dijous, 5 de juny del 2008

Finestres a l'Empordà

Amb la Margarita havíem pensat allò tan típic de posar un parell de paisatges al menjador de casa, a l'Escala. En Salvador Torres ens hi ha ajudat; vaja que les pintures les ha fet ell. Aquí les teniu:

El Montgrí i la Muntanya Gran, vistos des del peu del Puigsegalar. Hi podeu reconèixer el poble de Bellcaire a sota mateix de la muntanya d'Ullà, la de Santa Caterina i el Mont Pla. I un bon tou de cel potent.


La costa d'Empúries vista des de la Punta, a l'Escala. Des de la platja del Rec fins a les Dunes. El joc inexcusable del Cargol i el Canigó entre cal Gambo i Sant Martí. I uns cirrostratus empastifant el ponent.

¿Els voleu veure en directe? Doncs heu de venir a casa.
Gràcies, Salvador.

diumenge, 1 de juny del 2008

R.E.M.

Els REM vénen a Castelló aquest estiu. Això m'ha motivat -no dec ser pas l'únic- a tornar a escoltar el seu disc, a redescobrir-lo. De fet, és un disc per anar redescobrint. És viu, és directe, és contundent, és ric, és dens, és fresc. Rock i més rock.
Al cotxe, la Ginesta em demana de sentir Accelerate, la cançó. Un cop i un altre. I prova d'anar-la traduint. Heus aquí les conclusions a què hem arribat, d'allò que diu. Altra cosa és el que deu voler dir. A no ser que sigui precisament això: accelerar per anar més a poc a poc.

Accelera

Enfonsant-me de pressa,
el llast lligat als peus,
sense temps per discutir les pròpies conviccions.
No estic sol, milers d’altres s’enfonsen
més ràpids que no jo.
¿Què m’hi ha arrossegat?
Res a què agafar-me.
Res amb què frenar.

¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.

El meu darrer record és
com m’enfilava escales amunt.
Vaig saltar per la finestra oberta
per repte i desesper.
No sé pas què necessitava.
Necessitava temps.
Necessitava fugir.
Vaig veure com el futur
es tombava del revés i dubtava.


¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.

El panorama que veig va canviant,
la incertesa és sufocant,
la nostra esperança mai no havia estat tan decisiva
i s’encenia i s’apagava.
Un batec violent
perquè funcioni.
Fes que s’alenteixi, vinga.

¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.

La ciutat crema,
com si fos a punt d’esclatar
Accelera perquè s’alenteixi,
perquè funcioni.
Incomplet,
estic incomplet.

dimecres, 28 de maig del 2008

André Kertész

La xafarderia m'ha fet buscar imatges d'un dels fotògrafs que més m'impressionen. Parlo de l'hongarès André Kertész. Us he triat una vintena d'imatges per si us ve de gust de donar-hi un cop d'ull.

Veureu fotografies d'una extraordinària simplicitat, però que deuen tenir hores de paciència esperant el moment precís, i amb una composició de manual. Impossible que siguin imatges improvisades.
Hi trobareu mostres de les seves primeres fotografies urbanes i rurals, segons diuen, íntimament hongareses.
Hi trobareu fotos de la seva etapa parisenca, a partir del 1925.
Allà rep un encàrrec sobre distorsions que seran recollides en una exposició del 1933 i que esdevindrà un dels referents principals de la fotografia surrealista.
Poc després se'n va a Nova York. També distingireu imatges típicament americanes però des de la seva òptica personal, poètica. És l'etapa en què se centra més en edificis i imatges abastractes, prescindint de la figura humana.
La seva darrera sèrie sembla ser "Des de la meva finestra". Va fer fotos fins el moment de la seva mort, el setembre de 1985.
Sí, algunes imatges us sonaran a Brassai, i a Cartier-Bresson. Sí, però mirades amb calma, cosa que us repto que feu, veureu que no, que la seva mirada és única i diversa, sorprenentment honesta.
No sé què en penseu vosaltres.

divendres, 23 de maig del 2008

JuanKa Santa Varo

Coneixem en Juanka. Actua a l'auditori de la Mercè, dient uns poemes que s'acompanyen de peces de vídeoart. El muntatge el titula Desenkuentros. Té algunes peces colpidores, d'altres suggerents, d'altres inquietants, d'altres desconcertants, d'altres provocadores. En general, directes i interessants. Juga a fer-se entendre, fa denúncies des de l'absolut, treballa una poètica instal·lada al ràfec (que és un precipici en petit i urbà)...
Si el busqueu per internet el trobareu al MySpace. Allà hi penja vídeos. No em correspon a mi dir-ho, però cada cop em convenço més que se l'ha de tenir en compte.
Us en poso un vídeo de mostra. Hi fa una crítica severa a l'escola. Si l'habilitat que més necessitem és la de triar, allà -ve a dir- és la capacitat més reprimida i menystinguda.
Els meus respectes, JuanKa.
Mira aquest vídeo: La Gran Bola - Juanka Santa Varo



Afegir al meu perfil Més vídeos

dijous, 22 de maig del 2008

Pradal


Fa un parell de dies va començar Pradal.
El nom del mes no necessita gaires guarniments ni explicacions. Així i tot no me'n puc estar. Permeteu-me que ho faci amb una imatge (capturada i retocada) i quatre ratlles (segurament també capturades i retocades).
Si un prat ens podria suggerir una idea de quelcom obert, és evident que hi haurà algú que ho considerarà tendenciós, o directament perillós, o simplement desaprofitat. El que és obert és dolent. Tanquem, limitem, senyalitzem, reduïm.
Aquest és l'aire que respiro últimament. És un aire ple de prohibicions, obligatorietats o, si més no, recomanacions imperatives. ¿Vosaltres no? Doncs deu ser que estic passant una mala època.

diumenge, 18 de maig del 2008

Serapis FC 2 - Athletic Asclepi 2 (a la mitja part)


Tal i com està la lliga el resultat d'aquest partit és irrellevant, però s'ha de reconèixer que els seguidors d'un i altre equip estan aconseguint que esdevingui, si més no, emocionant.
Val a dir que els primers gols els ha marcat l'Athletic Asclepi, tot i que cal acceptar que hi ha hagut ajuda del col·legiat, quan ha pitat un penalti més que dubtós i quan ha donat per bo un gol després d'aplicar una llei de l'avantatge inexistent.
Per altra banda els incondicionals del Serapis, cada cop més sorollosos i radicals, no han parat d'animar el seu equip i han vist com els seus igualaven cada vegada que l'Asclepi prenia la iniciativa al marcador. Un gol marcat per Server i l'altre per Càlatos.
Queda la segona part, i vés a saber si pròrroga, tal i com estan les coses.

Tot plegat un xic estrany, si recordem la proposta del grup Esculapi Blau, en el sentit de fusionar tots dos equips en un de sol.
Si voleu saber per què parlo de futbol el Dia Internacional dels Museus, doneu un cop d'ull al gol de penalt de l'Asclepi a càmera lenta.

dimecres, 14 de maig del 2008

Calaix de Veus


No ho diria ningú:
ni un sec
ni una ratlla a la pell
ni un pom
ni una maneta
ni una pista
ni una etiqueta del contingut
ni un detall
ni un senyal
ni un indici
Si no fos per l'evidència
mostrada a bastament,
que aquí s'hi amaga un calaix
no ho diria ningú.

dissabte, 10 de maig del 2008

Blok o Bloq

Estic sentenciat. Faig servir la paraula “bloc” per a referir-me a això d’ara mateix.



Us podria fer un llistat d’enllaços de gent molt i molt enfadada per aquesta c amb la cua entre cames. Sort que hi ha el problema dels transvassaments que tapen aquesta altra qüestió. Si no, no es parlaria de res més.



Estic pensant en cobrir-me les espatlles. Faré un bloc i un blog. Hi posaré exactament el mateix però canviant la paraula cada vegada que aparegui. Així seré blocaire i bloguista alhora. Mantindré un peu a cada banda de la línia, i quan calgui, que segur que caldrà, faré un bot al costat que m’interessi.



