Una llança per Vilanera

D’entre els missatges asturs, que encara en queden uns quants, faig una mitja part d’actualitat.
Aquesta tarda s’ha fet una “passejada” introductòria als valors de Vilanera i les Corts.
Vilanera i les Corts és un paratge de l’Escala, amagat de la vista de mar per uns turons, que fa segles eren envoltats d’aiguamolls, i ara dels darrers conreus del terme. La seva discreció respecte del mar i dels segles de pirateria, va afavorir l’aparició de masos, amb la inevitable torre de defensa, per si era el cas.
Els valors d’un paisatge conreat amb masos ben conservats són innegables. Així i tot fa uns anys va ser necessari salvar l’espai de la intenció d’un camp de golf amb la totxamenta que sol envoltar-lo. El Fòrum l’Escala s’hi va significar en els seus intents d’evitar-ho.
Ara el Fòrum torna a estar actiu perquè el paratge entraria en el pla del Parc Natural del Montgrí i el Baix Ter com a connector biològic entre les zones d’aiguamolls de l’Alt i del Baix Empordà, però propietaris i altres entitats –entre elles l’ajuntament de l’Escala– s’hi neguen al•legant pèrdues dels seus drets. El Fòrum considera que és important el connector ecològic entre ambdues zones naturals, i que si es produeixen pèrdues de drets reals es compensin però no a costa de desprotegir o desnaturalitzar l’àrea.
La passejada d’aquesta tarda era un intent del Fòrum de fer visible aquesta situació a tothom que volgués conèixer-ho. Tanmateix durant el recorregut s’ha pogut constatar que Vilanera manté no tan visibles altres valors de consideració: des d’híbrids impensables que criden l’atenció d’orquidiòlegs d’arreu, fins a un seguit de necròpolis fenícies i del Bronze final a l’espera de ser estudiades, passant pels laberints dels símbols i de la creació estètica. De tot això n’ha hagut una bona mostra durant la sortida. I crec que caldrà anar-ho tenint en compte a l’hora de fer les valoracions corresponents.
Felicitacions al Fòrum l’Escala, per la iniciativa.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 3

Lluna que xafardeja,
vetusta de l’agost,
sobre la plaça buida
de bisbes i regentes.



No plou, les gotes resten
ingràvides enlaire;
et mulles si respires,
si et mous, només, si penses.



Segur que aquest paisatge
de nit encara és verd;
ni la fosca no pot
ensutjar-li el color.



Regne de covadongues
i pelais, creus i arcades,
contra els moros temuts
contraforts, cantonades.

La pintura i la fúria

No sé si havia dit que havíem anat al MUSAC. No sé si havia dit que havíem trobat un parell d’instal·lacions interessants. Doncs, com que ja us ho havia dit, avui us n’explico una altra.


¿Què passa quan un pintor perd les nocions de mida i de quantitat? Doncs (cal suposar) que intenta recuperar-les. La mida i la quantitat tenen sentit quan és el que busques. Em temo que és el que li passa a en Jorge Galindo i la seva exposició La Pintura y la Furia.
És cert que la recerca la fa a través de la pintura i que la fa a través de la fúria.
Al vídeo que teniu a sota del missatge, el senyor Galindo explica que ha intentat traslladar el seu estudi a les dues sales d’exposicions, recreant així el que ell anomena el seu “canibalisme iconogràfic”. El terme és ben trobat. En tot cas, una voràgine d’estils, de temes, de colors, de muntatges… Ep, però fidelitat total a la pintura, al paper, al llenç!
¿Això vol dir que l’artista s’està amarant contínuament i absolutament d’imatges i de tant en tant se li n’escapa alguna, i això és obra? Cada obra pròpia, llavors, torna a augmentar el gruix d’imatges, i participa en la propera que potser se li torni a escapar.
Un joc visual que impacta pel que és i pel que un pressuposa que pot ser, si allò és el seu estudi, la seva cambra d’impregnació absoluta i de producció relativa.
Pallassos, gossos, senyores i/o senyoretes… i un parell de granotes trapezistes.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 2

La ciutat es reinventa,
es revén, es recrea,
es repinta, es reinstal•la,
es busca per si es troba.



