Pel camí d'Empúries

Espai que de tan habitual ja no sembla poder oferir res de nou.
Espai aquests dies compartit amb milers de desconeguts, esdevingut jo mateix neoturista militant.
Capturant instantànies com si amb instantànies s'aconseguís algun tipus de continuïtat.
Jocs de llums i ombres, i colors i Roses darrere una densa muralla que entra del mar.
En fi, rebeu els meus bons desitjos de bon temps (sic) amb unes panoràmiques.

Cal Gambo i la seva platja. 

Espigons i reredunes.

L'arc tibat entre Muscleres Grosses i Muscleres Petites.

Les Coves, Sant Martí, i més enllans.

Polla d'aigua

Ara, passar a ran del rec del Molí, entre Empúries i l’Escala, implica donar un cop d’ull a les polles d’aigua i les seves cries. L’aigua té el color sospitós dels canals urbans centreeuropeus. Però, igual que allà, a la polla d’aigua, la gallina resistent, això li és igual. La contaminació no la fa fora, encara que estigui barrejada amb la salinitat. 

 Continua buscant les bestioletes i plantes que poden sobreviure-hi i, en menjar-les, s’encomana de la seva resistència a l’entorn degradat. I amb la confiança que va agafant a bona part dels causants d’aquesta degradació, o sia, nosaltres, no li fa res que ens les mirem a distàncies cada cop més curtes. Aquí les teniu, fent les classes matinals del casal familiar.

Empúries per pasqües

Aprofiteu que queda poc temps per fotografiar aquests espais sense gent.

I tal com van les coses, potser simplement queda poc temps per fotografiar aquests espais (sense tenir en compte si hi ha gent o no).

Recordeu de fer dejuni, abstinència i molta penitència.

Pedra sola

Us dibuixaria una pedra

una de sola una pedra

i exclamaria aquí ho teniu

el més exacte resum

les curculles dels mars eixuts

les derives continentals

els mantells i el seu corriment

les insistències de l’aigua

el vent corrosiu i la sal

els càlculs del picapedrer

l’habilitat del paretaire

l'ocàs de civilitzacions

passes enrere i endavant

temps i natura que s’alien

supervivència i instint

descobrint de nou la bellesa

el bo i dolent de les persones

aquí ho teniu exclamaria

a mercè de l’àcida pluja

dels dits humans àcids també

una pedra que encara hi és

hi és la pedra que és Empúries

aquesta pedra que és l’Empordà

aquesta pedra que podríem ser

la que inequívocament som

Escollida pels déus

Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.

En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.

I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).

A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.

I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.

Passo la mà per un penis de pedra.

El frego per tenir sort a la vida i per desitjar prosperitat a una ciutat que fa dos mil anys va començar a desaparèixer.

En el penis hi ha la seva derrota, el seu declivi, la seva entrada en el silenci, l’esvaïment dels seus crits, del pas de la gent, de l’aturada del seu pas.

En aquest penis invariable hi ha els canvis de la història, la conversió sobtada d’una gran ciutat en una trista ruïna, la mort inesperada que poc preocupa a l’individu traspassat, que li és exactament igual, quan cada cadàver es converteix també en un símbol de pedra, més efímer i més ocult que no pas aquest fal·lus calcari.

Gros, erecte i polit; brillant pels greixos de les mans que l’han fregat, com la meva, exorcitzant el no-res inevitable.

No sóc jo quan toco el penis de la muralla romana. Sóc tots els romans, i els grecs i ibers llatinitzats, sóc els bàrbars i visigots i àrabs i carolingis i pagesos i artesans i pescadors i nobles i llecs i ocupants i saquejadors i pagesos i vinyataires i arqueòlegs i represaliats i turistes i estudiants, i un cop he estat tots ells torno a ser jo, individu sintètic, ínfim i sublim, implorant la sort de què disposo i que no aprecio, la de la vida, la de ser-hi encara, justament ara, justament aquí, ofrena reduïda de qui no sap què l’espera i que demana que no li ho diguin.

Deixo de fregar-lo i continuo cap al fòrum.

L’esclavisme irracional

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència sobre Arqueologia Forçada, és a dir sobre els batallons disciplinaris de soldats treballadors i la seva feina a Empúries. Francesc Gracia Alonso, historiador, va demostrar haver tingut molta paciència i mètode per haver recopilat un bloc d’informació de la postguerra sense llacunes ni inconsistències.

