Un camí, una casa, un bosc, un riu.

Al camí algú, potser amb bestiar, burgesos que passegen, vilatans que treballen.

Altres cases al costat de la casa, una pallissa, teulats entre la vegetació.

Verds diferents entre el bosc, potser finals de primavera o principis de tardor.

El riu que es perd entre el bosc, reflectint algun núvol que vaga esmaperdut pel cel.

I una lentitud aclaparadora. Temps que llisca fora del temps. Efímeres eternitats amb prou feines encadenades.

I de cop i volta l’home s’urbanitza, mira el món des de la finestra d’un hotel al mig de la ciutat. Es torna puntillós, dinàmic.

Però és només un miratge, una fugida d’estudi, una al·lucinació.

Bé, estic parlant de l’exposició de l’impressionista Camille Pissarro que els de Caixafòrum han portat a Barcelona amb una notable selecció d’obres d’aquest autor, mestre de Gaugin, Cézanne –i diuen que també Van Gogh.

Impressionat

El senyor Sterling Clark va heretar la marca de la màquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt de viatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista. El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per a sufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si més no– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitat bancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de la família Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fent un acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro, Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge a un dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís, escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats són del palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet alguna que altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875). Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altres quadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre cop visual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la mà a la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocs centímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents, bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital.