Bon Solstici (a les 12:04 del diumenge 21, o sigui bon inici de Nivós; aquest any sí que la meteorologia juga a favor del calendari republicà)
Bon Nadal (bons missatges al mòbil, bones felicitacions via correu electrònic, potser alguna postaleta de correu ordinari –la del Corte Inglés, per exemple…)
Bones Festes (especialment funcionaris; cap comentari per als treballadors i treballadores de centres comercials d’horaris salvatges…)
Bons Regals (bon tió, bons amics invisibles, bons ninots del Pare Noël penjats del balcó, bons rotlles de paper de regal…)
Bons Àpats (bons torrons, bons canelons, bones escudelles, bones gambes, bons galets, bons tortells, bons propòsits de posar-se a règim…)
I ja no sé què més desitjar-vos. Que sobrevisquem, potser.
A principis de 1939 en Vincent era a París, escrivint un llibre i pendent del procés de la Guerra Civil. Quan va adonar-se que la República tenia els dies comptats va deixar el llibre i va intentar anar a Barcelona. Viatajava amb el Ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo. Impossible arribar a Barcelona. Les carreteres eren ocupades per milers de refugiats que fugien. Van pensar que amb prou feines podrien arribar a Girona. Tampoc. A Figueres van acabar el viatge. Hi va passar uns dies, els immediatament anteriors i els immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona, justament quan a Figueres va arribar el gruix de gent camí de França. Tot això ho explica en un capítol del seu llibre Not peace but a sword, capítol que he traduït per encàrrec. Un d’aquells encàrrecs que enganxen. Suposo que el capítol tindrà algun tipus de difusió en el futur. Espero. Em prenc la llibertat d’incloure un fragment en el missatge.
Portada del llibre Not peace but a sword
“Cap allà dos o tres quarts de quatre de la matinada vaig decidir que era inútil intentar dormir més; em vaig llevar i vaig sortir al carrer. Mai no oblidaré el que hi vaig veure. Refugiats que havien seguit arribant totes i cadascuna de les vint-i-quatre hores darreres, però a cada hora n’arribaven més que a l'anterior, i en aquells moments ja hi havia una gernació de milers de refugiats en el poble de Figueres. Dormien als marges, i a les voreres, arraulint-se els uns contra els altres per mantenir l’escalfor, al voltant dels seus fardells que feien servir de coixí. Aquells fardells contenien totes les seves possessions. Sovint eren de parracs, però de vegades eren una olla o una paella estacades amb una corda. Les voreres i els marges al voltant de la Plaça eren plenes d’aquelles figures humanes en la nit gelada i negra; molts d’ells els senties dormir, altres es removien incòmodes o parlaven o sospiraven. Hi havia mainada plorant amunt i avall de la foscor del carrer, també mainada molt petita. A cada portal, pati, arcada o obertura de la mena que fos que oferís algun tipus de refugi o aixopluc de l’amarg temps atmosfèric, les fosques figures s’amuntegaven o s’arraulien contra les parets, negres entre la negror que les embolcallava. Vaig vagar pels carrers durant molta estona, potser tres hores o més. Em semblava que allò havia de ser el final. Havia vist refugiats abans, però aquella acumulació de sofriment després de dos anys de guerra, em va sotragar tant la raó com l’esperança.”
Miraré d’aconseguir la resta del llibre, perquè us asseguro que el fragment al que he tingut accés val la pena.
He hagut de fer alguns viatges a Lleida per qüestions de salut familiar. Són unes tres hores d'anada i unes altres tres de tornada.
No puc concebre un viatge llarg sense música. Si puc, la trio amb calma. Després escolto altres coses a les que he pensat amb calma. Però necessito música. Pensant-ho bé, la música forma part indissoluble d'un servidor. Encara que canti fatal. Encara que no sàpiga tocar en condicions cap instrument. Sense música no puc concebre la vida. Sense música no em puc concebre.
Donant voltes a aquesta idea, una nit d'hospital a Lleida, a més d'escriure algun poema que ja he posat per alguna banda del bloc, se'm va acudir de fer un bloc nou: musiquessenselesquals. Un lloc on anar posant cançons o altres músiques que han deixat cicatriu, externa o interna. I al costat de la música, el record o el motiu o allò que la fa personalment rellevant. Una autobiografia musical a petites dosis. ¿A qui pot interessar? Tret de mi mateix, a ningú, evidentment. ¿I què? ¿No és internet la dictadura dels mediocres?
En aquell viatge a Lleida escoltava en Steve Winwood que, durant un temps, m'havia agradat molt. Em venia a la memòria l'any ja llunyà que vaig fer un màster a Barcelona. Hi vaig haver de fer tants viatges que em vaig plantejar com a feina metòdica reescoltar els centenars de cassets que tenia enregistrats. Amb la col·laboració d'una bona cinta netejadora, vaig tornar a posar cintes que feia segles que no escoltava. Moltes d'elles van anar a parar directament a la paperera i després a les escombraries (no eren temps de deixalleria, aquells, encara). D'altres cintes se sentien bé però van tornar al cul de la capsa. Algunes sí que es van salvar. Per exemple, les d'en Winwood.
