Pobles fantasma de Bulgària

És el primer post de la Ginesta al seu blog Perceptions, o, si ho preferiu A tort i a dret i viceversa. 
Si dic que és un post recomanable potser pensareu que se'm veu el llautó. 
Així i tot dic que és una entrada més que recomanable. Espero que sigui el primer de tota una bona colla.
Li he manllevat aquesta fotografia per ser més convincent.

Don Cándido

La Ginesta ha fet una escapada a l'Argentina, vés per on. I entre altres coses que ja explicarà ella, si vol, s'ha arribat fins a Pergamino. ¿Que què hi ha anat a fer?
A Pergamino hi ha enterrat el seu besavi, el meu avi, el pare de ma mare. Va anar-hi el 1961 i s'hi va quedar fins a la mort, el 1989. I encara hi és.
Jo en tinc un record molt vague. Recordo més el vaixell en què s'embarcà que no pas ell en persona. A la seva mort ens enviaren un article-necrològica que va aparèixer al diari local.
Comença dient: "Días pasados, falleció en nuestra ciudad, más que ochentanario, don Cándido Sellart Comes." El presenta com "enamorado de su terruño natal, Cataluña."
I explica una mica més: "Fue Sellart, ebanista de profesión. Durante su larga vida le tocó combatir en las guerra liberadas per España en tierra de África, interviniendo en las batallas de Ceuta, Melilla i Monte Arruit. Más acá en el tiempo, se vio envuelto en la Guerra Civil Española y luchó, por el bando republicano, en la sangrienta batalla del Ebro. Finalizada la contienda fraticida, permaneció, como prisionero, en un campo de prisioneros."
I encara en rescato un altre fragment: "Ya en nuestro país. cumplió una fecunda tarea como ebanista. Entusiasta del "Centre Cultural Català", que funciona en Pergamino, trabajó con genuina artesanía, las estanterías, marcos, pizarra y otros muebles del local y acerca de los cuales jamás percibió remuneración alguna."
La Ginesta n'ha vist el poble on va viure els seus darrers quasi trenta anys, el domicili, i fins i tot el taüt on hi ha les seves restes al cementiri de Pergamino. Quina enveja! El seu relat desvetlla, no vells fantasmes, sinó l'ésser que no desapareix, allò que a vegades arrosseguem amb penes i treballs, i altres vegades és ell que ens estira i ens fa anar endavant, quan la pena i el treball som nosaltres. Vaja, que m'empatollo.
Un brindis per don Cándido.