dilluns, 10 de desembre de 2007

Daniïl Kharms



Acabo de llegir la primera (que jo sàpiga) antologia en català d'aquest autor rus.

Literatura de l'absurd d'algú que va anar a contracorrent. Prou a contracorrent com per a ser deportat, i fins morir de gana. Algú que en vida només aconseguí de publicar contes per a infants perquè la resta no va passar la censura d'un règim totalitari.

O sigui, per una banda publicava llibres per a infants, i per l'altra escrivia allò de "és cruel enverinar els nens. Però és que cal fer-ne alguna cosa!"

¿Com pot ser que algú amb clara capacitat de redacció i de creació es negués sistemàticament a fer allò que li hauria resolt tants problemes? Li van diagnosticar esquizofrènia i això evità que l'afusellessin, però fou a la penitenciaria psiquiàtrica on morí de fam.

¿Els textos de l'antologia? No sé si els he acabat de pair. Clar que quan una menja no saps ni com te l'has de posar a la boca, ni si l'has de mastegar molt o poc, és difícil de pair-la com cal.

Potser en els textos hi pesa molt el context: calia ser molt irracional en un règim aparentment tan racionalista. Potser l'absurditat respon a una lògica concreta. No sé què en penseu vosaltres.

Ho resumiria dient que és un dels llibres que m'han resultat més inquietants. Segur que no l'he entès. O que no l'he entès bé. Segur. Hi ha escrits que es podrien posar sota un cartell lluminós que digués ENERGUMENTACIONS.

Ho acabo amb una cita: "Déu meu! Hi ha res que no es pugui somiar?"