Retorn il·lustrat

El senyor Alfred –que, en realitat, es diu Lionel Papagalli– ha escrit i dibuixat la novel·la gràfica Come prima que al festival d’Angoulême de l’any passat va ser considerada la millor obra.

La història se situa als anys 60 que és quan sonava la cançó italiana que li dóna títol. Però el que dibuixa l’Alfred no és ben bé la narració realista de dos germans que fan un suposat viatge de retorn als orígens, sinó que deixa molt de marge per a la interpretació del lector, la justificació dels actes dels protagonistes i de tots els secundaris.

Viatge amb molts de paisatges francoitalians, amb núvols, amb pluja, amb llençols blancs eixugant-se al sol, amb flaixos als records, a les dèries, a les pors, a moments històrics, amb capgirells i sorpreses argumentals. Van apareixent i desapareixent durant un trajecte el qual no es pot interrompre. Sota cap concepte. És un roadmagazine entre roadviews a partir d’un roadstoryboard ple de roademotions.

Potser la narració és un xic incoherent i la història amb poca consistència. Però la part gràfica ho justifica tot. ¿El dibuix, el color? Diria que particular i agosarat. I alhora atractiu i efectiu.

Tramuntén

Si la tramuntana pogués treure’ns els records, arrabassar-nos-els, i posar-los en un altre cap, sacsejar-nos i intercanviar-nos l’ànima... aleshores ens passaria el mateix que passa a Ardalén.

Ardalén és el corresponent càntabre a la nostra tramuntana. I els records que xarbota vénen del mar enllà, d’aventures i naufragis, de les Antilles, d’amors apassionats i nostàlgies inexplicables.

El dibuix del Miquelanxo Prado és sublim, com sempre. Expressions, personatges, paisatges, però, sobretot, peixos, peixos entremig dels boscos, peixos entremig dels records. 

Les ignorants

No sé si l’obra ha fet gaire soroll o no –tendeixo a no assabentar-me’n–, però en una visita a les vinyes de la Catalunya nord m’han revingut les imatges d’una novel·la gràfica curiosa. Per si de cas, en faig un comentari. Igual algú encara no la coneixia.

La novel·la-còmic es diu Les ignorants i sé que s’ha traduït al castellà i crec que no al català. L’ha fet l’Étienne Davodeau, dibuixant i escriptor, i planteja un repte curiós. Ell es declara ignorant del món del vi i per deixar de ser-ho fa un pacte amb un viticultor, en Richard Lerroy, ignorant absolut del món del còmic, perquè cadascú introdueixi l’altre en el seu món personal.

I el còmic és exactament això. Sense gaire artifici, amb un dibuix senzill però totalment escaient a la narració, es detallen les incursions llurs, barrejant sofre i color, tastos de vins i proves d’impremta, amb un llistat final dels vins i els llibres que surten a la història que, la veritat, si un tingués possibles, vés que no se’n faria un curset autoadaptat...

Un llibre de còmic sense gaires pretensions que esdevé com una ampolla d’aquelles que milloren amb el temps. Llàstima que jo sigui un ignorant en tots dos mons.

Extra! Extra! En Sherlock era al Liceu el dia de la bomba

Un s’imagina en Sherlock Holmes amb la seva pipa de bruc boal i escampant una incorrectíssima fumèrria com una barrera infranquejable entre el que dedueix amb els ulls semitancats i la boca completament oberta d’en Watson.

Doncs, no ben bé. Ara és un home d’acció, que salta i grimpa per entre el clavegueram barceloní, es disfressa de rodamón llefiscós, lluita contra els traïdors a la classe obrera, localitza l’Ictineu d’en Monturiol i salva la vida de centenars de burgesos al Liceu.

Ja que el guió del que estic parlant és obra d’un sherlockià d’upa, he de suposar que la meva visió era contaminada per les sèries angleses de sobretaula, que en Holmes era capaç d’això de Barcelona i de molt més.

Estic parlant del còmic Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona. Un cop et situes en la Barcelona del 1893, que ja costa, encara et costa més d'encabir-hi el protagonista. Li suposo una recerca històrica important a l’hora de col·locar l’investigador en un període feixuc i determinat sense afectar la presumpta biografia original, la que li va atorgar en Conan Doyle, el sir, els drets d’autor del qual han caducat. Els meus respectes, doncs, al guionista, Sergio Colomino.

Els altres respectes són per al dibuixant, en Jordi Palomé (que treballa en una empresa de vídeojocs), que amb el seu estil gòtic i fosc (no hi ha cap escena de dia a la llum del sol) deu haver provocat una despesa extra en tinta. A l’edició acabada d’aparèixer hi ha epílegs i material addicional que fan molt més entenedor el projecte.

Vençuts contra vençuts

Després d’Arrugas m’havia promès de buscar i llegir més novel·les gràfiques d’en Paco Roca. I així ha estat. L’hivern del dibuixant es va publicar en castellà el 2010 i en català el 2011. Antoni Giralt hi fa un substanciós epíleg amb ressenyes incloses.

La història, d’un ritme narratiu prou original, explica l’aventura d’uns quants historietistes que treballaven l’any 1957 per Bruguera, i que van intentar de fer una revista pel seu compte, amb els seus propis criteris i respectant-se entre ells la propietat de la pròpia obra, cosa gens habitual a les editorials de l’època.

L’obra d’en Paco Roca explica aquest intent (Tío Vivo) i el consegüent boicot de Bruguera fins que abandonen el projecte i tornen a l’editorial, la qual adquirirà la capçalera i la publicarà posteriorment.

És un còmic fantàstic. Amb un respecte terrible per als protagonistes i fins per als antagonistes de la història, tots ells sorgits d’entre els represaliats a la Guerra Civil. Perdedors contra perdedors, la competència és la competència, tots els vermells eren grisos llavors, i tothom havia hagut de renunciar a prou coses (de fet els havien desproveït) com per aferrar-se al que tenia, uns dibuixos, una habilitat, uns personatges, una publicació, una esperança...

¿Sabeu qui eren els cinc agosarats? Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugeni Giner i José Peñarroya. I de tant en tant parlen dels seus personatges. ¿Els coneixeu?

Us els presento, en estricte ordre alfabètic: Carioco, Carpanta, Cucufato Pi, Don Pío, Gordito Relleno, Inspector Dan, Pepe el Hincha, Petra, Repórter Tribulete, Zipi y Zape.

Una borratxera de nostàlgia. A veure demà, amb una hora menys, com porto la ressaca... 

Arrugues

Paco Roca escriu i dibuixa còmics –a més d’altres facetes de la il·lustració.

El 2007 en fa un, de còmic, publicat sota el títol d’Arrugas.

Aconsegueix un premi darrere l’altre fins que en fan una pel·lícula.

Darrerament consumeixo molt més cinema que no pas historieta gràfica.

Tanmateix no he vist la pel·lícula, no, i, sí, m’acabo de llegir el còmic.

La història va d’Alzeimer i altres senilitats. La gran derrota de l’edat.

Té un to entre poètic i realista. Un to poètic que completa amb realisme, i viceversa.

S’estalvia una bona part de les misèries i servilismes que comporten la senilitat.

Tot i així, l’argument, l’ambientació, els personatges, el dibuix, el color, tot té una mida adient per a gaudir-ne.

Una magnífica oportunitat per a reconciliar-se amb la historieta gràfica –o per reprendre esvaïdes fidelitats.

Segur que en busco un altre, de còmic seu, però potser abans millor que m’acabi els dos llibres que s’alternen, aleatoris, a la tauleta del llit.