Tero amb noves Fronteres

Divendres en Tero va inaugurar una Festa de la Sal passada per la tramuntana.

Tero, sempre fidel a la seva manera de fer, a la seva música, a les seves músiques, als seus músics, als seus temes, als seus autors, a la seva mediterranitat, a la seva escalanitat...

Hi va interpretar moltes de les cançons que ja el defineixen, de les que ja t'esperes, però també de noves d'un nou treball que assegura que es publicarà aquesta tardor, Fronteres, i aquí és on vam sentir alguna cosa estranya, algun toc de jazz, cançons construïdes amb una sonoritat quasi bàrbara (segons definició seva, ja que bàrbar és tot el que ve del nord). Us confessaré que la cançó que em va tornant un cop i un altre -tot i ser incapaç de recuperar-ne la melodia- és la de les bombes del 39.

Esperem l'aparició del disc per escoltar els nous temes amb més detall. Ja ho sabeu: heu de rescatar el disc-man de l'armari de les andròmines, i amb un bon parell de cascos (del mateix calaix), estirar-vos al llit, desconnectar el mòbil, apagar el llum, i gaudir una estona.

Endavant, Josep. Sempre amunt! No s'hi val a callar!

La Comtessa i la Diada

Dibuix d'en Narcís Coderch.

Res a veure, en principi.

Si la Comtessa hagués estat a Barcelona el 1714 la història hauria anat diferent. Però no.

La relació entre la Comtessa i la Diada és molt més prosaica.

Demà, diada de Catalunya, al Casal de Sant Pere Pescador es presenta un llibre sobre l'Elenc Santperenc i el moviment teatral a Sant Pere Pescador.

Particularment m'afecta perquè vaig ser membre d'aquest grup de teatre, i perquè faig una aportació al llibre. M'han encarregat d'explicar l'activitat teatral i cultural del grup els anys 94, 95 i 96, quan la Comtessa en va ser protagonista absoluta.

Així és que demà, juntament amb els altres autors dels capítols del llibre, fem una presentació "teatralitzada" del seu contingut.

A part de la compensació econòmica (0,00 € per cada hora de les reunions mantingudes, 0,00 € per quilòmetre en els desplaçaments generats, 0,00 € per pàgina publicada, 0,00 € en concepte d'intervenció a l'acte de presentació; podeu sumar), m'ha encantat retrobar-me amb els companys de teatre de Sant Pere.

El teatre, com a fet col·lectiu, com a treball d'equip, com a compromís social, cultura compartida... Hi vaig entrar fent de Bobin (Un barret de palla d'Itàlia) i vaig sortir-ne fent de Sebastià (Terra baixa).

Doncs això, molt bé pels companys de l'Elenc -present, passat i futur-, per la Marisa Roig -promotora del llibre-, i pel poble de Sant Pere -per haver estat bressol de la Comtessa. ¿Us imagineu un personatge d'aquesta mena en mans d'una altra vila o poble o capital de Catalunya o d'arreu del món? Doncs, no. Que s'aguantin. És de Sant Pere.

Setembre, quan l'any neix per cesària

Sí, gent, ja ha tornat el setembre.
Segons els romans primitius era el setè mes de l'any (September), d'aquí el seu nom.
Després va venir en Juli Cèsar (que també era romà però no tan primitiu) i va dir que no, que allò del calendari s'havia de retocar, i setembre va passar a ser el novè, i a més es va inventar l'any de traspàs. Parlem, doncs, del calendari julià. Per tals mèrits en Juli va ser premiat amb un mes. Quintilis va ser substituït per Julius.
Uns anyets més tard, un altre cèsar, l'August, aquell que s'estimen tant a Tarragona, va dir que allò de l'any de traspàs estava mal calculat i que s'havia de retocar. Així fou. I el Senat va dir que aquell pegat agustinià era també molt meritori. Així és que li van donar un altre mes. Sextilis va ser substituït per Augustus. I perquè no hi haguessin suspicàcies van fer que també tingués 31 dies, igual que el mes d'en Juli. Van haver de manllevar el dia que els faltava al mes que ja havia quedat una mica escapçat: Februarius.
Resumint, els cèsars de fa dos milenis van acaparar els mesos estivals, els que nosaltres hem anar adjudicant a subvencionar específicament la indústria turística i tota l'economia lligada al lleure.
I quan arriba el setembre, tot recomença. El curs escolar, el curs polític, la temporada artística, la programació televisiva, els cicles socials, els cicles laborals. De fet, és el primer mes de l'any. L'any comença de debò al setembre. L'any neix, per cesària (per allò d'en Juli i l'August). Vosaltres sabeu quan es venen més agendes, ¿al gener o al setembre?
Vinga, aprofitem que encara no fa mal temps i anem de passeig. Si no podeu fer una passejada, us proposo entretenir-vos fent un trencaclosques (Cliqueu la imatge del capdamunt).

Gràcies Tere i Dolça per la joguina aquesta de fer trencaclosques.

