Hipgnosis

L’eMule i els mp3 han canviat moltes coses, és cert. Abans va fer-ho el CD. Però hi va haver fins i tot un abans al CD. Sí, sí, com us ho dic.
Hi va haver un temps en què els discos eren de vinil (clorur de polivinil, segons la Viquipèdia). Eren normalment negres. Tenien la meitat del disc a una banda i l’altra meitat a l’altra banda. En dèiem Cara A i Cara B. N’havien de diferents tipus i es podien escoltar a diferents revolucions per minut. Els que fan al cas es deien LP (long play) i es reproduïen a 33 i 1/3 rpm. Hi solia haver uns vint minuts de música per cada cara. Solien anar en una bosseta de plàstic fi i tot plegat dins d’una funda de cartró. A vegades dins la funda de cartró hi havia un paper quadrat amb els textos de les cançons (moda que van introduir els americans perquè cantaven i ni ells mateixos s’entenien què deien). I la funda de cartró solia tenir una portada amb personalitat, que donava carácter al disc, i que moltes vegades era la carta de presentació del disc, el motiu pel qual t’hi fixaves, i vés a saber si la causa final de la compra.
Anaves a les cases de discos, amb temps, miraves i remenaves, com qui passa fulls d’un àlbum de fotos, triaves el que t’interessava (o els que t’interessaven, segons el pressupost disponible), te’ls emportaves a casa. Era un temps en què la música era primordial. Un dels primers sous anaven a parar a l’equip de música. L’agulla del toca-discos es revisava curosament i periòdica. El vinil es netejava sistemàticament. Una de les primeres coses a fer amb els discos de culte era enregistrar-ho en una cinta de cassette (aquest aparell l’haurem d’explicar en una altra ocasió) perquè el disc no es fes servir tant i així evitar el risc de les ratllades.
Era habitual escoltar la música amb la funda a les mans, assegut a la cadira o al sofà, atentament i amb temps, llegint els textos, mirant les fotos, i així un dia o altre succeïa (segons la música que escoltaves, és clar). Tard o d’hora no era difícil topar amb un nom: Hipgnosis. En aquell moment en què no existia Internet les investigacions eren molt lentes. Així i tot, entre el que sabia un i el que sortia en una revista i el que trobaves en un llibre i el que anaves deduint tu pel teu compte, podies arribar a saber que:
–Hipgnosis era un grup artístic que es dedicava sobretot al disseny de portades de discos.
–El formaven els britànics Storm Thorgerson, Aubrey Powel i Peter Christopherson.
–La primera portada que van fer fou per als Pink Floyd l’any 1968. Com a grup es van desfer l’any 1983, però Thorgerson ha continuat amb la mateixa tasca individualment.
–Han fet centenars de caràtules per grups com ara Led Zeppelín, Genesis, Peter Gabriel, 10cc, Pink Floyd...

Podies estar tanta estona com sonava la música mirant-te les portades, buscant detallets, pensant-ne el significat. I al final, d’alguns discos te’n revenien més les imatges i el disseny que no pas la música que contenien.
Clar que això era quan les fundes feien una mica més de 30 x 30 cm. Dic feien, però de fet, encara fan les mateixes mides, i la música continua dins del vinil. Ara que és estiu potser és el moment: trobar els discos (uf!), el tocadiscos (uf, uf!), l’agulla (uf, uf, uf!) i la nostra cadira de fa vint o trenta anys (uf, uf, uf, uf!!!). I tornar a tenir les imatges dels Hipgnosis a les mans.

1558 (anys després de 1492)

A Ciutadella visitem l'exposició del Roser dedicada al 1558, "s'Any de sa Desgràcia". Ciutadella és atacada, devastada i anorreada pels turcs. L'exposició ens encanta; el plantejament dels espais, l'audiovisual, la composició text-imatge...
Total, que ens vénen ganes de saber més. I el que trobem són dues coses:
1. Repetició del discurs amb poquíssimes variacions
2. Un discurs absolutament diferent, fins i tot contrari a l'oficial
Llegeixo amb calma (relativa) les argumentacions de Es Poblat d'En Talàiòtic i em quedo astorat. Us cito un fragment de les conclusions:
"Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània."Retorno a les converses amb Jordi Bilbeny sobre la descoberta d'Amèrica i tot el que va venir després.




Catalans, ciutadans, escoltem-nos! Dediquem-nos una estoneta a saber.

