Aquest Nadal vaig anar a veure 12 años de
esclavitud. Com que em trobo que ara en parla molta gent, aprofito per dir la
meva de la pel·lícula de l’Steve McQueen.
No vaig sortir entusiasmat del cinema, però
tampoc decebut. De tant en tant s’agraeix una pel·lícula comercial americana que
no sigui d’efectes especials, superherois i superhecatombes.
Em diuen que és una pel·lícula lenta, i sí que
he d’acceptar que té escenes lentes –premeditadament– però no escenes
buides.
Em diuen que és una pel·lícula maniqueista,
que barreja Bíblia i esclavitud, que dibuixa un món de bons i dolents, i sí que
barreja segons quines coses, crec que amb força encert, i no em va
semblar que els bons en fossin tant ni els dolents tampoc. Fins i tot el
protagonista manté un cert grau d’humanitat però a l’hora de salvar el cul no
té cap mena de vacil·lació, i si en té alguna, de vacil·lació, la supera fàcilment.
Diria que la pel·lícula planteja, un
altre cop, una reflexió encara no superada. Tots nosaltres som terriblement
civilitzats i profundament demòcrates, però ¿com ens hauríem comportat amb els
jueus si haguéssim viscut a l’Alemanya nazi? ¿Quina opinió hauríem tingut dels
esclaus negres si haguéssim estat hisendats surenys?
En el cas de la pel·lícula, l’heroisme té
matisos i té un cost. Opino, doncs, que ofereix la dosi suficient de reflexió i d’honestedat.
A partir d’aquí, que li donin o li deneguin els
premis que vulguin.