Clar que, pensant-ho bé, potser el més raonable és que em posi a escriure directament en anglès. Així practico i potser em llegirà algú més.



Clar que per les xorrades que hi poso últimament.

dimarts, 6 de maig del 2008

La pell, la frontera


¿Què hi fa aquesta noia levitant davant de l'església de Santa Maria de Vilamacolum?
¿Potser levita perquè el rostoll és aspre i el pintor no la vol posar en tan incòmode compromís?
¿Potser representa la natura i no vol tocar uns conreus vés a saber si no transgènics?
¿Potser és ella, jove i untada en olis que li tiben la pell, que no pot posar-se simplement sobre allà on sigui?
Bé, hi ha la possibilitat que no hi faci res, que només sigui per fer bonic. Un joc de composició, un joc d'impactes cromàtics, de textures, formes i trames.
Una altra possibilitat: preguntar-li-ho al pintor. És en Carlos García Benítez. Fa uns anys que corre per aquests verals, pintant, fent fotos, tocant la guitarra. Si el veieu abans que jo, ja li ho podeu dir, que ens expliqui de què va el quadre.
Si en voleu veure altres, i també fotos, hi podeu donar un cop d'ull al seu web: http://www.garcia-benitez.com/ La major part de les obres són nus. Ja hi som! ¿Què passa amb la pell humana, que resulta tan expressiva, tan simbòlica, tan estimada? Ja m'agradaria empescar-me una teoria sobre "la pell, la frontera", però em temo que només seria això: una teoria empescada.
De moment m'aconformo amb felicitar en Carlos per la seva capacitat creadora.

divendres, 2 de maig del 2008

La Catosfera Literària


Cossetània edicions posa a la venda la primera antologia de blocs en català. Segons la publicitat, ha de sortir la primera quinzena de maig. Se n'ha encarregat en Toni Ibáñez. Parlen del primer blook (blog+book) en català. On sigui, el primer llibloc. (Ja veieu que faig servir el mot bloc, proposat i justificat per TERMCAT, per a traduir el mot anglès blog, escurçament de web log).
Tornem al llibre. Ganes de llegir-lo, no cal dir-ho. Al bloc d'en Toni hi ha diverses informacions sobre quins són els 100 missatges seleccionats per al llibre. Aquí el teniu:


Fer el xafarder entre els blocs és tota una delícia, una sorpresa darrere l'altra, escamots de lletraferits, francportadors voluntaris de la nostra malmesa cultura. Vés per on, internet ha esdevingut un baiard per al trasllat de la convalescent. Ara caldrà veure si es pot portar a l'hospital idoni. O potser és una malalta que ha d'anar a parar a molts hospitals alhora; a cada bloc un llit i un tractament. Segur que així es manté viva. Potser recupera la salut i tot.
Em sap greu no haver-me assabentat de la convocatòria. Segur que no m'haurien triat, però és igual. El cas és que se sàpiga que hi ha gent, que es va empenyent.

dilluns, 28 d’abril del 2008

Joan Pla

No el coneixia. Ha estat visitant el palau Solterra, de Torroella de Montgrí, ara dedicat a la fotografia, que he topat amb una exposició temporal d'aquest artista. M'ha colpit.
Amb un blanc i negre, contrastat fins l'extrem, converteix els objectes en icones, en símbols que es posen a discutir com verduleres amb les imatges veïnes. La sèrie es diu "Diàlegs" (segons l'exposició, perquè segons l'autor es pot dir o bé "Diálogos" o bé "Dialogs").
Ara m'assabento que es tracta d'una sèrie de 135 imatges que la Fundació Vila Casas ha adquirit. Les dues imatges que incloc aquí són del fulletó de l'exposició, però podeu veure'n moltes més a la pàgina web del fotògraf: http://www.joanpla.net/. Veureu que té altres sèries, fins i tot en color, totes molt treballades i impactants; això sí, en anglès o en castellà.