Fa més de tres mil anys

Fa tres mil anys aquesta construcció ja tenia segles d'antiguitat.
No sé a vosaltres, però a mi se m'encongeix alguna cosa. I se me'n dilata una altra. O potser és la mateixa cosa que s'encongeix i es dilata. A vegades es dilata i s'encongeix alhora. Vés a saber.
Sa Cova des Moro (una altra vegada el recurs d'atribuir al "moro" allò que no s'entèn). Altres anys l'havíem buscat, i res de res. Ara està més o menys indicada. Anar passant per tanques, camps de blat de moro (vés per on), travessant masos amb gossos sorollosos, aixecant tempestes de pols blanca, i al final...
Tot un poblat pretalaiòtic amb navetes diverses. I un panorama esbalaïdor del barranc de sa Cova.
Em recordava aquell any que vam aconseguir arribar a son Binagaus Nou, empaitant la platja i la cova des Coloms, i va aparèxier un pagès que ens va explicar tot de coses (en vam poder entendre un trist 27%, aproximadament) i finalment ens va ensenyar una sala hipòstila al darrere del mas, que ni amb GPS l'hauríem trobat.
Ai, Menorca, com em tens d'encongit i dilatat!
Nota: enguany no hem pogut entrar a la naveta des Tudons. N'impedeixen el pas a l'interior. És lògic, però també encongeix una mica.

Milena Agus a Binigaus

El món és només sensacions, emocions i sentiments. Això vol dir que a vegades (o tot sovint) el món no és real.
Heus aquí el resum de la novel·la aquesta que és rècord de vendes, pel que es veu. I és clar: és curta, és sentimental, és irreal i està ben escrita. ¿Recordeu l'èxit dels primers libres d'Alessandro Baricco? Doncs, si fa no fa.
La novel·la no toca vores, però tu, esforçat lector, intentes que tingui algun referent en el món real. Més o menys te'n vas sortint fins que a la darrera pàgina t'ho fot tot enlaire. És igual que amb la ditxosa darrera pàgina tota la història faci aigües i ja no s'aguanti per enlloc. És igual perquè és un cop d'efecte molt maco.
El títol és tot un tocar de peus a terra (les pedres al ronyó, altrament dits càlculs renals), però curiosament en alemany han traduït el títol com Dona a la Lluna i en l'edició argentina han mantingut aquest títol alternatiu. Com veieu, un xic menys terrenal.
Áixí i tot hi ha una cosa de la novel·la que m'ha agradat. No, no em refereixo al fet que sigui curta (que és un punt), o que situï l'acció a Sardenya (que és un altre), o que faci nombroses referències literals a llengües encara vives a l'illa però ja en extinció directa (que és un puntàs). Em refereixo a l'estil. S'ha de reconèixder que la Milena Agus té una extraordinària habilitat narrant. Ho explica tot com si ho hagués viscut. No és que faci servir la primera persona, que lògicament la fa servir, sinó que planteja les coses amb aquell desordre, aquella impetuositat, aquell convenciment de qui s'ha inventat la mentida però tot seguit se l'ha cregut.
La Margarita se'l va llegir en una nit a l'Escala. Jo me l'he acabat a Binigaus, i l'he rematat amb un bany d'argila. No sé si hi té res a veure, però queda bé.

Termidor

Sí, ja som a termidor. Per la calor que fa no cal donar gaires explicacions intentant justificar el nom del mes.
Avui ja n'és el segon dia i amb la Margarita ens n'anem a Menorca. Ella porta al cap de repassar tots els fars de l'illa (encara recorda el llibre aquell dels fars). Jo porto unes pàgines de geologia i alguns jaciments talaiòtics que encara no hem localitzat. Esperem recuperar paisatges, i fer alguna nova descoberta, de la mena que sigui.
Parlant de fars, us posem unes quantes fotos nostres, però a Internet hem topat, tot preparant el viatge, amb pàgines i fotos boníssimes. M'atreveixo a enllaçar-vos-en una.
Menorca, reserva de la biosfera. Inútil explicar res a qui no hi ha estat. Redundant explicar res a qui ja hi ha estat. Cada any hi trobem una mica més de ciment, però encara es manté força sense. Esperem que els menorquins la sàpiguen conservar, i esperem que sigui amb el nostre ajut, el de tots, dels que hi anem i dels que no.
Anar-hi en ple Termidor, quan hi ha la màxima concentració de turistes... ¿Per què no?