Les nostres obsessions
són l’obstacle i la pressa;
ja s’aparten aquestes
muntanyes, però al seu ritme.



Sempre que et vagui
llegeix poemes,
si no en tens cap
a mà, escriu-los.



Rituals assequibles,
tradicions traduïdes,
identitats rendibles
amb un culet de gràcia.

La nit de plom

Visitem el MUSAC a León i ens trobem amb algunes exposicions/instal·lacions. Us n’explico una.
Un personatge sense nom transita una nit d’hivern per una ciutat i es troba a ell mateix vint anys més jove però a punt de morir. Acabant-se la nit, el jove mor però el més vell ha après la lliçó d’ell mateix.
Això és el guió de Die Nacht aus Blei (La nit de plom), i ha estat la inspiració per a l’Ugo Rondinone per a la creació de cinc espais que fins el proper hivern estan exposats al MUSAC de León.
No, no hi he anat expressament a veure-ho. No en tenia ni idea de l’Ugo, ni de la novel·la d’en Hans Henny Jahnn, ni de l’exposició del MUSAC. Han estat la sort, les escales necessàries d’un viatge, i la Margarita que sempre està a l’aguait.
La gràcia i el problema de les instal·lacions és que si et descuides acabes formant part de l’exposició: viatges dins del viatge, ni que sigui interior. Em sembla que això, la Nit de plom ho aconsegueix. Entres en un bosc esclarissat amb un llum que no fa llum, travesses la nit esquivant un pallasso cavernícola, ensopegues amb formes del formigó amorf acompanyant la línia i el detall, vas a petar a una sala immensa amb una sola i apagada llar de foc, fins acabar en una sala on diverses accions repetitives es van turnant rítmicament en sengles projeccions; diries que ja has acabat, però no. Sortir implica tornar a passar per totes les sales i replantejar-te-les segons el que has vist en el recorregut però no havies vist entrant.
Per menjar-se el tarro, evidentment. ¿Què ens menjaríem, sinó?
Entendre-hi, no hi he entès res, crec, però tinc clar que he fet un passeig per un paisatge oníric i personal, i que els símbols són potents, clars, i que si tingués el MUSAC a la vora, la setmana que ve hi tornaria, a veure si hi entenc alguna cosa més.

Crònica astur (imatges breus amb guspires de text) 1

L'horitzó ha dimitit
deixant-nos sense fita.
Filerades de núvols
també l'estan buscant.




Calcaris vigilants
decidits a explicar-nos
intimitats d'un Ebre
que ens va a contracorrent.




Un cel llis i metàl·lic
contra l'hirsut rostoll,
i un moviment molt lleu
de l'aire, entremig.



Laberint de colors
de glòria indecisa,
pels badocs viatgers
amb un ull digital.

Úries

Ha estat tan fàcil com prémer una tecla.
Ara ets a Empúries. Ara ets a Astúries.
Petrotransportat.
Has d’anar traient el cap a fora. Canviar d’aires, canviar d’aigua, canviar de terra, canviar de parla, canviar de finestra, canviar de miralls.
Uns dies, si més no.
Col•laborar als embussos, als consums diversos que diuen que activen l’economia (no acaben de dir de qui), a les estadístiques de mobilitat, a les xifres de visitants a les oficines d’informació, als índexs d’ús de la tarjeta de creditodèbit…
Un cop enllestits els marges i les previsions, tornar a prémer la tecla, i “retorn” cap a casa.
Ara ets a Astúries. Ara ets a Empúries.
Petrotransportat.
No us estranyeu que en els missatges que seguiran a aquest, hi hagi mostres d’aquests altres aires, altres aigües, altres terres, altres parles, altres finestres i altres miralls.

