Terra, amb música d'en Joan

Fa uns dies en Joan em va ben sorprendre amb una cançó.
La sorpresa venia perquè no li'n sabia aquestes habilitats.
Però sobretot perquè havia triat un poema d'aquest bloc per al seu esplaiament musical.
La temptació era massa evident. Us poso la cançó d'en Joan amb unes imatges de fons.

Eleccions

No sé si us sonen aquests dos.
No sé si ens haurien de sonar.
Sense conèixe'ls, i amb el risc inassumible de ser terriblement injust, goso opinar que estan interessats en mi.
Volen el meu vot diferit, volen el número d'habitant que represento i que repercuteix a les estadístiques, volen els meus diners, volen la meva feina, volen ocupar la meva tele, la meva ràdio i els meus diaris, volen sortir al meu bloc...
Faran el que sigui per aconseguir-me, fins i tot una cosa que els deu fastiguejar: somriure'm.
Que jo els importi em sorprén tant com que ells m'importin a mi.
Clar que si canvio les cares de la foto i poso les d'en Zapatero i en Rajoy... Oh, my God!

Sí, sóc injust. He dit dos noms, però el llistat de polítics i polítiques que van amb la pancarta de "Voteu-me, estúpids!" és enorme. I tot darrera hi van els que no porten cap pancarta, però esperen continuar vivint del que ho han estat fent, o sigui: del meu vot diferit, del meu número estadístic, dels meus percentatges, de les meves quotes, de la meva feina, dels meus diners, de la meva família, de...

"Ai dels pobles governats per un poder que ha de pensar en la pròpia conservació!"
Jaume Balmes (Vic, 1810-1848)

L'Asclepi

Ara sabem que un dels primers empordanesos documentats va venir de fora, concretament de Delos, al mar Egeu.
I també sabem que aquest 2008 tornarà al lloc on va fer la seva tasca principal: convèncer els malalts que els podia curar.
Com tants altres empordanesos -oriünds o de presumpta adopció (aquesta terra només adopta quan li convé, i sempre és a temps de desadoptar)- ha passat per l'oblit i l'abandó, i ara tornarà entre multituds que clamaran als quatre vents que no podien viure sense ell.
Si no ho creieu, en podem parlar d'aquí uns mesos.

Si el voleu conèixer millor, us deixo amb en Pere Izquierdo que us en fa cinc cèntims.

Per molts anys, Pep

En Pep fa anys, un grapadet, crec, un número rodó.

L'any 84, el del segle passat, li vaig fer aquesta foto al costat del riu Fluvià. De la foto en va néixer un poema. I del poema una cançó musicada i cantada per l'Ignasi Roda. La cançó està publicada en un disc. Jo el tenia, el disc, però el vaig deixar a algú, no sé qui, i ja no l'he pogut recuperar.

Pep, ja que no et puc fer arribar la cançó, com a mínim aquí tens la foto i els versos.

Per molts anys, xiquet!

Teatre en blanc i negre

Aprofito el privilegi que tenen els funcionals d'assistir a les preestrenes del grup. Parlo de La Soga sota la direcció d'en Salvador Torres.
Com que aquest bloc no és per fer crítica teatral enllesteixo aquest aspecte dient que la representació, la interpretació, la direcció, etc. són correctíssimes, com no podia ser altrament.
El que crida poderosament l'atenció, però, és que l'obra és en blanc i negre (i una reduïda gama de grisos). Xoca d'entrada, i poc o molt t'hi vas fixant tot al llarg de l'obra. Una excentricitat, diríem; un exercici d'estil, diríem; una collonada, diríem.
El cert és que se'n surten, de fer l'obra en blanc i negre. I aquí és on hom comença a donar-hi voltes. Els personatges ja ho són; uns d'un gris pujat, altres més esblanqueïts, altres més foscos, fins i tot la perruca albina de la Carol encaixa a la perfecció. I la història, totalment grisa: el rerafons psicològic i filosòfic (aviso: sóc hitchcòkfob) és un clarobscur canviant i obsessiu. Que sigui basat en un fet real no és que hi posi gaire més color.
També és grisa la definició sexual dels dos personatges principals. Per cert: fixeu-vos en el quadre que en Salvador ha posat darrera la porta esquerra del fons.
¿Actualitat de la proposta?
Segur que en Salvador ens veu tots grisos i ha dit: a veure si se n'adonen.