Verdera

En Santi Puig, de qui ja coneixia les dèries ciclistes, excursionistes, lingüistes i fotogràfiques, acaba de publicar un exhaustiu treball sobre la serra de Verdera, centrant-se en el patrimoni municipal de Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera. (Si es pot fer un acudit fàcil, diria que entre el pla i la muntanya i l'ermita de Sant Onofre, la zona s'ajusta perfectament al nom de l'autor). Cal afegir-li, doncs, la dèria documentalista, perquè és innegable que s'ho ha currat.
El volum és el número 7 de les Guies de Patrimoni Local que, sota la direcció de Joaquim Tremoleda, va editant la Diputació de Girona.
No fa gaire n'havia llegit, dins la mateixa col·lecció, A l'entorn del Puig Segalar i El Cor del Terraprim, seguint idèntiques pautes. I veig que anuncien El Baix Fluvià. Se m'està girant feina a llegir i a caminar.
Ho dic perquè, a més de tota la informació patrimonial, els llibres de la col·lecció fan propostes d'itineraris. En el volum d'en Santi fa les següents propostes: Vilaüt i la Torre del Vent; Dòlmens del barranc de l'Infern; Pau i la Creu Blanca; i Palau-saverdera, Sant Onofre, mas Ventós, Palau-saverdera. Encara que ja els coneguem, valdrà la pena tornar-hi amb les anotacions d'en Santi.
Felicitats, Santi.

L'abducció d'un filòfof

Després de llegir el llibre, com que m'ha agradat, en busco una mica més d'informació.
Trobo que el posen dalt dels núvols i el recomanen vivament. Bé, m'hi afegeixo. Fins i tot l'apunten com a lectura d'estiu, d'aquells llibres que t'endús a la platja perquè se t'omplin de sorra i humitats i se't descoloreixi la portada. La veritat és que no he vist ningú que el portés (potser vaig poc a la platja).
També trobo un seguit d'entrevistes que li fan al presumpte autor, Pere Saborit, i em quadren amb la imatge que me n'havia fet i són coherents amb el contingut del llibre.
Trobo que aquest és el primer volum (i únic, crec) que l'editorial Elipsis treu en català en una col·lecció que titula Per què no?. Bé, sembla un debut prometedor.
El llibre en qüestió és un conjunt de tres: El plat preferit dels cucs (premi Documenta 1986), Introducció al desconcert i Tractat sobre la mecànica de l'enamorament.
Tots tres tenen un sol protagonista, el senyor X. Però és mentida. El senyor X és l'excusa, la coartada. Feines té l'escriptor d'anar encabint a cada història, postil·les del tipus "segons X", "a parer d'X", o "tal com diria X", simples afegits per mantenir un fil altament sospitós. Conforme vas llegint el miler i mig d'històries, el senyor X va desapareixent dins la metàfora. S'hi fon. Magritte hauria dit: "Ceci n'est pas un monsieur X". O potser: "Ceci n'est pas un Magritte", i a la signatura: X. Insisteixo: molt sospistós tot plegat.
Ara bé, les històries, una passada. Anava llegint i marcant i fent anotacions amb el llapis, i pensava: Segur que si el tornes a llegir en marques unes altres i fas unes altres anotacions. I potser en una tercera vegada...
Personalment prefereixo les més curtes, del tipus:
"X. solia amagar-se per fer-se la il·lusió que algú l'estava buscant."
O bé:
"A X. no li agradava cercar-se a si mateix, perquè tenia la sensació d'estar actuant com a confident de la policia."
Hom podria dir que és un llibre de cites (potser per això en el títol de l'últim recull fa referència a la mecànica de l'enamorament). Hi ha pensaments i penjaments. Resumint: filosofades. En una de les anotacions a llapis hi vaig escriure: ironia honesta. Sí, també podria servir d'opinió personal.
El que no queda clar és quin és el veritable autor. Ens devem trobar davant d'un altre cas d'abducció per part de l'alter ego. Algú que ho investigui, sisplau.