I per celebrar-ho us poso Astúries (Llegenda), una obra d’un músic català, l'Albéniz, de mare empordanesa, que va compondre per al piano, però amb ritme andalús, i que un altre català, en Tàrrega, va adaptar per guitarra, fent més evident la tirada flamenca. Per cert, en la versió que us adjunto el guitarrista és nordamericà, per embolicar-ho una mica més.
Dubto que els asturians s’hi vegin gaire reflectits; potser quan porten molts culins consecutius…

Els homes, les dones i les trilogies

Bé, ja està. Ja m’he llegit els tres llibres de Millennium.
De fet no tocaria reconeixe-ho, millor no parlar-ne gaire.
Si mireu els blocs que en parlen, veureu que ara toca fer comentaris irònics sobre l’èxit mediàtic, i la lleugeresa amb què les editorials parlen de “trilogies de culte”. El que correspon és fer comparatives, tan malintencionades com sigui possible, amb en Harry Potter i altres sagues conegudes.
Doncs, va, mig excusant-me en la canícula estival i les hores de lectura a la platja, confesso que he completat la trilogia, i que ho he fet amb xifres rècords (pel que fa a pàgines llegides per setmana).
El sistema literari d'en Larsson –més que no pas estil– és el d’embolica que fa fort. És el mateix procediment per a tots tres llibres. Teixeix amb tantes cordes alhora que no és d’estranyar que quedin caps sense lligar; si més no, aquesta és la sensació que dóna. No m’hi he dedicat a buscar-los (a internet trobareu altres que sí). Si n’hi ha, no ve d’aquí, o això considero. L’important d’aquests tres llibres és l’empenta, la incontinència narrativa, un sudoku en què s’han de combinar crims, complots, estereotips explosivus, poders, política, policia, mitjans, tecnologia, sexualitat… En Larsson no mira prim a l’hora d’inventar textos, contextos i pretextos. Cap problema a fer sobreviure la prota amb un tret al cap. Cap problema a convidar el Primer Ministre suec. Sang i fetge (vull dir: Sang i sexe).
En Larsson és mort; hom podria pensar que, en cas contrati, hagués fet una nova trilogia, potser dedicada a la Camilla Salander.

En tot cas, sigui estiu o hivern, visca la Lisbeth.

D'un país en flames

El títol és dels Radio Futura, d'un dels seus millors àlbums. La casualitat ha volgut que estigués preparant-ne una ressenya per al bloc aquell de les músiques i al mateix temps fes una mica d'endreça de les imatges del meu disc dur (entengui's imatges visuals). ¿Que per què faig endreça? Doncs perquè sóc d'aquells que quan trobo (o m'envien) una foto que em diu coses la mà del ratolí se'm torna tonta i acabo emmagatzemant-la a la carperta que correspon o a la que no correspon. Això vol dir un cert garbuix i de tant en tant, o sigui a l'estiu, toca endreçar.
Doncs suposo que se m'ha fet una pilota mental: el disc dels Radio Futura, el país en flames literalment, el canal Segarra-Garrigues, l'estiu, l'endreça, les imatges moltes de les quals són d'aigua...
Total que, sense més ni més, us en penjo unes quantes. Sincerament, moltes no sé d'on les he tret, o d'on les ha tret qui m'ho enviava. Ja sé que és lleig però no us en puc donar les referències. Ara bé, en unes poques sabreu descobrir la mà màgica i la tècnica incommensurable d'El Divino Paciente.

Per a acabar-ho d'adobar us proposo de llegir un poema d'en David Figueres, el de Reus, titulat precisament "La mar incendiada".

¿Tots els infants haurien d'escriure les seves memòries?

¿Tots els infants haurien d'escriure les seves memòries? No pas com redaccions d'escola perquè el mestre els doni el vist-i-plau, sinó com l'amalgama de certeses i dubtes lligats entre si per les sensacions, que són en realitat les vivències, incomprensibles però contables.

Fer-ho de gran és fer trampa. L'únic sentit que pot tenir fer-ho de gran és apaivagar el buit immens de no haver-ho fet d'infant, i la por terrible que tot es perdi definitivament, per sempre, l'amalgama aquella pel pas del temps, i per les certeses i dubtes que cadascú hi afegeix després, amb les vivències que tapen les anteriors però no les canvien.

John Maxwell Coetzee fa les seves memòries, segur que honestes, i alhora rescata de l'oblit tots els altres que no ho hem fet, i que potser acabarem no fent.

"Només queda ell per pensar. Com s'ho farà per mantenir-los al cap, tots els llibres, tota la gent, totes les històries? I si no els recorda ell, qui ho farà?

