La Ronda

S’ha acabat la Ronda. Després de la representació de dissabte a Roses (havent passat per Figueres i Girona) l’obra de Arthur Schnitzler, segons la versió d’en Josep Maria Cortada, passa a millor vida: la del record.
L’obra té molla, i crostó. Sota l’aparença d’una obra circular en què els personatges es van trobant de dos en dos, s’amaga una visió apocalíptica de les relacions i de la comunicació.
L'argument és una espiral d’històries en què cada vegada la volta del tirabuixó és més gran i més espessa: cada nova relació té més condicionants, més emocions, més menjada de tarro. Fins arribar a la darrera en què l’obra cau al buit. En l’última escena no hi ha contacte entre els dos protagonistes, simplement intenten establir si n’hi ha hagut abans o no, i aquesta és l’única relació: saber si el contacte ha existit.
Fins a quin punt aquesta obra reflecteix el que hi ha pel món, ens costaria posar-nos d’acord. Com més ho reflecteixi, més cardats estem. La moral és devastadora: no hi ha comunicació possible; tot plegat és un joc d’emocions (sense cap sentiment compartit) en què cadascú va a la seva i prova de valer-se dels altres, ni que només sigui per justificar-se.
Sortosament aquesta punyalada filosòfica te la clava amb l'escenificació de situacions que, de tan ridícules i ordinàries, et fan riure. Et fan riure perquè resulten caricatures del que tots hem vist i hem viscut. Un riure agredolç.

Total, que ja s’ha acabat. Si l’heu vista podreu pensar si tinc raó o no. Si no l’heu vista, també podeu pensar-ho, però ja heu perdut l’oportunitat històrica de pensar-ho amb fonament.
Com a actor, deixeu-me acabar amb una abraçada agraïda a tots els que han parit, patit i paït aquesta proposta. Un privilegi ser-hi.