Hi va haver un temps en què els discos eren de vinil (clorur de polivinil, segons la Viquipèdia). Eren normalment negres. Tenien la meitat del disc a una banda i l’altra meitat a l’altra banda. En dèiem Cara A i Cara B. N’havien de diferents tipus i es podien escoltar a diferents revolucions per minut. Els que fan al cas es deien LP (long play) i es reproduïen a 33 i 1/3 rpm. Hi solia haver uns vint minuts de música per cada cara. Solien anar en una bosseta de plàstic fi i tot plegat dins d’una funda de cartró. A vegades dins la funda de cartró hi havia un paper quadrat amb els textos de les cançons (moda que van introduir els americans perquè cantaven i ni ells mateixos s’entenien què deien). I la funda de cartró solia tenir una portada amb personalitat, que donava carácter al disc, i que moltes vegades era la carta de presentació del disc, el motiu pel qual t’hi fixaves, i vés a saber si la causa final de la compra.
Anaves a les cases de discos, amb temps, miraves i remenaves, com qui passa fulls d’un àlbum de fotos, triaves el que t’interessava (o els que t’interessaven, segons el pressupost disponible), te’ls emportaves a casa. Era un temps en què la música era primordial. Un dels primers sous anaven a parar a l’equip de música. L’agulla del toca-discos es revisava curosament i periòdica. El vinil es netejava sistemàticament. Una de les primeres coses a fer amb els discos de culte era enregistrar-ho en una cinta de cassette (aquest aparell l’haurem d’explicar en una altra ocasió) perquè el disc no es fes servir tant i així evitar el risc de les ratllades.
Era habitual escoltar la música amb la funda a les mans, assegut a la cadira o al sofà, atentament i amb temps, llegint els textos, mirant les fotos, i així un dia o altre succeïa (segons la música que escoltaves, és clar). Tard o d’hora no era difícil topar amb un nom: Hipgnosis. En aquell moment en què no existia Internet les investigacions eren molt lentes. Així i tot, entre el que sabia un i el que sortia en una revista i el que trobaves en un llibre i el que anaves deduint tu pel teu compte, podies arribar a saber que:
–Hipgnosis era un grup artístic que es dedicava sobretot al disseny de portades de discos.
–El formaven els britànics Storm Thorgerson, Aubrey Powel i Peter Christopherson.
–La primera portada que van fer fou per als Pink Floyd l’any 1968. Com a grup es van desfer l’any 1983, però Thorgerson ha continuat amb la mateixa tasca individualment.
–Han fet centenars de caràtules per grups com ara Led Zeppelín, Genesis, Peter Gabriel, 10cc, Pink Floyd...
Podies estar tanta estona com sonava la música mirant-te les portades, buscant detallets, pensant-ne el significat. I al final, d’alguns discos te’n revenien més les imatges i el disseny que no pas la música que contenien.
Clar que això era quan les fundes feien una mica més de 30 x 30 cm. Dic feien, però de fet, encara fan les mateixes mides, i la música continua dins del vinil. Ara que és estiu potser és el moment: trobar els discos (uf!), el tocadiscos (uf, uf!), l’agulla (uf, uf, uf!) i la nostra cadira de fa vint o trenta anys (uf, uf, uf, uf!!!). I tornar a tenir les imatges dels Hipgnosis a les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada