Ma Senyora i el Francès

Fa dos cents anys, Catalunya va passar a ser francesa. Va ser el 26 de gener. Durant dos anys, fins que no van marxar les tropes d’en Suchet, Catalunya va tenir per rei el mateix Napoleó, que era com en Sarkozy però a cavall.
El període francès es va acabar amb el retorn del rei Fernando VII, borbó ell, que va restituir el règim absolutista.
La Guerra del Francès, inclosos l’abans i el després, és una època històrica apassionant. Jo la vaig conèixer de la mà de la més inusual de les cicerones històriques: la Comtessa de Molins.
Com que ja n’he parlat en altres posts del bloc d’aquesta senyora potser que no hi insisteixi (que ho faria). De tota manera, per si a algú altre li pica la curiositat, hi ha nous materials a l’abast: dues obres de teatre i el romanç refet que conté els fragments atribuïts al Gegant de Ventalló.
Aquí els teniu (molta lletra sense cap imatge)... ROMANÇ COMTESSAGEGANT COMTESSA

Terra i Cor

A la portada una bona imatge de Quermançó. I el subtítol: Quermançó i altres poemes.


La Comtessa de Molins encara cueja.
L’últim cop de cua l’ha rescatat la Maria Terrades. En el seu llibre Terra & Cor (Quermançó i altres poemes).

Com en Fages de Climent, la Maria fa bullir l’olla amb les troballes i diferents versions i visions de la llegenda, de les llegendes.

“o aquell mariscal Suchet
que, a la guerra dels francesos,
va fallir com a artiller
–metxes i focs mal encesos–
deixant-hi a la comtessa
–moll d’os, pa amb nous, la llegenda–
pólvora per a èpic fi...”

La part llegendària del seu llibre es completa amb les bruixes, l’aplec de les goges, sant Onofre, la serp, la Dama Blanca, la cabra d’or, i, lògicament, la Comtessa i el Gegant.

“Na Teresa de Molins,
senyora de Quermançó,
diuen uns que fou nascuda
a Sant Pere Pescador;
altres diuen que a Conflent,
o a terres del Rosselló”

Fa un capítol a part sobre les llàgrimes de la comtessa a Sant Miquel de Fluvià.

Un servidor, com a persona amb un deute íntim amb la llegenda de la Comtessa de Molins, he d’agrair la Maria la seva aportació.
I felicitar-la especialment pel darrer capítol del seu llibre tot i que no té cap relació amb la Comtessa. Hi fa un recordatori breu i emocionat –i emotiu– d’un mestre seu de Lleida –d’allà on jo també vinc–, carrer la Palma amunt: el senyor Emiliano.

Gegant al terra

Tocar la guitarra i ballar alhora, comporta els seus riscos.

Mireu, si no, què li va passar a en Narcís Espriu i Fullà el diumenge passat.

En Narcís Espriu és el gegant de Sant Pere. És un gegant que representa un gegant, un homenàs deforme i bonhomiós que en el seu temps va acompanyar la bandolera Teresa de Molins, sense empunyar cap altra arma que el seu guitarró i no disparant cap altre projectil que els seus versos.

Doncs el gegant de cartró que representa el gegant de llegenda feia anys que no tornava a ballar amb la seva dama, la Comtessa de Molins.

Diumenge passat, festa major de Sant Pere Pescador, van tornar a sortir, incapaços de negar-se al convit dels seus padrins, els gegants de Roses, i van tornar a ballar.

I el gegant va caure. Si us fixeu a la imatge, el veureu més deforme encara que el que ja era. Notareu com la mà esquerra ja no agafa la guitarra, com el braç dret descriu una curvatura gens natural i com l’omòplat dret se li ha enfonsat totalment. Això sí, tot i la barretina descol·locada, l’home no ha perdut el seu esguard bonifaci.

Un servidor s’ho mirava des de la barrera, un cop perduda la seva condició de santperenc, però no va poder evitar la descàrrega emocional. No en debades conserva viu el record de les hores construint els gegants, dirigits per en Lluís Parés; de les vegades que li va tocar portar-lo per pobles de la comarca, de les comarques veïnes, i de les comarques del més enllà; de quan la bèstia anava abillada amb robes de vellut i amb guitarra de fusta veritable, que feia que pesés potser vint quilos més dels que pesa ara; de quan es va formar la colla, es va composar la música, es va coreografiar el ball; de quan els fills creixien fent cercaviles i fent sonar timbals i gralles...

Veure’l caure va ser un calfred irreprimible, un bon sotrac. I mira que potser un servidor ja hi hauria d’estar acostumat, a veure caure coses que va ajudar a bastir. Així i tot, el gegant es va alçar. I amb algun que altre pegat tornarà a semblar el mateix. I vés a saber si tornarà a ballar. Tant de bo.

Quermançó

Castell de Quermançó. L’Ajuntament de Sant Pere Pescador n’organitza una visita entre els actes de celebració del bicentenari de la Guerra del Francès.