Hi ha tot un seguit de cites. Algunes, les que compara les escoles de Ciutat del Cap amb la de Worcester, m'han fet pensar en la Pissarra Negra (la del Diari Antipedagògic d'una Mestra sense Vocació).

En un altre full del llibre, als marges, he escrit:

"aprendre a viure

aprendre a viure al món

aprendre a situar-te

a reaccionar abans d'entendre

a moure't abans de saber on anar

aprendre a fer veure que has après

a fer-te fonedís

abans que ningú no et trobi a faltar"

Suposo que deu ser una altra mena de resum del llibre.

kumbaiatis

Un servidor va anar a misses de jovenet en què li feien cantar Fe No És Esperar, La Vall Del Riu Vermell, i Kumbaià. Com que un servidor ha renegat una mica d’aquella època de perillosa credulitat, ho va acabar llançant tot al mateix sac.
Un servidor, a l’actualitat, llegeix assíduament la revista Enderrock i al darrer número hi encarten un vídeo que lloa la figura d’en Xesco Boix, l’introductor del terme Kumbaià, el generador del Grup de Folk, el líder dels Ara Va de Bo i el que acabà suïcidant-se a la via del tren, a Malgrat.
Un servidor, mirant el vídeo, s’ha hagut de replantejar un piló de coses. Ha sabut d’on venia el terme Kumbaià, ha sentit gent de diverses generacions parlant de l’artista, ha escoltat les músiques que un servidor sí que ha conservat a la memòria i als seus inconscients, s’ha topat amb diverses i enfrontades opinions entre les que no sabia triar.
Un servidor, doncs, ha anat a rescatar el sac dels repudis, ha remenat els materials allà acumulats tot i saber quants riscos mentals i emocionals això pot comportar. ¡Quina sort que tenen els que saben reprimir les ganes de replantejar-se coses!
¿Un servidor és un kumbaià apòstata?

Entrejulis de Juli

Doncs sí, d’ençà que visc a l’Escala visc a can Juli, segons molta gent del carrer, en homenatge al perruquer que hi vivia abans. Juli és un cognom molt habitual a l’Escala. L’Avi Xaxu mateix es deia Juli de segon cognom. ¿Què??? ¿Que no sabeu qui és l'Avi Xaxu???
Però és que, a més a més, resulta que hi ha un Juli encara més famós que el perruquer del carrer i que l’Avi Xaxu.
I és que precisament un dia com avui, 13 de juliol, però de fa 2109 anys, naixia en Gaius Iulius Caesar, el Juli més conegut, que em consti (i ja em sap greu per l’Iglesias, de qui no em declaro fervent admirador).

Tampoc és que senti una gran admiració per l’inventor de l’imperi, dels emperadors i dels imperialistes.
En Juli ha aconseguit molta fama arreu del món occidental, instaurant el seu nom al mes estival en què molta gent comença les vacances. Clar, així qualsevol se’n surt!
Es veu que això, en Juli, s’ho tenia ben estudiat. Durant el seu mandat va instaurar un petricó de festes noves. Segons la Viqui: “Al temps de Cèsar van augmentar les festes públiques: Els Grans Jocs Romans, Els Jocs Plebeus, els Jocs de la Mare dels Déus, els Jocs de la Idea, Jocs de Ceres, Jocs d'Apolo, Jocs Florals i Festes de la Victòria, en total seixanta-dos dies amb festes, sense comptar les festes extraordinàries.” Una mica més i no inventa la Champions!
Ja té gràcia que un dels assassins de l’inventor del juliol, fos Marc Juni Brutus. Però en Juni es va precipitar: no va estar pendent del calendari. Ja ho tenen això, els assassins. Si hagués esperat tres mesos a perpetrar el seu crim, hauria tingut lloc al mes de juny. Vés que no hagués estat bé! En Juli mort just abans del propi mes. Ni aniversari, ni festes, au. El pastís a la nevera esperant el moment que no havia d’arribar mai.

Bé, juliolistes, bones vacances o bones encara no.

