Aigües quietes prou a prop del corrent del
riu. Simfonia verda.
L’alga verda, la cloròfita, la que crispa els
aquaristes, la que titllen de “moco de rana”, la que projecten enviar a l’espai
pel seu activisme fotosintètic, la que serveix d’ailant o de material de
construcció, l’hàbitat ideal de la granota verda.
La granota verda, la de taques negres, la megaresistent,
la que menja sense manies, la caníbal, la de la línia verda que va del nas a la
cua, la que canta de dia i de nit, la que no va mai d’excursió, la que es
camufla entre algues verdes.
El Fluvià, al turó volcànic d’Arenys, sota la
protecció de sant Sadurní, bisbe i màrtir.
A Sant Pere de Roda hi ha una torre altiva. La muralla d’Empúries dorm al sol. Els turistes omplien els carrers de l’Escala i moren els homes a les autopistes.
Hi ha un gran silenci a la Fageda. La tramuntana ho arrasava tot. L’aigua s’adorm a l’estany de Banyoles. Al Port de la Selva el mar s’engolfa.
M’han dit que no miri tant el paisatge, que és mentida el somni i la fe, però el roure creix en el barranc de sempre i l’aigua s’esmuny lentament més avall.
El cel no em diu res però m’aconhorta. Hi ha una estrella que brilla en la nit i aquells arcs de les galeries són perfectes. La lluna s’ha aixecat a poc a poc.
Joan Teixidor. Fluvià. Barcelona: Columna, 1989.
El text està copiat de la pàgina corresponent del web http://www.mapaliterari.cat/, com a iniciativa d'Espais Escrits - Xarxa de Patrimoni Literari Català.
És cert que ja està tot inventat, però fer veure que es reinventa quelcom permet sentir que redescobreixes alguna altra cosa. Passejant pel web en qüestió m'ha passat això que dic amb els textos de Joan Teixidor sobre el Fluvià.
S'escau que aquests dies he estat llegint Un país de butxaca d'en Joan Daniel Bezsonoff, que és ple de referències literàries a la Catalunya-nord, ben bé un país de butxaca, i que tot sovint no sabem en quina butxaca l'hem entaforat.
Per completar us en poso un nimifragment:
"A mig camí entre les llengües estrangeres i una llengua massa coneguda, el català, amagat a la meua memòria, m'apareix blau i misteriós com la mar vista des del promontori de Sant Martí d'Empúries."
Això del Web 2.0 és cosa forta. No sé si els seus impulsors s’ho imaginaven. Igual sí. El cas és que provo de fer servir un dels recursos que he vist en altres blocs: l’Animoto. En provo de fer un amb imatges d’una visita recent al curs alt i mig del Fluvià. Com que sóc dels que no paguen només em deixa fer una presentació de mig minut. En Jordi Adell en parlava, de l'Animoto, en una xerrada per al professorat del País Basc. A la mateixa conferència donava “10 consells TIC” pensats per a la seva “implementació” (ho poso en cursiva i entre cometes perquè és una paraula de moda, llarga i sonora, com els 4x4; algun dia s’haurà d’estudiar el paral·lelisme entre la funció compensatòria dels cotxassos per a un sector de la població, i de les paraules llargues, sonores i intel·lectualoides per a un altre sector). Tornem als consells TIC. Us els poso, per veure si això us anima a veure la conferència sencera o a provar de fer els vostres propis “animotos”. Segons l'Adell: 1-L’objectiu no és aprendre TIC, sinó servir-se’n. 2-S’han de centrar en l’activitat de l’estudiant. 3-S’aprofita el talent i la força del grup (cooperació) 4-Usa les eines TIC en allò que són útils. 5-Estimula treballar amb la informació, el debat i la discussió. 6-S’aprèn creant en diferents llenguatges. 7-Ha de tenir sentit per a l’estudiant, surt de l’aula, és autèntic. 8-Mobilitza actituds i emocions. 9-Usen més l’aprenentatge que l’ensenyament. 10-Innovació tecnològica no vol dir innovació didàctica. Ell (l'Adell) en diu consells, però més aviat són una barreja de característiques, propostes d'actitud i sentències. Segons ell, això serà, tant si el professorat ho utilitza com si no. L'única diferència serà la garantia que arribi a tot l'alumnat i que el seu ús tingui una vessant ètica i pedagògica.
Sembla que el temps passa del calendari republicà i va en camí de passar també del monàrquic.
Reclamem la pluja que diu l'estadística que ens pertoca. I esperem que no vingui el vent que acabaria d'eixugar el que no s'ha mullat prou.
Bé, ja som a ventós.
I us ho acompanyo amb una foto manllevada.
Vaig fer una passejada pel Fluvià amb uns quants companys, un d'ells fotògraf de temps, un enamorat de la imatge (i enamorat potser és una paraula massa suau, massa tènue, massa ambígua...). Reconec que jo també vaig fer fotos durant la sortida, però he vist les que ha penjat en Vicenç al seu bloc, i crec que és de justícia no només furtar-li'n una per a aquesta entrada, sinó també posar-vos-en l'enllaç: http://eldivinopaciente.blogspot.com/2008/02/cosecha-del-57.html
No us perdeu el seu homenatge fotoxopat al Ter i al Manol. Felicitats, diví pacient, i perdó per l'ús no sol·licitat de la teva foto.
En Pep fa anys, un grapadet, crec, un número rodó.
L'any 84, el del segle passat, li vaig fer aquesta foto al costat del riu Fluvià. De la foto en va néixer un poema. I del poema una cançó musicada i cantada per l'Ignasi Roda. La cançó està publicada en un disc. Jo el tenia, el disc, però el vaig deixar a algú, no sé qui, i ja no l'he pogut recuperar.
Pep, ja que no et puc fer arribar la cançó, com a mínim aquí tens la foto i els versos.
