dimarts, 14 de gener del 2014

Una altra gent, en un altre planeta

Aquest Nadal vaig anar a veure 12 años de esclavitud. Com que em trobo que ara en parla molta gent, aprofito per dir la meva de la pel·lícula de l’Steve McQueen.


No vaig sortir entusiasmat del cinema, però tampoc decebut. De tant en tant s’agraeix una pel·lícula comercial americana que no sigui d’efectes especials, superherois i superhecatombes.


Em diuen que és una pel·lícula lenta, i sí que he d’acceptar que té escenes lentes –premeditadament– però no escenes buides.


Em diuen que és una pel·lícula maniqueista, que barreja Bíblia i esclavitud, que dibuixa un món de bons i dolents, i sí que barreja segons quines coses, crec que amb força encert, i no em va semblar que els bons en fossin tant ni els dolents tampoc. Fins i tot el protagonista manté un cert grau d’humanitat però a l’hora de salvar el cul no té cap mena de vacil·lació, i si en té alguna, de vacil·lació, la supera fàcilment.


Diria que la pel·lícula planteja, un altre cop, una reflexió encara no superada. Tots nosaltres som terriblement civilitzats i profundament demòcrates, però ¿com ens hauríem comportat amb els jueus si haguéssim viscut a l’Alemanya nazi? ¿Quina opinió hauríem tingut dels esclaus negres si haguéssim estat hisendats surenys?


En el cas de la pel·lícula, l’heroisme té matisos i té un cost. Opino, doncs, que ofereix la dosi suficient de reflexió i d’honestedat.

A partir d’aquí, que li donin o li deneguin els premis que vulguin.

divendres, 10 de gener del 2014

Digiscoping amb membranes

La Rosa Matesanz havia fet a Girona una xerrada sobre digiscoping. Va ser el maig passat, durant el Temps de Flors. S’acompanyava d’una exposició que titulava Més que plomes i per alguna banda s’agosarava l’eslògan: Temps de flors, temps d’ocells.


Ara teniu l’exposició al Cortalet, però només fins al diumenge. Ja fa un mes que hi és, però un servidor se n’assabenta de les ofertes quan ja s’han exhaurit. De fet s’havia inaugurat coincidint amb el Festival de les Aus.


Lògicament si aneu a veure-la –entre altres motius, perquè val la pena–, disposeu d’una estona per fer una passejada ni que només sigui fins a l’aguait Quim Franch, i feu vosaltres mateixos alguna pràctica, encara que no disposeu de l’equip. Feu com jo, un digiscompuguing que també està bé.


Va, us en comparteixo algunes d'avui mateix, com si es tractés d’una exposició particular que comença ara i que es clausura també ara mateix.


 

          

dimecres, 8 de gener del 2014

De "Jo faig el carrer" a "La calle es mía"

Parlo de l’exposició de fotos d’en Joan Colom al MNAC. Com diria algú: una vastíssima exposició. Certament recomanable.


En Joan Colom va publicar un llibre amb una bona col·lecció de fotografies seves. El que ara explico està documentat a l’exposició i també al blog Piscolabis Librorum d’en Galderich (Albert Domènech). El llibre va ser un èxit, tant que en Colom no en va publicar cap més i durant molt de temps no va fer fotos.


En Joan Colom feia fotos d’amagat. Anava al Barri Xino i, segons l’Esther Tusquets, era un “insigne retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara escondida bajo la gabardina”. Una definició demolidora. Ell ho explica un xic diferent: “Jo faig el carrer, i és cert perquè el sistema de treball m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània.“ Val a dir que no només fotografiava prostitutes.


Doncs les fotos d’en Colom les van enviar a un escriptor gallec que escrivia en castellà perquè en fes uns textos confrontats. Em refereixo al senyor Camilo José Cela. El llibre havia de pertànyer a la col·lecció Palabra e Imagen de la qual ja s’havien publicat alguns títols (com el de la imatge de sota) sense cap mena d’èxit.


En Cela va tirar pel dret i va parlar directament i sense embuts de les putes. D’entrada va manllevar un vers del Cancionero General de 1557 per fer-ne el títol: Izas, rabizas y Colipoterras i hagués pogut continuar amb un altre vers del mateix poema amb “Hurgamandera y Putarazanas”.


No he llegit el text, per tant no puc opinar-ne. Tampoc no m’hi sento impulsat. El cas és que totes les ressenyes diuen que es tracta d’un text que va decebre profundament en Joan Colom ja que ridiculitzava sense mesura les prostitutes fotografiades, i que, en realitzar-se el 1964 (dos anys abans de la Ley de Prensa), era absolutament impossible que superés la censura i es pogués publicar.


Però aquí hi ha l’altra part del títol de post. El ministro de Cultura, senyor Fraga Iribarne, gallec i amic d’en Cela, va donar permís (saltant-se tots els tràmits burocràtics de l’època) per a la seva publicació. Suposo que reconeixeu en Fraga com l’autor de la frase La calle es mía. Un escàndol. (El llibre, vull dir). Un èxit de vendes.


I com si d’una campanya de màrqueting es tractés, una de les prostitutes més joves que hi sortia, va denunciar el llibre perquè atemptava contra el seu honor, ja que ella només era “cambrera” i filla d’un funcionari de presons, com va declarar a la premsa. Tanmateix la denunciant no es va presentar a l’acte de conciliació i no va passar res. Però la promoció ja estava feta. Va ser el primer best seller de l’editorial Lumen.


El llibre també va obtenir reconeixement a l’exterior, però sobretot per la part gràfica. A la Mostra de Venezia se li atorgà el Lleó de Bronze sense que l’editorial s’hi hagués presentat entre altres coses perquè ni sabia que el premi existís.



I ja està. Vet aquí un carrer d’anada i tornada. Recordeu d'anar a veure l'exposició.

dimarts, 7 de gener del 2014

En una sola persona, sigui qui sigui

La sexualitat és complicada. Vés que no sigui el més complicat que tenim els humans. Aquesta barreja d'impulsos, d'impaciències, de confusions, de persistències i d'identitats.

Tot això, en una sola persona. En una sola persona.


Suposem que això és el que John Irving pretenia palesar en el seu llibre. Una epopeia de la sexualitat. La doble feinada d'identificar-se com a bisexual; amb un futimer de precedents familiars ocults, latents i motivadors d'escàndols; les múltiples relacions no sempre compatibles; una doble evolució; l'aparició del SIDA; la revisió en clau sexual de totes les amistats i enemistats de la infantesa, de la joventud...

En castellà el títol del llibre ha estat traduït com Personas como yo. El títol original és In one person. La imatge de fons és comuna a la major part de les edicions. 


No sé si és una novel·la autobiogràfica. Ho sembla, per la força que té en els detalls de tot el que explica. Però l'Irving sempre m'ha resultat versemblant, sigui frígid o pentasexual. Tant li fa si és autobiogràfica o no. També podria dir que és una autobiografia ni oficial ni autoritzada. 

La novel·la té altres potències: el món del teatre (Shakespeare, Ibsen), l'ambient de lluita esportiva en un institut de províncies, els via crucis hospitalaris, la idea recurrent del suïcidi, la manera d'envellir de tothom, els viatges per l'Europa suposadament permissiva abans de la caiguda del Mur...


Només puc reconèixer una decepció: el final, les darreres deu pàgines, l'últim personatge.

diumenge, 5 de gener del 2014

Un camí, una casa, un bosc, un riu.


Al camí algú, potser amb bestiar, burgesos que passegen, vilatans que treballen.

Altres cases al costat de la casa, una pallissa, teulats entre la vegetació.


Verds diferents entre el bosc, potser finals de primavera o principis de tardor.

El riu que es perd entre el bosc, reflectint algun núvol que vaga esmaperdut pel cel.


I una lentitud aclaparadora. Temps que llisca fora del temps. Efímeres eternitats amb prou feines encadenades.

I de cop i volta l’home s’urbanitza, mira el món des de la finestra d’un hotel al mig de la ciutat. Es torna puntillós, dinàmic.


Però és només un miratge, una fugida d’estudi, una al·lucinació.


Bé, estic parlant de l’exposició de l’impressionista Camille Pissarro que els de Caixafòrum han portat a Barcelona amb una notable selecció d’obres d’aquest autor, mestre de Gaugin, Cézanne –i diuen que també Van Gogh.



dissabte, 4 de gener del 2014

Capital de dia / capital de nit

Escapada diürna a la capital amb un romanent de tres propostes plàstiques, una de fa dos segles, Pissarro, una altra de fa un segle, Vida de Picasso, i una altra des de fa mig segle cap aquí, les fotos de Colom. I també algunes imatges d’una ciutat sota núvols de densitat creixent. 


Escapada nocturna a la capital amb un romanent de dues peces de circ, una amb molts mitjans, The Hole, i una altra amb molt pocs, Aaart! I també algunes imatges de la il·luminació urbana per minimitzar la llargada de les nits.


dimecres, 1 de gener del 2014

Cançons de sal i pebre


L’enginy i la capacitat de sorprendre són bases habituals d’en Sergi Pàmies. En els contes pot fer parada d’aquestes habilitats. Aquí  a les Cançons d'amor i de pluja, també hi són.


Però hi ha alguna cosa inesperada dins de l’inesperat, embrions de contes que han quedat tal qual, alguna història absolutament autobiogràfica sense cap parament artificiós.


Al cap i a la fi, un catàleg espars, en què alguns articles tenen relació amb altres articles d’altres pàgines o potser d’altres catàlegs, però cadascun d’ells amb prou entitat per suggerir o arrencar un somriure o deixar-te amb les ganes d’una continuació.


Difícil de triar un entre els altres. Era un llibre recomanat dels que no et fan desconfiar de qui te’l recomanava.

dimarts, 31 de desembre del 2013

Bon Any -1

O sigui, si el 2013 ha estat l'any 0, el més probable és que l'any 2014 sigui el -1.

Així i tot els de la foto encara coben alguns bons desitjos.


Hi falten la Laura i en Pavel, que havien sortit a comprar tabac.

dimecres, 11 de desembre del 2013

Dos Pallars i dues Guerres Civils

Dos taüts negres i dos de blancs parla d’un quàdruple crim esdevingut al Pallars en els anys de la postguerra.


En Pep Coll, després d’esventar els seus records d’infantesa, ha fet la seva investigació particular i ha decidit de fer-ne una història. O potser a escriure-la perquè la història ja estava feta.


El llibre conté més que alguna sorpresa. En Coll hi ha abocat, diria, el bo i millor del seu ofici, treballant els registres, els detalls, l’ambientació, la quotidianitat fins a fer-nos-en oblidar.

Hi ha algun moment que el crim sobre el qual gira tot deixa de ser important, es redueix a la seva mínima expressió. I el que queda és la galeria de personatges, el ventall de situacions o, si ho preferiu, un retaule d’un temps i d’un país.


I la impunitat del crim com a gran lliçó. 

dimarts, 10 de desembre del 2013

Tramuntén

Si la tramuntana pogués treure’ns els records, arrabassar-nos-els, i posar-los en un altre cap, sacsejar-nos i intercanviar-nos l’ànima... aleshores ens passaria el mateix que passa a Ardalén.



Ardalén és el corresponent càntabre a la nostra tramuntana. I els records que xarbota vénen del mar enllà, d’aventures i naufragis, de les Antilles, d’amors apassionats i nostàlgies inexplicables.




El dibuix del Miquelanxo Prado és sublim, com sempre. Expressions, personatges, paisatges, però, sobretot, peixos, peixos entremig dels boscos, peixos entremig dels records. 


dilluns, 9 de desembre del 2013

Frimari, primera dècada

Primera dècada (de 10 dies) del mes de Frimari.

Tal com avui és el dia del pic, sí, sí, de l’eina.

I ja portem deu dies de Frimari (el mes de la fred).

- Primidi va ser el dia del fiteuma –que ja hem vist, de quan encara feia les coses al dia.
- Duodi va ser el dia del nap farratger.
- Tridi va ser el dia de la xicoira, de la que fan succedanis del cafè, i sucre tolerat pels diabètics.
- Quartidi va ser el dia de la nespra, la que s’ha de deixar madurar a la palla i que cura les diarrees.
- Quintidi va ser el dia del porc, del que tot s’aprofita.
- Sextidi va ser el dia de l’herba dels canonges, la que era reina dels horts dels monestirs.
- Septidi va ser el dia de la coliflor, amb beixamel, o seques, o cansalada, o...
- Octidi va ser el dia de la mel, amb permís de les vespes asiàtiques.
- Nonidi va ser el dia del ginebre, amb permís dels menorquins (¿fa una pomada?)
I avui, que ja ho sabeu. A pic i pala. Perdó: només a pic.

I d'imatge, uns canonges: 
Imatge: http://www.huertocity.com/wp-content/uploads/2011/06/canonigos.jpg

dijous, 21 de novembre del 2013

Dia del fiteuma

Tranquils i tranquil·les: no és una malaltia. És un gènere de plantes amb flors.

Ja n'hem conegut alguns parents. ¿Recordeu els pebrots de ruc? 

D'entre totes les espècies, el web d'en Gerard Carrión només en recull una: la fiteuma d'espiga, que és present a la zona de l'Albera i serra Verdera. A la mateixa zona, segons Flora Catalana, també es pot trobar la fiteuma orbicular, tot i molt escassa. 

Cap altra referència.

No li he trobat utilitat a part de la seva extraordinària bellesa. Phyteuma spicatum amb fotografia de Flora Catalana. 



dimecres, 20 de novembre del 2013

Dia del corró

Darrer dia de Brumari. Demà comença Frimari. És a dir, fins avui toca pluja, a partir de demà toca fred.

Si mireu les eines del mes hi trobareu força coherència: arada, rascle i corró.

Després de passar l'arada i el rascle, toca aplanar el terra. Amb el corró, és clar. Manté la humitat a tocar de les llavors plantades o sembrades i n'accelera la germinació.

Us poso una imatge i així m'estalvio les mil paraules. 

Clar que també podria referir-se al corró de cuina, o al corró per enquitranar carrers, o al corró dels pergamins... De tota manera, si aneu a Google us sortirà el corró... de la patata.

dimarts, 19 de novembre del 2013

Dia de la servera

La servera és un arbre que fa serves, que són com unes peres que es cullen a finals d'estiu però que s'han de deixar madurar a la palla perquè siguin comestibles. 


Els romans feien fermentar aquest fruit per treure'n una mena de sidra, la cerevisa, mot del qual prové la paraula cervesa, tot i no tenir-hi res a beure ni a veure.

És relativament abundant a les illes Balears. El poble Son Servera hi fa referència. 

Resistent al fred i a la calor, però no li agraden els terrenys salats. 

És parent de la moixera i de la moixera de pastor. Rosàcies totes tres.

Segons Flora Catalana hi ha exemplars a la zona de Figueres-la Jonquera i a la zona de Roses-cap de Creus. Podeu accedir al mapa mitjançant l'enllaç de la foto.

Pel redactat ja deveu suposar que no hi tinc cap experiència directa. A veure si en trobo alguna per l'Escala...

dilluns, 18 de novembre del 2013

Dia del codony

Se'ns està acabant el mes de Brumari. El dia d'avui el dediquem al codony.

Molta gent encara li diu membrillo, o el fa servir com a eufemisme de "collons". Sembla que tot vagi a parar allà mateix.

Hi ha raons fonamentades per pensar que la famosa baralla entre deesses gregues a partir d'una poma daurada, en realitat era per un codony. I és que quan és madur, en aquestes èpoques de l'any, el fruit perd l'embolcall cotonós i mostra el seu groc esplendorós.

El cert és que el nom castellà membrillo ve de mimbrillo. I és que les branques d'aquest arbust -convertit en arbre a base de conreu selectiu- s'aprofitava per fer cistells i estris dels que es fan normament de mimbre.

No sé si els francesos postrevolucionaris valoraven aquesta característica artesana, però és evident que sí valoraven el fruit del codonyer. I li devien dedicar un dia com avui pel seu costum de madurar a la tardor. 

El fruit és relativament dolç i no sol menjar-se cru. Per això es prepara amb sucre formant el codonyat.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Dia de la Guixera o Havia de Passar

Trieu el títol del missatge.
Exacte. Era inevitable.
Anava fent dia a dia fins que la cosa s'ha desllorigat. No hi valen excuses, però us diré que la "ciència" hi ha tingut tota la culpa. Encara sóc enmig del tràngol però volia avisar que continuo viu, o això m'agradaria pensar. Bé, tot plegat sona una mica dramàtic i la veritat és que no ho és pas. Deixem-ho.

L'última entrada va ser el dia de l'escaravia. Això vol dir que m'he saltat a la brava:
- el dia dels créixens (amanidaires i farmacològics)
- el dia del malvesc (que floreix tot l'any)
- el dia de la magrana (del malum granatum, o sigui que conté moltes granes)
- el dia del rascle (ara més conegut com esterrossadora)
- el dia dels baccharis (considerades plantes invasores al País Basc)
- el dia de l'atzerola (el nom valencià de la qual dóna cognom al seu pintor més conegut)
- el dia de la rogeta (amb capítol propi a plantes de l'Escala)
- el dia de la taronja (vitamina C ara que comença la fred de debò)
- el dia del faisà (en corren uns quants pels aiguamolls, i que continuïn)
- el dia del festuc (segons ens arriba dels àrabs, o pistatxo, segons ens arriba de grecs i romans)
Fins al dia d'avui, dia de la guixera (o sigui guixera borda o guixó tuberós, per més dades)

La setmana que ve la tinc igual d'atapeïda, però resulta que comença el mes de Frimari, que vol dir de la fred. Vaig a intentar donar la cara. Si veieu que la cosa s'interromp.

I, per acabar, una imatge dels tubèrculs de la guixera borda, abans tan estimada i ara tan ignorada. Com tantes coses a la vida.


dimecres, 6 de novembre del 2013

Dia de l'escaravia

¿Dia de què? De l'escaravia.


Un altre producte amb llarga tradició entre els francesos i amb gairebé gens entre nosaltres.

Surt a la novel·la Gargantua i Pantagruel. Carlemany l'apreciava tant que en va ordenar el conreu.

Segons la Viqui, la seva arrel té un gust a mig camí entre la xirivia i la pastanaga. Trobo que és fàcil d'imaginar. Dolceja. Els castellans en diuen chirivía de azúcar. En temps d'escassetat s'havia fet servir per extreure'n el sucre.

Des del XVIII, el seu conreu ha caigut totalment, fins i tot a França. Sembla que només té un conreu significatiu al país del qual segurament procedeix: la Xina. 

Gràcies al calendari anem aixecant la catifa per veure què hi hem anat amagant a sota durant aquests darrers segles.

dimarts, 5 de novembre del 2013

Dia del gall dindi

L'indiot, pioc, titot, o simplement pavo (que no hi ha manera de treure'n el costum i cada cop que insisteixo a casa m'acaben titllant de pesat i segur que tenen raó...).


Una altra mania és corregir quan confonen els arándanos amb els aranyons. Suposo que tot seguit haurien de confondre els nabius amb els endrinos (i mira que ets pallissa, que ens fas avorrir de parlar...). Barrejo els dos temes perquè un dels plats tradicionals americans del gall dindi és acompanyat de nabius.

Bèstia americana, de carn apreciada per poc greixosa, especial per als que volem menjar sense alimentar-se.

És americà però nosaltres diem que ve de l'Índia (o de les Índies...) I algú dirà, si l'animal procedeix d'Amèrica (on, efectivament, és l'únic lloc al món on pot trobar-se en llibertat), ¿com codony pot ser que els nord-americans en diguin Turkey (és a dir, Turquia). L'explicació més interessant, i doble, l'he trobat en el mateix lloc del que he manllevat la foto.

Va, va, a practicar una mica l'anglès, que el castellà ja l'hem practicat al començament del post.

dilluns, 4 de novembre del 2013

Dia de l'endívia ¿o de l'escarola?

L'endívia és molt popular a França. Segur que les heu menjat amb formatge rocafort o amb mostassa, també afrancesats. A ca nostra és de més recent introducció. De fet hi ha llocs que se la coneix com a endívia comuna o endívia francesa o belga.



És de la mateixa espècie que l'escarola, amb qui compartim amanides des de fa més temps. Les dues provenen de la xicòria. 

Si parlem de l'endívia i del calendari republicà francès tenim un problema seriós. Segons algunes contalles en teoria ben fonamentades l'endívia va ser "descoberta" per un pagès de Brussel·les pels volts de 1850, o sigui, molt després de la Revolució. En concret va descobrir que arrels abandonades de xicòria treien uns brots groguencs que tenien un gust interessant. 

Si això és cert, el dia d'avui estaria dedicat a l'escarola, malgrat el nom francès: endive. 



diumenge, 3 de novembre del 2013

Dia de la nyàmera

La nyàmera, parenta del gira-sol, també importada després del “descobriment” d’Amèrica, on era cultivada pels nadius, és planta cultivada pel seu tubercle, que fa que l’anomenem patata de canya.