Des del terrat de casa - 1

Visc a la part vella de l’Escala. Des del terrat de casa puc veure –entretallat– el mar, i, aixó sí, cel per totes bandes; però moltes vegades hi ha altres coses que em criden més l’atenció que no pas el mar i el cel. Estic envoltat d’edificis renovats amb criteris que compartiria, però també de molts altres, quasi abandonats, o abandonats del tot, a l’espera d’un comprador, o a l’espera de res, no sé si amb l’esperança d’una revalorització especulativa.
Doncs un d’aquests edificis clausurats té un terrat atapeït d’objectes i andròmines, i totalment colonitzat pels coloms. Difícil dir-ne una quantitat. Entren i surten del cobert on deuen haver fet els nius, i fins i tot fan niu als ampits de les finestres. És curiós perquè fan quatre i cinc postes durant l’any, una passada, no sé si sempre els mateixos coloms, o és que es relleven i van passant-se el niu els uns als altres.
Avui veieu els coloms al voltant del terrat en qüestió abocats a un espectacle fins fa poc gens habitual, però que ja és la segona vegada que observo. ¿Què miren? Doncs com un gavià es cruspeix un congènere seu. La fotografia del gavià i el colom abatut us l’estalvio. Suposo que el gavià simplement aprofita un colom mort; vaja que no ha estat ell qui l’ha mort, més que res perquè, de tractar-se d’un atac, dubto que els altres coloms es quedessin pels vorals contemplant-ho amb un simple posat de lleugera incredulitat.
¿Què vol dir això? Crec que algunes coses. Entre elles:
1. Els coloms s’adapten al medi i un nucli antic en condicions agudes d’abandó és un bon medi al que adaptar-se.
2. Que potser els gavians també s’adapten al medi i aprofiten la font d’alimentació més propera en el medi més proper.
3. Que tot i estimar els coloms, els gavians i llurs adaptacions al medi, potser que les persones a qui correspongui arreglin les cases, les habitin i les mantinguin en condicions més adequades al medi en què es troben.
O sigui!

Ara ja em puc morir

Us parlo de la feina. En Gerard proposa de plantejar a l'alumnat una pregunta complexa i contundent: "¿Quin és l'objectiu principal i evident de qualsevol ésser viu?" És a dir: ¿En quin moment / després d'haver aconseguit què... els éssers vius consideren que "ja es poden morir"?
La pregunta té el seu suc i bruc, i l'equip s'hi engresca. En Gerard parla de les papallones (es metamorfosen per poder posar els ous i tot seguit l'espitxen), en Jordi de l'atzavara (floreix només un cop a la vida, i de fet mor per poder florir), la Sílvia del salmó (remunta el riu per posar els ous i quedar-s'hi), i a un servidor se li barregen dos exemples, i en resulta una mixtura entre barroera i solemne.
Arribo a casa i em poso a perpetrar virtualment aquesta barreja. Segurament és il·legal (poc he demanat permís a ningú) i evidentment és impúdica. Us deixo el resultat incrustat mentre ningú no el qualifiqui d'improcedent i els del Tutub el desenllacin. Espero que se n'entengui la intenció. S'admeten totes les crítiques.

Hi ha altres exemples, com ara les doloroses vespes. No sé si l'espècie humana també pot exemplitzar la qüestió. I és que és una espècie tan complicada!

Tots som trencaclosques

Hi ha dos llibres de Jean-Marie Gustave Le Clézio publicats en català: L'africà i La música de la fam. Ara només falta la publicació del 94% d'obra restant (a data d'avui).
D'aquests dos que us deia n'he llegit un, L'africà, i, tot i que darrerament faig molts missatges sobre llibres, no puc estar-me'n de comentar-vos-el.
"És escrivint-ho quan ho comprenc, ara."
Hi ha un moment -i no quan ho triem- que ens podem posar en la pell i les sensacions d'algú altre, i aleshores entenem el què i el com, i canviem radicalment la manera com sempre hem percebut i jutjat aquella persona. Quan això passa amb el propi pare i se'n sap fer un relat emotiu, ric i precís, tenim un llibre fantàstic com aquest.
Un pare turmentat en un continent espoliat. I un fill que, tota una vida després, quan recomposa el puzzle d'aquella història, s'adona que també s'ha recomposat ell mateix. Una Àfrica i un pare que té molt més endins del que gosava sospitar.
Un relat curt i amanit amb poques fotografies (com la d'aquí sota).
Si algú decideix no llegir-lo, estic disposat a intentar-ho entendre. D'aquí uns anys, però.

