Robert Plant a Sant Miquel de Fluvià

Al costat del monestir de Sant Miquel hi ha un baix relleu que representa el sant, matant el dimoni amb una mà i amb unes balances a l'altra per comprovar que els pes de les ànimes no és major que el d’una ploma.

Havia vist aquella imatge un piló de vegades.

A casa tenia el quart disc dels Led Zeppelin, aquell que van voler editar sense títol tot i la resistència de la companyia discogràfica. En comptes de títol havien posat quatre signes esotèrics i cabalístics, un per a cada membre del grup.

El d’en Robert Plant era una ploma dins d’un cercle.

Fins fa poc ignorava que la ploma del cantant dels Led Zep i la de les balances de sant Miquel era la mateixa. La ploma de Maat, la deessa egípcia de l’equitat i la justícia, també adoptada –com a símbol– pels que feien de l’escriptura la seva principal activitat. Aquella ploma, ja en temps dels egipcis, servia per sospesar el pes del pecat dels feligresos. I és que el catolicisme, com a única religió vertadera, no va copiar res de les altres religions falses i paganes.

Doncs ara en Robert Plant torna a treure disc. Atrevidament diferent dels anteriors. I torna a fer servir la ploma de Maat, però en un context totalment diferent, un context circense.

La primera cançó del disc és de Los Lobos. La dansa de l'àngel. ¿Us ve de gust de veure’n el vídeo? No cal anar a Sant Miquel de Fluvià a escoltar-lo. Tot i que...

Robert Plant

¡Això sí que és un canvi!

L'he sentit a la ràdio i m'han vingut ganes d'escoltar-lo amb calma. I aquí el tinc. És el darrer disc d'en Robert Plant, amb una tal Alison Krauss.

Han passat els anys. L'esgargamellament dels zeppelin ha donat pas a un to de locutor de ràdio en un programa de consells personals.

El disc és suau, que crec que és el que toca, amb una mena de country deixat a marinar. Una la canta un, l'altra la canta l'altra, una tots dos perquè no sigui dit, una altra amb una mica de veus ara-tu-ara-jo de fons, fins i tot una en què intervé en Jimmy Page (de compositor).

Deu ser que ara volen reagrupar-se els LedZep. ¡Déu meu! El que fan les peles. Jo crec que podrien tocar amb en Serrat i en Sabina.

La caràtula del disc ens mostra unes fotos en blanc i negre que dissimulen els estralls més físics de l'edat. Una enganxina negra diu que és "one of the best albums of the year". Tinc ganes de creure-m'ho, encara que això signifiqui dir que la resta de discos de l'any són carn d'escombraries (selectives). Me'l vaig escoltant per veure si, de mica en mica...