La Comtessa de Molins encara cueja.
L’últim cop de cua l’ha rescatat la Maria Terrades. En el seu llibre Terra & Cor (Quermançó i altres poemes).
Com en Fages de Climent, la Maria fa bullir l’olla amb les troballes i diferents versions i visions de la llegenda, de les llegendes.
“o aquell mariscal Suchet
que, a la guerra dels francesos,
va fallir com a artiller
–metxes i focs mal encesos–
deixant-hi a la comtessa
–moll d’os, pa amb nous, la llegenda–
pólvora per a èpic fi...”
La part llegendària del seu llibre es completa amb les bruixes, l’aplec de les goges, sant Onofre, la serp, la Dama Blanca, la cabra d’or, i, lògicament, la Comtessa i el Gegant.
“Na Teresa de Molins,senyora de Quermançó,
diuen uns que fou nascuda
a Sant Pere Pescador;
altres diuen que a Conflent,
o a terres del Rosselló”
Fa un capítol a part sobre les llàgrimes de la comtessa a Sant Miquel de Fluvià.
Un servidor, com a persona amb un deute íntim amb la llegenda de la Comtessa de Molins, he d’agrair la Maria la seva aportació.
I felicitar-la especialment pel darrer capítol del seu llibre tot i que no té cap relació amb la Comtessa. Hi fa un recordatori breu i emocionat –i emotiu– d’un mestre seu de Lleida –d’allà on jo també vinc–, carrer la Palma amunt: el senyor Emiliano.