Sí medito (si m'edito)

Aquest missatge és per donar-me la benvinguda a mi mateix al Creative Commons.
Quaranta anys de producció poètica em miren estupefactes des de multitud de papers i de fitxers dispersos i esparsos. Sabedor que en el seu moment no vaig saber triar ni la llengua ni la plataforma literària que, cas que valgués, em donessin facilitats ni reconeixements, crec que ha arribat el moment que si poden servir per a aquella mateixa llengua i aquella mateixa plataforma, totes dues més atrotinades que llavors, si és possible, vegin la llum -pixel·lada, evidentment.
O sigui: que m'he decidit a anar penjant els meus llibres de poemes a la xarxa.
I he començat per un volum del 2000. Un llibre en què l'Escala, hi va tenir un pes especial. Aquell dia el mar.
Aquí el teniu.

obra de Josep-Càndid Miró i Sellart està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons
Aquell Dia El Mar

El palau dels corrents d'aire és Vilanera

Us suposo assabentats que la corona sueca –la institució, no la moneda– ha convocat concurs d’idees per a la continuació de la saga Millennium. La cosa dóna i ni els suecs poden permetre’s no lluitar contra la crisi.
Un servidor s’hi presenta amb el següent argument (a veure què us sembla).
En Mikael Blomksvist es desplaça a Sant Pere Pescador per tal d’investigar què hi ha de cert en les propostes i contrapropostes d’ampliació dels Aiguamolls Fluvià amunt. Ell no ho sap, però resulta que la Lisbeth Salander s’ha amagat a Vilanera seguint una pista sobre els camps de golf a l’Empordà (és sabuda la seva afició a fer servir els pals de golf per a altres menesters). Separats tots dos, però alhora, descobreixen una inquietant relació entre la prostitució de carretera i un pla de la Conselleria de Medi Ambient de convertir tots els marges de carretera en espais protegits. Quan es filtra a la premsa sueca que un licor fet amb borró de les dunes d'Empúries és especialment indicat per als problemes coronaris -fins al punt que es considera que hagués salvat en Stieg Larsson del seu atac de cor- es produeixen un seguit de crims tan elevat al corredor ecològic entre el PN del Montgrí i el PN dels Aiguamolls, que la Policia Local és rellevada de la feixuga tasca de posar multes d’aparcament en el total dels dotze aparcaments de l’Escala, i decidiexen començar a investigar. No troben cap culpable però sí noves restes arqueològiques pertot on cerquen restes dels cadàvers, especialment a les obres d’urgència del passeig marítim. I a més a més: ¿Quin és el misteri del nou tatuatge en forma de pegàs que té la Lisbeth al front, ben amagat pel serrellet que li han posat a la pel·lícula? ¿No es tracta d'un dracma emporità incrustat?
Penso que amb això ja en tinc per les 53 primeres pàgines. Ara estic buscant contingut per a les 687 pàgines restants.

O sigui, que el dijous quan us compreu el Millenium III no us penseu que tot acaba al darrer full. No, gràcies a novel·listes frutrats com un servidor, la cosa continuarà.

Totes les cultures tenen un mal començament

Va venir a parar a la meva tauleta per Sant Jordi. Els meus fills.
Va haver de fer cua abans no me l’acabés. Però ja me l’he acabat. Us ho comento, vinga.

El títol és enganyós. No parla de El preu de ser catalans. En realitat, parla d’un de tants preus de ser catalans. El preu de la cultura, de les cultures, dels mitjans, del mercat, de la indústria –culturals. Una portada iconogràfica: les quatre barres diluïdes sobre un euro (l’euro-diner, l’euro-peu). En una col·lecció idònia: la butxaca.

Tot darrere el títol capciós s’hi amaga una llarguíssima reflexió, fresca, directa, apassionada, sobre la cultura i la catalanitat. Analitzades a l’engrós i al detall, des de dins i des de la vora, des de dalt i des dels baixos. I amb propostes, concretes i il·lusòries, abstractes i il·lusionants.

Parla de fets, d'etereotips, d’uns i altres, els critica, els lloa, s’explica, toca la fibra, toca el gotet, hi toca. Parla clar. Difícil estar-hi d’acord al cent per cent. Difícil estar-hi en desacord al cent per cent.

