Dels peus al cap

T’atures a la vora del camí,

entre quatre matolls i herbes de marge.

Estàs assedegat però no tens set.

Hi hagué, darrere teu, un monestir

del que en resten parets amb quatre pedres

i entre les pedres, sitges de misteris.

La plana del davant és un hostal

per al reg dels darrers quatre conreus

protegits per barreres de xiprers

que catapulten les ventades del nord.

L’horitzó és parament de quatre peces

que fan un arc calcari i fugitiu

d’història que omple coves i castell.

I per sobre levita el nuvolam

assedegat de l’aigua que tragina,

commogut per l’impuls de la ventada

i delerós de seure al teu costat.

La resolució de Vilanera

¿Un altre cop Vilanera?
¿Ara ens tornarà a parlar de la resolució política del parc natural?
Doncs, no.
Parlo d'una altra resolució.
El número 96 dels Fulls d'Història Local reprodueixen la conferència d'en Jaume de Puig sobre la Vilanera del XIV, titulat "El canonge, l'abadessa, l'amant i la petita". Un text excel·lent.
Per esponjar el text els editors han decidit d'incloure-hi un seguit d'imatges. Algunes són meves.
Fins aquí tot perfecte.
Però ha passat alguna cosa. Algun error en la captura de les imatges (d'un àlbum Picasa), o en la tramesa, o en la inserció en el document pdf, o en la impressió... Allò que en diuen un "error tècnic".
Resum: un desastre. Les fotos (només les meves) tenen una resolució lamentable. ¿Què hi farem? A esperar la segona edició, ja corregida.
Les fotos en blanc i negre que haurien d'haver sortit són aquestes.

La paret de l'església de Santa Maria de Vilanera on es pot apreciar que se'n va esllavissar una part, per una forta tramuntanada, fa escassos anys.

El monestir de Santa Maria de Vilanera amb el Montgrí al fons.

Les sitges romanes i medievals vora el monestir i el mas Vilanera.

L'interior del monestir. Al fons, el mas Vilanera amb la torre defensiva.

Restes de l'escala del monestir.

El mas Vilanera amb la torre defensiva de planta quadrada. Al fons, el monestir.

Setmana d’estiu

Les setmanes d’estiu no solen tenir set dies. No és que en tinguin més, tampoc no en tenen menys. El que passa és que no solen tenir dies. Dies i nits es confonen, es canvien els torns, es deixaten...

En tot cas el calendari insisteix que del diumenge passat fins a avui ha transcorregut una setmana justa. Però no sé on ni quan encabir les coses. No sé on col·locar el concert de la provençocatalana Àlèxia Ramió crec que a la plaça Víctor Català (i amb quin magnífic embolcall musical d'en Jordi Armengol), tampoc no recordo quan he estat mirant els quadres i les escultures de la Rosa Masdeu al Gavià (formes d’opus signinum, formes d’onades i formes de l’Empúries intangible), o les peces de ceràmica de la Margarita Geronés d’Albons (quant de color, sort d’alguna composició abstracta entre els figurins), tampoc en quin moment he estat parlant amb en Jordi malveient-nos a través d’ulleres de silicona (−doncs, hi ha més peixos que no em pensava, aquí a la platja del poble –llàstima de no coneixe’ls –només conec els de la peixateria, que tenen etiqueta), o quin dia va ser que feien sardanes davant del mar (per a celebrar el Carme; no sé si ballaven aquella dedicada a l’Escala que els de Tossa han denunciat per plagi)...

Amb prou feines sí que recordo que ahir es va fer un acte de celebració de la preservació de Vilanera en particular i de l’aprovació del Parc Natural del Montgrí en general. Recordo que en sortir de l’acte hi havia cremat. I també em ve a la memòria haver estat parlant d’aquelles coses que espanten tant alguns dels qui estan en contra. La bèstia negra i peluda anomenada expropiació. Personalment no en tinc ni idea de si caldrà o caldria expropiar o no, i el què; en tot cas, estic convençut que la pitjor serà l’expropiació d’espectatives. No sé si aquestes tenen preu de mercat.

Això sí, eh, tot molt difús, entremesclat, estival...

