divendres, 30 d’octubre del 2015

La insuportable lleugeresa del temps

Els vells paisatges ja no ho són. Han canviat. Ara són nous. Però no els ulls que els miraven. I per això els vells ulls reconeixen allò que potser ja no hi és, es retroben amb el que impregnava la retina. Tornen a ajustar-se.

La mare sempre busca i remira. I de tant en tant fa troballes. Coses que eren velles i ara poden tenir un sentit diferent, però que encara fan estranyes connexions amb allò que era aire inconsistent, simple memòria, o simple sensació de memòria.

Fotos, cançons, notes, pronúncies, que et posen davant per davant del tu mateix que tu recordes i que ningú més ho recorda igual.


Us comparteixo una de les darreres troballes de la mare. Jo hi calculo una antiguitat d'uns quaranta-dos anys.


dilluns, 19 d’octubre del 2015

De Lleida a Menorca, passant pel canvi climàtic

Vas la cinema tot pensant: Igual és bona i tot.
I en surts pensant: Doncs tampoc no és tan dolenta.
I ho comentes amb la companya una mica per compromís.
I veus que tampoc no té gaires ganes de parlar-ne.
Les circumstàncies la van fer la història referent de la nostra joventut.
Però dubtes que els joves actuals la puguin assumir.
Ni tan sols com a història simplement d’un cert interès.



diumenge, 18 d’octubre del 2015

Santi Musquera, apòstol de Terrades

Dissabte vam anar a comprovar l'evolució tectònica de la sèrie de Terrades. En Santi Musquera ho ha vingut fent els darrers trenta anys, a partir de l'estudi que n'havia fet en Pallí, i li va semblar oportú de compartir-ho amb nosaltres, simples mortals àvids de coneixements amb una certa consistència.


En Santi està jubilat tot i que no ho diríeu. Molts dels presents havien estat alumnes seus i, pel que es veia, els havia tocat més o menys la fibra això de mirar pedres a veure que s'hi veu i d'escoltar-les a sentir què expliquen.


Vaig intentar fer memòria de quines eren les excursions que jo havia fet de nen i/o jovenet amb l'institut i/o amb l'escola, i no hi vaig trobar cap recerca geològica semblant, cap fita aigües amunt del Segre, cap experiència a la intempèrie amb un mínim de significat.


Diria que el plaer intens pel territori m'ha vingut de (força) més gran, potser des de quan he après a badar els sentits tot trepitjant-lo, les dues coses alhora, que no és fàcil ni gaire compartit. 


dimarts, 13 d’octubre del 2015

Pobles fantasma de Bulgària

És el primer post de la Ginesta al seu blog Perceptions, o, si ho preferiu A tort i a dret i viceversa
Si dic que és un post recomanable potser pensareu que se'm veu el llautó. 
Així i tot dic que és una entrada més que recomanable. Espero que sigui el primer de tota una bona colla.
Li he manllevat aquesta fotografia per ser més convincent.


diumenge, 11 d’octubre del 2015

Entre Palau Borrell i Sant Feliu de la Garriga


Camins que necessàriament duen a alguna banda o altra.
Probablement a algun indret -que caldrà tenir en compte.
Possiblement a alguna troballa o a alguna idea.
Difícilment a algun perill o a una mala experiència.
I qui sap si a una revolta o a algun canvi radical a la teva vida.
Els camins conviden i és lícit però irrespectuós declinar.



diumenge, 13 de setembre del 2015

Escapada casual a Barcelona










dimecres, 9 de setembre del 2015

Vilaüt, tal dia com avui









dimarts, 8 de setembre del 2015

Lo Libre dels Grands Jorns

El Llibre dels Finals comença com un llibre d’un traspàs estrictament personal, el viatge d’algú que vol procedir tot sol a l’anul·lació del que ha justificat la seva vida, i no hi ha temps –ni en vol– per canviar res, simplement de fer l’última valoració, l’última observació.

Joan Bodon

El Llibre dels Finals continua com un llibre d’aventures en què apareixen i desapareixen personatges els quals afavoreixen o provoquen situacions que xarboten el protagonista i el porten a llocs insospitats, el posen a prova dins la seva reflexió vital.


El Llibre dels Finals acaba com una obra surrealista, al·lucinògena, el·lipsoïdal, imprevisible, incomprensiblement entenedora, metafísica (o patafísica) fins al moment estrictament avisat des de bon començament, és a dir, simplement, el final.

Clarmont d'Auvèrnia


Llengua, cultura, història, demografia, etnografia i una mica de geografia (especialment de Clarmont d’Auvèrnia). Tot occità. Tot en occità. Joan Bodon en dóna constància. I la trista renúncia al títol original: Lo Libre dels Grands Jorns.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Visa - tria personal

Parlo de Visa pour l'Image, naturalment. No ho he vist tot, però del que he vist us compateixo el que més m'ha impactat. 


Marcus Bleasdale 
Terror a la República Centreafricana
El conflicte centreafricà no ha gaudit de gaire repercussió en els mitjans de comunicació però en Marcus s’hi ha estat entre el 2013 i el 2015 recollint imatges impactants del clima de violència extrema que s’hi viu.

Juan Manuel Castro Prieto 

Perú, vall sagrada
El fotògraf Castro Prieto, madrileny, segueix i ressegueix les passes del també fotògraf Martín Chambi (indígena peruà, mort el 1973), imitant l’esperit etnogràfic del desaparegut artista.