Adell 2.0

Això del Web 2.0 és cosa forta. No sé si els seus impulsors s’ho imaginaven. Igual sí. El cas és que provo de fer servir un dels recursos que he vist en altres blocs: l’Animoto. En provo de fer un amb imatges d’una visita recent al curs alt i mig del Fluvià. Com que sóc dels que no paguen només em deixa fer una presentació de mig minut.
En Jordi Adell en parlava, de l'Animoto, en una xerrada per al professorat del País Basc. A la mateixa conferència donava “10 consells TIC” pensats per a la seva “implementació” (ho poso en cursiva i entre cometes perquè és una paraula de moda, llarga i sonora, com els 4x4; algun dia s’haurà d’estudiar el paral·lelisme entre la funció compensatòria dels cotxassos per a un sector de la població, i de les paraules llargues, sonores i intel·lectualoides per a un altre sector).
Tornem als consells TIC. Us els poso, per veure si això us anima a veure la conferència sencera o a provar de fer els vostres propis “animotos”.
Segons l'Adell:
1-L’objectiu no és aprendre TIC, sinó servir-se’n.
2-S’han de centrar en l’activitat de l’estudiant.
3-S’aprofita el talent i la força del grup (cooperació)
4-Usa les eines TIC en allò que són útils.
5-Estimula treballar amb la informació, el debat i la discussió.
6-S’aprèn creant en diferents llenguatges.
7-Ha de tenir sentit per a l’estudiant, surt de l’aula, és autèntic.
8-Mobilitza actituds i emocions.
9-Usen més l’aprenentatge que l’ensenyament.
10-Innovació tecnològica no vol dir innovació didàctica.
Ell (l'Adell) en diu consells, però més aviat són una barreja de característiques, propostes d'actitud i sentències. Segons ell, això serà, tant si el professorat ho utilitza com si no. L'única diferència serà la garantia que arribi a tot l'alumnat i que el seu ús tingui una vessant ètica i pedagògica.

Illes

Divendres, 10 de juliol, a les 10 de la nit, als jardins de can Quintana, de Torroella de Montgrí, el col·lectiu Veus va oferir el seu darrer recull de versos i músiques: ILLES. A partir d'aquest moment Veus entra en una nova fase. Segons una és un standby, segons un altre es desfan, segons un tercer és una pausa per repensar-se, segons una altra vol continuar com fins ara. Total, que ja es veurà. De moment, us afegeixo un dels textos de la vetllada.
LA MEVA ILLA

No sé ni quina forma té.
No recordo haver-ne sortit mai.
No l’he vist de fora estant.

Té una muntanya al mig.
Ni massa poc ni massa alta.
Tan emboirada que no es deu veure d’enlloc.

Té una platja de sorres blaves.
Es mouen a l’inrevés de les onades.
Mai no hi queda ni una petxina, ni una petjada.

Té un riuet minúscul.
Quan plou baixa sec.
Quan escampa també.

Té un bosc atapeït.
Arbres híbrids empeltant-se tot l’any.
Cau de vides, remors i misteris.

Hi ha el projecte de fer-hi una autovia.
I un aeroport i un carril bici.
Per quan hi hagi la simple sospita de l’existència d’algun vehicle.

No hi sóc cap nàufrag.
No crec haver vingut d’enlloc.
No m’interessa anar-hi a cap altre.

A la meva illa trona i llampega.
És llavors que puc comptar els estels.
S’ajunten tots a cada llampec.

A la meva illa el temps és autònom.
Es fa de nit quan li sembla.
Si se’n va la boira, s’emporta la muntanya.

De vegades hi ha més d'un sol.
Aprofito l’espectacle.
És divertit observar les ombres com discuteixen.

A la meva illa tot és perfecte.
Dormo quan tinc son i menjo quan tinc gana.
I si vull companyia, em faig fotre.

L'absència de gent a la meva illa és un problema.
Provoca un calendari d'ajornaments seculars.
Revoltes, avenços socials, eleccions i catàstrofes col•lectives.

De fet, la meva illa no és meva.
No havent-hi ningú altre, em veig obligat a ser jo mateix
Qui me’n discuteixi la propietat.

Mirades de Jordi del Toro

Una exposició a l'Escala amb un títol, vés per on, que coincideix amb el del bloc de la Tere que he comentat fa una setmana: Mirades.
L'exposició és discreta però deliciosa. Gent que mira la càmera. Gent que explica tota mena de coses amb la boca tancada. O mig oberta, però no perquè parli, sinó perquè somriu al fotògraf. Gent d'arreu que combrega amb les ganes de l'artista viatger de fer-los un retrat. I a la mirada, el caliu de l'expressió, el manifest íntim, la complicitat.
¿Jordi del Toro? El nom em sona. I quan estic visitant l'exposició, tot comentant-ho amb la vigilant (no hi ha ningú més, ai, las!), em revé. ¡I tant que em sona! Deu anys veient cartes adreçades a Jordi del Toro al peu de l'escala. I és que a casa meva el correu es deixa al peu de l'escala, d'una escala transitada per desenes de persones (al primer pis hi ha una perruqueria). Llibres, revistes, cartes del banc, rebuts, desnonaments, multes de tràfic, avisos de correus... tot es deixa al peu de l'escala i qui sigui ja ho recullirà.
Total, arribes al vespre i mires el piló, si n'hi ha alguna de teva. I així, durant deu anys, he degut haver revisat un centenar de cartes dirigides a Jordi del Toro. Però no el conec. És parent d'una parella que abans tenia una botiga a tocar de l'escala. Crec que, de tant en tant, encara els deixen cartes en el piló.
¿Us sembla un funcionament curiós? Segur que l'és.
Però, vaja, aquest missatge era per parlar d'una exposició que val la pena. Mirades.