Forasters

Ahir dissabte es va fer una celebració sota el Pi Gros de Vilanera. El motiu era l’aprovació del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, i el fet que la zona de Vilanera fos considerada corredor ecològic entre els aiguamolls de les dues comarques veïnes, els dos empordans migpartits pel Montgrí.

S’hi van aplegar unes 70 persones (pel que vaig comptar). Van escoltar poemes i cançons i, després, tot berenant, van continuar xerrant, comentant i cantant. De tornada al poble, vaig trobar una pintada sobre d’un dels cartells que anunciava l’acte. La pintada deia: ELS FORASTERS!

Un servidor és un FORASTER. Un foraster que viu a l’Escala des de fa dotze anys i que hi treballa des de fa sis. Un foraster que paga els seus tributs, va a votar i té dificultats per aparcar cada estiu. Un foraster que creu que no cal acabar de fer malbé les zones de l’Escala que encara no s’han urbanitzat. Coses de forasters.

Aquest foraster fa uns anys va obrir un bloc que es deia Càndid de l’Escala. De seguida li van fer notar –però no directament, ai las– que de les tres paraules del títol del bloc, la més important era la preposició i que s’atribuïa pertinences que no corresponien. Aquest foraster va fer dues coses: canviar la preposició del bloc per una altra que no ofengués els escalencs, i fer un missatge al bloc que mai no va publicar perquè intuïa que no acabava de saber a qui dirigir-lo. I és que l’exclusivitat de l’essència escalenca era prou etèria.

Ara aquest foraster se sent novament recriminat per haver gosat tenir opinió i manifestar-la com si fos un escalenc de llei. En demano disculpes. Però estic content de la salvació de Vilanera. Me n’alegro fins i tot per aquells escalencs que tenen una manera d’estimar el seu patrimoni col·lectiu que se’m fa incomprensible.

Ara bé, a l’acte també hi havia gent de l’Escala. No gaires, però n'hi havia. Suposo que aquests deuen tenir un apel•latiu més contundent. ¿Desertors? ¿Traïdors? No sé si algun d’ells m’ho voldria aclarir.

Per part meva, potser hauré de tornar a canviar el títol del bloc: Càndid, un altre foraster a l’Escala.

Avui Vilanera es mira el Montgrí de cara

Avui somriu aquesta terra. S’ha salvat de l’especulació. No pas definitivament (mai res no se salva definitivament de l’especulació), però sí que ha aconseguit una treva important. De moment, aquesta guerra l’ha guanyada. Disculpeu el llenguatge bèl·lic però en aquest cas és imprescindible.

No patiu pels especuladors. Patir-los és diferent de patir-ne. Ells han dormit perfectament. El disgust que poden haver tingut és efímer. Han passat pàgina i ja estan buscant una altra cosa, la que sigui, per intentar enriquir-se’n de cop i sentir-se cofois d’ells mateixos. Els patim però no cal patir per ells.

Ara hi ha un paper important que diu que Vilanera és un patrimoni que s’ha de conservar i, fins i tot, que pot servir a la societat per entendre què són i per a què serveixen els connectors ecològics. Deixem que aquell paper faci el seu paper i dediquem-nos a mirar què miren els especulaires. Especulem sobre ells.

Avui Vilanera es mira el Montgrí de cara.

Terrastre - Maríntim

¿Tenir raó és tenir sort?

¿Tenir sort és tenir raó?

Bé sembla que els que hem estat defensant Vilanera amb la raó també hem tingut sort. Volíem que el paratge de Vilanera, a l’Escala, es mantingués dins del projecte de Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter, i tot i que semblava que la cosa anava de mal borràs, finalment el govern ens dóna la raó, tant pel que fa al Parc com pel que fa a Vilanera. De raó en tenim i en teníem. De fet, és l’únic que hem pogut fer servir en la nostra campanya.

Suposant que sí, que finalment hàgim tingut sort... ¿Què ha passat? Aneu a saber. El Fòrum va participar en la compareixença parlamentària defensant el que considerava raonable. Després, o durant, o abans, o al marge, tot deu ser cosa de polítics i polítiques. Podem imaginar-nos quins pactes, concessions, intercanvis, revenges, promeses, aliances i acords s’han lligat perquè acabéssim tenint sort.