The boy in the striped pyjamas

Quan algú te'n parla bé, d'un llibre, et vénen ganes de llegir-lo. Quan són tres -els que te'n canten meravelles-, les ganes es multipliquen per tres. Quan te'n parlen vint-i-cinc, aleshores ja se't passen les ganes i penses que amb tot el que te n'han dit no val ni la pena intentar-ho; que amb els rotllos que has aguantat ja te'l pots donar per llegit i paït.
Això és el que havia passat amb El noi del pijama de ratlles. I amb tot el que hi ha per llegir ja l'havia donat per fet.
Però les circumstàncies són les circumstàncies. Heus-me aquí (en aquell moment; ara és allà), a Bilbao, havent acabat les lectures que portava a la maleta, i va i em trobo amb la versió anglesa; l'original, vaja. Fullejo. Home, difícil no es veu. Lletra grossa. Això és lectura de dues vetlles, potser de tres. Som-hi.
Resultat: me l'he llegit i m'ha agradat. Fins i tot m'ha sabut greu que me n'haguessin parlat abans. El llibre està pensat perquè un lector anglès -millor irlandès; millor lectora i irlandesa-, sense cap precaució d'antuvi, agafi el llibre, convençut/da que és un llibre infantil, i que se l'empassi.
Evidentment jo complia molts pocs dels requisits previs. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc estar d'acord amb molts dels retrets que se n'han fet, d'argument, de maniqueïsme, d'aprofitar un moment comercialment propici. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc pensar que se n'ha fet un gra massa, amb la pel·lícula inclosa i tot el que vindrà darrere (¿cromos? ¿sèries? ¿portades de llibretes escolars? ¿moda de pijames a ratlles?). Així i tot el llibre m'ha agradat.
Bé, potser m'ha agradat pel mateix motiu que l'incident del gos a mitjanit, perquè és fàcil d'entendre en versió original, i perquè el puc passar a la gent que està en la mateixa fase lingüística que un servidor, inclosos els fills. Cal ser-ne conscient. Així i tot el llibre m'ha agradat.

Si queda algú que encara no l'hagi llegit, potser li tocarà anar a veure la pel·lícula que és a punt d'estrenar. Mireu, mireu el tràiler:

Chillida Leku

mira encaixa't desencaixa't
frega doblega't replega't
investiga torça't contorça't
observa forma't reforma't
palpa escapçat emmolla't
busca busca't instiga't
tasta per fora perfora't
sent tomba't entreobre't
toca rebrega't poleix-te
trenca trenca't desprèn-te
calla emmudeix emmudeix-te

La Nau dels Bojos

Hyeronimus Bosch, La Nef des Fous, entre 1490 i 1500. Oli sobre fusta. 58 x 33 cm. Museu del Louvre, París.

Al llibre Tretze Tristos Tràngols, de l’Albert Sánchez Piñol, hi ha un conte que se situa en una Nau dels Bojos. Mentre el llegeixo m'assalten les neurones unes músiques. Una cançó dels Doors. I al cap d'un moment: Ostres, si també n'hi ha una altra del Robert Plant. Les cançons tenen aquest mateix títol: Ship of Fools. Vés quina casualitat. ¿Però no havíem quedat que les casualitats no existien? Doncs, per gratar-se la curiositat no hi ha res com la xarxa!

No cal dir que hi surt de tot: pel·lícules (especialment una d’en Kramer de l’any 65), un munt de versions musicals (la dels Doors: http://www.youtube.com/watch?v=O1dtKp8PtBA; la d’en Robert Plant: http://www.youtube.com/watch?v=iYhDPgRvSaU; una molt celebrada dels Grateful Dead: http://www.youtube.com/watch?v=V9JV0E-Y5KQ; una altra dels Erasure: http://www.youtube.com/watch?v=d1MYwyDm5hA; i altres), fins a una cooperativa d’espectacles.

Cal fer un pas més. Diu la Wikipedia (en anglès):
“El Vaixell de Bojos és una al·legoria que durant molt de temps ha estat un element recurrent dins la literatura i l’art occidentals. L’al·legoria dibuixa un vaixell poblat per humans trastornats, frívols o inconscients, passatgers d’una nau sense pilot, i aparentment ignorants de la seva pròpia condició. Aquest concepte serví de marc per al llibre del s XV, Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant, el qual inspirà la famosa pintura del Bosco amb el mateix nom. Un vaixell –en principi era tota una flota– surt de Basilea cap al paradís dels bojos. A les composicions artístiques i literàries dels segles XV i XVI, el motiu cultural del vaixell de bojos també va servir per parodiar “l’Arca de la Salvació” (paper que s’autoatribuïa l’Església Catòlica).”

Michel Foucault, en el seu llibre Història de la bogeria a l'època clàssica dóna per fet que moltes ciutats europees van veure arribar aquests vaixells de bojos.

Bé, pel que es veu la cosa ha donat de si i continua donant. En tot cas, la metàfora al·legòrica del llibre d’en Sánchez Piñol està bé. Seguirem informant (si arribem a port).

Fructidor

Dilluns passat era el primer dia de Fructidor.

Per a algú que s'ha passat tots els estius de la infantesa, preadolescència, adolescència i postadolescència collint fruita a Lleida, dia sí i dia també i l'altre no cal dir-ho, el nom del mes porta tants referents bucòlics i enyorívols com de maledicció humana i divina.