Pluviós

Comença Pluviós, el segon mes de l'hivern.

Ara bé, de ploure no gaire. A veure si el nom fa la cosa. De les últimes pluges encara queda neu al Canigó. Així doncs, aquesta vegada no tinc excusa pel que fa a la imatge.

És el Pirineu vist des del castell de Quermançó.

El Canigó, la tramuntana, la plana, la Comtessa... Res més. Una estona i prou, que tots tenim molta feina.

El mes comença amb lluna plena.

Si voleu un calendari de llunes doneu un cop d'ull a la que han penjat els del Parc Agrari del Baix Llobregat: http://www.diba.es/parcsn/newsletter/fitxers/p09d078.pdf

Bon mes a tothom, fins i tot als que són al gener i als que no es miren la lluna.

Una altra manera de contar

En Jordi em passa un llibre d'en Berger: Una altra manera de contar.

Textos d'en Berger sobre la fotografia. Diu que la pintura tradueix la realitat, la fotografia la cita. Diu tot de coses amb les que estic d'acord i altres que, o bé no les entenc, o bé pixa tan fort que el raig rebota en el test i surt fora. El llibre és del 1982 i va ser publicat en castellà el 1997. ¿I en català? Bah! només faltaria que els catalans es posessin a llegir en Berger!

A destacar: 1- les imatges d'en Jean Mohr. I els seus textos, els del fotògraf, no tan pretensiosos com els d'en John el crític, però més suculents, més digeribles, més propers...

A destacar: 2- les imatges de l'André Kértesz. En Berger s'hi basa força i no potser en les més conegudes. Però,vaja, fas una passejada per la xarxa i pots quedar-te bocabadat amb les imatges que van apareixent.

A destacar: 3- l'altra manera de contar que propugna el títol, que consisteix -si no m'erro- en una tria i seqüenciació intuitivointel·ligent d'imatges, sense textos, sense manual...

Can Cinto Xuà

Can Cinto és una casa de pescadors de l'Escala; es troba al capdavall del carrer Torre, prop de la Punta.
És un edifici que havia d'anar a terra i convertir-se en apartaments/aparcaments o alguna altra cosa moderna i anònima.
Per algun atzar i per alguna intervenció humana s'ha salvat i ara es pot visitar. Com era una casa de pescadors dels segles XVIII i XIX. Qui se n'encarrega l'ha volgut deixar el més talqual possible però de manera que qui hi entri hi entengui alguna cosa.
I el que s'entén és que l'espai ha de ser l'imprescindible per fer-hi l'imprescindible. Cuina, magatzem, dormitori i pati. I el lloc mínim per passar. La resta és superflu. La resta es fa al carrer. I al mar.
I tot presidit per la Mare de Déu dels Dolors, la dels set punyals clavats al cor, la més sensible i la més castigada de les mares. El paradigma del patiment.
Tinc entès que és una devoció que es va posar de moda al segle XVII, quan es va fer l'Escala i el convent servita d'Empúries. Els servites hi van tenir molt a veure.
Poca broma. No es creen devocions així com així. El pes de la religió -o de la religiositat, beateria i superstició mística- en aquella gent devia ser tan bèstia, que es fa difícil dir què hi hem guanyat i què hi hem perdut els que n'hem sortit de sota el dosser. I què ha quedat igual perquè hem substituït aquella religiositat, beateria i superstició mística per vés a saber quina altra de menys visible.
Sort que deu haver-hi qui ho estudia. De moment visitem can Cinto Xuà.

Capella Sixtina

S'ha de reconèixer: hi tornaria un cop a la setmana, cada setmana.
Encara que això servís per a enriquir encara més el soviet vaticà.
Encara que això comportés tornar a fer cua i recórrer uns quants centenars de sales que ara per ara no m'han interessat gaire.
Encara que tornés a tenir un vigilant al costat obsedit perquè no tregués la càmera de la butxaca i que anés cridant a tort i a dret "Silenzio!".
Encara que tanta visita em fes replantejar de convertir-me al global catolicisme.
Encara que la Margarita es mosquegés amb tantes anades i tornades, suposant que ella no s'hi aficionés també, que tot podria ser.
He estat sota la volta sixtina i davant del judici final, i... doncs això, que hi tornaria cada setmana. No, no ho faré pas, pot ser que no hi torni mai més, fins i tot, però...

