Parlo de l’exposició
de fotos d’en Joan Colom al MNAC. Com diria algú: una vastíssima exposició.
Certament recomanable.
En Joan Colom va
publicar un llibre amb una bona col·lecció de fotografies seves. El que ara
explico està documentat a l’exposició i també al blog Piscolabis
Librorum d’en Galderich (Albert Domènech). El llibre va ser un èxit, tant
que en Colom no en va publicar cap més i durant molt de temps no va fer fotos.
En Joan Colom feia
fotos d’amagat. Anava al Barri Xino i, segons l’Esther Tusquets, era un “insigne
retratista de putas, a las que llevaba años espiando obsesivo, con la cámara
escondida bajo la gabardina”. Una definició demolidora. Ell ho explica
un xic diferent: “Jo faig el carrer, i és cert perquè el sistema de treball
m’havia de permetre fer fotografies de manera regular i continuada, setmana
rere setmana, sense posar en perill la meva integritat física i sense perdre la
capacitat d’atrapar les situacions de manera viva i espontània.“ Val a dir que no només fotografiava
prostitutes.
Doncs les
fotos d’en Colom les van enviar a un escriptor gallec que escrivia en castellà
perquè en fes uns textos confrontats. Em refereixo al senyor Camilo José Cela.
El llibre havia de pertànyer a la col·lecció Palabra e Imagen de la qual ja s’havien
publicat alguns títols (com el de la imatge de sota) sense cap mena d’èxit.
En Cela va
tirar pel dret i va parlar directament i sense embuts de les putes. D’entrada
va manllevar un vers del Cancionero General de 1557 per fer-ne el títol: Izas,
rabizas y Colipoterras i hagués pogut continuar amb un altre vers del mateix poema
amb “Hurgamandera y Putarazanas”.
No he
llegit el text, per tant no puc opinar-ne. Tampoc no m’hi sento impulsat. El
cas és que totes les ressenyes diuen que es tracta d’un text que va decebre
profundament en Joan Colom ja que ridiculitzava sense mesura les prostitutes
fotografiades, i que, en realitzar-se el 1964 (dos anys abans de la Ley de
Prensa), era absolutament impossible que superés la censura i es pogués
publicar.
Però aquí
hi ha l’altra part del títol de post. El ministro de Cultura, senyor Fraga
Iribarne, gallec i amic d’en Cela, va donar permís (saltant-se tots els tràmits
burocràtics de l’època) per a la seva publicació. Suposo que reconeixeu en
Fraga com l’autor de la frase La calle es mía. Un escàndol. (El llibre, vull dir). Un èxit de
vendes.
I com si d’una
campanya de màrqueting es tractés, una de les prostitutes més joves que hi
sortia, va denunciar el llibre perquè atemptava contra el seu honor, ja que
ella només era “cambrera” i filla d’un funcionari de presons, com va declarar a
la premsa. Tanmateix la denunciant no es va presentar a l’acte de conciliació i
no va passar res. Però la promoció ja estava feta. Va ser el primer best seller
de l’editorial Lumen.
El llibre també va
obtenir reconeixement a l’exterior, però sobretot per la part gràfica. A la
Mostra de Venezia se li atorgà el Lleó de Bronze sense que l’editorial s’hi
hagués presentat entre altres coses perquè ni sabia que el premi existís.
I ja està. Vet
aquí un carrer d’anada i tornada. Recordeu d'anar a veure l'exposició.