Avui en dia, si més no als Països Catalans, no es cultiva. La planta té una certa similitud amb el gira-sol, fins i tot amb la flor, tot i que de mida més petita (planta i flor). Vés que en anglès es diuen Sunroot Flowers (¿no ho trobeu suggerent?). Els tubèrculs són allargats com el gingebre, de color marronós o vermellós i de gust semblant a la carxofa.

Pel que fa a Europa va fer la seva arribada per França on el 1613 va ser portada amb uns indis tupinambes per “presentats” a París. Per això a França se’l coneix com a Topinambour.

Aquest tubercle, com el d’ahir i altres d’aquest mateix mes i no per casualitat, no tenen midó sinó inulina. Aquest carbohidrat quan és cuinat esdevé fructosa, cosa que la fa aprofitable per a la indústria sucrera i destil·lat d’alcohols.

S’utilitza també per al consum humà i de bestiar, malgrat la seva fama de provocar meteorisme (sinònim de flatulència i altres mots més onomatopeics).


Els ecòlegs i ecòlogues insisteixen en la seva capacitat invasora (mira que són pesats i pesades!). S’acaba fent la reina dels horts abandonats on havia estat cultivat. 

dissabte, 2 de novembre del 2013

Dia de les castanyes d'aigua

Atenció: aquesta planta, pel que fa als Països Catalans, només ha estat documentada a l’Empordà.

Són plantes que floten en aigües somes no salinitzades, amb les arrels que se subjecten al fons. Els fruits eren tradicionalment recollits i consumits. Fins a finals del segle XIX van ser un producte de consum popular. Avui en dia ningú no en fa gaire cas, pel que es veu.

Remeno webs i em trobo: “Bulb d’una planta aquàtica ('Eleocharis dulcis') originària del sud de la Xina, amb l’escorça de color fosc (que cal eliminar curosament, per mor dels paràsits), pell marró i polpa blanca, cruixent, sucosa i dolça. Consumida des de fa segles a la Xina, per les virtuts medicinals (la capacitat laxant i la quantitat de potassi) i en diverses formes, es pot saltar amb altres verdures, consumir a làmines, en una amanida, coure amb carn, ja que aguanta bé les coccions, o fer-ne puré. Arriba a les botigues especialitzades pelada, congelada o conservada en aigua, com els margallons i els brots de bambú, una aigua que cal renovar cada dia, quan s’ha obert el pot. Quan es cou amb aigua, cal afegir-hi suc de llimona, perquè no s’ennegreixi.



Aquest text està extret de la mateixa adreça que la imatge. Caldrà tornar a les basses i estanys de l’Empordà amb els ulls ben oberts.


divendres, 1 de novembre del 2013

Dia del salsifí

Vés quina dèria, aquests francesos.  Fa només tres dies que parlàvem de l’escurçonera de nap, i avui ens planten el salsifí, que se li assembla tant que no és pas extraordinari que la gent les confongui. La diferència principal és el color, més blanc a l’escurçonera i més groc al salsifí.


És una planta mediterrània. Bianual –el primer any treu les fulles i el segon any floreix–. El fruit és un papus el qual justifica que també se l’anomeni barbeta o barbeta de cabra.

Sembla que els gastrònoms i gastrònomes es decanten més vers l’escurçonera, i això es diu per la xarxa, perquè el que és un servidor, no té prou papil·les per notar-hi gaires diferències.

La sembra es fa a la primavera o a la tardor. Diuen que li agrada la calç. Collir-la té la seva dificultat, perquè no se li trenqui la llarga arrel, cosa que li faria perdre preu al mercat, ai las.

No ens ha d’estranyar que tingui molta fama a la cuina francesa perquè té un regust d’ostra. Vaja, com fer una mariscada amb verdura. A ca nostra es diu que és una barreja de plàtan i patata (una versió ben diferent).

Per si algú s’hi vol posar que sàpiga que s’han de rentar a consciència i s’han de bullir gairebé tres quarts d’hora. Es desfà a la boca, la qual cosa fa que puguem notar molt millor els seus regustos, i veure si ens decantem per la versió d’una banda dels Pirineus o de l’altra.