dilluns, 16 de novembre del 2015

Apologia i condemnació de la tramuntana


Divendres es presentava el llibre “Elogi i refutació de la tramuntana”, d'en Xavier Febrés.

Imatge: http://images.ara.cat/comarquesgironines/tramuntana-que-dels-llibre-pero_ARAIMA20151105_0309_1.jpg

Confesso que, de moment, només n’he llegit el pròleg d’en Dacosta. Fantàstic, com sempre. Com les fotos del llibre, que també són seves.
Imatge: http://images.ara.cat/comarquesgironines/moment-presentacio-del-llibre_ARAIMA20151114_0326_1.jpg

Durant la presentació, però, em van assaltar alguns interrogants.
Com que no he nascut a l’Empordà dono per fet que no sóc empordanès. De fet vaig venir a viure-hi fa trenta-tres anys. Ara bé, he de dir en disculpa meva que quan m’hi vaig instal·lar, al setembre del vuitanta-dos, hi van haver onze dies ininterromputs de tramuntana ferotge. Jo hi venia amb el convenciment que era capaç d’adaptar-me on fos, però aleshores vaig tenir els meus dubtes.
Amb el temps m’hi he anat avesant fins arribar a trobar-la a faltar, de tant en tant.

Certament deu ser un element identitari, com es deia a la presentació, ja que faltats com solem anar d’identitat, qualsevol fet no gaire compartit amb altres territoris, automàticament esdevé forjador de personalitat local. Fora de l’Empordà i del Rosselló s’han de buscar altres excuses. Però també les troben, les excuses.

A la dècada dels vuitanta, a Sant Pere Pescador, vaig escriure uns versos que feien “En aquest país, / fa tramuntana cada dia, / ca-da-di-a”. Volia dir que la tramuntana era un recurs social de primera magnitud. Si en feia, perquè en feia. Si no en feia, pels dies que feia que no en feia, i pels dies que faltarien que en tornés a fer, i pel que havia fet mentre n'havia fet i per tot el que passava quan no en feia. A l’Empordà, els treus la tramuntana i cauen en sec les relacions socials a manca de tema de conversa.

La tramuntana és una gran aliada de la indústria tèxtil, perquè si ja és un clàssic l’amuntegament de mitjons desaparellats, dono per fet que molts dels mitjons –i altres peces de roba– de l’Alt Empordà han anat a parar al Baix Empordà, o a la costa de la Selva, gràcies a la manca de previsió a l’hora d’assegurar-ho amb prou pinces. “Gone with the wind”, recordava en Soldevilla a la presentació. És a dir, t’estalvies l’assecadora, però has d’anar més sovint a mercat.


Vaja, que m’aniré llegint el llibre i ja us comentaré. Suposo que quedarà pendent la gran novel·la de la tramuntana. Podria ser, però, que ja hi hagués algú escrivint-la.

diumenge, 15 de novembre del 2015

Joan Barris, in memoriam

Fa uns dies va morir a Girona en Joan Barris, il·lustrador.

Nosaltres l'havíem contactat a través del seu fill Jordi perquè ens ajudés amb dibuixos que necessitàvem per als materials del camp d'aprenentatge Empúries.



Poques persones hem conegut de tracte més afable i generós.
Va treballar pel servei educatiu de manera molt més desinteressada que persones del mateix Departament d'Ensenyament. I em poso a mi mateix com a mostra d'això que dic.

Atès que, a més de generosa, la seva obra era de gran qualitat, al camp d'aprenentatge vam tenir la justa idea de fer-ne una publicació amb les seves il·lustracions i els textos a què feien referència. 



Va ser un acte de gran justícia tot i que segurament no amb tota la que corresponia. Però ens enorgulleix, per les dificultats que va comportar i que no ens van fer enrere.



No sé si els difunts perviuen en els que els recordem, però us garanteixo que d'en Joan me'n recordaré temps i temps i amb agraïment ben ferm.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Primavera d'hivern

En José Ángel em va dir, quan treballava a Mallorca, que allà de la tardor en deien "primavera d'hivern" i que l'altra, lògicament, es deia "primavera d'estiu".

Segons la xarxa, aquesta denominació te la pots trobar pertot on es parla aquesta llengua, sigui català, valencià, balear, andorrà, o com vulgueu dir-li. 

Tot i això no he sentit mai ningú fer-la servir en directe i de manera natural. Per això em costa fer-la servir, pel que tindria d'impostat. Així i tot, la trobo molt suggeridora.

Escric això des de Girona, fent la foto que s'acompanya, i en màniga curta. I és que amb els canvis climàtics, fem tard a totes les estacions i a totes les expressions.


divendres, 30 d’octubre del 2015

La insuportable lleugeresa del temps

Els vells paisatges ja no ho són. Han canviat. Ara són nous. Però no els ulls que els miraven. I per això els vells ulls reconeixen allò que potser ja no hi és, es retroben amb el que impregnava la retina. Tornen a ajustar-se.

La mare sempre busca i remira. I de tant en tant fa troballes. Coses que eren velles i ara poden tenir un sentit diferent, però que encara fan estranyes connexions amb allò que era aire inconsistent, simple memòria, o simple sensació de memòria.

Fotos, cançons, notes, pronúncies, que et posen davant per davant del tu mateix que tu recordes i que ningú més ho recorda igual.