Lluny dels camps d'aquells temps, ara visc a la vora d'uns altres camps. Diria que la feina ha variat molt però la continuen fent -en la major part- pàries de la societat, o si voleu que no soni tan fort: gent per obligació inexcusable o per necessitat imperiosa (tal com jo aleshores).

Els temps eren més durs, el pa més bo però també més escàs, i ens adaptàvem tant com podíem.

Un cop dit, canviem de registre. tornem al quartidi de Fructidor de l'any CCXVI. He trobat una pàgina de la Viquipèdia que us penja el calendari republicà d'enguany i també de l'any proper. Si a hores d'ara encara us pica la curiositat, grateu-vos fent-hi una visita. A la capçalera del missatge us he posat les al·legories dels mesos republicans, d'autor desconegut. La imatge és extreta del Flickr.

Catosfera literària 08

No és que l'hagi vist als aparadors de les llibreries, però buscant per l'interior, i després de preguntar al taulell (No em sona, esperi que miro l'ordinador. Doncs, sí, sí que el tenim, a veure a quina secció el devem haver posat. Ai, sí...) he pogut adquirir el llibre del que ja havia fet un comentari.
És tan varidivers i divervariat que te l'has d'anar fent a petites dosis. Aprofitant l'actualitat televisiva més rabiosa, diria que és com uns Jocs Olímpics en què cadascú s'inventa un esport i tot seguit intenta demostrar que té opcions a l'or.
Ordenats alfabèticament pel nom del bloc/blog, no saps mai per on et sortirà el següent. No cal dir que això forma part de "l'encant" del llibre. Permeteu-me que us faci esment d'algunes de les troballes que m'han semblat més suggerents (alerta: moltes són llegides a l'estona de la migdiada d'estiu; no sé si és el moment més adequat per a fer seleccions equànimes). Us en trio unes poques:
Josep Maria Pinto, Duquena: Postdata
David Figueres Felip: Adéu
Toni Ibàñez: Ciberlitaratura
Xavier Caballé: Stanislav Petrov
Alejo Sans: Decàleg per a publicar o la desesperació del neòfit (en castellà)
El llibreter: Clàssics
Emili Samper: Fábulas: Las mil y una noches (y sus días)
Núria Aupí: Els mercats d'abans
Oportunitats: Pla
Juli Capilla: "La llengua és la casa de l'ànima"
¿Voleu sentir amb quina seriositat l'Ibàñez presenta el llibre i el seu metacontingut?

Era un home menut darrera un paraigua sense tela

"De l'aire a l'aire", i també "Cosa lírica" (1933), de Leandre Cristòfol

Els paisatges no s'han d'entendre. Si són els de la teva infantesa, simplement els vas integrant i sempre més són els teus paisatges.
Quan era preadolescent i anava a escola a Lleida, tot sovint m'aturava davant d'un aparador que hi havia al costat de l'escola. Un fuster ebenista hi tenia posats tota mena d'objectes estranys. No sé quants. Posem que n'hi havia set o vuit. De tant en tant en substituïa un per un altre.
Les primeres vegades devia pensar qui era el boig que feia allò, i com se li acudia de posar-ho a la vista. Després allò es va anar convertint en paisatge, i vés per on, el vaig anar integrant. De tant en tant tocava aturar-s'hi i veure si n'havia algun de nou.
Lluny de Lleida vaig anar sabent que allò era art i que el boig que ho feia, de mica en mica, se l'havia reconegut com a artista. De fet, com que li feien exposicions a Barcelona, París i Tòquio, els de Lleida van pensar que potser també l'haurien de tenir en compte.
Ara a Lleida li dediquen una superexposició i hi he anat a trobar, a recuperar, aquell element del meu paisatge.

Era un home menut darrera un paraigua sense tela.
Era un home amb el cor de fusta viva solcat per venes de filferro.
Era un home que buscava pels marges del seu poble i hi descobria galàxies sense batejar.
Era un home que empaitava un equilibri. Però havia de ser l'equilibri més petit, més fràgil, més impensable, per poder contenir tots els altres equilibris possibles.
Era un home que parlava amb els objectes, i els feia cas, i feia que uns objectes es coneguessin amb uns altres, i els donava llibertat per tenir relacions del tipus que fos.
Era un home tossut, que estimava els seus pares, la seva terra, i altres coses per l'estil.

"Harmonia estel·lar" (1957) de Leandre Cristòfol

Aleksandra

Encara hi ha pobles que mantenen la sala del cinema, com ara Torroella de Montgrí. I no només això, mantenen fins i tot el Cine Club. Això vol dir la possibilitat de veure pel·lícules que no entren en els circuits comercials, coses al marge d’indianes i mòmies.
L’altre dia hi vam anar. Déu n’hi do la gent que hi havia. Feien Aleksandra. Una pel·lícula de guerra en què no es dispara ni un tret. Hi surten russos, que ara estan de trista actualitat. Era sobre la Guerra (sic) de Txetxènia.
Interpreto que la pel·lícula és una faula moralitzant. Una faula en la qual en comptes d’animals hi surten persones. Si algú vol anar més lluny amb el raonament i les consegüents conclusions és cosa seva.
No sé si a Rússia és tan fàcil que l’àvia d’un soldat el visiti i es quedi uns dies xafardejant a lloure pel campament. Diria que no.
No sé si és tan automàtic que una àvia russa faci amistat amb una àvia txetxena. Diria que no.
En tot cas, com a les faules, tothom fa el seu paper i al final arriba la moral de la història. Però és una moral en forma de pregunta: ¿Què passaria si en els exèrcits deixessin entrar les àvies? ¿Quant de temps durarien les guerres?
Llàstima que només sigui una faula (de persones, no d’animals; o potser aleshores es diu d’una altra manera... Ai, això de la literatura! Sort que en el cinema tot s’hi val.)

