.
Total que ara no goso acompanyar el missatge amb cap vídeo del Tutub. ¿En feu prou amb un parell de fotos? En una bufa una cadira i a l'altra bufa una escombra. ¿No us recorda el Sisa de fa temps quan deia que "fabricava forats de regadora"?

El sadisme és revolucionari

La senyora de Sade, de Yukio Mishima. La Funcional Teatre, a Figueres, des del 16 de gener al 1 de febrer (divendres, dissabtes i diumenges).
Un text amb irreverències i provocacions, no cal dir-ho, però ferm, fluid, consistent, suggerent.
Uns actors que interpreten la senyora de Sade, sa germana, sa mare, la criada de la casa, i dues senyores parisenques que polaritzen la societat de llavors (i vés a saber si la d'ara) d'una manera impecable, sorprenent, desinhibida. Un brutal treball de l'expressió i del moviment.
Un espai escènic inspirat, funcional, amb elements en principi anacrònics (com un sac de cops que després es mostra atemporal) i anageogràfics (com signes tipogràfics japonesos que després es mostren integradors).
Una il·luminació efectiva i estudiada. No és el que m'hagi frapat més.
I aquells elements que sorgeixen de l'univers Cortada, projeccions de vídeo, músiques que van del bolero al fado. Alguns genials, altres destorbadors, segurament no acabats d'entendre per qui en fa la crònica.
¿I la història? Molt més potent del que esperava, la veritat. L'acció se situa en tres moments diferents al llarg de disset anys (si no em vaig descomptar). Les persones sempre són les mateixes. ¿Però són sempre iguals les persones? En disset anys els canvien els interessos, els amors, els respectes, les necessitats. I cadascú mostra la cara que li convé segons el que pretén. Algú pensarà en hipocresia. Algú pensarà en evolució.
Es diu que el marquès de Sade és el gran absent. Sí i no. Fa la feina que ha de fer: provocar de lluny i donar joc de prop. Amb les sis dones presents n'hi ha més que de sobres. M'afegeixo a la seva muller quan mana a la criada que li barri el pas a la casa. No hi fa cap falta.
No sé si es nota que m'ha agradat. Jo de vosaltres no m'ho perdria.

Els ocells d'un japonès que balla flamenc

Així va la cosa. Visito amb altres companys la Vil·la Casals a Sant Salvador. Ens fa de guia la directora del museu. Una delícia. De cop entre el nostre discret i disciplinat grup de professionals del bon comportament, ens adonem d'un personatge curiós. Asiàtic. Cabells llargs. Tant aviat el veus assegut al terra mirant cap a l'altra banda d'on mirem nosaltres. O escoltant atentament, o molt atentament, o extremadament atentament, amb cara de prescindir del significat de tot el que es diu. Com si escoltés la música del que diem. O potser comptant les vegades que la guia diu la paraula Casals. Cada cop que gires el cap te'l trobes al davant (el japonès), i si el perds de vista és que t'espera a la sala següent o que repassa la sala anterior. Curiós. Algú ho diu, que és curiós. Ell és curiós. La seva presència és curiosa. La seva actitud és curiosa.
Però bé, la visita s'acaba (no cal dir que molt més tard del previst) i anem cap a l'activitat següent, ordenats i disciplinats, professionals de la urbanitat, una mica atípics (però només una mica que és una mesura justa). I així deixem el japonès a la Vil·la i en el record que s'esmuny (primer la sorra més fina entre els dits, i al final, també la sorra més grollera, i les pedres, i les petxines) fins que ja no en queda res.
Però heus aquí que buscant per internet, i sense buscar ni en Pau Casals ni els japonesos atípics, salta la llebre. O sigui, que em trobo el japonès i em trobo en Casals. Per si és un senyal del destí, el vull compartir. Si mireu el vídeo us trobareu amb un espectacle que comença amb el Cant dels Ocells; un espectacle del bailaor japonès (Shoji Kojima), el mateix que vam veure ballar a la Vil·la Casals. Sí, he dit ballar. Ja veureu que sobretot balla amb l'expressió i amb l'actitud. I d'això en va fer una bona demostració.

¿Què hi feia a Vil·la Casals? ¿Ampliar la inspiració? Si ho arribo a saber... Vés per on, ja tinc un nou ídol, oh pobre ignorant de mi, tot i que això del flamenc no és el meu fort. ¿Veieu com va bé sortir de casa? ¿Veieu com va bé després tornar-hi (a casa)?

Fer els deures

En algun moment d'aquest bloc havia llançat la proposta de fer un bloc de música viscuda.
Finalment l'he començat. Vaig estar pensant un llistat de músiques diverses que m'havien influït directament o indirecta en la meva manera de viure i de relacionar-me, o en decisions preses en algun moment de la meva insípida biografia.
El llistat, tot i que no exhaustiu, era abassegador. Ja sabia que la música havia estat important per a mi, però no en tenia una constatació tan palpable.
Així és que vaig fer el cop de cap. La primera setmana de gener vaig fer una entrada cada dia, ara les estic fent cada dos dies, i després les aniré espaiant, en funció del temps i de les ganes disponibles. Autobiografia sonora i dispersa, sense entrar massa en detallar intimitats, que em penso que tampoc no toca. La música ja acaba d'explicar el que no es vol dir.
Us convido a donar-hi un cop d'ull, un cop de comentari, i, si us animeu, un cop de música. Penso que no estaria malament que altra gent hi fes missatges, compartint música i experiència.
A data d'avui hi trobareu el que correspon a les imatges. A veure si endevineu a quina cançó o música us porta cada fotomuntatge.