dijous, 24 d’abril del 2008

Sant Jordi i la poesia

Per aquestes dates se li gira feina als col·lectius, rapsodes i autors de poesia. Al col·lectiu Veus també. Ha participat a la "Cavalcada de poetes" pels bars de Girona -dimarts 22 al Bar Campus- i escenifica el seu espectacle "Calidoscopi" a Torroella de Montgrí el dissabte 26. Entremig ha hagut de dir no a altres propostes.
Estaria bé que aquest interès per la poesia i la literatura s'espongés una mica i s'encomanés a altres períodes del calendari.
No hi ha gaire gent que tingui l'hàbit de llegir poesia. Fins i tot és possible que hi hagi gent que no sàpiga si li agradaria o no perquè, de fet, no ho ha provat. ¿Voleu fer la prova? Podeu intentar-ho amb el contingut de l'espectacle "Calidoscopi".


Trobareu els textos a http://veus.blogspot.com/2008/04/calidoscopi.html. La música de la Meritxell us l'haureu d'imaginar.
Si feu la prova i el resultat no és terrible, aleshores podeu anar mirant el bloc i la premsa i saber quan serà la propera oportunitat d'escoltar-la.

diumenge, 20 d’abril del 2008

Floral


Cada cop que faig un missatge de canvi de mes del calendari republicà, els companys de feina es reboteixen de riure. La qual cosa significa que: a) conserven el sentit de l'humor; b) més o menys van seguint les novetats del bloc.
Doncs, això: comença Floral. Ho fa a les envistes de Sant Jordi. Heus aquí una altra festa en què no se sap ben bé què se celebra, però que és igual: una festa cívica amb un parell de sectors empresarials que hi confien cegament.
Us he seleccionat una imatge que m'ha semblat tòpica però suggerent. És la finestra d'un restaurant -amb el nom llatí de l'estàtua de moda-, a Sant Martí d'Empúries. L'edifici que s'hi veu reflectit és la Casa Forestal. Una flor d'hivernacle completa la iconografia.
Benvinguts a Floral, i si sentiu riallades ja sabeu qui són. (Una abraçada, companys!)

dimecres, 16 d’abril del 2008

Avaaz, el món en acció

Fent el passerell pel Youtube he topat amb un vídeo d'Avaaz sobre la Pau a l'Orient Mitjà. Aquest:

Després va i resulta que Avaaz és un grup activista per internet que compta amb el suport d'un milió de persones i que crea consciència sobre temes com el canvi climàtic, la situació a l'Orient Mitjà, la Guerra de l'Irak, la justícia global... No sé si hi ha un costat fosc (sempre hi ha un costat fosc) però el costat lluent d'aquesta història brilla molt. O si més no, a mi m'ho sembla.
Doncs, res; l'adreça: http://www.avaaz.org/es/

dissabte, 12 d’abril del 2008

Oda a l'estàtua aquella d'Empúries


Oh, tu, déu veritable,
Asclepi –diuen uns amb la boca petita,
Esculapi –diuen altres amb veu prima,
Serapis –i miren al redós per convence’s que són vistos i oïts,
o Quifós –que jo diria, portaveu silenciós dels cridaners que dissimulen,
qui, per ser déu i veritable
passes els dies de cara a la paret,
clivellat de cèl·lules termoabsurdes i càmeres fotoestèrils,
amb la mirada fixa que tenen els que no hi són del tot,
perduda en un punt que no podem compartir.

Oh, tu, déu dels de debò,
que sàpigues que els que són falsos però se t’assemblen,
tenen davant seu un panorama infinit
de pins
i mar
i cel
i horitzó
i ruïnes
i gent que xiuxiueja els noms que no se sap si et pertoquen.
Sí, la seva mirada és semblant, simple còpia,
però la perden en punts que sí podem compartir.

Oh, tu, autèntic déu de segles ha,
i els segles que has passat amb sorra als ulls,
sense la resta de tu que vestida et despullava,
ignot,
tombat,
pacient,
com aquells que curaves,
com aquells que diuen que curaves,
com aquells que diuen que creien que curaves,
com aquells que diuen que s’està estudiant que creien que curaves.
Tots ells van morir
i a tu no t’han deixat.

Oh, tu, déu de veres déu,
ara ens has vingut,
hieràtic,
altiu,
capficat,
encarcarat,
a esquitxar lleument les parets del pou buit de la nostra saviesa,
assedegats i endormiscats,
a induir-nos somnis sense sacerdots que els interpretin,
a fer-nos mirar el mateix horitzó emmurallat,
sense lluna i sense sol,
sense cap constel·lació,
sense cap manual que n’expliqui el funcionament.

Oh, tu, déu postulat,
si et resta una mica del vast poder que fruïres,
fes-nos veure allò que els teus ulls no reflecteixen,
un flaix,
un llampec,
una guspira d’aquell ser i saber ser,
i com portar-ho amb dignitat tal que no caduqui l’endemà.
Xiuxiueja’ns, tu, o crida’ns,
si més no, cap a on hem de mirar,
quina part del que creiem que representes és la que val,
en quin dit desaparegut guardaves
la clau
del bagul
on es marceix
l’últim alè
d’aquell perfum.

dijous, 10 d’abril del 2008

Bleak House



¿Voleu llegir el llibre d'en Charles Dickens?
Doncs resulta que no està publicat en català.
Publicat no, però traduït sí. O està en camí. Se'n va encarregant en Manel Pegagrega. Ha sotmès la seva traducció a una llicència Creative Commons i cada mes en penja uns quants capítols en un bloc.
És curiós: l'original d'en Dickens del 1852 va aparèixer en fascicles, molt en ús a l'època. La traducció apareix mitjançant missatges d'un bloc. El paral·lelisme em sembla molt pertinent.
En Manel va fent alhora un bloc de comentaris a partir de la traducció, comentaris que van des de l'acudit a la denúncia.
Deixeu-me animar en Manel per la seva feina i tossuderia. I animar-vos a vosaltres a compartir-ho: http://blocs.mesvilaweb.cat/manel-pegagrega/page/3

dissabte, 5 d’abril del 2008

L'home que plantava arbres

M'assabento de la publicació del llibre de 1953 d'en Jean Giono, L'homme qui plantait des arbres.
És un llibre que ha portat cua. Per una banda perquè explica una història de les que desmunten teories, i en generen de noves (també desmuntables, només faltaria). Per l'altra banda perquè ha generat molta polèmica sobre si el text és lliure o no, que si en Jean va dir que sí, que si va dir que no. En tot cas trobareu el text original en diversos webs, i traduccions de tota mena també lliures.
En Perejoan Carrascla en va publicar una traducció pròpia sota el títol L'home dels erms. Aquí en teniu els enllaços:
Capítol 1
Capítol 2
Capítol 3
Capítol 4
Capítol 5
Jo vaig conèixer el llibre perquè la Sole me'n va passar un exemplar fantàsticament il·lustrat. No recordo l'autor dels dibuixos, però a hores d'ara us proposo uns altres dibuixos. Si teniu mitja horeta lliure, no us perdeu la pel·li. I si teniu tota una horeta -increïble: una hora lliure!-, doncs aleshores ho podeu rematar llegint el text en l'idioma que més us convingui (en mitja hora us el poliu).
Va: la pel·lícula, que és d'en Frédéric Back.

dilluns, 31 de març del 2008

Genètica de pinzell



L'Anna Su i la Trini són dues companyes de les que de tant en tant t'envien powerpoints d'aquests que corren per la xarxa, però una mica seleccionats.
A mi em va bé perquè els seus criteris de selecció coincideixen bastant amb els meus, i els que m'arriben d'una els envio a l'altra, i viceversa, i per poc preu quedo bé amb totes dues.
La setmana passada, precisament, totes dues em van fer arribar el mateix powerpoint alhora. Un d'imatges capturades del portal Worth 1000. És un portal que xafardejo tot sovint perquè hi pots fer troballes insospitades. Fan concursos d'imatges i si estàs registrat pots votar. I és evident que per aquests mons del Windows hi ha autèntics genis de la clonació digital, del que es podria dir genètica de pinzell.
Si les imatges que acompanyen aquest missatge us fan repelús, ja ho sabeu: passeu pàgina. Ara bé, si el tema us mou un xic de curiositat, poseu la ment en blanc i feu clic a l'enllaç.
http://www.worth1000.com

dimecres, 26 de març del 2008

Adéu Sol de Nit


Sol de Nit. En els darrers cinc anys han sortit a diari en els quarantamusicals i les ondeszero, per no parlar dels seus clips que han estat els més visualitzats a les emtivís i als quarantallatins, els seus concerts han rebut un seguiment massiu dels telenotícies -fins i tot de les cadenes de parla llemosina.
En aquesta situació culminant, segurament fastiguejats pels paparazzi i pel regust sempre agredolç de l'èxit excessiu que els persegueix des de fa setze anys, Sol de Nit, han decidit separar-se.
I en comptes de destinar els ingressos milionaris dels seus discos a organitzar concerts benèfics dels quals surtin nous discos amb ingressos milionaris, han optat per... REGALAR el seu darrer disc.
Sí, sí, només cal visitar aquesta adreça: http://www.vallverdu.cat/pagines/SdN%20CD.htm i us podeu descarregar els temes del seu disc Penta. El distribueix una nova multinacional anomenada Creative Commons que està fitxant els artistes més emergents del panorama musical mundial.
Si jo fos la mil·lèsima part de bo que qualsevol dels membres de Sol de Nit, també fitxaria pels Creative Commons, però em temo que no és el cas.
Per això m'he baixat la música i me la vaig escoltant, amb un sentiment contradictori que em fa escriure coses que després no sé si s'entenen.

dilluns, 24 de març del 2008

Germinal


Demà, dia 5 de Germinal, s'acaben les vacances. Aquest (el de les vacances) sí que és un calendari de debò.

Permeteu-me, però, per allò de la fidelitat, que continuï insistint en el calendari republicà, el que volia adaptar-se a la natura i a les feines dels humans per aprofitar-la. El nom del mes intenta establir el que en les nostres latituds tocaria fer, i encara no ha deixar de fer, malgrat els avisos i les alarmes.

Aquest any l'atzar ha volgut que tot anés a parar a allà mateix: la Pasqua i les seves vacances, Sant Josep i la seva migrada influència, l'equinocci i l'inici de la primavera...

Com que al missatge anterior ja us posava fotos pròpies, per a aquest he preferit manllevar-la. És d'en Gerard Carrión, company del CdA, que té una pàgina sobre botànica que us recomano: http://www.xtec.net/~gcarrion/Botanica.htm.
La imatge es titula Rosa boscana amb espiadimonis. No em direu que el nom no està en consonància amb el que parlàvem.

dijous, 20 de març del 2008

Equinocci de primavera

Ens agafa l'equinocci, de tornada de Brussel·les. Veiem que aquí el temps continua sec i ventós.
És lògic que deixem parlar les imatges. Entre altres coses veureu que allà tenen aigua a dojo.

diumenge, 16 de març del 2008

Pasqua


Moros, cristians i descreguts ens posem d'acord a celebrar la Pasqua si ens donen festa a la feina. I encara més si són diades que depenen de la lluna plena.
En dates com aquestes et vénen ganes d'agafar el fotoxop i fer combinacions amb creus de les que pengen ous decorats i totalment envoltades de conillets de xocolata; o bé, la combinació contrària: una mona de pasqua amb l'escena de la crucifixió a sobre (de xocolata negra, és clar).
En comptes d'això, agafem la càmera i anem a fer fotos en directe. Reconec que hauria estat oportú d'anar a l'Illa de Pasqua -certament hi he fet algun que altre recorregut virtual- i fer fotos com la que l'Albert Codina ha penjat al Google Earth, i que us adjunto. Però no, el pressupost no dóna per arribar-nos al Pacífic, i així doncs, pacíficament, ens arribem a Brussel·les, la humida, la civilitzada, la bífida. En tornar, prometo penjar les fotos (algunes).