En realitat la conferència era un resum del llibre que havia publicat sobre el tema. En Lluís Colomeda n’havia fet un resum (del llibre) en el seu espai Scala Hannibalis. Per tant, ara no faré pas un resum del resum del resum. Més aviat us explicaré un parell de coses que em van cridar l’atenció: dos models d’arqueologia i dos models d’esclavitud.

Abans i durant la guerra el director del jaciment d’Empúries va ser Emili Gandia. Una de les seves principals fites –com aquell que diu, s’hi va jugar la pell− fou evitar que el jaciment es malmenés per la pretensió de grups republicans de reconvertir les ruïnes en trinxeres.

Acabada la guerra el director plenipotenciari, Martín Almagro, àvid d’èxits espectaculars, es va dedicar a remenar terra –a fer remenar terra, perquè ho feien batallons disciplinaris de gent que havia comès el crim de perdre la guerra− a la cerca apressada de grans peces i grans estructures. El resultat va ser fins i tot pitjor que si s’hi haguessin fet trinxeres.

Dos models d’arqueologia (i de relació amb el poder).

Els altres dos models que em fa plantejar la conferència és sobre l’esclavitud.

Els romans que tenien esclaus eren generalment conscients que els tenien en propietat, però que eren una propietat que volien fer durar, que calia cuidar i alimentar mínimament, i que fessin nous esclaus per mantenir-ne la rendibilitat.

Martín Almagro ho veia diferent: els seus esclaus eren carn de canó temporal. No només eren propietat seva sinó que no havia de retre comptes amb ningú. Els rojos vençuts no eren pas persones. Fins i tot podien ser una injustícia imperial, ja que aquells presoners ocupaven el lloc d’esclaus que altres presoners també mereixien. No tenien cost; al contrari. Els seus amics l’anirien fornint d’esclaus, pels quals ell cobrava.

Dos models d’esclavitud (i de relació amb el poder).

La conferència va estar molt bé. La prèvia sobre el Memorial Democràtic, anècdotes com la volta d’Ascelpi per Europa sense ser desembalat, documents com alguns escrits cínicament feixistes d’un tal José Pla, dades sobre la quantitat de vagonetes i de tones de “runa” que havia de treure cada grup de presoners cada dia, valoracions mèdiques de l’estat dels presoners, la imposició del model de diumenge de missa i futbol, la referència a en Mingo Gamito, que també sortirà en el programa Sota Terra dedicat a Empúries... Necessitem informacions d'aquestes per poder entendre'ns.

Com deia en Lluís a la presentació, som una generació que hem perdut els papers de la generació anterior, ens han posat al món “orfes d’informació”; la més clara herència que ens han donat han estat les pors, difuses i omnipresents.

Hem d’intentar de no ser una generació perduda. Haurem de treure molta runa.

Veça i fumdeterra

Dues noves coneixences. Imperdonable: mig segle de veïnatge, i les ignorava completament. En Gerard fa les presentacions.

Imatge de la Viquipèdia


Una és la fumària (Fumaria officinalis). També es coneix com fumdeterra o angelets. Una que prefereix els terrenys calcaris. El nom li ve de la tradició llatina. Segons Plini el seu suc té una olor i provoca un llagrimeig semblants als produïts pel fum. Un dels seus principis actius és la fumarina. S’ha fet servir d’antic en cataplasmes per a malalties de la pell. La seva infusió també és depurativa i diürètica. A un nivell més pràctic, la seva infusió escampada per la casa crida els diners i defuig els mals esperits. I jo, en la inòpia.

Imatge capturada del web http://www.nohihaquienspari.com


L’altra és la veça (Vicia sativa). És enfiladissa i de fruits lleguminosos. És menjar típic dels coloms, tot i que altres animals la defugen pel seu gust. Es cultiva com a planta farratgera o com a adob verd. Se sembra com a pastura de bestiar boví i de cavalls. El seu conreu prové de la cultura romana clàssica, però hi ha evidències del Neolític de formar part de l’alimentació humana.

Les vaig conèixer la setmana passada, una a Besalú i l’altra a Empúries. D’aleshores ençà, me les trobo pertot. I és que només cal conèixer-se per començar a freqüentar i fer amistats de les bones.