I el que són les coses, tot fent el xafarder topo amb una imatge simpàtica d'en Gusti. Veig que hem coincidit amb alguna de les cintes que salvar. O potser és que ell ha trobat una manera més creativa de reciclar-les. Tant li fa. Si acabaré fent el bloc o no depén de moltes coses, especialment del temps disponible. De moment us poso una de les músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. Si voleu saber per què, us haureu d'esperar que el projecte sigui una realitat. Tot arribarà, potser.
La broma era inevitable, i jo tampoc no me n'he estat. ¿Ordinari? I tant! Però amb el futbol tot és permès.
Si la imatge no tingués la cara d'en Leo Messi, seria una Linepithema humile com cal. Evidentment es tracta d'una formiga, aquest insecte tan laboriós com necessari, però que també ha entrat a formar part de les estadístiques de la globalització --com la Lliga de futbol!
Es tracta d'una plaga, i molt perillosa, segons la Universitat de Copenhaguen. Se la coneix com la formiga argentina, i la seva explosió demogràfica és una amenaça terrible per a la biodiversitat (vés, quina xorrada!) com per als conreus (ep, això sí que és seriós!).
La seva propagació és tan bèstia com es pot apreciar en el mapa:
Continuant amb la broma, podria dedicar aquest missatge a l'argentí de la família, en Cristian.
Tanmateix sembla que la qüestió és prou seriosa. D'aquí uns segles o uns milenis, tot es veurà diferent, segur; però també sembla bastant segur que seran altres espècies diferents a la humana, les que ho veuran. La natura se'ns haurà tret de sobre, necessàriament.
Per cert, la notícia l'he rebut a través de la Clau ("Actualitat i Societat a Catalunya Nord i Sud"). Suposo que us voldreu ampliar la informació. Endavant.
Ara ve el Nadal (amb majúscula). Ara ve la Loteria (amb majúscula). Jo tinc un problema amb la loteria. Em dóna mal rotllo. La Margarita em diu que hi ha tantes coses que em donen mal rotllo que no sap què hi he vingut jo a fer aquí. I potser té raó. Però, tant si en té com si no, la loteria em continua donant mal rotllo. Els companys del sindicat, ara farà quatre anys, es van quedar de pasta de moniato quan em van donar un pilonet de participacions perquè les anés oferint a les escoles i instituts, a mestres i professors, i jo els vaig dir que si havia d’anar als centres a vendre loteria em podien donar de baixa de la feina i, si convenia, del sindicat. Quan els meus fills eren petits, sovint els adjudicaven talonaris de loteria o de vés a saber quin sorteig, perquè els havien de vendre. És clar que els ajudava a col·locar-los. En portava sempre a sobre i cada cop que algun company de feina o del que fos me n’oferia, jo els deia que, en tot cas, els intercanviava. Tants com estaven disposats a baratar-ne, fèiem el canvi. I tots contents. O no. Els que no podia col·locar, en pagava l’import i ja està. Tot sigui pels fills. I quan arribava el sorteig, a vegades mirava si havia tocat. Em sembla recordar que alguna vegada ho vaig mirar. Doncs, ja hi som. Ara vé quan els companys decideixen de fer una compra de dècims. Que si en vull. Sempre dic que sí, el mínim que em sembla socialment acceptable. M’estalvio explicacions. Vull pensar que el mal rotllo que hi tinc és una qüestió moral. Crec que això de la sort institucionalitzada és una manera hipòcrita de prendre una mica més del poc que tenen els que tenen poc, perquè els espavilats de la legalitat, l'estat en aquest cas, en treguin el profit que poden o que consideren que podran justificar. Es disfressi de tradició o d’oportunitat o del que sigui, continua sent una enganyifa, una martingala, un frau. Un frau en què els estafats són còmplices directes. ¿Exagero? La sort és important. Molt important. Si n’hem de tenir no es pot desaprofitar. ¿Per què malgastar-la amb loteria, doncs?
Doncs sí, les primeres freds m'han enganxat precisament llegint el llibre d'en Joan Margarit amb el mateix títol, tot i que normalitzat: Els primers freds. Una antologia poètica que abraça l'obra de l'autor entre 1975 i 1995. Llegir una antologia tan completa d'un autor tan con-centrat en determinats símbols i imatges recurrents, i encara amb una versificació única (com aquell que diu només fa servir un tipus de vers), et dóna la sesnsació d'estar rellegint el que vas llegir ahir o abans-d'ahir, amb unes altres paraules o amb una altra excusa; com si l'autor hagués oblidat que ja havia escrit aquell poema i tornés a intentar-ho. Malgrat això és un llibre de bon empassar. Reconeix que la feina del poeta és donar feina al lector, que no es pensi que llegir poesia és un passatemps innocent. I aconsegueix fer-ho d'una manera tan elegant com planera. Us en poso dos exemples breus, que potser ja són coneguts:
AL LECTOR
Teves seran les dones que he estimat i que mai no he perdut, malgrat el vent cruel dels anys, i teu serà l'enigma de l'illa del tresor. Els teus ulls seran meus per un instant i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice del meu demà, que tu podràs conèixer, no permetràs que mori i, algun vespre, em deixaràs ser tu en una altra pluja.