Hipgnosis

L’eMule i els mp3 han canviat moltes coses, és cert. Abans va fer-ho el CD. Però hi va haver fins i tot un abans al CD. Sí, sí, com us ho dic.
Hi va haver un temps en què els discos eren de vinil (clorur de polivinil, segons la Viquipèdia). Eren normalment negres. Tenien la meitat del disc a una banda i l’altra meitat a l’altra banda. En dèiem Cara A i Cara B. N’havien de diferents tipus i es podien escoltar a diferents revolucions per minut. Els que fan al cas es deien LP (long play) i es reproduïen a 33 i 1/3 rpm. Hi solia haver uns vint minuts de música per cada cara. Solien anar en una bosseta de plàstic fi i tot plegat dins d’una funda de cartró. A vegades dins la funda de cartró hi havia un paper quadrat amb els textos de les cançons (moda que van introduir els americans perquè cantaven i ni ells mateixos s’entenien què deien). I la funda de cartró solia tenir una portada amb personalitat, que donava carácter al disc, i que moltes vegades era la carta de presentació del disc, el motiu pel qual t’hi fixaves, i vés a saber si la causa final de la compra.
Anaves a les cases de discos, amb temps, miraves i remenaves, com qui passa fulls d’un àlbum de fotos, triaves el que t’interessava (o els que t’interessaven, segons el pressupost disponible), te’ls emportaves a casa. Era un temps en què la música era primordial. Un dels primers sous anaven a parar a l’equip de música. L’agulla del toca-discos es revisava curosament i periòdica. El vinil es netejava sistemàticament. Una de les primeres coses a fer amb els discos de culte era enregistrar-ho en una cinta de cassette (aquest aparell l’haurem d’explicar en una altra ocasió) perquè el disc no es fes servir tant i així evitar el risc de les ratllades.
Era habitual escoltar la música amb la funda a les mans, assegut a la cadira o al sofà, atentament i amb temps, llegint els textos, mirant les fotos, i així un dia o altre succeïa (segons la música que escoltaves, és clar). Tard o d’hora no era difícil topar amb un nom: Hipgnosis. En aquell moment en què no existia Internet les investigacions eren molt lentes. Així i tot, entre el que sabia un i el que sortia en una revista i el que trobaves en un llibre i el que anaves deduint tu pel teu compte, podies arribar a saber que:
–Hipgnosis era un grup artístic que es dedicava sobretot al disseny de portades de discos.
–El formaven els britànics Storm Thorgerson, Aubrey Powel i Peter Christopherson.
–La primera portada que van fer fou per als Pink Floyd l’any 1968. Com a grup es van desfer l’any 1983, però Thorgerson ha continuat amb la mateixa tasca individualment.
–Han fet centenars de caràtules per grups com ara Led Zeppelín, Genesis, Peter Gabriel, 10cc, Pink Floyd...

Podies estar tanta estona com sonava la música mirant-te les portades, buscant detallets, pensant-ne el significat. I al final, d’alguns discos te’n revenien més les imatges i el disseny que no pas la música que contenien.
Clar que això era quan les fundes feien una mica més de 30 x 30 cm. Dic feien, però de fet, encara fan les mateixes mides, i la música continua dins del vinil. Ara que és estiu potser és el moment: trobar els discos (uf!), el tocadiscos (uf, uf!), l’agulla (uf, uf, uf!) i la nostra cadira de fa vint o trenta anys (uf, uf, uf, uf!!!). I tornar a tenir les imatges dels Hipgnosis a les mans.

1558 (anys després de 1492)

A Ciutadella visitem l'exposició del Roser dedicada al 1558, "s'Any de sa Desgràcia". Ciutadella és atacada, devastada i anorreada pels turcs. L'exposició ens encanta; el plantejament dels espais, l'audiovisual, la composició text-imatge...
Total, que ens vénen ganes de saber més. I el que trobem són dues coses:
1. Repetició del discurs amb poquíssimes variacions
2. Un discurs absolutament diferent, fins i tot contrari a l'oficial
Llegeixo amb calma (relativa) les argumentacions de Es Poblat d'En Talàiòtic i em quedo astorat. Us cito un fragment de les conclusions:
"Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània."Retorno a les converses amb Jordi Bilbeny sobre la descoberta d'Amèrica i tot el que va venir després.




Catalans, ciutadans, escoltem-nos! Dediquem-nos una estoneta a saber.

Fa més de tres mil anys

Fa tres mil anys aquesta construcció ja tenia segles d'antiguitat.
No sé a vosaltres, però a mi se m'encongeix alguna cosa. I se me'n dilata una altra. O potser és la mateixa cosa que s'encongeix i es dilata. A vegades es dilata i s'encongeix alhora. Vés a saber.
Sa Cova des Moro (una altra vegada el recurs d'atribuir al "moro" allò que no s'entèn). Altres anys l'havíem buscat, i res de res. Ara està més o menys indicada. Anar passant per tanques, camps de blat de moro (vés per on), travessant masos amb gossos sorollosos, aixecant tempestes de pols blanca, i al final...
Tot un poblat pretalaiòtic amb navetes diverses. I un panorama esbalaïdor del barranc de sa Cova.
Em recordava aquell any que vam aconseguir arribar a son Binagaus Nou, empaitant la platja i la cova des Coloms, i va aparèxier un pagès que ens va explicar tot de coses (en vam poder entendre un trist 27%, aproximadament) i finalment ens va ensenyar una sala hipòstila al darrere del mas, que ni amb GPS l'hauríem trobat.
Ai, Menorca, com em tens d'encongit i dilatat!
Nota: enguany no hem pogut entrar a la naveta des Tudons. N'impedeixen el pas a l'interior. És lògic, però també encongeix una mica.

Milena Agus a Binigaus

El món és només sensacions, emocions i sentiments. Això vol dir que a vegades (o tot sovint) el món no és real.
Heus aquí el resum de la novel·la aquesta que és rècord de vendes, pel que es veu. I és clar: és curta, és sentimental, és irreal i està ben escrita. ¿Recordeu l'èxit dels primers libres d'Alessandro Baricco? Doncs, si fa no fa.
La novel·la no toca vores, però tu, esforçat lector, intentes que tingui algun referent en el món real. Més o menys te'n vas sortint fins que a la darrera pàgina t'ho fot tot enlaire. És igual que amb la ditxosa darrera pàgina tota la història faci aigües i ja no s'aguanti per enlloc. És igual perquè és un cop d'efecte molt maco.
El títol és tot un tocar de peus a terra (les pedres al ronyó, altrament dits càlculs renals), però curiosament en alemany han traduït el títol com Dona a la Lluna i en l'edició argentina han mantingut aquest títol alternatiu. Com veieu, un xic menys terrenal.
Áixí i tot hi ha una cosa de la novel·la que m'ha agradat. No, no em refereixo al fet que sigui curta (que és un punt), o que situï l'acció a Sardenya (que és un altre), o que faci nombroses referències literals a llengües encara vives a l'illa però ja en extinció directa (que és un puntàs). Em refereixo a l'estil. S'ha de reconèixder que la Milena Agus té una extraordinària habilitat narrant. Ho explica tot com si ho hagués viscut. No és que faci servir la primera persona, que lògicament la fa servir, sinó que planteja les coses amb aquell desordre, aquella impetuositat, aquell convenciment de qui s'ha inventat la mentida però tot seguit se l'ha cregut.
La Margarita se'l va llegir en una nit a l'Escala. Jo me l'he acabat a Binigaus, i l'he rematat amb un bany d'argila. No sé si hi té res a veure, però queda bé.

Termidor

Sí, ja som a termidor. Per la calor que fa no cal donar gaires explicacions intentant justificar el nom del mes.
Avui ja n'és el segon dia i amb la Margarita ens n'anem a Menorca. Ella porta al cap de repassar tots els fars de l'illa (encara recorda el llibre aquell dels fars). Jo porto unes pàgines de geologia i alguns jaciments talaiòtics que encara no hem localitzat. Esperem recuperar paisatges, i fer alguna nova descoberta, de la mena que sigui.
Parlant de fars, us posem unes quantes fotos nostres, però a Internet hem topat, tot preparant el viatge, amb pàgines i fotos boníssimes. M'atreveixo a enllaçar-vos-en una.
Menorca, reserva de la biosfera. Inútil explicar res a qui no hi ha estat. Redundant explicar res a qui ja hi ha estat. Cada any hi trobem una mica més de ciment, però encara es manté força sense. Esperem que els menorquins la sàpiguen conservar, i esperem que sigui amb el nostre ajut, el de tots, dels que hi anem i dels que no.
Anar-hi en ple Termidor, quan hi ha la màxima concentració de turistes... ¿Per què no?

Verdera

En Santi Puig, de qui ja coneixia les dèries ciclistes, excursionistes, lingüistes i fotogràfiques, acaba de publicar un exhaustiu treball sobre la serra de Verdera, centrant-se en el patrimoni municipal de Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera. (Si es pot fer un acudit fàcil, diria que entre el pla i la muntanya i l'ermita de Sant Onofre, la zona s'ajusta perfectament al nom de l'autor). Cal afegir-li, doncs, la dèria documentalista, perquè és innegable que s'ho ha currat.
El volum és el número 7 de les Guies de Patrimoni Local que, sota la direcció de Joaquim Tremoleda, va editant la Diputació de Girona.
No fa gaire n'havia llegit, dins la mateixa col·lecció, A l'entorn del Puig Segalar i El Cor del Terraprim, seguint idèntiques pautes. I veig que anuncien El Baix Fluvià. Se m'està girant feina a llegir i a caminar.
Ho dic perquè, a més de tota la informació patrimonial, els llibres de la col·lecció fan propostes d'itineraris. En el volum d'en Santi fa les següents propostes: Vilaüt i la Torre del Vent; Dòlmens del barranc de l'Infern; Pau i la Creu Blanca; i Palau-saverdera, Sant Onofre, mas Ventós, Palau-saverdera. Encara que ja els coneguem, valdrà la pena tornar-hi amb les anotacions d'en Santi.
Felicitats, Santi.

