diumenge, 21 de desembre de 2008

Vincent Sheean

Vincent Sheean al mig de la foto

A principis de 1939 en Vincent era a París, escrivint un llibre i pendent del procés de la Guerra Civil. Quan va adonar-se que la República tenia els dies comptats va deixar el llibre i va intentar anar a Barcelona. Viatajava amb el Ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo. Impossible arribar a Barcelona. Les carreteres eren ocupades per milers de refugiats que fugien. Van pensar que amb prou feines podrien arribar a Girona. Tampoc. A Figueres van acabar el viatge. Hi va passar uns dies, els immediatament anteriors i els immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona, justament quan a Figueres va arribar el gruix de gent camí de França.
Tot això ho explica en un capítol del seu llibre Not peace but a sword, capítol que he traduït per encàrrec. Un d’aquells encàrrecs que enganxen. Suposo que el capítol tindrà algun tipus de difusió en el futur. Espero. Em prenc la llibertat d’incloure un fragment en el missatge.

Portada del llibre Not peace but a sword

Cap allà dos o tres quarts de quatre de la matinada vaig decidir que era inútil intentar dormir més; em vaig llevar i vaig sortir al carrer.
Mai no oblidaré el que hi vaig veure. Refugiats que havien seguit arribant totes i cadascuna de les vint-i-quatre hores darreres, però a cada hora n’arribaven més que a l'anterior, i en aquells moments ja hi havia una gernació de milers de refugiats en el poble de Figueres. Dormien als marges, i a les voreres, arraulint-se els uns contra els altres per mantenir l’escalfor, al voltant dels seus fardells que feien servir de coixí. Aquells fardells contenien totes les seves possessions. Sovint eren de parracs, però de vegades eren una olla o una paella estacades amb una corda. Les voreres i els marges al voltant de la Plaça eren plenes d’aquelles figures humanes en la nit gelada i negra; molts d’ells els senties dormir, altres es removien incòmodes o parlaven o sospiraven. Hi havia mainada plorant amunt i avall de la foscor del carrer, també mainada molt petita. A cada portal, pati, arcada o obertura de la mena que fos que oferís algun tipus de refugi o aixopluc de l’amarg temps atmosfèric, les fosques figures s’amuntegaven o s’arraulien contra les parets, negres entre la negror que les embolcallava.
Vaig vagar pels carrers durant molta estona, potser tres hores o més. Em semblava que allò havia de ser el final. Havia vist refugiats abans, però aquella acumulació de sofriment després de dos anys de guerra, em va sotragar tant la raó com l’esperança
.”

Miraré d’aconseguir la resta del llibre, perquè us asseguro que el fragment al que he tingut accés val la pena.