Bé, suposo que és normal. En el fons, la nostra cràcia és només una demo.

Però estic content. Molt. Tant que m’ha semblat oportú celebrar-ho. Ho he fet llegint un llibre. Un llibre d’un autor. Tots dos els he conegut amb la història de Vilanera. El llibre es titula Maríntim. L’autor es diu Carles Duarte. No els coneixia. Ara sí, gràcies a Vilanera.

Maríntim. Un recull ple de referències al mar, lògicament, però també a Empúries, a l’Escala, i a Vilanera, fins i tot. Descripcions amb serrells intencionadament sense lligar. Un pont lleu des del paisatge cap a un mateix. Una paret de mots entre la boira del llenguatge. Versos vius. Versos viscuts. Polits però no arremolinats.

            “El mar és un mirall en moviment

            i cap imatge no és sinó un vague ressò

            que s’esvaneix.”

            “Mar infinit,

    Pluja de llum d’estrelles.”

    “Aquest present ja ha succeït.”

Maríntim és un nom ben trobat.

Terrastre és més matusser, però vés a saber, igual un dia d’aquests m’hi poso. Per Vilanera.

Vilanera again

Aquests dies estan discutint al Parlament sobre Vilanera. Segur que també discuteixen sobre altres temes, però d'aquest en tenim constància. Si Vilanera ha de formar part o no del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter.
Si el tema us interessa us podeu mirar el vídeo del Canal 10 Empordà(abans TV l'Escala).
S'aprova l'avantprojecte del Parc Natural Del Montgrí

Si ho feu comprovareu com la representant del PP, Eva García, diu que felicita el Conseller de Medi Ambient perquè ha estat capaç de posar d'acord tot el territori en contra seva. Ella assegura que ha buscat per tota la zona alguna persona o entitat que hi estigui a favor, del Parc Natural, i no ha aconseguit trobar ningú. És mentida. Ningú del PP ha buscat pel territori ni persones ni entitats. Si ho haguessin fet n'haurien trobat. Molts en contra i fent molt de soroll, és cert, però altres que també aporten raons en sentit contrari. Gent que no va en contra dels pagesos sinó dels especuladors. Gent que demana la protecció de Vilanera perquè no esdevingui una altra zona lamentablement urbanitzada. Gent que no excusa els polítics pel que fan i pel com ho fan, però que sí que creu que la defensa de Vilanera és necessària.
Una d'aquestes entitats és Fòrum l'Escala-Empúries. Els seus membres estan recollint informació sobre Vilanera convençuts que la informació clara i contrastada és la millor arma dels que no tenen interessos personals. Aquesta informació l'anireu trobant a http://sites.google.com/site/vilaneraparcnatural/.
S'agraeixen visites i comentaris, especialment les i els de bona fe.
I han editat un fulletó informatiu sobre l'espai de què parlem. Aquí el teniu.
EL CONNECTOR BIOLÒGIC DE VILANERA DINS DEL PARC NATURAL DEL MONTGRÍ
Tot i que la parlamentària del PP no els ha pogut trobar, els membres del Fòrum l'Escala-Empúries tenen una compareixença davant la comissió parlamentària que estudia el projecte de llei per tal d'exposar les seves raons als diferents grups polítics.
Tot això s'està coent en aquests moments. Us seguirem informant.

Plafó per Vilanera

A l'exposició escalenca de fotògrafs joves, inaugurada dissabte, el Fòrum l'Escala-Empúries hi contribueix amb un mosaic sobre Vilanera. Aquest:
A pams:

© Assumpció Vila

Porta i finestra del mas de Vilanera. És un mas dels segles XVI o XVII, amb una torre de defensa de base quadrada. En la construcció es devien aprofitar estructures properes del monestir de Santa Maria de Vilanera i fins d'una anterior vil·la romana.

A la imatge hom pot veure la porta dovellada i un finestra decorada, tots dos elements barroerament emblanquinats.

© Assumpció Vila

Recipient decorat fet amb la meitat d'un ou d'estruç. És un dels objectes que certifica la presència fenícia a la contrada. Trobat en una de les tombes de la necròpolis de Vilanera (s.VIII abans de Crist) encara no excavada del tot.

© Antoni Canals

Ophrys arachnitiformis (Grenier&Philippe)
Es tracta d’una planta esvelta, 15-30 cm d’alçada, amb sèpals que poden presentar una coloració molt variable (blancs, roses, verds). Amb un label fosc i amb pilositat submarginal. Màcula molt variada, sovint amb forma de H. Cavitat estigmàtica petita, estrangulada a la base i fosca. Pseudoulls grans i grisosos. El seu hàbitat es troba de plena llum a mitja ombra, en substrats alcalins, de secs a un xic humits: herbeis magres, garrigues, màquies des del nivell del mar fins a 800 m d’altitud. Es troba des de Catalunya fins a la Provença i la costa ligur septentrional. Floreix aviat, des del febrer fins l’abril aproximadament. A la zona de Vilanera se n`hi troben en quantitat i és destinació obligada d’orquidòlegs d’arreu.

© Càndid Miró

Ruïnes del convent de Santa Maria de Vilanera del segle XIV. Lligat a interessants llegendes i contalles estudiades per Jordi de Puig i presentades en la conferència: "Vilanera, el canonge, l'abadessa i el monestir", molt significatives per a explicar determinats usos socials de l'època.

© Jaume Comas

Fotografia realitzada durant la sortida a Vilanera de l'estiu de 2009. El recorregut per les Corts i Vilanera acabava als peus del Pi Gros de Vilanera on diversos artistes llegiren textos i poemes i
cantaren cançons sobre l'espai visitat. A la imatge es veuen els assistents quan la llum del dia ja declinava.

© Càndid Miró

Panoràmica de Vilanera a l'estiu, el darrer reducte agrícola del terme municipal de l'Escala. El mas és visible a la dreta de la imatge. Un espai important com a connector biològic entre les zones d'aiguamolls de l'Alt Empordà i del Baix Empordà. Un espai que ja va ser amenaçat fa poc per la construcció d'un camp de golf i d'urbanitzacions relacionades. Un espai que no es pot deixar a mercè de l'especulació.

Amb tots vosaltres, la... ¿com es diu?

Foto d'E-Infantes, a Flickr.

Us presento una nova amiga. Es diu Evax Lusitanica. És un nom un pèl ampul·lós, és cert, però a data d’avui encara no té nom d’estar per casa. El que passa és que no sabíem que la teníem d’estar per casa, però a casa nostra. Diu el botànic Joan Font que una planta, si no és útil ni és comestible ni és perillosa, no necessita nom. Però aquesta ara comença a necessitar-ne. Pot ser que no sigui perillosa ni comestible, però podria ser que acabés essent útil.
La senyora Evax viu a la franja que separa Castella-la Manxa d’Andalusia, fins a Extremadura. I d’allà ja se’n va cap al Nord d’Àfrica. Però resulta que hi ha una colònia d’aquesta planta que s’ha atrevit a viatjar cap a Catalunya i s’hi ha establert, des de vés a saber quan. I tot i que és una planta que estima els terrenys silícics, va i s’estableix precisament a tocar de l’imperi calcari. Estem parlant de Vilanera, aquell espai que és i no és del Parc Natural que també és però tampoc no. Aquell que està de rebaixes.
Total que tenim l’Evax agafant-se de bracet de les ruïnes d’un convent i unes quantes necròpolis amb presència fenícia, i d’uns masos fortificats i de dunes i de calç... Quina colla! Però les colles a vegades són útils. I aleshores necessiten nom; un nom d’estar per casa.
I ja que us l’he presentada, us n’he posat un parell de fotos. Per tornar-la a veure així, però al natural, us heu d’esperar la primavera que ve, cap allà al març... Els que l’han trobat pels verals escalencs són els incombustibles de floracatalana. La foto d’aquí sota és d’ells. Us en prometo de pròpies la propera primavera, si és que no se n’han tornat cap a les seves sorres del sud.

Foto de Joan Font, a floracatalana.net.