Vacances de Cap d'Any

Estic de vacances en una ciutat que diuen que és una meravella.
Jo, em sap greu, trobo que és una ciutat espantosa plena de coses interessants.
Qui es va inventar l'eslògan de ciutat eterna tenia tota la raó. Cal que ho sigui, d'eterna, perquè alguna ciutat ha de ser el compendi de la desproporció, i que ho assumeixi amb vocació d'eternitat.
Com altres ciutats imperials s'ha fet gran a base d'espoli, i com tots els que arrosseguem problemes sexuals, té un conflicte amb les mides.
És la ciutat dels residus eternament regenerats. Sembla que la història insisteixi a donar-li una oportunitat i una altra tot i saber que no se'n sortirà.
Els seus habitants surten mudats de casa i caminen de puntetes que no embrutir-se les sabates.
Deixen la ciutat de la mà de Déu, i tot i que diuen que Déu viu allà a la vora, no sembla pas que estigui per la labor.
Els seus habitants van fent. És una ciutat de formatge en un país de ratolins voraços.
Aquesta és la sensació que n'he tret. Si tingués malsons em veuria perseguit per un cancan en què van aixencant les cames el Papa, en Mussolini, en Cèsar August i en Fellini.
Ara bé, trobareu a la xarxa tot d'escrits que diuen que és una ciutat meravellosa i us ho demostren amb tota mena de detalls. De debò.

Gioconya

Després d'haver anat a cops de colze al Louvre per veure un quadret de lluny, i després de presentar algunes propostes als profes per treballar aquest i altres quadres, em ve de gust de posar un minivídeo sobre una icona indiscutible.
Podríem parlar sobre si és lícit o no algunes de les tergiversacions que se n'ha fet. El que passa és que al final el que ens hem de plantejar és si és lícit o no plantejar-nos tantes legitimitats.
Fem i deixem fer i ja veurem què passa...
Doncs, vinga, que s'acaba l'any oficial (compte! no pas l'any republicà! Avui és dia vuit de Nivós, amb permís dels innocents.)

The Golden Compass

Aquest és el títol del llibre d'en Philip Pullman que ara han passat a pel·lícula d'efectes especials.

Hi he anat amb en Josep-Esteve i la Ginesta i el resum és que no ens ha desagradat.

En arribar a casa, però, el debat ha estat inevitable.

Que si Hollywood, que si les superproduccions, que si la simplificació del llibre però conservant només els passatges susceptibles de convertir-se en efectes visuals. En Bernat titlla el guió de "patillero".

És cert que és una superproducció, l'inici d'una saga evident, i l'èxit es fabrica a cops d'efecte. Potser la novel·la ja patia d'alguns d'aquests defectes. Es va publicar l'any 1995 (dos anys abans que el primer llibre d'en Harry Potter, i seixanta anys després que les cròniques de Nàrnia). El llibre d'en Pullman va ser objecte de diversos atacs de catòlics conservadors, i sembla que ara, amb l'estrena de la pel·lícula, la cosa s'ha revifat.

Personalment em decanto per celebrar la pel·lícula; molt bé que una nena preadolescent cavalqui un ós polar intentant recuperar un col·lega seu, i que, a més, disposi d'una joguina tan revolucionària, com una brúixola que sempre diu la veritat. Si algú vol trobar-hi alguna cosa més haurà de recórrer al llibre, cosa que crec que no passa amb en Harry Potter (tant si t'agrada una pel·lícula com si no, no cal recórrer al llibre per buscar-hi més coses.)

Espero que algun defensor d'en Harry Potter (o algun detractor de la Lyra) s'emprenyi i em contesti. Vinga, valents!

Solstici Nivós

Tots aquells que us sentiu decebuts perquè hi he posat aquesta imatge, heu de saber que compteu amb el meu suport més sincer.

O sigui, solstici d'hivern, festa de la llum (avui, a mig quart de set del matí)...

O sigui, inici de Nivós, amb un gran espectacle de neu al Pirineu...

I jo vaig i hi penjo una foto de la decoració nadalenca a Figueres.

¿I què voleu que hi faci? ¿No veieu que al darrera hi ha el campanar de Sant Pere? No em direu que l'església no hi pinta res en aquesta celebració. ¿No veieu que les llumetes són decoració típicament nadalenca? No em direu que teniu la capacitat d'evitar l'empatx visual de tanta llumeneta . ¿No veieu que la figura està inspirada en un quadre d'en Dalí? No em direu que això no us sona a negoci, especialment a Figueres, i que el Nadal és pur neg-oci.