POÈTICA
Perseguint la bellesa estaràs sol perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa la seva pols de papallona als dits. I tornaràs a percaçar l'esclat que saps dins teu, talment el llamp que en un instant et mostra, fins al llunyà horitzó, la realitat.
I ja està, dues mostres de l'autor de moda, l'autor contingut.
I al mateix temps us goso parlar d'un altre autor, un altre de poesia més incontinent. El vaig seguint de fa un temps tot i que la seva fertilitat m'obliga a ser més metòdic i exhaustiu del que em surt de natural, si no em vull quedar enrere. Parlo de Santi B. Amb el seu permís l'incloc dins el llistat lateral del Deixat enredar.
Us suposo informats que un desembre (com aquest però no aquest) hi ha prevista la fi del món. Concretament el dia 21 del desembre de 2012. Diuen que els maies ja ho havien calculat al detall. I que en Nostradamus ho va portar a cal notari. Una mala jugada, no cal dir-ho, perquè per al 2014 hi havia també prevista la independència de Catalunya. Concretament el dia 11 de setembre. Vaja, que és possible que no pugui ser. Anem a pams. Desembre, com a darrer mes de l'any segons model occidental, ja es presta a despertar psicosis catastrofistes tant personals -que passen més aviat desapercebudes excepte per als bancs- com col·lectives -que sempre tenen una mica més de color. Si voleu aprofundir en el primer tema, trobareu de tot a pertot. Us en poso un perquè no digueu que no teniu temps d'investigar pel vostre compte.
Com a mostra que totes dues prediccions tenen fonamentació científica, us adjunto dues portades de la premsa internacional. En una es veu clara la proximitat de la fi del món (és una imatge capturada a internet) i l'altra avala la immediatesa de la recuperació sobiranista (aquesta és capturada del meu disc dur; no sé pas qui la deu haver posat, senyor fiscal).
De fet, aquest missatge només era per informar-vos que en tal dia com ahir, 11 de Rufolari, començava el mes de desembre. I que era una molt bona oportunitat per a reescoltar la cançó dels Water Boys amb el mateix títol. El que passa és que després se m'hi han anat afegint altres temes. I com sempre, la poesia ha quedat a sota del piló.
El títol respon a una troballa d'aquestes imprevistes per internet. El corriol que porta fins a la imatge és el següent: De tant en tant dono cops d'ull a la gent de Worth 1000, l'enllaç als quals corre per aquest bloc. Una de les propostes més insistents dels obsessos del photoshop (que podríem traduir com fotopollanc) és un aplicatiu en línia que han batejat com a Aviary. Darrerament han penjat algunes galeries com a reclam. Per exemple: Com en Pollock hauria pintat la Mona Lisa (segons Meowza Katz). O potser preferiu saber les capes que han fet servir per a confegir aquesta imatge (obra també d'en Meowza): I tot, remenant un ratolí connectat misteriosament amb un ordinador de vés a saber on (potser a Mollerussa, però passant per Silicon Valley via Bombay). ¡Quines ganes de tornar a abocar el revelador a la cubeta i omplir novament la casa dels ferums de l'àcid acètic!
Aquest missatge s'havia de dir "Amb tots els respectes i cap dels permisos". Però la cosa no ha sortit bé. Els darrers números de la revista Enderrock han estat especialment generosos amb els CD que hi encarten. Un dels darrers, en Pascal Comelade, em va fer concebre idees que després han resultat absurdes pretensions. És un disc amb vuit versions comeladianes dels Stones. La primera del disc, Satisfacció, consisteix en la música a la que en Sergi López hi afegeix la veu recitant la traducció del text. Immediatament se'm va fer la llum. Jo faria exactament el mateix amb Brown Sugar. Mans a la feina. Fer una versió del text, agafar l'Audacity, fer la barreja de música i veu, penjar-la al Goear, i esperar la multa de la SGAE. Tot ha anat anant com estava previst. Però escoltant el resultat, després de diversos intents, he vist clar que no ho podia exposar públicament i impúdica. Frustració absoluta. Hi ha d'haver un mínim d'àutoexigència, que cadascú se la gestiona, i aquest mínim m'ha impedit arrossegar el pla fins a la fi. O no sé expressar la morbositat que la lletra reclama, o el meu to de veu no és tan rolling com jo em pensava. En tot cas, reconec el meu fracàs. I encara que potser resultaria elegant i terapèutic de posar el resultat a la consideració pública, penso que podria caure en mans d'alguna persona inadvertida i deixar-la traumatitzada per sempre més. Us poso la cançó. Us poso la traducció (en gentils decasíl·labs). I us poso el repte que ho faci algú altre. Algú amb més gust, amb veu més adequada, i que vulgui agafar la idea "amb tots els respectes i sense cap dels permisos".
Vaixell d’esclaus cap als camps de cotó Subhastada al mercat de New Orleans Sempre ha tingut bon ull el vell cacic Si el sentíssiu pels volts de mitjanit
Sucre morè, com pots ser tan gustós? Sucre morè, tan jove, tu sí pots.
