Conèixer món

Faig cas d'en Joan Colomo i desapareixo per uns dies, llevant enllà.

Sembla que això significarà algun sacrifici. No sé si sabeu a què em refereixo. Va de refrescos.

No sé si ho resistiré (perdre'm el començament, o haver-me d'empassar la llarga continuació).

Confio que els que doneu un cop d'ull de tant en tant a aquest bloc no us sàpiga greu trobar-vos un parell de missatges sobre els llibres, que deixo programats.

(Mala) llet condensada

No hi entenc de futbol. La moguda que s’ha creat al voltant d’aquest esport em seria indiferent si no s’hi barregessin altres qüestions.

Vaig veure el partit del dimecres a Lleida i als carrers del barri va haver-hi sarau nocturn fins a les tantes. Estic convençut que força més que si hagués guanyat l’altre equip.

Les manifestacions posteriors entre el veïnat madridista sorprenen per la gran acumulació de necessitat de revenja, de ganes d’ofendre, d’ostentació de l’afirmació espanyolista. No sé si a tot arreu ha estat semblantment.

Continuo sense entendre de futbol.

Ara bé, com a català, ciutadà i pedagog em toca anar amb els que van perdre. Perquè a més de futbolistes donen una imatge de persones, de persones educades, de persones capaces d’explicar i justificar-se sense necessitat d’insultar o d’ofendre ningú.

El fúmbol

Ahir, divendres a la nit, vaig anar al cine club a Torroella. Presentaven la pel·lícula O ano em que meus pais saíram de férias (L'any que els meus pares se'n van anar de vacances). Al Brasil del 1970, sota una devastadora dictadura política que comportà un nombre indeterminat de víctimes, se celebra el Mundial de futbol i el Brasil surt guanyador. La política perd pes i importància, fins i tot en el cas dels afectats directes, davant del sentiment nacional de glòria futbolística. I és que el futbol és el futbol.

Avui, dissabte, hi ha un partit que també és decisiu a nivell nacional, allò que en diuen un derbi. Un dels equips és el paradigma del sentiment nacionalista; l'altre, simplement es diu Español. L'acte s'aprofitarà per a promoure un altre acte emotivament popular i que tindrà lloc demà: la Marató.

Curiosament demà, diumenge, també hi ha un seguit de referèndums a un piló de localitats del país. Hi ha qui comenta que si el president i l'entrenador de l'Español es diguessin Laporta i Guardiola, i si els del Barcelona es diguessin Sánchez Llibre i Pocchettino, segurament no se celebrarien les consultes populars. Qui diu això deu pensar que els èxits futbolístics de persones que s'han significat políticament en un sentit avalen iniciatives com les de demà. I és que el futbol és el futbol.

Potser els que diuen això, exageren.
Ara bé, la pel·lícula és altament recomanable.
I anar a votar també.
Jo no podré. Algun dia us confessaré que visc a l'Escala.

Sant Joan i la Inwebpendència

Imatge extreta del bloc d'Antoni Vélez (Badalona)

Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.
He vist alguns blocs i webs de gent que en proclamava la importància política d'aquest concepte, camí d'una necessària independència, i en molts d'ells hi havia respostes irades, especialment de gent del País Valencià, enceses com falles.
He vist també que els organitzadors d'actes al voltant de la Flama del Canigó, recorden que enguany en fa vuit-cents del naixement d'en Jaume I el Conqueridor, un dels impulsors, a sang i fetge, d'aquesta existència polinacional (o uninacional, o federal, que no ho sé).
Focs i petards, curiosament no tots dedicats al sant ni a la flama nacional. Hi ha tota una fúria nacional i ultranacional concentrada en una pilota que entra i no entra i que va i ve a cops de bota de marca.
Tot plegat, un batibull, que bat i bull.
¿Independència? Fa quatre dies un partit independentista es tirava pedres al teulat per quotes de poder dependent. I la resta del país també sembla més preocupada per l'Euríbor que pel Catalíbor.
No hi ha res impossible si la gent vol. I fins i tot quan la gent no vol, encara és possible, si es donen altres circumstàncies. En el nostre cas, deixeu-me ser escèptic (ja veus quin gran servei al meu país!), tant pel que fa a la gent com pel que fa a les circumstàncies.
I vistes les coses com les veig, em refugio en una altra mena d'independència, la que em dóna això que estic fent. Si més no, catalans, llemosins, xiquets tots, som inwebpendents. Visca la inwebpendència!