La pintura i la fúria

No sé si havia dit que havíem anat al MUSAC. No sé si havia dit que havíem trobat un parell d’instal·lacions interessants. Doncs, com que ja us ho havia dit, avui us n’explico una altra.


¿Què passa quan un pintor perd les nocions de mida i de quantitat? Doncs (cal suposar) que intenta recuperar-les. La mida i la quantitat tenen sentit quan és el que busques. Em temo que és el que li passa a en Jorge Galindo i la seva exposició La Pintura y la Furia.
És cert que la recerca la fa a través de la pintura i que la fa a través de la fúria.
Al vídeo que teniu a sota del missatge, el senyor Galindo explica que ha intentat traslladar el seu estudi a les dues sales d’exposicions, recreant així el que ell anomena el seu “canibalisme iconogràfic”. El terme és ben trobat. En tot cas, una voràgine d’estils, de temes, de colors, de muntatges… Ep, però fidelitat total a la pintura, al paper, al llenç!
¿Això vol dir que l’artista s’està amarant contínuament i absolutament d’imatges i de tant en tant se li n’escapa alguna, i això és obra? Cada obra pròpia, llavors, torna a augmentar el gruix d’imatges, i participa en la propera que potser se li torni a escapar.
Un joc visual que impacta pel que és i pel que un pressuposa que pot ser, si allò és el seu estudi, la seva cambra d’impregnació absoluta i de producció relativa.
Pallassos, gossos, senyores i/o senyoretes… i un parell de granotes trapezistes.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 2

La ciutat es reinventa,
es revén, es recrea,
es repinta, es reinstal•la,
es busca per si es troba.



Les nostres obsessions
són l’obstacle i la pressa;
ja s’aparten aquestes
muntanyes, però al seu ritme.



Sempre que et vagui
llegeix poemes,
si no en tens cap
a mà, escriu-los.



Rituals assequibles,
tradicions traduïdes,
identitats rendibles
amb un culet de gràcia.

La nit de plom

Visitem el MUSAC a León i ens trobem amb algunes exposicions/instal·lacions. Us n’explico una.
Un personatge sense nom transita una nit d’hivern per una ciutat i es troba a ell mateix vint anys més jove però a punt de morir. Acabant-se la nit, el jove mor però el més vell ha après la lliçó d’ell mateix.
Això és el guió de Die Nacht aus Blei (La nit de plom), i ha estat la inspiració per a l’Ugo Rondinone per a la creació de cinc espais que fins el proper hivern estan exposats al MUSAC de León.
No, no hi he anat expressament a veure-ho. No en tenia ni idea de l’Ugo, ni de la novel·la d’en Hans Henny Jahnn, ni de l’exposició del MUSAC. Han estat la sort, les escales necessàries d’un viatge, i la Margarita que sempre està a l’aguait.
La gràcia i el problema de les instal·lacions és que si et descuides acabes formant part de l’exposició: viatges dins del viatge, ni que sigui interior. Em sembla que això, la Nit de plom ho aconsegueix. Entres en un bosc esclarissat amb un llum que no fa llum, travesses la nit esquivant un pallasso cavernícola, ensopegues amb formes del formigó amorf acompanyant la línia i el detall, vas a petar a una sala immensa amb una sola i apagada llar de foc, fins acabar en una sala on diverses accions repetitives es van turnant rítmicament en sengles projeccions; diries que ja has acabat, però no. Sortir implica tornar a passar per totes les sales i replantejar-te-les segons el que has vist en el recorregut però no havies vist entrant.
Per menjar-se el tarro, evidentment. ¿Què ens menjaríem, sinó?
Entendre-hi, no hi he entès res, crec, però tinc clar que he fet un passeig per un paisatge oníric i personal, i que els símbols són potents, clars, i que si tingués el MUSAC a la vora, la setmana que ve hi tornaria, a veure si hi entenc alguna cosa més.