Corro a aconseguir el seu darrer llibre: Crònica de la Independència.

Ella és la Patrícia Gabancho. Una veu interessant. ¿La voleu sentir? Doncs, cliqueu la imatge.

Al juny tot s'esmuny

Hera-Tanit-Juno, d'esquerra a dreta, respectivament

Juny, ¿us sona la deessa romana Juno? Sí, dona, sí, home, l’esposa de Júpiter, i també la seva germana, ai, las!, la que rivalitzava en bellesa amb la Venus i l’Atenea per la poma aquella, la que amb el seu home-germà i la Minerva formaven la Tríada Capitolina. Juno era la protectora de les dones, però, ep, de les romanes, de les casolanes, de les que vetllaven per la prosperitat i felicitat domèstiques, de les que reclamaven la deessa en el moment del casament i en el moment del part. Deessa de la fidelitat, crec, i crec que de la conjugal. Doncs resulta que hi ha estudiosos que diuen que Juno era un síntesi entre la deesa grega Hera i la cartaginesa Tanit.
¿Contents? ¿Contentes?
Doncs s’escalfa l’aigua del mar, arriben les meduses, el dia s’allarga, sopem tard i anem a dormir sense haver paït, però, tranquils i tranquil·les que no serà l’estiu fins que no hàgim celebrat la festa dels Països Catalans.
Això genera nous dubtes: ¿Què cremarem enguany? ¿Qui ens cremarà?
I l’altre: ¿Qui ens portarà la flama del Canigó? ¿Hera? ¿Tanit? ¿Juno? ¿El paio de la poma? Potser l’haurem d’anar a buscar entre tots i deixar-nos de mitologies…

Per als despistats i inconformistes: Tal dia com avui és 21 de Pradal. Falten 9 dies per a Messidor. També és dia 20 de Hxordad (خرداد). Falten 10 dies per Tir (تیر). Ara bé, no en tinc ni idea de quin dia de quin any viuen els diferents grups polítics que diuen tots que han guanyat les eleccions europees. Aquesta informació l’haureu de buscar no sé on. Si la trobeu no cal que m'ho feu saber.

Jocs de cartes

D’A a X (From A to X. A Story in Letters) d’en John Berger.

El que és ordinari i senzill s’escapa del control dels poderosos, per això esdevé l’arma de l’insurgent. L'A escriu anotacions esparses del seu dia a dia en llibertat i les envia al seu company, en X, empresonat. Aquest guarda les cartes i hi fa altres anotacions sobre el món exterior, suposadament lliure. Els actes quotidians, intrascendents, i els fets més rellevants s’acaren, no arriben a jugar, simplement es miren incrèduls, una mica atònits, indecisos.
¿A què juga en Berger? Qui assenyala els contrastos ocults (millor dit, ocultats) no se’l podrà considerar còmplice. Altra cosa és els que callem i fem veure que tenim un gra de sorra a l'ull. Aquest potser és el seu joc.
El ritme narratiu no és res de l’altre món. Tal vegada tampoc no cal.

¿Us agraden les cites? Doncs us n’adjunto algunes per a la vostra col•lecció:

“No hi ha cap altre home com tu. Tot està fet del mateix material i a tothom el munten de manera diferent.”

“El passat és l’única cosa que no ens empresona, amb el passat podem fer ben bé el que ens vingui de gust. El que no podem fer és canviar-ne les conseqüències.”

“ De nit el temps és molt més amable, no s’espera que passi res, de nit no caduca res.”

“La solució: el llenguatge nocturn dels pobres. D’aquesta manera es poden transmetre i mantenir algunes veritats.”

“El que mès admirava (…) era la seva capacitat per convèncer la gent per ser francs amb ells mateixos, perquè, quan això passa, compten amb l’avantatge de la sorpresa, un avantatge tàcit incomporable en qualsevol insurrecció.”

“El que ens espanta són les coses insignificants. Les coses abismals, les que poden matar-nos, ens fan tornar valents.”

“El coratge espontani apareix quan s’és jove. El que apareix amb l’edat és la resistència, el regal cruel que ens fan els anys.”