Total, que quan se'm passi l'actual estat catatònic ja hi posaré alguna foto del Canigó tot nevat o de la lluna en la nit més llarga de l'any... Ja s'escaurà. Ara no puc, que he d'anar a comprar regals per no recordo qui i després he d'anar al restaurant per no sé quin sopar de multituds.

Si sobrevisc, tornaré sobre el tema.

Blau sobre blau

Anava a fer una entrada sobre el Museu de les Aigües de Cornellà de Llobregat; que està molt bé, tot sigui dit. Però just abans de començar he topat amb un correu d'en Lluís Colomeda explicant-me coses dels blocs que ell gestiona sobre l'Escala.

A destacar el seu personal: http://scalatunel.blogspot.com/

Articles (alguns publicats a la revista l'Escalenc) i investigacions de tota mena i condició. La darrera que llegeixo és sobre els OVNI a l'Escala.

És evident que la recerca crea hàbit. Totes les recerques creen hàbit. (Aquesta és la frase important de l'entrada, el possible titular, com si diguéssim)

Paral·lelament en Lluís porta recompte de tots els webs que surten de l'Escala o que hi passen.

Ho trobareu a: http://www.lescalosfera.blogspot.com/

¡Quina feina no s'ha buscat!

El meu reconeixement, públic i privat.

Paiisatges

Amb data d'avui i davant d'una concorregudíssima audiència d'unes deu persones, el col·lectiu Veus ha presentat la seva segona versió d'un espectacle poètic anomenat Paisatges.

La primera versió és de l'estiu del 2006 i es va estrenar a Torroella de Montgrí.

En aquesta segona versió hi ha hagut veus i músiques diferents. No podien ser-hi ni la Mariona al piano ni en Quintana amb els textos que ell havia triat. S'han conservat els textos de la Inès (tot i que era a l'Argentina) i també de l'Antònia (baixa al darrer moment, per qüestions de salut i d'embaràs).

¿Que qui hi havia, doncs?

Tres veus greus i profundes: en Ricard, en Gerard i un servidor. Entre tanta gravetat (sonora), sortosament comptàvem amb l'harpa de la Meritxell. I algunes imatges projectades hi han acabat de posar color.

¿Resultat? Un èxit. Un cop hem despertat els deu assistents, tots han dit que els havia agradat molt i molt.

Si us interessa la poesia podeu fer una ullada als textos que el col·lectiu Veus té el vici de penjar en el seu bloc: http://veus.blogspot.com/ Si no us interessa la poesia, doncs no cal que hi feu cap ullada. O potser sí.

Daniïl Kharms

Acabo de llegir la primera (que jo sàpiga) antologia en català d'aquest autor rus.

Literatura de l'absurd d'algú que va anar a contracorrent. Prou a contracorrent com per a ser deportat, i fins morir de gana. Algú que en vida només aconseguí de publicar contes per a infants perquè la resta no va passar la censura d'un règim totalitari.

O sigui, per una banda publicava llibres per a infants, i per l'altra escrivia allò de "és cruel enverinar els nens. Però és que cal fer-ne alguna cosa!"

¿Com pot ser que algú amb clara capacitat de redacció i de creació es negués sistemàticament a fer allò que li hauria resolt tants problemes? Li van diagnosticar esquizofrènia i això evità que l'afusellessin, però fou a la penitenciaria psiquiàtrica on morí de fam.

¿Els textos de l'antologia? No sé si els he acabat de pair. Clar que quan una menja no saps ni com te l'has de posar a la boca, ni si l'has de mastegar molt o poc, és difícil de pair-la com cal.

Potser en els textos hi pesa molt el context: calia ser molt irracional en un règim aparentment tan racionalista. Potser l'absurditat respon a una lògica concreta. No sé què en penseu vosaltres.

Ho resumiria dient que és un dels llibres que m'han resultat més inquietants. Segur que no l'he entès. O que no l'he entès bé. Segur. Hi ha escrits que es podrien posar sota un cartell lluminós que digués ENERGUMENTACIONS.

Ho acabo amb una cita: "Déu meu! Hi ha res que no es pugui somiar?"

