La Capadòcia

Bàsicament un destí turístic de l'Àsia Menor.

Com a turista com cal escolto el guia i prenc algunes notes. Altiplà d'Anatòlia. Altiplà d'Anotàlia. 

Em perdo entre els pobles que han dominat aquesta regió: Assiris, Hitites, Frigis, Hurrites, Neohitites, Cimmeris, Perses, Sàtrapes, Grecs, Selèucides, Romans, Bizantins, Sassànides, Omeies, Armenis, Seljúcides, Danishmèndides, Mongols, Otomans, Turcs... 

Quan les llistes són tan llargues un té el dubte de si han estat dominats mai del tot.

Van ser els perses van anomenar aquesta zona Katpatuka (País dels Cavalls Bonics). El guia fa un panegíric sobre els cavalls de la Capadòcia. Parla d’aquells bonics cavalls que tot i la seva gran mida estaven dotats d’una gran resistència.

El cap se me’n va, per un moment, cap a Cormac McCarthy i el seu All the pretty horses, i dubto si no hi ha un enllaç.

I sembla que no. El títol de la novel·la d’en Cormac prové de la cançó que els esclaus afroamericans cantaven als seus fills, que no podien bressolar. All the pretty little horses.

Tot està lligat, però no tant, o no tan evidentment. Hem de recórrer al cavall de sant Jordi i a altres més propers, si volem trobar els nostres vincles amb aquesta terra, en què ben pocs cavalls es poden veure, a hores d’ara. Els de les hípiques per als turistes.

O potser els tenen amagats en les seves ciutats ocultes.

La llum de la foscor

No m'esplaiaré en l'impacte que vaig tenir llegint La Carretera del Cormac McCarthy. Però ho faria, això d'esplaiar-me. La vaig comprar de patac. La vaig llegir de patac. I la vaig estar paint una llarga temporada. En Cormac deixa anar seqüeles que no es poden pair de patac.
Ara ha sortit la pel·lícula. Ui! No sabeu el desinflament que va ser veure la versió cinematogràfica de Tots els cavalls bells. No se salvava ni en Matt Damon, i ja no diguem la sosíssima Penélope Cruz.
Llavors un busca al fons de l'armari les restes d'esperança i de confiança, s'omple les butxaques, i cap al dia de l'espectador s'ha dit.
Bé, doncs tampoc no ha anat tan malament. Els actors se'n surten. El guió se'n surt. El ritme se'n surt. La història se'n surt. Fins i tot el fons musical d'en Nick Cave se'n surt. Tot funciona prou bé com perquè la pel·lícula estigui condemnada al fracàs. Una pel·lícula d'aquest tipus no pot tenir èxit. Ni catalogant-la de "film de terror" com he vist en alguna cartellera -que és una bestiesa inclassificable.
I un dels principals elements de la pel·lícula és la llum. I aquí hem de parlar de l'encarregat de la fotografia: Xabier Aguirresarobe.
¿Recordaríeu imatges de Secretos del corazón, o d'Obaba, de Montxo Armendáriz? ¿Recordaríeu imatges de Los Otros, o de Mar Adentro, de l'Alejandro Amenábar? ¿Recordaríeu imatges de Soldados de Salamina, o d'Obra maestra, de David Trueba? Doncs moltes d'aquestes imatges no són dels directors respectius, sinó del basc autor del llibre En el umbral de la oscuridad.
I alguns fotogrames de La Carretera poden passar tranquil·lament al catàleg del senyor Aguirresarobe.
Si la voleu veure caldrà donar-se pressa, perquè segur que desapareixerà de les cartelleres en un no-res. Vaja, crec.

Cormac McCarthy i el cinema

De les novel·les d'en Cormac McCarthy s'han fet dues versions cinematogràfiques:
All the pretty horses (2000) i No country for old men (2007).
Quan vaig veure la versió de Tots aquells cavalls, havent llegit el llibre, vaig empassar-me una bona decepció. En anar a veure -ahir- la darrera dels Coen -tenint en compte que no he llegit el llibre i que els Coen normalment m'agraden- m'esperava una altra sensació.

No és que sigui un especialista amb en McCarthy (m'he llegit les dues traduccions al català: Tots aquells cavalls i la recentment publicada La carretera, i vaig acabar amb penes i treballs el Child of God en un anglès que em va semblar força complicat) però així i tot estic per aconsellar a tot bitxo vivent que primer es llegeixi els llibres i després, si es troba en un bon estat anímic, millor proper a l'entusiasme i amb necessitat d'apaivagar-lo, vagi al cine.

Tot i que les històries d'en Cormac són molt visuals i els seus personatges són de pel·lícula, que sí que ho són, el cert és que la lectura possibilita uns rituals que les novel·les necessiten: pots interrompre-la quan (et) convé, per agafar aire, per pensar Osti, tu, per anar a mullar-te la cara, o perquè deixes la lectura per l'endemà... Un llibre te'l pots empassar potser en cinc hores o potser en deu, i segur que no són consecutives, i això va a favor de l'entrellat McCarthy. Les novel·les milloren amb les interrupcions laborals, amb les hores de coixí, amb la vida quotidiana que fan pair i entendre les apocalipsis encadenades de l'autor americà.

En canvi, en una pel·lícula de dues hores, ni que hagi aconseguit l'òscar al guió adapatat, no hi ha treva, no hi ha pausa, no hi ha el temps necessari després de menjar i abans de submergir-te en aigües gelades.