Parlar d'Al Revés

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria tocar el tema dels doblatges al català, de com de minsos han estat els resultats de tanta proclama i tant de debat entre les pretensions polítiques i el pragmatisme del mercat (que és una mena de política sense pretensions...).

Imatge: http://diarigran.cat/wp-content/uploads/2012/03/doblatge1.jpg 

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria discutir sobre les emocions humanes, de les diverses maneres de visualitzar-les, de plantejar-les, de la necessitat emergent d’entendre’n el funcionament i les disfuncions, els records, els pensaments.

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria comentar fins la sacietat els sistemes omnipresents d’animació, de dibuix per ordinador, dels efectes visuals, de les representacions oníriques, fins assolir una mena de pararealitat o de contrarealitat.

Parlar d’aquest pel·lícula ens permetria analitzar les marques registrades com Pixar (no pronunciar-ho a la catalana) o Disney, de la indústria que hi ha darrere, del negoci pur i dur que hi ha associat a l’èxit o al fracàs de taquilla, i ja no parlem dels missatges subliminals que es van distribuint entre els incauts espectadors.

Imatge: http://orig10.deviantart.net/6413/f/2012/040/3/2/animation_studios_by_chocoqueen21-d4p6ntq.jpg

Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria valorar l’evolució dels costums ubans fins arriba a la poca assistència de públic (persones físiques) a les sales del cinema, això sí, carregats amb llaminadures i begudes carbòniques.

Imatge: https://www.g-1.com/media/18730/Cinema-Queue.jpg

I això és el que vam fer, tot sopant, després de veure la pel·lícula “Inside out” o sigui “Del revés”. Si hi aneu, no desaprofiteu l'oportunitat de parlar-ne.

Revolada

Birdman et fa una bona xarbotada.

En sortir del cinema has de confessar dues coses: que t’ha agradat molt i que entens perfectament els que no els ha agradat gens ni mica.

La història és una metàfora. Una paràbola enriquida, i no gosaria dir que amb elements prescindibles.

La pel·lícula pretén ser un sol pla seqüència, amb algunes trampes evidents, amb la càmera sempre en moviment, precedint o seguint ara un actor, ara una actriu, ara un grup de gent, ara no se sap què, sense ni un segon de descans, afegint histèria a unes actuacions ja prou estressants.

Els actors i les actrius, la música de la bateria, el joc escènic propi d’una presumpta obra de teatre, els efectes visuals que mai no saps si són flipades seves o teves, són només el començament d’una llista de difícil catalogació.

El director, el mexicà Alejandro González Iñárritu, és autor d’algunes pel·lícules d’aquelles que deixen petjada. No sé si heu vist Amores perros, o Babel. 

En tot cas, per mi, aquesta ha estat una sotragada.

Una altra gent, en un altre planeta

Aquest Nadal vaig anar a veure 12 años de esclavitud. Com que em trobo que ara en parla molta gent, aprofito per dir la meva de la pel·lícula de l’Steve McQueen.

No vaig sortir entusiasmat del cinema, però tampoc decebut. De tant en tant s’agraeix una pel·lícula comercial americana que no sigui d’efectes especials, superherois i superhecatombes.

Em diuen que és una pel·lícula lenta, i sí que he d’acceptar que té escenes lentes –premeditadament– però no escenes buides.

Em diuen que és una pel·lícula maniqueista, que barreja Bíblia i esclavitud, que dibuixa un món de bons i dolents, i sí que barreja segons quines coses, crec que amb força encert, i no em va semblar que els bons en fossin tant ni els dolents tampoc. Fins i tot el protagonista manté un cert grau d’humanitat però a l’hora de salvar el cul no té cap mena de vacil·lació, i si en té alguna, de vacil·lació, la supera fàcilment.

Diria que la pel·lícula planteja, un altre cop, una reflexió encara no superada. Tots nosaltres som terriblement civilitzats i profundament demòcrates, però ¿com ens hauríem comportat amb els jueus si haguéssim viscut a l’Alemanya nazi? ¿Quina opinió hauríem tingut dels esclaus negres si haguéssim estat hisendats surenys?

En el cas de la pel·lícula, l’heroisme té matisos i té un cost. Opino, doncs, que ofereix la dosi suficient de reflexió i d’honestedat.

A partir d’aquí, que li donin o li deneguin els premis que vulguin.

Els intocables de març

Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.

I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon guió, uns diàlegs suculents.

La primera de les que he vist és Los idus de marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal). Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja, que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.

L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics. 

Els productes resultants són dràsticament oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.

D'avantpassats i de descendents

La mort tràgica d’algú encara jove pot ser una bona historia.

El reagrupament d’una família a la vora del col·lapse pot ser una bona història.

L’amenaça de la destrucció immediata d’un paradís natural pot ser una bona història.

La progressiva descoberta d’una infidelitat conjugal pot ser una bona història.

La pervivència d’una família mestissa a Hawaii pot ser una bona història.

L’aparent lleugeresa de les noves fornades d’adolescents pot ser una bona història.

Les cegueses provocades per les passions paternals poden ser una bona història.

I posar-ho tot junt, ben endreçat, ben mesurat, ben equilibrat, ben fotografiat, amb la mida justa de llagrimeta i de riallada, amb la mida justa de musiquetes i paisatges (tot molt hawaià, diria), amb un George Clooney sense Nespresso però amb una bona colla d’actors (com la Shailene Woodley, la de la foto de sobre), en pot sortir una bona pel·lícula.

I em sembla que l’és. Los Descendientes, dirigida per l’Alexander Payne que també ha intervingut en el guió i que en aquest cas s’han basat en la primera novel·la de la hawaiana Kaui Hart Hemmings (la de la foto de sota).