Espinelves

Trobareu en els llibres que Espinelves ve del llatí Spinu albu (arc blanc). No en feu cas. Està demostrat que Espinelves ve de l'anglès: Spin Elves (elfos xarbotats). Si més no mentre dura la Fira de l'Avet.
Avui, dia constitucional, hi hem anat. ¿Què se'n pot dir que sigui diferent del que s'hagués pogut dir l'any passat o l'anterior? Jo, la veritat, no hi he trobat cap diferència. Bé, sí, el preu de les coques artesanes, del formatge artesà i de l'aparcament -també artesà. Fins i tot diria que la gent amb qui m'he creuat i que no coneixia de res, era la mateixa de l'any passat i de l'altre. És tot tan idèntic que cal provocar els canvis.
Per exemple, la cua a la parada de les coques justificaria el de topònim: Celestinelves.

Espero que els dos-cents habitants del poble no se m'enfadin per aquests comentaris, només duren el que dura la Fira, aquests deu dies en què el municipi deixa de formar part d'Osona per esdevenir las Vegas o Hollywood. Trobo que aquests dies els que són del poble s'haurien de posar un distintiu, una barretina en forma d'avet, o una faixa verda, o el que sigui, per tal que els anem recordant d'un any a l'altre.

Terra

Un altre poema sobre el tema aquell dels paiisatges (sic). L'havia concebut com a poema visual però de tan naïf com m'ha sortit, millor que no el compliqui més.

And if I ever lose my hands, lose my plough, lose my land, / Oh if I ever lose my hands, I wont have to work no more. / And if I ever lose my eyes, if my colours all run dry, / Yes if I ever lose my eyes, I wont have to cry no more.
CAT STEVENS Moonshadow

Terra
per als meus peus
que no caminin sols
que no caminin debades
que no caminin per enlloc

Terra
per als meus ulls
que no vegin desolació
que no vegin el buit
que no vegin l'absoluta solitud

Terra
perquè sóc viu
que viure tingui sentit
que conviure tingui sentit
que sobreviure tingui sentit

Terra
per al dia aquell
que la cendra es barregi amb altra pols
que la pluja faci fèrtil el fang
que el vent n'escampi llavors

Terra
de tu som,
per tu som,
amb tu som,
som tu.

Si hi ha algun Cat Stevens a la xarxa i li posa música, ja m'ho farà saber.

Tiramisú

Us ho explico.
M'he convertit en tiramisuaddicte. Això m'ha comportat alguns moments excelsos i d'altres de molt miserables.
Finalment he passat a l'acció directa. En Joan m'ha detallat la recepta que ell considera infal·lible i he començat a treballar-hi a fons.
Crec que m'estic situant en una progressió molt prometedora. La primera vegada va sortir prou bo. La segona i tercera millors. Em veig amb cor d'aconseguir una certa excel·lència amb unes quantes proves més. Que tremoli la família aquest Nadal.
Arribat a aquest punt cal fer una major i més ampla indagació. Us recomano que feu el mateix (no la preparació de les postres, que no hi teniu res a fer; vull dir que investigueu). Són unes postres recents, de mitjans del segle passat, nascut en els bordells, com a plat energètic per a moments de represa -el nom li ve d'aquesta capacitat-, té tantes variants com cuiners i cuineres, i els ingredients són simples variacions sobre un nucli invariable.
Gràcies, Joan.

Frimari o Rufolari

Avui comença Rufolari del 216 (abans li deia Frimari).
Fa dos mesos de l'inici d'aquest bloc.
Mentre enceto l'entrada anava escoltant el Delicatessen de l'Albert. L'he hagut de parar. Algú, darrere meu, ha engegat la tele i com que el programa deu ser interessant (entrevisten una actriu que és biòloga i que se li han declarat dos implants per sobre dels abdominals) ha pujat el volum fins a un nivell atordidor. Després es queixen que escolto la música massa forta.
Deu ser molt bona actriu perquè l'entrevisten, declara que va ser número tres de la promoció a la universitat, però que per donar via lliure a la seva vocació ha hagut de fer cursos d'interpretació als EUA.
Pateixo; pateixo molt. Pateixo perquè sé que si canvien de canal posaran un d'aquells que va un senyor a declarar-se a una senyora tot i que ja havien estat casats però que s'havien separat perquè ell l'havia estat infidel amb les noies del cor en el que assajava però no va poder suportar el saber que ella l'enganyava amb el seu cosí-germà que ell no coneixia perquè el pare havia estat casat d'amagat en el poble veí justament amb la... O sigui: millor que continuïn amb la dels biquinis de Mallorca.
En aquestes condicions ambientals se'm fa molt difícil de dir gaire res en el bloc. Doncs hi poso una foto del túmul funerari de les Corts. Puc semblar asocial, però tinc la sensació que tot i el fred, allà, mirant el paisatge, hi estaria força millor.
Us deixo, no fos cas que us passés el mal rotllo que m'està entrant.