Generositat no ve de gener

En moltes cultures és el mes que s'associa directament a l'hivern.

Gener està dedicat al déu Janus (d'aquí en prové el nom), protector de portes i entrades. Originàriament era el mes onzè de l'any però amb la reforma juliana va passar a ser el primer.

La Viquipèdia dóna una informació inquietant: "A Occident, és el mes que acumula més depressions." També podria ser que fos el Nadal, el que és depriment, però com que són dies festius, els occidentals ens esperem al retorn a la vida laboral per a adonar-nos-en de la depressió.

Això lligaria amb la representació del déu Janus, que té dues cares. Hereu de dualitats antigues i precursor de dualitats posteriors.

El fet que els romans usessin habitualment la seva imatge per a les monedes de l'època, segurament també era un auguri de les rebaixes, i de tot el merder mercantilista que hi té associat.

També podeu trobar molta informació d'aquest déu bifront en els fòrums de maçoneria. D'aquí és d'on he tret les dues imatges d'aquest missatge: la de la moneda i la de la catedral de Chartres.

Els reis d'Orient van venint per Gaza

Tot és permès mentre ningú no t’ho privi. Els europeus miràvem cap a orient per veure-hi estels amb cua, naixements divins, reis barbuts i no sé quantes coses més. De cop, els israelians han decidit que els feia falta una bona guerra amb els seus veïns, que són molt molestos. Els hi van prendre les terres -als seus veïns- perquè ja fa segles els pobres jueus venien patint molt males jugades, i a més, els que hi havia només les feien servir per a les cabres. Vés per on: era la seva terra promesa. És clar, després de les bestieses de la II Guerra Mudial tot estava justificat. Cada bestiesa justifica les deu següents, les quals justifiquen les cent següents, les quals…
Doncs mentre uns preparaven el festival del canvi d’any, els altres declaraven la guerra. O la feien, sense declarar-la. És a dir, la fan. I els europeus mirem cap a una altra banda. O mirem cap a la mateixa banda però abans premem un botó del comandament, no fos cas que ens perdéssim la gala de cap d’any. Els reis d'enguany portaran míssils i amonal per a uns quants, i indiferència per a tots els altres. Bé, tampoc tant, perquè segur que hi aportarem alguna cosa d'ajuda humanitària. No hi ha dret. No hi ha dret pels israelians. I no hi ha dret pels europeus. No hi ha dret pels organismes internacionals. No hi ha dret per l'espècie humana.

Coses del Nadal

El Nadal a Lleida. A més dels dinars i sopars i tertúlies repetides, comporta la possibilitat -fins i tot l'hàbit- d'un cert consum de productes culturals. Us comento algunes novetats en què he sucumbit.
De pel·lícula comercial ha tocat Australia amb dos guaperes que no acaben de lligar. Una mica com la duquesa d’Alba i el seu xicot. Una bonica història d’amor però amb alguna cosa que falla. La pel·lícula és un bon espectacle visual, amb paisatges i efectes i molta coloraina. Té, a més, algun tema de debat de sobretaula, com el procés d’obrir els ulls quan ets en una terra nova, l’amor als fills fins i tot als no biològics, els viatges iniciàtics com a manera d’assumir una terra i, per tant, una cultura i, per tant, una identitat. Suposo que encara que la pel·lícula s’il·lustri amb els aborígens australians l’exemple deu servir per a altres cultures. En tot cas, llargueta, pesadeta, però molt millor que altres coses que he vist darrerament. La dirigeix un tal Baz Luhrmann (australià ell, i director de Romeu + Juliet i Moulin Rouge).


De llibre ha tocat Estimat Michele. Demolidor. Es llegeix en un moment i això encara fa més mal. És una novel·la de la romana Natalia Ginzburg publicada el 1973, i ara traduïda al català. Com qui diu és un recull de correspondència entre en Michele i diverses persones relacionades, bàsicament la família i alguns amics. A cada carta que llegeixes –quin domini dels registres personals!– t’adones com en som de dependents i inconscients. Necessitem i establim relacions absurdes i obscures que es mantenen perquè els altres també necessiten i estableixen relacions absurdes i obscures. Cadascú té una peça del trencaclosques d’algú altre, i les nostres peces les anem repartint entre persones que difícilment les ajuntaran. Després ve quan ens morim i res del que hem deixat pendent manté el sentit. O d’això m’ha semblat que anava. Boníssima.

I un espectacle nadalenc. ¿Heu pensat en els Pastorets? Doncs, heu encertat. Però, mira. Pastorets Rock. És la gira del seu segon disc, 2 de 10 amb faixa. Abans d'ahir eren a Lleida i aquesta nit són a Salt. ¿Què us en puc dir? ¿Us podeu imaginar tres-centes persones saltant i ballant el Marrameu torra castanyes? Doncs jo ho he vist. ¿Us podeu imaginar una Santa Espina amb ritme de We will rock you? Doncs jo ho he sentit. ¿Us heu adonat de fins a quin punt El ball de la civada és un himne d’afirmació nacional? Doncs jo ho he comprovat. En Bernat diu que malament anem si els actes a favor de la terra passen per deixar-se anar amb La masovera. Doncs jo penso que anem força bé mentre algú descobreixi aquests lligams secretament col·lectius i col·lectivament secrets i aconsegueixi que el personal s’ho passi bé. Sí, sí, he dit allò tan lleig de “el personal s’ho passi bé”. I entre el personal, un servidor. Em van semblar musicalment molt bons i escènicament molt divertits. N'he buscat enregistraments a la xarxa però no els fan justícia, i encara menys una tristoia intervenció en el programa El Club.