Timbals que baten i escalfen la sang La dama prega quan s’aturaran El noi de casa tampoc li treu ull Si el sentíssiu pels volts de mitjanit
Sucre morè, com pots ser tan gustós? Sucre morè, tan jove, tu sí pots.
Ta mare fou ballarina, segur La festejaven noiets de setze anys No sóc cap escolar i sé el que vull Si em sentissis pels volts de mitjanit
Ah, ves fent, sucre morè, com pots ser tan gustós? Ah, fes-me sentir, sucre morè, com sols tu, negra, pots. Sucre morè, com pots tenir tan bon gust, noia? Ah, sucre morè, com només una noieta sí pot.
Castell de Quermançó. L’Ajuntament de Sant Pere Pescador n’organitza una visita entre els actes de celebració del bicentenari de la Guerra del Francès.
Hi va un autocar amb moltes places lliures. L’Associació d’Amics del Castell de Quermançó els ha preparat una visita escenificada. Expliquen la història del lloc amb ajut d’un agosarat Simonet de Garriguella.
Entre la història hi encabeixen la Comtessa de Molins, com a deferència als seus visitants. No només hi ha soldats francesos sinó també la Teresa que intenta robar els visitants, tot i que es fa enrere en saber que són santperencs.
Una visita completa, sense Dalí i sense Orgue de la Tramuntana. Finalment la Ginesta llegeix uns versos del romanç que un servidor havia refet a partir dels trossos conservats, presumptament escrits pel Gegant de Ventalló.
"¿Sents, Gegant, una campana? ¿Sents, Gegant, el seu ressò? ¿Que no sents que per mi clama i que em crida a fer oració? ¿Què m'hi espera a Quermançó si no l'ombra d'una estrella? Abadessa, el perdó em dareu a Garriguella. Sols novícia humil serà la que un jorn fou Canongessa i blanc hàbit vestirà qui vestia de Comtessa. La que més obeirà, qui farà més penitència, nit i dia pregarà a la Verge sa clemència, que perdoni sos pecats i sa joventut perduda, tots els crims i els disbarats d'una vida trista i dura; la que avui tot penedida dóna un crit de deslliurança, sent desig de nova vida de repòs i d'esperança. Suau campana que em convides, amb cançó de coure, bella. És a mi a la que crides... Bon Gegant..., a Garriguella!"
Un intent de l’Ajuntament de Sant Pere de difondre la història i la rondallística local. ¿Poca repercussió? Potser sí, però cal continuar intentant-ho. Mirar quines vies poden servir per a arribar a la gent, i anar insistint. Encara que costi diners i decepcions.
M’estava llegint el llibre de poesia quasi completa d’en Joan Margarit que m’havia passat en Joan. Però va caure a les meves mans un dels llibres de moda. Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson. Un cas curiós. L’home escriu una trilogia quasi d’amagat i abans de publicar el primer lliurament, que serà rècord de vendes mundial, va i es mor.
En algun lloc he llegit que el protagonista de l’obra és una mena d’alter ego del propi Larsson. Si és així, tira cap a indulgent l'home, perquè en Mikael Blomkvist, és una mena de superheroi modest i amable, l’extrema integritat del qual arriba al punt de passar per sobre de la pròpia integritat per respecte a persones més febles i vulnerables. Heus aquí el que fan els súperherois quan se superen com a tals. Quan em quedi poc per morir-me també em buscaré un alter ego d’aquests.
De tota manera semblaria que un dels personatges més curiosos i ben perfilats de la novel·la, la Salander, és més protagonista que ell. Ho semblaria perquè hi ha dedicat un esforç notable a dibuixar el procés de socialització d’una asocial visceral, sempre gràcies al mantell miraculós d’en Blomkvist. Curiosament la traducció anglesa de l’obra es titula La noia del drac tatuat, que és ella mateixa, tot i que el tatuatge en qüestió apareix un sol cop i d’una manera més aviat tangencial.
Sorprèn el canvi de títol. Potser han considerat que això dels homes que no estimaven les dones era poc comercial o que, donada l’actualitat de la violència de gènere, resultava massa incisiu. Així i tot la novel·la fa contínues referències a la violència de sexes, i en algun moment, aquesta violència esdevé l’eix narratiu central, un eix que finalment no és exposat a la llum pública per motius humanitaris.
Ara bé, les sis-centes pàgines del llibre es llegeixen d’una esgarrapada. No es pot negar que és un llibre addictiu. Quan cap a la meitat del llibre, l’autor es deixa de fer literatura per a dedicar-se exclussivament a fer novel·leta d’intriga, tu ja estàs atrapat per la trama, amb ganes de saber quin destí i quin desllorigador ha previst per a cada situació, per a cada personatge, per a cada relació. I sempre li queda un tirabuixó més per al seu joc de malabars.
I tot molt modern, amb molt d’internet i de correu electrònic encriptat, amb molt de discos durs i de tractament digital de la imatge. Bé, ¿no?
Espanta saber que hi ha dos llibres més al darrera. En aquests moments no sé si m’hi posaré. Però de moment ja he donat el meu exemplar a la família, que corri.
