dimarts, 4 de novembre de 2008

Peregrinament


Vull tornar a ser ermità
un dia a la setmana –ni que fos–
indiferent a les temptacions
oblidat de conxorxes
sembrant sols per collir
i collint per sembrar només
bastint paret pel fred d’avui
i pensant que algú altre podria tenir fred demà

Vull tornar a ser ermità
una estoneta al dia –ni que fos–
pregant a déus en què valgui la pena creure
deixant que sedimentin els records
que es metamorfosegin
i que esdevinguin carn i esperit
xarbotats –si calia–
amb lentitud extrema

Vull tornar a ser emità
un tancar d’ulls –ni que fos–
assaborint l’instant i el lapse
veient de prop el terra que trepitjo
veient de lluny el cel que em cobreix
pensant en la gent que vaig deixant
i en els que vull retrobar, si em consenten

Vull tornar a ser ermità
ara que ni recordo
quan vaig deixar de ser-ho

2 comentaris:

Santi Borrell ha dit...

ep, m'ha agradat el teu poema
caminador d'il·lusions....
de pedres... de somnis...

de coses que ja no recordes
i que potser continues sent...

m'ha agradat....

felicitats pel teu blog...ok?

l'he trobat al blog de pinto..

jo també tinc un blog..

endavant.... amb el foc..

santi

Càndid ha dit...

Home Santi,
ni idea d'estar als enllaços d'en Pinto. (Gràcies, Josep Maria.)
He donat un cop d'ull al teu bloc i he quedat favagirat. Apa, que no se m'ha girat feina de cop. Si n'ets de productiu. Ara m'hi poso i després et comento.
Ah, i gràcies pel comentari al poema. Un sempre té la sensació de xiuxiuejar en una orgia de sords.
Salut.