Oh, tu, déu veritable,
Asclepi –diuen uns amb la boca petita,
Esculapi –diuen altres amb veu prima,
Serapis –i miren al redós per convence’s que són vistos i oïts,
o Quifós –que jo diria, portaveu silenciós dels cridaners que dissimulen,
qui, per ser déu i veritable
passes els dies de cara a la paret,
clivellat de cèl·lules termoabsurdes i càmeres fotoestèrils,
amb la mirada fixa que tenen els que no hi són del tot,
perduda en un punt que no podem compartir.
Oh, tu, déu dels de debò,
que sàpigues que els que són falsos però se t’assemblen,
tenen davant seu un panorama infinit
de pins
i mar
i cel
i horitzó
i ruïnes
i gent que xiuxiueja els noms que no se sap si et pertoquen.
Sí, la seva mirada és semblant, simple còpia,
però la perden en punts que sí podem compartir.
Oh, tu, autèntic déu de segles ha,
i els segles que has passat amb sorra als ulls,
sense la resta de tu que vestida et despullava,
ignot,
tombat,
pacient,
com aquells que curaves,
com aquells que diuen que curaves,
com aquells que diuen que creien que curaves,
com aquells que diuen que s’està estudiant que creien que curaves.
Tots ells van morir
i a tu no t’han deixat.
Oh, tu, déu de veres déu,
ara ens has vingut,
hieràtic,
altiu,
capficat,
encarcarat,
a esquitxar lleument les parets del pou buit de la nostra saviesa,
assedegats i endormiscats,
a induir-nos somnis sense sacerdots que els interpretin,
a fer-nos mirar el mateix horitzó emmurallat,
sense lluna i sense sol,
sense cap constel·lació,
sense cap manual que n’expliqui el funcionament.
Oh, tu, déu postulat,
si et resta una mica del vast poder que fruïres,
fes-nos veure allò que els teus ulls no reflecteixen,
un flaix,
un llampec,
una guspira d’aquell ser i saber ser,
i com portar-ho amb dignitat tal que no caduqui l’endemà.
Xiuxiueja’ns, tu, o crida’ns,
si més no, cap a on hem de mirar,
quina part del que creiem que representes és la que val,
en quin dit desaparegut guardaves
la clau
del bagul
on es marceix
l’últim alè
d’aquell perfum.