No cal que us informi que ja tenen la pel·li quasi a punt...
Situem-nos a data d’avui. Encara que és evident que som a 18 de Bromari de l’any 217, els calendaris oficials s’entesten a situar-nos al novembre. Novembre, mes número nou i reconvertit en onzè. No és un mes especialment pròdig en tradicions, encara que començar amb una festa pels morts ja té el seu suc. Quan Piotr Illich va composar per encàrrec Les Estacions, que es publicaven mensualment a la revista de música Nouvellist, per tal de posar música al mes –cosa que feia pocs dies abans d’acabar cada termini, segons es diu– es va inspirar en els versos d’en Nikolai Nekarsov: “En la teva solitud no et preocupis pel camí, No tinguis cap pressa amb el trineu I oblida per sempre més la tristesa que et crema el cor” Un bon consell. Fem-ne cas. No xurriaquem els tres cavalls del trineu, doncs. Uns romàntics, aquests russos. ¿Voleu sentir el carruatge sobre la neu amagat entre l’antic piano d’en Konstantin Igumov? És una versió baixada del Iutiub. Diuen que alguns acords volen recordar els tòpics cascavells que tots portem als trineus.
I encara una altra cosa: ¿heu vist la pàgina de Viquidites dedicada a recollir els refranys de cada mes de l’any? Igual en sabeu algun i l’hi podeu afegir.
Vull tornar a ser ermità un dia a la setmana –ni que fos– indiferent a les temptacions oblidat de conxorxes sembrant sols per collir i collint per sembrar només bastint paret pel fred d’avui i pensant que algú altre podria tenir fred demà
Vull tornar a ser ermità una estoneta al dia –ni que fos– pregant a déus en què valgui la pena creure deixant que sedimentin els records que es metamorfosegin i que esdevinguin carn i esperit xarbotats –si calia– amb lentitud extrema
Vull tornar a ser emità un tancar d’ulls –ni que fos– assaborint l’instant i el lapse veient de prop el terra que trepitjo veient de lluny el cel que em cobreix pensant en la gent que vaig deixant i en els que vull retrobar, si em consenten
Vull tornar a ser ermità ara que ni recordo quan vaig deixar de ser-ho
Sóc mestre. I m'agrada la meva feina. ¿Això és ser "vocacional"? Faig aquesta pregunta perquè fa dies que dono cops d'ull a un bloc que aviat tindrà rècords de visites: Diari antipedagògic d'una mestra sense vocació. (Igual ara l'estic ajudant a aconseguir-ho). L'escriu en primera persona una mestra de primària que es pseudonima "Pissarra Negra". Atacona tot el que -segons ella mateixa confessa- li dóna de menjar. Té l'encert de no deixar-se res. De les moltes coses a què se li pot treure la punta de la realitat escolar, metòdicament, vocacionalment, dóna patacades a tort i a dret. N'encerta moltes, però, és clar, quan t'ho carregues tot alguna n'has d'encertar. Des dels horaris a les bates de les mestres de parvulari, de les colònies a les vagues sindicals, de les TIC als especialistes... I un afegit interessant d'allò més són els comentaris que li envien. És innegable que ha aconseguit un grup de seguidors fidels, vocacionals. Pissarra Negra reclama el dret a dir que ella treballa pel sou i per res més, en una professió que pots aconseguir sense estudiar gaire, com ho fan els paletes i els fusters. No sé si quan contracta paletes i fusters a casa seva els exigeix que no els agradi la seva feina i que hagin estudiat com menys millor. Igual sí. Particularment li diria que està bé treballar i que t'agradi el que fas. Fins i tot val la pena intentar-ho.
(Vés a saber, però, si el bloc no és el recurs expiatori d'una mestra vocacional fins al moll de l'os.)
No hi falteu. Us anirem informant de tots els detalls. L'organització s'encarrega de posar les parades. Vosaltres només heu de portar el material. Hi haurà premis per a les parades més completes, per a les parelles retrobades, per als afiliats a Descalços Anònims, per als aparellaments més inversemblants, per a les més originals propostes d'aprofitament dels mitjons imparellables, etc.
Ja se sap (s'ha comentat molt en la premsa mundial d'aquests darrers temps) que aquest bloc ni ha guanyat ni tan sols ha estat finalista ni l'autor té la més remota idea dels vots obtinguts en la darrera i primera edició dels Premis Blocs Catalunya. Així i tot m'ha semblat oportú de mirar-me amb calma els vint-i-cinc finalistes. Hi ha de tot. Confesso que em fa mal veure'n alguns de mal escrits, molt descurats en el llenguatge (la principal tecnologia humana i dunana). Però ja tinc clar que això són manies meves, obsessions senils d'algú que ja té una edat. També n'hi ha que m'han agradat. Fins i tot algun ja el coneixia i l'havia votat. Com sempre, el més agraït són les troballes. Us en poso una de molt simple, però que m'ha fet peça. És un missatge del torroellenc Rafael Martín:
El vídeo és fet per The Music Animation Machine, i tenen diversos materials penjats. Va, reserveu-vos-en una estoneta.