“Quan no hi ha gaire més, les paraules compten.”

“Faig broma! Quan esperes, és la millor manera de fer passar l’estona (…). Les bromes fan ensopegar el temps.”

“L’infern se’l van inventar els rics; el que volien era desviar l’atenció dels pobres de les seves desgràcies diàries.”

“Tots els usurpadors s’esforcen al màxim per fer-nos oblidar que tot just acaben d’arribar.”

“Els rics es dediquen a construir murs: murs de formigó, de vigilància electrònica, de bombardejos de míssils, de camps de mines, de fronteres armades, de desinformació als mitjans de comunicació i, finalment, el mur dels diners, que separa l’especulació financera de la producció.”

“El cansament espera i és com l’òxid. Rosega les voluntats més fèrries, converteix en pols vermella les esperances més fervents, ens mina l’energia.”

No sé si entre els comentaris i les cites ja sabeu de què pot anar i us n’han vingut ganes. Jo us el recomano. Sense ser un llibre literàriament excel•lent, sort que te’n trobes algun d’aquests de tant en tant. A esperar la següent traducció d’en Berger.

Presons

Edicions de 1984 diu que "inicia la publicació de l'obra de John Berger en català". Recordeu-me que m'hi subscrigui. Han començat amb D'A a X. Si us sembla, us en parlo en un proper missatge. En aquest només us vull posar un fragment que, ai las quines casualitats té la vida, m'ha coincidit amb un missatge del bloc Músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. I és que això de les casualitats de vegades té aquestes jugades inquietants.
Total, que us poso el fragment suposadament escrit per un presoner condemnat per insurgent (terrorista, segons l'estat). Forma part de les notes que ell escrivia al darrere de les cartes de la seva comanya, que es recuperen després de la seva mort. Ui, ja estic explicant massa. Si us sembla demà ja comento la novel·la i avui fem la cita:

"A la ràdio, un enregistrament de Tableaux d'une exposition, de Musorgskij. Dura força estona. Més de mitja hora. Una gran quantitat de silencis, no els vaig comptar. Era la primera vegada que la sentia. Bé, era la primera vegada que l'escoltava. Aquesta vegada, sí. L'endemà al matí, en Murat em va dir que també l'havia escoltada. A tots dos ens va provocar la mateixa reacció i, quan ho vam descobrir, ens va fer molta gràcia. Exactament la mateixa.
Pel que sembla, M. es va inspirar per compondre-la mentre passejava per una exposició de pintura. Sens dubte, ja tenia al cap algunes melodies. (Vaig buscar-lo a l'enciclopèdia de la biblioteca de la presó i tenia trenca-cinc anys quan la va compondre, set anys abans de morir d'alcoholisme i epilèpsia.) Però passejar per l'exposició el va ajudar a trobar el ritme que necessitava.
Però per a en Murat i per a mi, per a tots dos, el piano tocava la passejada d'un presoner a qui acaben de deixar en llibertat. La porteta de la porta gran de la presó s'ha tancat rere seu, i ell camina pel carrer en direcció a la ciutat fent gambades molt llargues.
Observa aquelles imatges de la vida diària que no ha vist des que el van atrapar i el van condemnar, i la música segueix el ritme de les seves passes. O, per ser més exactes, el compàs i les mlodies del piano, que varien segons el que va veient al seu voltant, sempre reprenen el ritme del moment en què l'han posat en llibertat; exactament és així com nosaltres, que encara som a dins, ens imaginem la sortida de la presó i el camí cap a la ciutat, si és que aconseguim sortir-ne mai. Passa-ho als de les altres presons."

Us he posat de capçalera algunes de les imatges que van inspirar en Modest. Ara me'n vaig a dormir. Ja sabeu quina música escoltaré.

Banderes a banda i banda

Tinc un petit embolic mental amb les banderes.
Bé, és mentida.
Tinc un enorme embolic mental amb les banderes.

La del veïnat. (Hi ha altres veïns que aixequen bandera blanca)


La de les votacions d’aquest diumenge.


La dels Estats Junyits que, tothom ja ho sap, són de l’Atleti.


La nova bandera del món.(Recordem que es tracta d'una proposta catalana enterbolida per l'afer del finançament)