L'abducció d'un filòfof

Després de llegir el llibre, com que m'ha agradat, en busco una mica més d'informació.
Trobo que el posen dalt dels núvols i el recomanen vivament. Bé, m'hi afegeixo. Fins i tot l'apunten com a lectura d'estiu, d'aquells llibres que t'endús a la platja perquè se t'omplin de sorra i humitats i se't descoloreixi la portada. La veritat és que no he vist ningú que el portés (potser vaig poc a la platja).
També trobo un seguit d'entrevistes que li fan al presumpte autor, Pere Saborit, i em quadren amb la imatge que me n'havia fet i són coherents amb el contingut del llibre.
Trobo que aquest és el primer volum (i únic, crec) que l'editorial Elipsis treu en català en una col·lecció que titula Per què no?. Bé, sembla un debut prometedor.
El llibre en qüestió és un conjunt de tres: El plat preferit dels cucs (premi Documenta 1986), Introducció al desconcert i Tractat sobre la mecànica de l'enamorament.
Tots tres tenen un sol protagonista, el senyor X. Però és mentida. El senyor X és l'excusa, la coartada. Feines té l'escriptor d'anar encabint a cada història, postil·les del tipus "segons X", "a parer d'X", o "tal com diria X", simples afegits per mantenir un fil altament sospitós. Conforme vas llegint el miler i mig d'històries, el senyor X va desapareixent dins la metàfora. S'hi fon. Magritte hauria dit: "Ceci n'est pas un monsieur X". O potser: "Ceci n'est pas un Magritte", i a la signatura: X. Insisteixo: molt sospistós tot plegat.
Ara bé, les històries, una passada. Anava llegint i marcant i fent anotacions amb el llapis, i pensava: Segur que si el tornes a llegir en marques unes altres i fas unes altres anotacions. I potser en una tercera vegada...
Personalment prefereixo les més curtes, del tipus:
"X. solia amagar-se per fer-se la il·lusió que algú l'estava buscant."
O bé:
"A X. no li agradava cercar-se a si mateix, perquè tenia la sensació d'estar actuant com a confident de la policia."
Hom podria dir que és un llibre de cites (potser per això en el títol de l'últim recull fa referència a la mecànica de l'enamorament). Hi ha pensaments i penjaments. Resumint: filosofades. En una de les anotacions a llapis hi vaig escriure: ironia honesta. Sí, també podria servir d'opinió personal.
El que no queda clar és quin és el veritable autor. Ens devem trobar davant d'un altre cas d'abducció per part de l'alter ego. Algú que ho investigui, sisplau.

Adell 2.0

Això del Web 2.0 és cosa forta. No sé si els seus impulsors s’ho imaginaven. Igual sí. El cas és que provo de fer servir un dels recursos que he vist en altres blocs: l’Animoto. En provo de fer un amb imatges d’una visita recent al curs alt i mig del Fluvià. Com que sóc dels que no paguen només em deixa fer una presentació de mig minut.
En Jordi Adell en parlava, de l'Animoto, en una xerrada per al professorat del País Basc. A la mateixa conferència donava “10 consells TIC” pensats per a la seva “implementació” (ho poso en cursiva i entre cometes perquè és una paraula de moda, llarga i sonora, com els 4x4; algun dia s’haurà d’estudiar el paral·lelisme entre la funció compensatòria dels cotxassos per a un sector de la població, i de les paraules llargues, sonores i intel·lectualoides per a un altre sector).
Tornem als consells TIC. Us els poso, per veure si això us anima a veure la conferència sencera o a provar de fer els vostres propis “animotos”.
Segons l'Adell:
1-L’objectiu no és aprendre TIC, sinó servir-se’n.
2-S’han de centrar en l’activitat de l’estudiant.
3-S’aprofita el talent i la força del grup (cooperació)
4-Usa les eines TIC en allò que són útils.
5-Estimula treballar amb la informació, el debat i la discussió.
6-S’aprèn creant en diferents llenguatges.
7-Ha de tenir sentit per a l’estudiant, surt de l’aula, és autèntic.
8-Mobilitza actituds i emocions.
9-Usen més l’aprenentatge que l’ensenyament.
10-Innovació tecnològica no vol dir innovació didàctica.
Ell (l'Adell) en diu consells, però més aviat són una barreja de característiques, propostes d'actitud i sentències. Segons ell, això serà, tant si el professorat ho utilitza com si no. L'única diferència serà la garantia que arribi a tot l'alumnat i que el seu ús tingui una vessant ètica i pedagògica.