dimecres, 12 de març del 2008

Mots i mots


Pels que hem evolucionat de simples lletraferits a incurables diccioaddictes, passant a formar part de l'exèrcit de lexicòfags i verbòfils, tenim una bona notícia per compartir: l'accés lliure a l'Enciclopèdia Catalana. A cada recerca hom pot entrar a l'enciclopèdia en si o al diccionari. ¿Diccionari? ¿Algú ha dit la paraula diccionari?
Fins no fa gaire ens passàvem el dia consultant el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, l'oficial, el de la Norma (pobre Tísner!).
Alguns, però, també donàvem una ullada entre melangiosa i enyoradissa al diccionari català-valencià-balear, obra magna de l'Alcover i de l'editorial Moll.
Els viciosos encara no en fèiem prou, i estàvem subscrits per correu electrònic a Cada Dia un Mot, en funcionament des de 1999 i coordinat per Jordi Palou.

Bé, segurament no perdrem cap dels vicis anteriors i simplement n'afegirem un altre. Així i tot l'alliberament dels textos de l'Enciclopèdia és una bona notícia per a tothom, fins i tot per als viquipedistes.

dissabte, 8 de març del 2008

Dia de la dona treballadora


Crec que m'he fet un embolic.
Per una banda em diuen que avui és dia de reflexió, però també és dia de la Dona Treballadora. Demà hi ha eleccions i si guanya un tal Mariano diu que haurem de penjar la bugadera espanyola pertot. Em sembla que no ho he acabat d'entendre. Diu que la bugadera espanyola és el símbol comú de tots els espanyols, especialment d'aquells que no se'n senten.
Això de penjar la bugadera potser és un homenatge a les dones treballadores, o potser no, no ho sé.
Però he trobat aquesta imatge a internet (el rètol és modificat) i m'ha semblat que seria un bon motiu de reflexió i que, si demà guanya en Mariano, jo ja hauré complert, ja hauré penjat el símbol de "lavandera española", si més no en el meu bloc, que ara per ara és l'únic lloc on puc penjar coses.
La imatge original la trobareu a http://www.hemmy.net/2007/06/.

diumenge, 2 de març del 2008

Cormac McCarthy i el cinema



De les novel·les d'en Cormac McCarthy s'han fet dues versions cinematogràfiques:
All the pretty horses (2000) i No country for old men (2007).
Quan vaig veure la versió de Tots aquells cavalls, havent llegit el llibre, vaig empassar-me una bona decepció. En anar a veure -ahir- la darrera dels Coen -tenint en compte que no he llegit el llibre i que els Coen normalment m'agraden- m'esperava una altra sensació.

No és que sigui un especialista amb en McCarthy (m'he llegit les dues traduccions al català: Tots aquells cavalls i la recentment publicada La carretera, i vaig acabar amb penes i treballs el Child of God en un anglès que em va semblar força complicat) però així i tot estic per aconsellar a tot bitxo vivent que primer es llegeixi els llibres i després, si es troba en un bon estat anímic, millor proper a l'entusiasme i amb necessitat d'apaivagar-lo, vagi al cine.

Tot i que les històries d'en Cormac són molt visuals i els seus personatges són de pel·lícula, que sí que ho són, el cert és que la lectura possibilita uns rituals que les novel·les necessiten: pots interrompre-la quan (et) convé, per agafar aire, per pensar Osti, tu, per anar a mullar-te la cara, o perquè deixes la lectura per l'endemà... Un llibre te'l pots empassar potser en cinc hores o potser en deu, i segur que no són consecutives, i això va a favor de l'entrellat McCarthy. Les novel·les milloren amb les interrupcions laborals, amb les hores de coixí, amb la vida quotidiana que fan pair i entendre les apocalipsis encadenades de l'autor americà.

En canvi, en una pel·lícula de dues hores, ni que hagi aconseguit l'òscar al guió adapatat, no hi ha treva, no hi ha pausa, no hi ha el temps necessari després de menjar i abans de submergir-te en aigües gelades.