Us comparteixo una de les darreres troballes de la mare. Jo hi calculo una antiguitat d'uns quaranta-dos anys.


dilluns, 19 d’octubre del 2015

De Lleida a Menorca, passant pel canvi climàtic

Vas la cinema tot pensant: Igual és bona i tot.
I en surts pensant: Doncs tampoc no és tan dolenta.
I ho comentes amb la companya una mica per compromís.
I veus que tampoc no té gaires ganes de parlar-ne.
Les circumstàncies la van fer la història referent de la nostra joventut.
Però dubtes que els joves actuals la puguin assumir.
Ni tan sols com a història simplement d’un cert interès.



diumenge, 18 d’octubre del 2015

Santi Musquera, apòstol de Terrades

Dissabte vam anar a comprovar l'evolució tectònica de la sèrie de Terrades. En Santi Musquera ho ha vingut fent els darrers trenta anys, a partir de l'estudi que n'havia fet en Pallí, i li va semblar oportú de compartir-ho amb nosaltres, simples mortals àvids de coneixements amb una certa consistència.


En Santi està jubilat tot i que no ho diríeu. Molts dels presents havien estat alumnes seus i, pel que es veia, els havia tocat més o menys la fibra això de mirar pedres a veure que s'hi veu i d'escoltar-les a sentir què expliquen.


Vaig intentar fer memòria de quines eren les excursions que jo havia fet de nen i/o jovenet amb l'institut i/o amb l'escola, i no hi vaig trobar cap recerca geològica semblant, cap fita aigües amunt del Segre, cap experiència a la intempèrie amb un mínim de significat.


Diria que el plaer intens pel territori m'ha vingut de (força) més gran, potser des de quan he après a badar els sentits tot trepitjant-lo, les dues coses alhora, que no és fàcil ni gaire compartit. 


dimarts, 13 d’octubre del 2015

Pobles fantasma de Bulgària

És el primer post de la Ginesta al seu blog Perceptions, o, si ho preferiu A tort i a dret i viceversa. 
Si dic que és un post recomanable potser pensareu que se'm veu el llautó. 
Així i tot dic que és una entrada més que recomanable. Espero que sigui el primer de tota una bona colla.
Li he manllevat aquesta fotografia per ser més convincent.


diumenge, 11 d’octubre del 2015

Entre Palau Borrell i Sant Feliu de la Garriga


Camins que necessàriament duen a alguna banda o altra.
Probablement a algun indret -que caldrà tenir en compte.
Possiblement a alguna troballa o a alguna idea.
Difícilment a algun perill o a una mala experiència.
I qui sap si a una revolta o a algun canvi radical a la teva vida.
Els camins conviden i és lícit però irrespectuós declinar.



diumenge, 13 de setembre del 2015

Escapada casual a Barcelona










dimecres, 9 de setembre del 2015

Vilaüt, tal dia com avui









dimarts, 8 de setembre del 2015

Lo Libre dels Grands Jorns

El Llibre dels Finals comença com un llibre d’un traspàs estrictament personal, el viatge d’algú que vol procedir tot sol a l’anul·lació del que ha justificat la seva vida, i no hi ha temps –ni en vol– per canviar res, simplement de fer l’última valoració, l’última observació.

Joan Bodon

El Llibre dels Finals continua com un llibre d’aventures en què apareixen i desapareixen personatges els quals afavoreixen o provoquen situacions que xarboten el protagonista i el porten a llocs insospitats, el posen a prova dins la seva reflexió vital.


El Llibre dels Finals acaba com una obra surrealista, al·lucinògena, el·lipsoïdal, imprevisible, incomprensiblement entenedora, metafísica (o patafísica) fins al moment estrictament avisat des de bon començament, és a dir, simplement, el final.

Clarmont d'Auvèrnia


Llengua, cultura, història, demografia, etnografia i una mica de geografia (especialment de Clarmont d’Auvèrnia). Tot occità. Tot en occità. Joan Bodon en dóna constància. I la trista renúncia al títol original: Lo Libre dels Grands Jorns.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Visa - tria personal

Parlo de Visa pour l'Image, naturalment. No ho he vist tot, però del que he vist us compateixo el que més m'ha impactat. 


Marcus Bleasdale 
Terror a la República Centreafricana
El conflicte centreafricà no ha gaudit de gaire repercussió en els mitjans de comunicació però en Marcus s’hi ha estat entre el 2013 i el 2015 recollint imatges impactants del clima de violència extrema que s’hi viu.

Juan Manuel Castro Prieto 

Perú, vall sagrada
El fotògraf Castro Prieto, madrileny, segueix i ressegueix les passes del també fotògraf Martín Chambi (indígena peruà, mort el 1973), imitant l’esperit etnogràfic del desaparegut artista.


Gerd Ludwig

Turisme nuclear
El 2011 s’obria al públic Txernòbil i la seva àrea (per exemple, la ciutat fantasma de Pripyat) a les visites, bàsicament turístiques, amb visites guiades. El fotògraf germanoamericà torna al lloc que ja havia visitat i fotografiat el 1993 i el 2005.


Pascal Maitre

Riu Congo, reportatge al cor d’una llegenda
Un viatge pel riu Congo et pot durar setmanes o mesos, en una barcassa que ja és una ciutat i una aventura per si mateixa. El reporter francès Maitre, en teoria resident a París, porta prop de 20 anys fotografiant Àfrica.


Eli Reed

A Long Walk Home
Una retrospectiva –de cinquanta anys– que resumeix l’activitat fotogràfica en blanc i negre. Curiosament ell va ser el primer fotògraf negre que va ser contractat a temps complet per l’agència Magnum. Entre els seus llibres, a més de A Long Walk Home, tenim Homeless in America i, per suposat, Black in America. No hi ha color.

I Perpinyà, que sempre està a punt per ser fotografiada (pels visitants aficionats, vull dir). 


diumenge, 6 de setembre del 2015

Setembre

S'acaba la festa major de l'Escala - pam!



A casa celebrem uns quants aniversaris - patam!



Comença el curs escolar amb reptes sempre nous - patapam!



I una diada i unes eleccions especials per a la plebs - ratapataplam!


Wake me up when September ends.