Sant Joan i la Inwebpendència

Imatge extreta del bloc d'Antoni Vélez (Badalona)

Sant Joan, festa nacional dels Països Catalans.
He vist alguns blocs i webs de gent que en proclamava la importància política d'aquest concepte, camí d'una necessària independència, i en molts d'ells hi havia respostes irades, especialment de gent del País Valencià, enceses com falles.
He vist també que els organitzadors d'actes al voltant de la Flama del Canigó, recorden que enguany en fa vuit-cents del naixement d'en Jaume I el Conqueridor, un dels impulsors, a sang i fetge, d'aquesta existència polinacional (o uninacional, o federal, que no ho sé).
Focs i petards, curiosament no tots dedicats al sant ni a la flama nacional. Hi ha tota una fúria nacional i ultranacional concentrada en una pilota que entra i no entra i que va i ve a cops de bota de marca.
Tot plegat, un batibull, que bat i bull.
¿Independència? Fa quatre dies un partit independentista es tirava pedres al teulat per quotes de poder dependent. I la resta del país també sembla més preocupada per l'Euríbor que pel Catalíbor.
No hi ha res impossible si la gent vol. I fins i tot quan la gent no vol, encara és possible, si es donen altres circumstàncies. En el nostre cas, deixeu-me ser escèptic (ja veus quin gran servei al meu país!), tant pel que fa a la gent com pel que fa a les circumstàncies.
I vistes les coses com les veig, em refugio en una altra mena d'independència, la que em dóna això que estic fent. Si més no, catalans, llemosins, xiquets tots, som inwebpendents. Visca la inwebpendència!

Solstici

Solstici d'estiu. Exactament a les 6 de la tarda i 6 minuts
¿Sabeu on el celebrem?
Al Pla de l'Estany. Perquè resulta que la Raquel va néixer el mateix dia del solstici, fa quatre dies, i en Jordi li fa una festa sorpresa. I ens hi ha convidat.
Apa, som-hi. A Fontcoberta (¿no hi heu estat mai? doncs, ja feu tard; però no hi aneu tots de cop, que és petit). Un piló de gent que no coneixem (tímid com sóc; sort que la Margarita és sociable de mena). Camps de blat tot al voltant (allà faig la foto que aprofito després per l'entrada de Messidor).
Amanides, fideuada, coca de ratafia, xerrar, karaokejar (no pas jo, no cal dir-ho), vi bo (compte, que hem de tornar amb cotxe), sortir a fora de tant en tant a prendre l'aire i donar de menjar als mosquits...
Total, una molt bona vetllada. Felicitats, Raquel i Jordi (una per l'aniversari, l'altre per la festa, i tots dos per estar junts).

Messidor

Acabada, sembla, l'època monsònica, aquella de "pel-maig-cada-dia-un-raig-i-al-cap-del-mes-un-empatx", arriba l'etapa cereal del nostre calendari: messidor.
La imatge amb què acompanyo l'entrada té trampa; és feta dos dies després, en un poblet del Pla de l'Estany. En un principi havia pensat de posar-hi una imatge del Fluvià, ara que porta aigua, com a homenatge a un dels rius que encara se'n pot dir, ja veurem per quant de temps, i també per burxar en el debat irracional sobre l'aigua i les seus transvassaments (ara que tots som constructors de piscines, pagesos que reguen per inundació, constructors de dessaladores i revisors dels comptadors de Sorea...) Total, que visitant Fontcoberta per un tema que ja explicaré més endavant, vaig fer un parell de fotos al blat a sol ponent. I aquesta és la que finalment s'ha guanyat l'espai que ocupa.