Illes

Divendres, 10 de juliol, a les 10 de la nit, als jardins de can Quintana, de Torroella de Montgrí, el col·lectiu Veus va oferir el seu darrer recull de versos i músiques: ILLES. A partir d'aquest moment Veus entra en una nova fase. Segons una és un standby, segons un altre es desfan, segons un tercer és una pausa per repensar-se, segons una altra vol continuar com fins ara. Total, que ja es veurà. De moment, us afegeixo un dels textos de la vetllada.
LA MEVA ILLA

No sé ni quina forma té.
No recordo haver-ne sortit mai.
No l’he vist de fora estant.

Té una muntanya al mig.
Ni massa poc ni massa alta.
Tan emboirada que no es deu veure d’enlloc.

Té una platja de sorres blaves.
Es mouen a l’inrevés de les onades.
Mai no hi queda ni una petxina, ni una petjada.

Té un riuet minúscul.
Quan plou baixa sec.
Quan escampa també.

Té un bosc atapeït.
Arbres híbrids empeltant-se tot l’any.
Cau de vides, remors i misteris.

Hi ha el projecte de fer-hi una autovia.
I un aeroport i un carril bici.
Per quan hi hagi la simple sospita de l’existència d’algun vehicle.

No hi sóc cap nàufrag.
No crec haver vingut d’enlloc.
No m’interessa anar-hi a cap altre.

A la meva illa trona i llampega.
És llavors que puc comptar els estels.
S’ajunten tots a cada llampec.

A la meva illa el temps és autònom.
Es fa de nit quan li sembla.
Si se’n va la boira, s’emporta la muntanya.

De vegades hi ha més d'un sol.
Aprofito l’espectacle.
És divertit observar les ombres com discuteixen.

A la meva illa tot és perfecte.
Dormo quan tinc son i menjo quan tinc gana.
I si vull companyia, em faig fotre.

L'absència de gent a la meva illa és un problema.
Provoca un calendari d'ajornaments seculars.
Revoltes, avenços socials, eleccions i catàstrofes col•lectives.

De fet, la meva illa no és meva.
No havent-hi ningú altre, em veig obligat a ser jo mateix
Qui me’n discuteixi la propietat.

Mirades de Jordi del Toro

Una exposició a l'Escala amb un títol, vés per on, que coincideix amb el del bloc de la Tere que he comentat fa una setmana: Mirades.
L'exposició és discreta però deliciosa. Gent que mira la càmera. Gent que explica tota mena de coses amb la boca tancada. O mig oberta, però no perquè parli, sinó perquè somriu al fotògraf. Gent d'arreu que combrega amb les ganes de l'artista viatger de fer-los un retrat. I a la mirada, el caliu de l'expressió, el manifest íntim, la complicitat.
¿Jordi del Toro? El nom em sona. I quan estic visitant l'exposició, tot comentant-ho amb la vigilant (no hi ha ningú més, ai, las!), em revé. ¡I tant que em sona! Deu anys veient cartes adreçades a Jordi del Toro al peu de l'escala. I és que a casa meva el correu es deixa al peu de l'escala, d'una escala transitada per desenes de persones (al primer pis hi ha una perruqueria). Llibres, revistes, cartes del banc, rebuts, desnonaments, multes de tràfic, avisos de correus... tot es deixa al peu de l'escala i qui sigui ja ho recullirà.
Total, arribes al vespre i mires el piló, si n'hi ha alguna de teva. I així, durant deu anys, he degut haver revisat un centenar de cartes dirigides a Jordi del Toro. Però no el conec. És parent d'una parella que abans tenia una botiga a tocar de l'escala. Crec que, de tant en tant, encara els deixen cartes en el piló.
¿Us sembla un funcionament curiós? Segur que l'és.
Però, vaja, aquest missatge era per parlar d'una exposició que val la pena. Mirades.

Sant Joan i la Inwebpendència

Imatge extreta del bloc d'Antoni Vélez (Badalona)

Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.
He vist alguns blocs i webs de gent que en proclamava la importància política d'aquest concepte, camí d'una necessària independència, i en molts d'ells hi havia respostes irades, especialment de gent del País Valencià, enceses com falles.
He vist també que els organitzadors d'actes al voltant de la Flama del Canigó, recorden que enguany en fa vuit-cents del naixement d'en Jaume I el Conqueridor, un dels impulsors, a sang i fetge, d'aquesta existència polinacional (o uninacional, o federal, que no ho sé).
Focs i petards, curiosament no tots dedicats al sant ni a la flama nacional. Hi ha tota una fúria nacional i ultranacional concentrada en una pilota que entra i no entra i que va i ve a cops de bota de marca.
Tot plegat, un batibull, que bat i bull.
¿Independència? Fa quatre dies un partit independentista es tirava pedres al teulat per quotes de poder dependent. I la resta del país també sembla més preocupada per l'Euríbor que pel Catalíbor.
No hi ha res impossible si la gent vol. I fins i tot quan la gent no vol, encara és possible, si es donen altres circumstàncies. En el nostre cas, deixeu-me ser escèptic (ja veus quin gran servei al meu país!), tant pel que fa a la gent com pel que fa a les circumstàncies.
I vistes les coses com les veig, em refugio en una altra mena d'independència, la que em dóna això que estic fent. Si més no, catalans, llemosins, xiquets tots, som inwebpendents. Visca la inwebpendència!