Vaig picar. El llibre tenia una portada atractiva. L’autor era novell però mediàtic. El llibre anava per la tretzena impressió (confiant que no volgués dir que s’haguessin imprès tretze exemplars). A més el llibre tenia una franja de color blau que informava: “13ª (sic) edició. La novel·la que et convida a passejar pel Besalú medieval. Més de 40.000 (sic) lectors ja l’han descobert.” O sigui, un dels darrers i rotunds èxits editorials de Columna. La banda de darrera d’aquesta banda blava, encara era més convincent: “Un brillant retrat medieval fonamentat en una rigorosa documentació.” La Vanguardia. “Un viatge al passat ple d’acció, d’intrigues i de sentiments narrat per l’autor amb passió i veritable ofici.” Maria Mercè Roca. “Martí Gironell ha escrit una història amena, plena d’aventures i de fantasia. És un pont a la diversitat que es fa llegir.” Guillem Terribas. Senyors, senyores, aviso: esteu llegint el comentari d’un ignorant que no ha sabut apreciar cap d’aquests valors, un criticaire incapacitat per gaudir d’aital joia. M’he acabat el llibre; tot i que és una lectura lleugera, m’ha costat. Ho he fet per convèncer-me de la pricipitació de les meves impressions, i perquè pensava que Besalú s’ho mereixia. ¿Que què m’ha semblat? Crec que és una novel·la infantil, juvenil a tot estirar. M’encanten les novel·les infantils i juvenils. Però aquesta pretén no ser-ho a base d’afegir algunes escenes de violència i, en especial, de sexe. El sexe és una cosa molt interessant, tant en la vida real com en la ficció, però aquí esdevé quelcom anecdòtic, irrellevant, sobreafegit. Aquí floreix una violació. Allà salta de cop i volta una escena de zoofília porcina. Tot seguit un monjo se’n va de putes. Al prota de quinze anys se’l beneficien en el moment menys esperat, tant pel lector com pel mateix personatge. Abunden les escenes de “fantasia” amb druïdes, déus del riu, dones d’aigua. I quan algun d’aquests elements sembla que promet una mica, doncs s’esvaeix. Arriba un moment que ja no sorprén ni quan apareixen ni quan desapareixen. Hi ha comtes bons –el de Besalú– i comtes dolents –el d’Empúries–. ¿Per què un és bo i l’altre és dolent? Doncs perquè l’autor ho deixa ben clar. El de Besalú és bo i el d’Empúries és dolent. ¿Qui necessita majors raonaments? Hi ha molts personatges, molts, infinitat, però tots tenen una cosa en comú. Tots parlen exactament igual que el narrador. És igual que sigui comte bo o comte dolent, home o dona, jueu o cristià, jove o vell, beat o descregut. Arriba un moment que et planteges, ¿per què cal posar guió i explicitar les paraules exactes de cada personatge, si tots fan servir el mateix lèxic i el mateix registre? ¿No seria més fàcil estalviar-s’ho? Confesso que cap al final del llibre estava més pendent de trobar coses estranyes que no pas de saber com acaba la història. Coses estranyes. Ara mateix em ve al cap el bisbe amb tendència a mirar i remirar nens petits en els patis de les escoles. No sé com estava el tema de les construccions escolars del Departament d’Educació en el segle XI, però em costa d’imaginar la situació. ¿Es posaria al darrere de la reixa metàl·lica tot mirant el rellotge digital esperant l'hora del pati? Bé, no tinc costum de ressenyar llibres (o pel·lícules o escenificacions o exposicions o discos o el que sigui) que no m’hagin agradat. Penso que un bloc no és indret per anar donant cops de pal. Però aquest cas m’ha estat una mica més dolorós que els altres. Perquè em vaig passar d’innocent, perquè vaig picar com un passerell, perquè em vaig creure el que l’editorial proclamava que alguns crítics i escriptors i llibreters proclamaven. No sé què en pensen els 40 000 que l’han llegida abans que jo. No sé si han publicat l’opinió en alguna banda que jo no he sabut trobar. Però jo sí que he volgut dir-ho, perquè si algú ha pensat participar en la 14a edició, i llegiex aquest missatge, hi trobi una morbositat afegida, la d’algú que diu: “És una obra literàriament molt menor, històricament incongruent i sense consistència narrativa. Cal esperar coses millors de l’editorial, de l’autor i dels professionals que fabriquen i publiquen valoracions destinades a la promoció.”
Està clar que no en treurem l'aigua clara, que estem tots molt enfadats i no acabem de saber amb qui. Fa uns dies sortien a la premsa la neta d'en Companys amb un circumspecte polític proclamant la demanda de l'anul·lació del judici sumaríssim al president de la Generalitat. Els d'Esquerra responien tot ofesos pel que s'ha fet i com s'ha fet. Tot seguit en Pío Moa enarborava nous escrits dels seus inculpant Companys d'haver tramat i haver fet inevitable la Guerra Civil; és a dir que el que li va passar va ser poc pel que es mereixia. Sembla que la llibertat per la qual va morir Companys és la que facilita tothom a dir la seva, i això ja deu estar bé, però prosperen coses tristes, coses com rèdits polítics, medalles de doble cara, fotos pagades, portades i titulars, disciplines mediàtiques i lleialtats a ultrança. Un exèrcit d'enfadats, ressentits, emprenyats i dolguts, cadascú amb més raó i més retòrica que els altres. Sap greu. A mi em plau pensar que encara puc ensenyar les dents sense deixar de somriure. Un record per a en Companys i per tots els que van morir per la llibertat. Si tot plegat és mentida, pitjor per mi.