Un centurió a Emporiae

Cal ser agosarat per a endinsar-se en el conreu de la novel·la històrica. L’Albert Gurt ho ha fet en una edició local i limitada, però que ha lliscat fins a les meves mans i que he començat a llegir ─un terç per plaer i dos terços per feina─ i que he acabat amb, aproximadament, els mateixos percentatges. Diria que Gurt ha fet una bona feina de documentació, situant la novel·la en l’època que a Roma feien filigranes amb el relleu d’en Neró. Hi desfilen Neró, Galba, Otó, Viteli, Vespasià i Titus.

Cal ser agosarat per trenar una història amb dos personatges principals que bé podrien ser alter egos de l’autor: l’antic lluitador, auster i esquerp, i ara conciliador i estimat, Marcus, que no suporta la vida política ni les seves ambicions; i l’altre el grec Calcídies, savi i habilidós, descregut i a punt per a noves creences. ¿I la noia de la novel·la? Una noia jovencíssima enlluernada amb la musculatura d'un atleta i soldat. Aquí sí que l’autor ha deixat de banda la simplicitat del guió per fer un tirabuixó conjugal propi d’en Woody Allen. Reconec que aquí sí que m’he quedat favagirat.

Cal ser agosarat per a editar el llibre sense les relectures i correccions necessàries. I sap greu perquè això rebaixa molt els valors de l’edició. És evident que l’autor té algunes dificultats amb l’idioma (algunes de les quals no detecten els correctors informàtics), també que hi ha badades i errors involuntaris que els editors haurien d’haver resolt, i encara aquelles incongruències pròpies d’un redactat fragmentat i d’afegitons posteriors sense una revisió aprofundida dels encaixos resultants.

És evident que l’Albert Gurt no busca pas la fama literària ni la recompensa econòmica. Es tracta, doncs, d’una aportació voluntariosa i generosa. Potser no eren unes sabates imponents, però és una llàstima que el betum mal posat n’hagi empitjorat l’estat i l’aspecte.

Oda a l'estàtua aquella d'Empúries

Oh, tu, déu veritable,
Asclepi –diuen uns amb la boca petita,
Esculapi –diuen altres amb veu prima,
Serapis –i miren al redós per convence’s que són vistos i oïts,
o Quifós –que jo diria, portaveu silenciós dels cridaners que dissimulen,
qui, per ser déu i veritable
passes els dies de cara a la paret,
clivellat de cèl·lules termoabsurdes i càmeres fotoestèrils,
amb la mirada fixa que tenen els que no hi són del tot,
perduda en un punt que no podem compartir.

Oh, tu, déu dels de debò,
que sàpigues que els que són falsos però se t’assemblen,
tenen davant seu un panorama infinit
de pins
i mar
i cel
i horitzó
i ruïnes
i gent que xiuxiueja els noms que no se sap si et pertoquen.
Sí, la seva mirada és semblant, simple còpia,
però la perden en punts que sí podem compartir.

Oh, tu, autèntic déu de segles ha,
i els segles que has passat amb sorra als ulls,
sense la resta de tu que vestida et despullava,
ignot,
tombat,
pacient,
com aquells que curaves,
com aquells que diuen que curaves,
com aquells que diuen que creien que curaves,
com aquells que diuen que s’està estudiant que creien que curaves.
Tots ells van morir
i a tu no t’han deixat.

Oh, tu, déu de veres déu,
ara ens has vingut,
hieràtic,
altiu,
capficat,
encarcarat,
a esquitxar lleument les parets del pou buit de la nostra saviesa,
assedegats i endormiscats,
a induir-nos somnis sense sacerdots que els interpretin,
a fer-nos mirar el mateix horitzó emmurallat,
sense lluna i sense sol,
sense cap constel·lació,
sense cap manual que n’expliqui el funcionament.

Oh, tu, déu postulat,
si et resta una mica del vast poder que fruïres,
fes-nos veure allò que els teus ulls no reflecteixen,
un flaix,
un llampec,
una guspira d’aquell ser i saber ser,
i com portar-ho amb dignitat tal que no caduqui l’endemà.
Xiuxiueja’ns, tu, o crida’ns,
si més no, cap a on hem de mirar,
quina part del que creiem que representes és la que val,
en quin dit desaparegut guardaves
la clau
del bagul
on es marceix
l’últim alè
d’aquell perfum.