Bolets arraïmats
al vessant i al solei
prop de la fèrtil vall:
un llogaret i un nom.
La pluja enyora el mar
i s’afanya a trobar-lo,
pagant tributs, si cal,
i caient als paranys.
El convent s’ha fet jungla
–i no és una metàfora–
la memòria dels homes
sucumbeix a la natura.
Els fruits del mar, de l’aire,
de la terra, del foc;
sublims exquisideses
d’un jardí ja en ruïnes.