Tardaó. Així ho dèiem a casa, i és que a casa parlàvem molt malament el català. Ja se sap, aquells de la terra ferma... Després ha resultat que no. Resulta que "tardor", que dóna lloc a tants de derivats, no té sentit etimològic. Que tot plegat ve de tardatione i no de tardatiore, i que allò tan mal dit que dèiem, és el que correspondria. Vés per on.
Sant Miquel del Corb aquests dies
A la discreta festa de serpentines i paperets de besllums encesos recolzats al mur de les heures veient voleiar guspires del temps temps donat temps en préstec temps encomanat temps de manlleu que no sabem si ens correspon i en aquesta ignorància gaudim del festeig petit i improvisat d'aniversaris que no sumen
El vuitè mes romà, October, que després passà a ser el desè. Història sabuda. El mes de la tardor, no pas l'únic però és el que en porta l'estendard, esventat i xop. D'entre el milió llarg de referències musicals a la tardor, mira que m'està venint de gust el Forever Autumn que apareixia -ai las- al disc aquell de la Guerra dels Mons, la novel·la primerenca de marcians d'en H. G. Wells, que inspiraria el bateig radiofònic de l'Orson Welles i, molt més tard, la superproducció de lluïment d'en Tom Cruise. Doncs abans que Hollywood hi parés esment, a finals dels 70, en Jeff Wayne va convertir la història en un musical. Dins del doble disc hi havia un parell de cançons notables. Una d'elles es deia -i encara se'n deu dir- Forever Autumn. Al Iutiub he trobat una versió en directe que canta un Justin Hayward acabat de sortir de la capsa, aquell que fou líder i compositor dels Moody Blues, que també intervenia en el disc. Però que la cançó no era seva, que consti.
Apa, quin devessall de nostàlgia irreprimida! Doncs, mira, us poso el vídeo, però amb el vostre permís, jo me l'escoltaré en el disc, que se sent millor, i vés a saber, igual em dóna per sentir-me'l tot sencer, amb aquells fragments narratius d'en Ricard Burton, i algun que altre passatge narcòtic (de tan plom!). El disc de cap a cap. Coses de la tardor. Coses del refredat, que humiteja els ulls i fa que tinguis mocs. I pensar que en el moment de començar aquest missatge pensava si us proposaria d'escoltar La cançó de tardor, d'en Tchaikovsky, que també està molt bé, tu.
Els cecs. Una obra teatral que el belga Maurice Maeterlinck va escriure el 1890 –una de les seves primeres obres. Tothom sembla estar d’acord que es tracta d'una peça simbolista. El que ja costa més és decidir quins són els símbols amb què l’autor juga, quina iconografia és la que fa treballar. Llegeixo que el capellà representa déu, i que la peça mostra la desorientació de la humanitat quan déu, després d’una llarga i silenciosa decadència, mor. No sé si ho veig ben bé igual. Potser al 1890 això de la malaltia de déu era tema de debat. Potser. També llegeixo que és una obra de “terror psicològic”. Bé, més que per “terror” em decantaría per “angoixa” o "neguit", no tan intensos però més empipadors. Vaja, que la significació simbòlica encara és oberta, a gust de l’espectador, esperant noves aportacions. Diria que en Maeterlinck va ser prou ambigu, qui sap si intencionadament. Doncs, sí, és una peça breu i estranya. No és una obra d’acció. És una obra de situació. I aquí és on l'Helena -la directora- i el seu equip juguen fort i guanyen la partida. En la situació. Els cecs s’ha representat moltes vegades , però, que jo sàpiga, mai així. En la més absoluta de les fosques. Amb la feina que això porta, perquè la foscor és una il•luminació difícil. I amb els –malanomenats– espectadors al bell mig de la “situació”, sentint la veu dels actors tot al voltant, intuint els seus moviments a través de la procedencia canviant de la veu. I el so, impecable, inquietant. Sons que no es reconeixen. Altres que sí, la qual cosa no significa que resultin tranquil·litzadors. Sorolls. Remors. Com a espectador no tens escapatòria. No pots mirar a una altra banda. No et pots distreure criticant el vestuari, l’ambientació o el maquillatge. Crec que Els Cecs és una aposta forta, agosarada, valenta. Però reeixida. Que val la pena, vaja. Si estimeu el teatre, teniu una cita. Una cita a cegues.
Un tema totalment al marge és l'estranya relació entre la Funcional i els colors. D'un seguit d'obres lluminoses i coloristes com La ronda i La serba padrona, es va passar a La soga, en blanc i negre (i una reduïda gamma de grisos). La darrera és només en negre. Negre intens. Sense matisos. Costa d'imaginar com serà la llum de la propera.