Portades

¿Coneixeu en Haruki Murakami? ¿Heu llegit Kafka a la platja?
Me l'acabo d'acabar, i déu n'hi do.
Al començament semblava una obra de teatre d'aquestes modernes, de les que el director inventa un decorat i deixa que els actors vagin improvisant al seu aire. A poc a poc l'autor va agafant les regnes i l'obra a estones sembla un drama, un vodevil o un acte sacramental. Cap al final ja veus que en realitat és una tragèdia grega, cada personatge té el destí marcat, destí que passa pels tòpics mitològics: incestos, assassinats, màgies blanques i negres.
Un poti poti que s'ha d'anar descobrint pàgina a pàgina, sorpresa a sorpresa, amb dosis generoses de surrealisme i d'alta volada.
Durant unes setmanes he tingut el llibre damunt al tauleta de nit, i la portada em cridava l'atenció. Un cop acabat de llegir, la portada continua jugant amb mi. He fet una ullada a altres edicions. Si la portada d'un llibre ha de donar informació veraç i suggerent del seu contingut, ¿què hi ha a les portades de Kafka a la platja? Doncs, molt poca varietat. Gats (realment tenen un paper rellevant en la història), corbs ("Kafka" vol dir corb, en txec, i és un animal que també té el seu paper), peixos caient (i no solament per la platja), i altres propostes més convencionals (cares orientals amb muntanyes reflectides a les ulleres, pedres decorades...). Ara bé, ¿què me'n dieu d'una de les edicions dels EUA amb una mena de cara-pilota de golf sobre un fons marí? Aquesta sí que no la pillo. ¿Se us acut alguna cosa?

Navagar

Foto: Teresa Bardera
Això d'internet no és una porta, no. És un passadís inacabable amb tot de portes a banda i banda. I totes diferents, de formes, de colors, de materials diferents. I quan n'obres una i la travesses, et trobes en un altre passadís amb altres portes tancades amb plaques misterioses, amb manetes suggerents...
Hem de redefinir el terme "navegar".
Hem de reservar una part del nostre horari de lleure, i a vegades també del laboral, i fins i tot del nostre horari íntim, per fer-ho. No és casualitat que la paraula net signifiqui xarxa. No és casualitat que la paraula webb signifiqui teranyina.
Jo confesso que ho faig, i molt menys sovint del que em plauria. De tant en tant, navego, o sigui: navago. Quan em vaga. Em veig d'aquí a quatre dies en un centre de desintoxicació.
Navago, per-qui-per-llà. Ara bé, hi ha una sèrie de portes que obro sempre. Sé que el que hi trobaré val la pena. Algunes d'aquestes pàgines ja les he enllaçat en un moment o altre de la curta vida del bloc. Però veig que n'hi ha una que encara no he comentat. És el bloc de la Teresa Bardera.
Idees sobre art i educació infantil, amb una dedicació i una distinció impressionants. Si no ho heu fet fins ara, crec que hauríeu de provar-ho. Cliqueu a la imatge del començament i ja m'ho sabreu dir.

(Tere, em sap greu. Sé que després d'aquest missatge el teu bloc quedarà bloc-quejat de l'allau de visites. No crec que el teu comptador tingui prou xifres. Espero que em disculpis.)

Finestres a l'Empordà

Amb la Margarita havíem pensat allò tan típic de posar un parell de paisatges al menjador de casa, a l'Escala. En Salvador Torres ens hi ha ajudat; vaja que les pintures les ha fet ell. Aquí les teniu:

El Montgrí i la Muntanya Gran, vistos des del peu del Puigsegalar. Hi podeu reconèixer el poble de Bellcaire a sota mateix de la muntanya d'Ullà, la de Santa Caterina i el Mont Pla. I un bon tou de cel potent.


La costa d'Empúries vista des de la Punta, a l'Escala. Des de la platja del Rec fins a les Dunes. El joc inexcusable del Cargol i el Canigó entre cal Gambo i Sant Martí. I uns cirrostratus empastifant el ponent.

¿Els voleu veure en directe? Doncs heu de venir a casa.
Gràcies, Salvador.

R.E.M.

Els REM vénen a Castelló aquest estiu. Això m'ha motivat -no dec ser pas l'únic- a tornar a escoltar el seu disc, a redescobrir-lo. De fet, és un disc per anar redescobrint. És viu, és directe, és contundent, és ric, és dens, és fresc. Rock i més rock.
Al cotxe, la Ginesta em demana de sentir Accelerate, la cançó. Un cop i un altre. I prova d'anar-la traduint. Heus aquí les conclusions a què hem arribat, d'allò que diu. Altra cosa és el que deu voler dir. A no ser que sigui precisament això: accelerar per anar més a poc a poc.

Accelera

Enfonsant-me de pressa,
el llast lligat als peus,
sense temps per discutir les pròpies conviccions.
No estic sol, milers d’altres s’enfonsen
més ràpids que no jo.
¿Què m’hi ha arrossegat?
Res a què agafar-me.
Res amb què frenar.

¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.

