El megaputiclub

 Foto La Clau

Vaig conèixer la noticia fa uns dies a través del noticiari de La Clau.

La notícia s’ha anat ampliant els darrers dies perquè es veu que ha cridat l’atenció. I amb les notícies s’ha anar desvelant la visió dels nord-catalans al respecte: les lleis franceses del 1946 contra la prostitució malgrat les quals s’ha anat practicant més o menys obertament fins als 60 i després clandestinament en salons de massatges i habitacions llogades, amb poc control i amb les autoritats mirant cap a una altra banda. També hem pogut saber com els clients francesos van trobar prou establiments a Figueres, després al redós de la capital altempordanesa, fins al dia d’avui. A partir d’ara disposen d’un megaputiclub a la Jonquera, a tocar de la frontera: 80 habitacions, 120 prostitutes, 3 milions d’euros de pressupost, 600 persones d’aforament, obert de 17 h fins a les 4 h de la matinada o fins a les 5 h els caps de setmana, i un propietari, Jesús Moreno, explicant els detalls: cada noia pagarà 70 € diaris per exercir mentre que els clients hauran de pagar una mitjana de 60 € per mitja hora de servei.

El millor de les notícies del portal nord-català són els comentaris dels usuaris (del portal). Sembla que tots tenen clar que aquest local està pensat per a ells. Tenen clar que això de la prostitució, tant prohibida com legal, és un niu d’hipocresia social sense fons, amb les seves connotacions difícils de pair, d’explotació de persones, d’immens negoci al marge. Tenen clar que en fons hi ha la llei aquella de l’oferta i de la demanda, també en carn humana.

El local es diu “Paradise”, el prostíbul més gran d’Europa. Confio que les prostitutes de carretera trobin un lloc de treball més segur i en millors condicions. Com a mínim això.

 Foto La Clau

 

Mal de carretera

Abans d’això de la crisi, anar per les carreteres empordaneses significava veure la proliferació d’urbanitzacions en els pobles i la proliferació de prostitutes entre poble i poble.
Costava d’entendre allò de les urbanitzacions. ¿Tant calia construir? ¿Tot es venia? ¿Tot es venia a gent que hi anava a viure? ¿D’on sortien tanta gent? ¿D’on fugien? ¿O només hi anaven el cap de setmana? ¿O només ho compraven amb la intenció d’invertir diners i potser vendre després més car?
També costava d’entendre allò de la prostitució. ¿Tanta demanda oculta hi havia perquè es fes tanta oferta pública? Per no parlar de la hipocresia particular de cadascú de passar-hi pel costat com si fos gent que hi era voluntàriament, que no tenia res millor a fer, que assumien els riscos d’aquella feina lliurement. I els polítics dient que allò no era una feina i que per tant no es podia legislar ni protegir sanitàriament ni res de res.
Ara, amb la crisi, alguna cosa ha canviat. No tot; la prostitució segueix allà mateix (segurament no les mateixes prostitutes però sí als mateixos trencants i vés a saber si la mateixa clientela). I segueix sense entendre’s.
Però les urbanitzacions s’han alentit, algunes fins i tot sembla que hagin quedat avortades, en stand-by o digueu-li com vulgueu. I no s’entén que no ho haguessin vist venir. O potser als que decidien tant els era, perquè cobraven per decidir i no per l’acompliment del que decidien.
Tanmateix amb la frenada d’aquest tipus de construcció, ha fet la seva irrupció estelar el que s’anomena obra pública. Ai las. Ponts i rotondes i desviaments i quitrans i talussos i camions i maquinàries i àrids i canonades i bastides i vestits fluorescents i retencions i rampes i peralts i vials de color groc i més ponts i més rotondes. I el que em deixo.
I tampoc no s’entén. ¿Cal tot això? ¿Cal escombrar tan matusserament el paisatge? ¿Calen tants desnivells? ¿Calen tants vials encerclant els pobles i els masos? ¿Cal destuir tantes vessanes de conreu? ¿Què en quedarà de l’Empordà? ¿No estarà passant un altre cop allò de la bombolla aquella, que alguns cobraven per decidir i després apaguen el televisor per no saber què diuen als telenotícies de la xusma?
I encara: ¿on es posaran les prostitutes quan acabin tots aquests laberints de formigó?