Gerd Ludwig

Turisme nuclear
El 2011 s’obria al públic Txernòbil i la seva àrea (per exemple, la ciutat fantasma de Pripyat) a les visites, bàsicament turístiques, amb visites guiades. El fotògraf germanoamericà torna al lloc que ja havia visitat i fotografiat el 1993 i el 2005.


Pascal Maitre

Riu Congo, reportatge al cor d’una llegenda
Un viatge pel riu Congo et pot durar setmanes o mesos, en una barcassa que ja és una ciutat i una aventura per si mateixa. El reporter francès Maitre, en teoria resident a París, porta prop de 20 anys fotografiant Àfrica.


Eli Reed

A Long Walk Home
Una retrospectiva –de cinquanta anys– que resumeix l’activitat fotogràfica en blanc i negre. Curiosament ell va ser el primer fotògraf negre que va ser contractat a temps complet per l’agència Magnum. Entre els seus llibres, a més de A Long Walk Home, tenim Homeless in America i, per suposat, Black in America. No hi ha color.

I Perpinyà, que sempre està a punt per ser fotografiada (pels visitants aficionats, vull dir). 


diumenge, 6 de setembre del 2015

Setembre

S'acaba la festa major de l'Escala - pam!



A casa celebrem uns quants aniversaris - patam!



Comença el curs escolar amb reptes sempre nous - patapam!



I una diada i unes eleccions especials per a la plebs - ratapataplam!


Wake me up when September ends

dilluns, 17 d’agost del 2015

Parlar d'Al Revés

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria tocar el tema dels doblatges al català, de com de minsos han estat els resultats de tanta proclama i tant de debat entre les pretensions polítiques i el pragmatisme del mercat (que és una mena de política sense pretensions...).

Imatge: http://diarigran.cat/wp-content/uploads/2012/03/doblatge1.jpg 

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria discutir sobre les emocions humanes, de les diverses maneres de visualitzar-les, de plantejar-les, de la necessitat emergent d’entendre’n el funcionament i les disfuncions, els records, els pensaments.


Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria comentar fins la sacietat els sistemes omnipresents d’animació, de dibuix per ordinador, dels efectes visuals, de les representacions oníriques, fins assolir una mena de pararealitat o de contrarealitat.


Parlar d’aquest pel·lícula ens permetria analitzar les marques registrades com Pixar (no pronunciar-ho a la catalana) o Disney, de la indústria que hi ha darrere, del negoci pur i dur que hi ha associat a l’èxit o al fracàs de taquilla, i ja no parlem dels missatges subliminals que es van distribuint entre els incauts espectadors.

Imatge: http://orig10.deviantart.net/6413/f/2012/040/3/2/animation_studios_by_chocoqueen21-d4p6ntq.jpg

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria valorar l’evolució dels costums ubans fins arriba a la poca assistència de públic (persones físiques) a les sales del cinema, això sí, carregats amb llaminadures i begudes carbòniques.

Imatge: https://www.g-1.com/media/18730/Cinema-Queue.jpg


I això és el que vam fer, tot sopant, després de veure la pel·lícula “Inside out” o sigui “Del revés”. Si hi aneu, no desaprofiteu l'oportunitat de parlar-ne.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Ara que volem recordar que érem feliços

No és que hi hagi diferència entre lectures d’estiu i les d’hivern, però les edicions més econòmiques van més bé per anar traginant el llibre d’un lloc a un altre i no sempre en les millors condicions de transport. Aquest l’havia comprat l'estiu passat en edició de butxaca i amb l’etiqueta no explícita de “lectura d’istiu”.

I ha anat romancejant entre els pilons de casa fins que ha passat tot un any. I, de cop i volta, sense cap motiu específic, li ha tocat el torn.

Ja és curiós, perquè he passat un curs visitant sovint –per motius de voluntariat laboral– el burg de Sant Pere de Galligants, i és aquí precisament on se situa bona part del llibre.


Ja heu vist que parlo de Quan érem feliços, d’en Rafel Nadal, el que surt en color a la portada del llibre.


És un llibre de memòries personals i familiars, sense gaires embuts i sense maquillatges aparents. Lògicament parlem dels dotze germans de la família Nadal Ferreres (el germà gran va ser alcalde de Girona i conseller de la Generalitat). El sisè dels dotze, l'autor, és periodista i va ser director del Periódico de Catalunya fins el 2010. Cap a la meitat del llibre confessa pertànyer a la “més ortodoxa pràctica petitburgesa”. Però se li ha d’agrair una contundent pàtina de desinhibició, tot parlant del barri, del Collell, de la Fosca, de política, de religió, de família, del mas d’Aiguaviva, dels seus inicis sexuals i laborals...

Autobiografia per capítols, píndoles separades d’un mateix tractament emocional, des de l’atalaia de saber-se d’una família inexorablement escollida pel destí, pedra angular d’un temps i d’un país. Però també unes descripcions vives de llocs, plats, costums, sensacions, amb mots rescatats directament del record.

¿El títol? Una mica tòpic, la veritat. El contingut del llibre no avala el títol, però tampoc no el desmenteix. No ho diu, però igual ara se sent molt desgraciat malgrat l’èxit professional –com a periodista– i artístic –com a escriptor–.  


No queda gaire estiu, però el llibre s’hi escau. Tampoc deu passar res si el llegiu quan marxin els turistes (o quan, com a turistes, tornem a casa)...