El meu darrer record és
com m’enfilava escales amunt.
Vaig saltar per la finestra oberta
per repte i desesper.
No sé pas què necessitava.
Necessitava temps.
Necessitava fugir.
Vaig veure com el futur
es tombava del revés i dubtava.


¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.

El panorama que veig va canviant,
la incertesa és sufocant,
la nostra esperança mai no havia estat tan decisiva
i s’encenia i s’apagava.
Un batec violent
perquè funcioni.
Fes que s’alenteixi, vinga.

¿On és l'anella que obre el paracaigudes?
¿On és la trapa, la clau?
¿On és la meva escotilla de dibuixos animats?
Sense temps per replantejar-me
les opcions que faig,
he hagut de seguir
una altra direcció.
Accelera.

La ciutat crema,
com si fos a punt d’esclatar
Accelera perquè s’alenteixi,
perquè funcioni.
Incomplet,
estic incomplet.

André Kertész

La xafarderia m'ha fet buscar imatges d'un dels fotògrafs que més m'impressionen. Parlo de l'hongarès André Kertész. Us he triat una vintena d'imatges per si us ve de gust de donar-hi un cop d'ull.

Veureu fotografies d'una extraordinària simplicitat, però que deuen tenir hores de paciència esperant el moment precís, i amb una composició de manual. Impossible que siguin imatges improvisades.
Hi trobareu mostres de les seves primeres fotografies urbanes i rurals, segons diuen, íntimament hongareses.
Hi trobareu fotos de la seva etapa parisenca, a partir del 1925.
Allà rep un encàrrec sobre distorsions que seran recollides en una exposició del 1933 i que esdevindrà un dels referents principals de la fotografia surrealista.
Poc després se'n va a Nova York. També distingireu imatges típicament americanes però des de la seva òptica personal, poètica. És l'etapa en què se centra més en edificis i imatges abastractes, prescindint de la figura humana.
La seva darrera sèrie sembla ser "Des de la meva finestra". Va fer fotos fins el moment de la seva mort, el setembre de 1985.
Sí, algunes imatges us sonaran a Brassai, i a Cartier-Bresson. Sí, però mirades amb calma, cosa que us repto que feu, veureu que no, que la seva mirada és única i diversa, sorprenentment honesta.
No sé què en penseu vosaltres.

JuanKa Santa Varo

Coneixem en Juanka. Actua a l'auditori de la Mercè, dient uns poemes que s'acompanyen de peces de vídeoart. El muntatge el titula Desenkuentros. Té algunes peces colpidores, d'altres suggerents, d'altres inquietants, d'altres desconcertants, d'altres provocadores. En general, directes i interessants. Juga a fer-se entendre, fa denúncies des de l'absolut, treballa una poètica instal·lada al ràfec (que és un precipici en petit i urbà)...
Si el busqueu per internet el trobareu al MySpace. Allà hi penja vídeos. No em correspon a mi dir-ho, però cada cop em convenço més que se l'ha de tenir en compte.
Us en poso un vídeo de mostra. Hi fa una crítica severa a l'escola. Si l'habilitat que més necessitem és la de triar, allà -ve a dir- és la capacitat més reprimida i menystinguda.
Els meus respectes, JuanKa.
Mira aquest vídeo: La Gran Bola - Juanka Santa Varo



Afegir al meu perfil Més vídeos

Pradal

Fa un parell de dies va començar Pradal.
El nom del mes no necessita gaires guarniments ni explicacions. Així i tot no me'n puc estar. Permeteu-me que ho faci amb una imatge (capturada i retocada) i quatre ratlles (segurament també capturades i retocades).
Si un prat ens podria suggerir una idea de quelcom obert, és evident que hi haurà algú que ho considerarà tendenciós, o directament perillós, o simplement desaprofitat. El que és obert és dolent. Tanquem, limitem, senyalitzem, reduïm.
Aquest és l'aire que respiro últimament. És un aire ple de prohibicions, obligatorietats o, si més no, recomanacions imperatives. ¿Vosaltres no? Doncs deu ser que estic passant una mala època.

Serapis FC 2 - Athletic Asclepi 2 (a la mitja part)

Tal i com està la lliga el resultat d'aquest partit és irrellevant, però s'ha de reconèixer que els seguidors d'un i altre equip estan aconseguint que esdevingui, si més no, emocionant.
Val a dir que els primers gols els ha marcat l'Athletic Asclepi, tot i que cal acceptar que hi ha hagut ajuda del col·legiat, quan ha pitat un penalti més que dubtós i quan ha donat per bo un gol després d'aplicar una llei de l'avantatge inexistent.
Per altra banda els incondicionals del Serapis, cada cop més sorollosos i radicals, no han parat d'animar el seu equip i han vist com els seus igualaven cada vegada que l'Asclepi prenia la iniciativa al marcador. Un gol marcat per Server i l'altre per Càlatos.
Queda la segona part, i vés a saber si pròrroga, tal i com estan les coses.

