De Lleida a Menorca, passant pel canvi climàtic

Vas la cinema tot pensant: Igual és bona i tot.

I en surts pensant: Doncs tampoc no és tan dolenta.

I ho comentes amb la companya una mica per compromís.

I veus que tampoc no té gaires ganes de parlar-ne.

Les circumstàncies la van fer la història referent de la nostra joventut.

Però dubtes que els joves actuals la puguin assumir.

Ni tan sols com a història simplement d’un cert interès.

Els perols retiren a les olles

Funcionem diferent si som homes o dones, si som vells o joves, si som pares o fills, si som pobres o rics, si som ganduls o treballadors, si som manetes o sapastres, si som orientals o més orientals encara, si som gasius o generosos, si som culpables o innocents, si som antics o moderns...

La pel·lícula “De tal padre, tal hijo” juga a mostrar diferents combinatòries aplicades a dues parelles japoneses els fills de les quals han estat intercanviats a l’hospital. Un ritme pausat, suggerent, per ensenyar situacions domèstiques carregades de sentit.

Una mala jugada això de no entendre japonès i haver d’anar llegint els diàlegs, perquè et vas perdent el joc d’imatges, les cares amb expressions que són simples matisos, gestos lents, posats subtils.

La història se l’ha inventada el mateix que fa de director, en Hirokazu Koreeda, que ja comença a tenir una extensa filmografia. Potser us sona una del 2004 titulada “Nadie sabe”. La que us comento és del 2013 i enguany n’ha estrenat una altra, "Kamakura Diary", que caldrà veure per on la fan.

Si el tema de la família us fa menjar el coco, heu trobat el cocoter que us va a la mida.

Revolada

Birdman et fa una bona xarbotada.

En sortir del cinema has de confessar dues coses: que t’ha agradat molt i que entens perfectament els que no els ha agradat gens ni mica.

La història és una metàfora. Una paràbola enriquida, i no gosaria dir que amb elements prescindibles.

La pel·lícula pretén ser un sol pla seqüència, amb algunes trampes evidents, amb la càmera sempre en moviment, precedint o seguint ara un actor, ara una actriu, ara un grup de gent, ara no se sap què, sense ni un segon de descans, afegint histèria a unes actuacions ja prou estressants.

Els actors i les actrius, la música de la bateria, el joc escènic propi d’una presumpta obra de teatre, els efectes visuals que mai no saps si són flipades seves o teves, són només el començament d’una llista de difícil catalogació.

El director, el mexicà Alejandro González Iñárritu, és autor d’algunes pel·lícules d’aquelles que deixen petjada. No sé si heu vist Amores perros, o Babel. 

En tot cas, per mi, aquesta ha estat una sotragada.

Ulls esbatanats

Big Eyes no és una pel·lícula que deixi gaire rastre per si mateixa.

Té la seva gràcia, des d’un punt de vista feminista, però no crec que les feministes la tinguin en compte més enllà de la primera impressió.

Té la seva gràcia, des del punt de vista dels burtonians, però a hores d’ara els burtonians ja deuen evitar parlar-ne.

Té la seva gràcia, des del punt de vista dels artistes plàstics, però segur que els artistes gràfics estan ja buscant nous estímuls.

Té la seva gràcia, des del punt de vista del documental cinematogràfic, però s’assembla massa a una historieta amb l’etiqueta que diu que està basada en fets reals.

Té la seva gràcia, des del punt de vista de càsting, però tots els actors estan buscant noves ofertes en els mercats locals dels dissabtes.

Ha estat la pel·lícula d’aquest Nadal, però no ha estat motiu de debat especialment productiu. Ens ho hem mirat amb ulls petits.