Una llança per Vilanera

D’entre els missatges asturs, que encara en queden uns quants, faig una mitja part d’actualitat.
Aquesta tarda s’ha fet una “passejada” introductòria als valors de Vilanera i les Corts.
Vilanera i les Corts és un paratge de l’Escala, amagat de la vista de mar per uns turons, que fa segles eren envoltats d’aiguamolls, i ara dels darrers conreus del terme. La seva discreció respecte del mar i dels segles de pirateria, va afavorir l’aparició de masos, amb la inevitable torre de defensa, per si era el cas.
Els valors d’un paisatge conreat amb masos ben conservats són innegables. Així i tot fa uns anys va ser necessari salvar l’espai de la intenció d’un camp de golf amb la totxamenta que sol envoltar-lo. El Fòrum l’Escala s’hi va significar en els seus intents d’evitar-ho.
Ara el Fòrum torna a estar actiu perquè el paratge entraria en el pla del Parc Natural del Montgrí i el Baix Ter com a connector biològic entre les zones d’aiguamolls de l’Alt i del Baix Empordà, però propietaris i altres entitats –entre elles l’ajuntament de l’Escala– s’hi neguen al•legant pèrdues dels seus drets. El Fòrum considera que és important el connector ecològic entre ambdues zones naturals, i que si es produeixen pèrdues de drets reals es compensin però no a costa de desprotegir o desnaturalitzar l’àrea.
La passejada d’aquesta tarda era un intent del Fòrum de fer visible aquesta situació a tothom que volgués conèixer-ho. Tanmateix durant el recorregut s’ha pogut constatar que Vilanera manté no tan visibles altres valors de consideració: des d’híbrids impensables que criden l’atenció d’orquidiòlegs d’arreu, fins a un seguit de necròpolis fenícies i del Bronze final a l’espera de ser estudiades, passant pels laberints dels símbols i de la creació estètica. De tot això n’ha hagut una bona mostra durant la sortida. I crec que caldrà anar-ho tenint en compte a l’hora de fer les valoracions corresponents.
Felicitacions al Fòrum l’Escala, per la iniciativa.

El palau dels corrents d'aire és Vilanera

Us suposo assabentats que la corona sueca –la institució, no la moneda– ha convocat concurs d’idees per a la continuació de la saga Millennium. La cosa dóna i ni els suecs poden permetre’s no lluitar contra la crisi.
Un servidor s’hi presenta amb el següent argument (a veure què us sembla).
En Mikael Blomksvist es desplaça a Sant Pere Pescador per tal d’investigar què hi ha de cert en les propostes i contrapropostes d’ampliació dels Aiguamolls Fluvià amunt. Ell no ho sap, però resulta que la Lisbeth Salander s’ha amagat a Vilanera seguint una pista sobre els camps de golf a l’Empordà (és sabuda la seva afició a fer servir els pals de golf per a altres menesters). Separats tots dos, però alhora, descobreixen una inquietant relació entre la prostitució de carretera i un pla de la Conselleria de Medi Ambient de convertir tots els marges de carretera en espais protegits. Quan es filtra a la premsa sueca que un licor fet amb borró de les dunes d'Empúries és especialment indicat per als problemes coronaris -fins al punt que es considera que hagués salvat en Stieg Larsson del seu atac de cor- es produeixen un seguit de crims tan elevat al corredor ecològic entre el PN del Montgrí i el PN dels Aiguamolls, que la Policia Local és rellevada de la feixuga tasca de posar multes d’aparcament en el total dels dotze aparcaments de l’Escala, i decidiexen començar a investigar. No troben cap culpable però sí noves restes arqueològiques pertot on cerquen restes dels cadàvers, especialment a les obres d’urgència del passeig marítim. I a més a més: ¿Quin és el misteri del nou tatuatge en forma de pegàs que té la Lisbeth al front, ben amagat pel serrellet que li han posat a la pel·lícula? ¿No es tracta d'un dracma emporità incrustat?
Penso que amb això ja en tinc per les 53 primeres pàgines. Ara estic buscant contingut per a les 687 pàgines restants.

O sigui, que el dijous quan us compreu el Millenium III no us penseu que tot acaba al darrer full. No, gràcies a novel·listes frutrats com un servidor, la cosa continuarà.