Tot plegat un xic estrany, si recordem la proposta del grup Esculapi Blau, en el sentit de fusionar tots dos equips en un de sol.
Si voleu saber per què parlo de futbol el Dia Internacional dels Museus, doneu un cop d'ull al gol de penalt de l'Asclepi a càmera lenta.

Calaix de Veus

No ho diria ningú:
ni un sec
ni una ratlla a la pell
ni un pom
ni una maneta
ni una pista
ni una etiqueta del contingut
ni un detall
ni un senyal
ni un indici
Si no fos per l'evidència
mostrada a bastament,
que aquí s'hi amaga un calaix
no ho diria ningú.

Blok o Bloq

Estic sentenciat. Faig servir la paraula “bloc” per a referir-me a això d’ara mateix.



Us podria fer un llistat d’enllaços de gent molt i molt enfadada per aquesta c amb la cua entre cames. Sort que hi ha el problema dels transvassaments que tapen aquesta altra qüestió. Si no, no es parlaria de res més.



Estic pensant en cobrir-me les espatlles. Faré un bloc i un blog. Hi posaré exactament el mateix però canviant la paraula cada vegada que aparegui. Així seré blocaire i bloguista alhora. Mantindré un peu a cada banda de la línia, i quan calgui, que segur que caldrà, faré un bot al costat que m’interessi.



Clar que, pensant-ho bé, potser el més raonable és que em posi a escriure directament en anglès. Així practico i potser em llegirà algú més.



Clar que per les xorrades que hi poso últimament.

La pell, la frontera

¿Què hi fa aquesta noia levitant davant de l'església de Santa Maria de Vilamacolum?

¿Potser levita perquè el rostoll és aspre i el pintor no la vol posar en tan incòmode compromís?

¿Potser representa la natura i no vol tocar uns conreus vés a saber si no transgènics?

¿Potser és ella, jove i untada en olis que li tiben la pell, que no pot posar-se simplement sobre allà on sigui?

Bé, hi ha la possibilitat que no hi faci res, que només sigui per fer bonic. Un joc de composició, un joc d'impactes cromàtics, de textures, formes i trames.

Una altra possibilitat: preguntar-li-ho al pintor. És en Carlos García Benítez. Fa uns anys que corre per aquests verals, pintant, fent fotos, tocant la guitarra. Si el veieu abans que jo, ja li ho podeu dir, que ens expliqui de què va el quadre.

Si en voleu veure altres, i també fotos, hi podeu donar un cop d'ull al seu web: http://www.garcia-benitez.com/ La major part de les obres són nus. Ja hi som! ¿Què passa amb la pell humana, que resulta tan expressiva, tan simbòlica, tan estimada? Ja m'agradaria empescar-me una teoria sobre "la pell, la frontera", però em temo que només seria això: una teoria empescada.

De moment m'aconformo amb felicitar en Carlos per la seva capacitat creadora.

La Catosfera Literària

Cossetània edicions posa a la venda la primera antologia de blocs en català. Segons la publicitat, ha de sortir la primera quinzena de maig. Se n'ha encarregat en Toni Ibáñez. Parlen del primer blook (blog+book) en català. On sigui, el primer llibloc. (Ja veieu que faig servir el mot bloc, proposat i justificat per TERMCAT, per a traduir el mot anglès blog, escurçament de web log).

Tornem al llibre. Ganes de llegir-lo, no cal dir-ho. Al bloc d'en Toni hi ha diverses informacions sobre quins són els 100 missatges seleccionats per al llibre. Aquí el teniu:

View Upload your own

Fer el xafarder entre els blocs és tota una delícia, una sorpresa darrere l'altra, escamots de lletraferits, francportadors voluntaris de la nostra malmesa cultura. Vés per on, internet ha esdevingut un baiard per al trasllat de la convalescent. Ara caldrà veure si es pot portar a l'hospital idoni. O potser és una malalta que ha d'anar a parar a molts hospitals alhora; a cada bloc un llit i un tractament. Segur que així es manté viva. Potser recupera la salut i tot.

Em sap greu no haver-me assabentat de la convocatòria. Segur que no m'haurien triat, però és igual. El cas és que se sàpiga que hi ha gent, que es va empenyent.