Hi va un autocar amb moltes places lliures. L’Associació d’Amics del Castell de Quermançó els ha preparat una visita escenificada. Expliquen la història del lloc amb ajut d’un agosarat Simonet de Garriguella.

Entre la història hi encabeixen la Comtessa de Molins, com a deferència als seus visitants. No només hi ha soldats francesos sinó també la Teresa que intenta robar els visitants, tot i que es fa enrere en saber que són santperencs.

Una visita completa, sense Dalí i sense Orgue de la Tramuntana. Finalment la Ginesta llegeix uns versos del romanç que un servidor havia refet a partir dels trossos conservats, presumptament escrits pel Gegant de Ventalló.

"¿Sents, Gegant, una campana?
¿Sents, Gegant, el seu ressò?
¿Que no sents que per mi clama
i que em crida a fer oració?
¿Què m'hi espera a Quermançó
si no l'ombra d'una estrella?
Abadessa, el perdó
em dareu a Garriguella.
Sols novícia humil serà
la que un jorn fou Canongessa
i blanc hàbit vestirà
qui vestia de Comtessa.
La que més obeirà,
qui farà més penitència,
nit i dia pregarà
a la Verge sa clemència,
que perdoni sos pecats
i sa joventut perduda,
tots els crims i els disbarats
d'una vida trista i dura;
la que avui tot penedida
dóna un crit de deslliurança,
sent desig de nova vida
de repòs i d'esperança.
Suau campana que em convides,
amb cançó de coure, bella.
És a mi a la que crides...
Bon Gegant..., a Garriguella!"

Un intent de l’Ajuntament de Sant Pere de difondre la història i la rondallística local. ¿Poca repercussió? Potser sí, però cal continuar intentant-ho. Mirar quines vies poden servir per a arribar a la gent, i anar insistint. Encara que costi diners i decepcions.

La Comtessa i la Diada

Dibuix d'en Narcís Coderch.

Res a veure, en principi.

Si la Comtessa hagués estat a Barcelona el 1714 la història hauria anat diferent. Però no.

La relació entre la Comtessa i la Diada és molt més prosaica.

Demà, diada de Catalunya, al Casal de Sant Pere Pescador es presenta un llibre sobre l'Elenc Santperenc i el moviment teatral a Sant Pere Pescador.

Particularment m'afecta perquè vaig ser membre d'aquest grup de teatre, i perquè faig una aportació al llibre. M'han encarregat d'explicar l'activitat teatral i cultural del grup els anys 94, 95 i 96, quan la Comtessa en va ser protagonista absoluta.

Així és que demà, juntament amb els altres autors dels capítols del llibre, fem una presentació "teatralitzada" del seu contingut.

A part de la compensació econòmica (0,00 € per cada hora de les reunions mantingudes, 0,00 € per quilòmetre en els desplaçaments generats, 0,00 € per pàgina publicada, 0,00 € en concepte d'intervenció a l'acte de presentació; podeu sumar), m'ha encantat retrobar-me amb els companys de teatre de Sant Pere.

El teatre, com a fet col·lectiu, com a treball d'equip, com a compromís social, cultura compartida... Hi vaig entrar fent de Bobin (Un barret de palla d'Itàlia) i vaig sortir-ne fent de Sebastià (Terra baixa).

Doncs això, molt bé pels companys de l'Elenc -present, passat i futur-, per la Marisa Roig -promotora del llibre-, i pel poble de Sant Pere -per haver estat bressol de la Comtessa. ¿Us imagineu un personatge d'aquesta mena en mans d'una altra vila o poble o capital de Catalunya o d'arreu del món? Doncs, no. Que s'aguantin. És de Sant Pere.

La Comtessa de Molins

La Ginesta fa un treball sobre la Comtessa de Molins. S'ha decidit a fer un bloc i anar exposant algunes de les seves troballes, per si algun xafarder o xafardera el troba i vol fer-hi algun comentari.
Val la pena, no només perquè sigui un bloc de la Ginesta, sinó per la Comtessa. Per més llegenda que sigui, és un personatge que concentra tal quantitat de qüestions que la nostra cultura (o vés a saber si la civilització en general) encara té pendents, que és bo de tant en tant anar-hi topant. Encara que no arribem a cap solució.
La Comtessa és com l'agenda aquella que sempre s'obre per la pàgina on tenim anotada una feina que mai no podrem acomplir, i que ho sabem, però que no tenim el valor d'esborrar-la de l'agenda. I sabem que continuarà obrint-se per aquella pàgina. Una llegenda fantàstica, sí, però un repte encara. Les grans qüestions disfressades de rondalla. Aquesta és la Comtessa.
Si us pica la curiositat, ho trobareu a http://comtessademolins.blogspot.com/ Feu-hi algun comentari. La Ginesta i la Comtessa us ho agrairan.