Sóc dels que dilluns, rebentat de cansament, vaig aguantar les imperdonables sessions de publicitat per acabar de veure la pel·lícula de la iraniana Hana Makhmalbaf, que van passar per la televisió. "Buda va esclatar de vergonya". És la primera pel·lícula d'aquesta directora, rodada amb un pressupost ínfim (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). Una pel·lícula amb mancances, però amb un missatge clar i directe, que algú ha d'anar recordant de tant en tant, i que es fa entendre. Un dard a l'esòfag per tots els que treballem en educació i posem el crit al cel quan un alumne no porta la llibreta.
Curiosament el cap de setmana passat havia anat al cinema. A la Margarita li feia il·lusió de veure la seva Meryl Streep i vam pagar la picossada que val ara tancar-se en una sala i visionar "Mamma mia". Quan era l'hora de sortir vaig trobar a faltar una disfressa, per tal de dissimular, que ningú no sabés que jo hi era; o potser haver llogat una criatura per tenir l'excusa aquella de "és que el nen la volia veure". També és la primera pel·lícula de la seva directora, l'americana Phyllida Lloyd, que ha comptat amb un pressupost il·limitat (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). No sé si és una pel·lícula amb mancances; la principal mancança que jo hi he trobat és la pel·lícula.
Vaja, que hi ha vegades que vas al cineclub i t'emportes una sorpresa desagradable. També hi ha vegades que vas al cinecrisp i t'emportes una sorpresa agradable. No és ni un cas ni l'altre. Aquestes dues són ben bé per reforçar gustos ja adquirits. Totes dues fan patir. En la primera pateixes per la nena, pel nen, pel Buda, i per com t'has de fer el mort si vols continuar la història. Cineclub, ni que sigui per televisió. En la segona pateixes perquè no s'acaba d'acabar, perquè no saps si la teva parella entendrà la demostració d'amor infinit que estàs realitzant, i et vas crispant per no haver-te comprat els dos quilos de crispetes. Cinecrisp, amb dolby system.
Tal dia com avui, de fa un any, a l’equinocci de la tardor passada, amb una foto d’uns corbs marins al Salpatx, vaig estrenar aquest bloc. En aquell moment em venia bé d’anar seguint el calendari republicà, tan exòtic ell i tan oblidat. S’ha anat fent, amb la puntualitat que he pogut. Com que això de l’ordenació del temps que, ordenat o no, va fent via endavant, és un tema que m’atrapa, penso que enguany –de tardor a tardor– puc anar seguint altres calendaris, potser el calendari julià amb els retocs de l’August, que ja he iniciat en el missatge de la cesària. Bé, anirem decidint sobre la marxa. Així és que avui toca fer allò tan quico de bufar les espelmes (l’espelma!) i posar música de fons. La flama l'he pillat del Flickr (d'un paio boníssim que es diu Rickydavid) Reconec que no és ben bé una espelma d'aniversari, però el pastís tampoc no destaca especialment. La música encara l'estic buscant entre els vinils. Pensava en un altre paio boníssim, que es deia Piotr Illich, que va fer un concert amb dotze temes, un per cada mes de l'any (com en Vivaldi, però en romàntic). I ara ve quan em poso romàntic jo també (coses del cava virtual). Tant de bo aquest espai serveixi perquè algú –pel motiu que sigui, i tan circumstancial com s’escaigui– trobi un puntet del plaer intens que jo empaito escrivint-lo. Salut!
Vaig boig aquests dies mirant blocs d'altri, a causa del concurs aquest.
Això dels concursos em fa una mica de daixonsis. Tinc tendència a pensar en una tapadora, en una frivolitat. Traumes mal païts, suposo.
El cas és que el vaig veure i hi vaig inscriure aquest bloc que ara mires. Vaja, em va semblar que tocava fer-ho, ja que era una iniciativa engegada des de Girona, i perquè era una manera de dir: doncs, sí, faig un bloc, i és públic, i és en català. No és res de l'altre món, ni falta que fa, i ja em va bé que el mireu i opineu.
Abans meditava si m'editava. Ara, amb la inwebpendència, el dubte és més que dubtós.
Total, que sóc perdut en un llistat anomenat "Miscel·lània", que és la manera fina d'anomenar el "poti-poti" de blocs especialitzats en la no especialització.
El concurs, si més no, permet fer el xafarder seguint una pauta diferent de la seguida fins ara. I això faig: el llufa entre els inscrits.
He topat amb alguns dels blocs que ja inspecciono habitualment, i els he votat, només faltaria. Però en vaig descobrint molts altres que déu n'hi do.
Atenció: sota cap concepte us convido a votar-me. Tinc l'autoestima baixa però ferma. Ni que quedi l'últim em replantejaré res respecte al bloc i/o la seva continuïtat, mai dels mais garantida.
Que tot plegat serveixi per a una nova escata del peix de la cultura i de la catalanitat. O si voleu, un nou còdol per a la fona que tenim oblidada no se sap on.
Winter Solstice de Roberta Lannes-Sealey