Solstici

Solstici d'estiu. Exactament a les 6 de la tarda i 6 minuts
¿Sabeu on el celebrem?
Al Pla de l'Estany. Perquè resulta que la Raquel va néixer el mateix dia del solstici, fa quatre dies, i en Jordi li fa una festa sorpresa. I ens hi ha convidat.
Apa, som-hi. A Fontcoberta (¿no hi heu estat mai? doncs, ja feu tard; però no hi aneu tots de cop, que és petit). Un piló de gent que no coneixem (tímid com sóc; sort que la Margarita és sociable de mena). Camps de blat tot al voltant (allà faig la foto que aprofito després per l'entrada de Messidor).
Amanides, fideuada, coca de ratafia, xerrar, karaokejar (no pas jo, no cal dir-ho), vi bo (compte, que hem de tornar amb cotxe), sortir a fora de tant en tant a prendre l'aire i donar de menjar als mosquits...
Total, una molt bona vetllada. Felicitats, Raquel i Jordi (una per l'aniversari, l'altre per la festa, i tots dos per estar junts).

Messidor

Acabada, sembla, l'època monsònica, aquella de "pel-maig-cada-dia-un-raig-i-al-cap-del-mes-un-empatx", arriba l'etapa cereal del nostre calendari: messidor.
La imatge amb què acompanyo l'entrada té trampa; és feta dos dies després, en un poblet del Pla de l'Estany. En un principi havia pensat de posar-hi una imatge del Fluvià, ara que porta aigua, com a homenatge a un dels rius que encara se'n pot dir, ja veurem per quant de temps, i també per burxar en el debat irracional sobre l'aigua i les seus transvassaments (ara que tots som constructors de piscines, pagesos que reguen per inundació, constructors de dessaladores i revisors dels comptadors de Sorea...) Total, que visitant Fontcoberta per un tema que ja explicaré més endavant, vaig fer un parell de fotos al blat a sol ponent. I aquesta és la que finalment s'ha guanyat l'espai que ocupa.

Portades

¿Coneixeu en Haruki Murakami? ¿Heu llegit Kafka a la platja?
Me l'acabo d'acabar, i déu n'hi do.
Al començament semblava una obra de teatre d'aquestes modernes, de les que el director inventa un decorat i deixa que els actors vagin improvisant al seu aire. A poc a poc l'autor va agafant les regnes i l'obra a estones sembla un drama, un vodevil o un acte sacramental. Cap al final ja veus que en realitat és una tragèdia grega, cada personatge té el destí marcat, destí que passa pels tòpics mitològics: incestos, assassinats, màgies blanques i negres.
Un poti poti que s'ha d'anar descobrint pàgina a pàgina, sorpresa a sorpresa, amb dosis generoses de surrealisme i d'alta volada.
Durant unes setmanes he tingut el llibre damunt al tauleta de nit, i la portada em cridava l'atenció. Un cop acabat de llegir, la portada continua jugant amb mi. He fet una ullada a altres edicions. Si la portada d'un llibre ha de donar informació veraç i suggerent del seu contingut, ¿què hi ha a les portades de Kafka a la platja? Doncs, molt poca varietat. Gats (realment tenen un paper rellevant en la història), corbs ("Kafka" vol dir corb, en txec, i és un animal que també té el seu paper), peixos caient (i no solament per la platja), i altres propostes més convencionals (cares orientals amb muntanyes reflectides a les ulleres, pedres decorades...). Ara bé, ¿què me'n dieu d'una de les edicions dels EUA amb una mena de cara-pilota de golf sobre un fons marí? Aquesta sí que no la pillo. ¿Se us acut alguna cosa?

Navagar

Foto: Teresa Bardera
Això d'internet no és una porta, no. És un passadís inacabable amb tot de portes a banda i banda. I totes diferents, de formes, de colors, de materials diferents. I quan n'obres una i la travesses, et trobes en un altre passadís amb altres portes tancades amb plaques misterioses, amb manetes suggerents...
Hem de redefinir el terme "navegar".
Hem de reservar una part del nostre horari de lleure, i a vegades també del laboral, i fins i tot del nostre horari íntim, per fer-ho. No és casualitat que la paraula net signifiqui xarxa. No és casualitat que la paraula webb signifiqui teranyina.
Jo confesso que ho faig, i molt menys sovint del que em plauria. De tant en tant, navego, o sigui: navago. Quan em vaga. Em veig d'aquí a quatre dies en un centre de desintoxicació.
Navago, per-qui-per-llà. Ara bé, hi ha una sèrie de portes que obro sempre. Sé que el que hi trobaré val la pena. Algunes d'aquestes pàgines ja les he enllaçat en un moment o altre de la curta vida del bloc. Però veig que n'hi ha una que encara no he comentat. És el bloc de la Teresa Bardera.
Idees sobre art i educació infantil, amb una dedicació i una distinció impressionants. Si no ho heu fet fins ara, crec que hauríeu de provar-ho. Cliqueu a la imatge del començament i ja m'ho sabreu dir.

(Tere, em sap greu. Sé que després d'aquest missatge el teu bloc quedarà bloc-quejat de l'allau de visites. No crec que el teu comptador tingui prou xifres. Espero que em disculpis.)