La Ronda

S’ha acabat la Ronda. Després de la representació de dissabte a Roses (havent passat per Figueres i Girona) l’obra de Arthur Schnitzler, segons la versió d’en Josep Maria Cortada, passa a millor vida: la del record.
L’obra té molla, i crostó. Sota l’aparença d’una obra circular en què els personatges es van trobant de dos en dos, s’amaga una visió apocalíptica de les relacions i de la comunicació.
L'argument és una espiral d’històries en què cada vegada la volta del tirabuixó és més gran i més espessa: cada nova relació té més condicionants, més emocions, més menjada de tarro. Fins arribar a la darrera en què l’obra cau al buit. En l’última escena no hi ha contacte entre els dos protagonistes, simplement intenten establir si n’hi ha hagut abans o no, i aquesta és l’única relació: saber si el contacte ha existit.
Fins a quin punt aquesta obra reflecteix el que hi ha pel món, ens costaria posar-nos d’acord. Com més ho reflecteixi, més cardats estem. La moral és devastadora: no hi ha comunicació possible; tot plegat és un joc d’emocions (sense cap sentiment compartit) en què cadascú va a la seva i prova de valer-se dels altres, ni que només sigui per justificar-se.
Sortosament aquesta punyalada filosòfica te la clava amb l'escenificació de situacions que, de tan ridícules i ordinàries, et fan riure. Et fan riure perquè resulten caricatures del que tots hem vist i hem viscut. Un riure agredolç.

Total, que ja s’ha acabat. Si l’heu vista podreu pensar si tinc raó o no. Si no l’heu vista, també podeu pensar-ho, però ja heu perdut l’oportunitat històrica de pensar-ho amb fonament.
Com a actor, deixeu-me acabar amb una abraçada agraïda a tots els que han parit, patit i paït aquesta proposta. Un privilegi ser-hi.

Hermanos Oligor

És l'últim dia que fan la pel·lícula a Girona. Som sis persones a la sala. I dos, com a mínim (o sigui nosaltres), hi som una mica de casualitat: l'Estel, que treballa amb la meva companya, és cunyada de l'ajudant de realització.

La pel·lícula és sobre un conte de fades que va d'un conte de fades. Un túnel cap a la infantesa des de la suposada edat adulta, travessant d'amagat el mur que separa els dos continents. Els germans Oligor han trobat aquest pas i els ha sortit bé. S'expliquen la seva història jugant a nines i autòmats.

Si mireu la pàgina web de l'obra, veureu que des de la seva estrena a Olot el 2002 fins avui, l'han estat passejant per tots els escenaris amb pretensions alternatives. Aquest desembre la fan a París i a Riga.

La pel·lícula explica el pas de ser el projecte d'uns penjats a esdevenir l'obra antisistema d'èxit absolut. Suposo que ha significat més d'un any d'anar seguint l'invent fins a ordir el documental final.

Cal dir que és un documental que s'explica sol, no necessita veus en off ni subtítols, gairebé no necessitaria ni traducció dels espectadors alemanys. Va passant el fil fent zigazagues fins a sargir tots els descosits. Passa com si res, amb canvis de ritme sobtats que encaixen perfectament; la fotografia exquisida, la llum impecable...

Sobre els personatges, no m'acabo de posar d'acord amb mi mateix. Un d'ells, el de les rastes, autèntic. L'altre, el prota, de tan escènic, no hi ha manera de creure-se'l. I això que se suposa que és l'objectiu principal de la pel·lícula (fer-lo creïble). Deu ser un problema meu.

Ara només queda anar a veure l'obra original.

Paisatges

Amb el col·lectiu Veus refem un espectacle anterior sobre Paisatges. En tractar-se d'una revisió podria dir-se paIIsatges. Segur que a la resta del grup no els agrada.

Us adjunto una de les propostes, Postal.

Treballs de recerca

Quan jo anava a estudi això no ho fèiem.

Aquests mesos he estat al cas d'un parell de treballs de recerca. Un sobre el castell de Sant Mori (la Laura) i l'altre sobre el número phi (l'Helena).

I no fa pas tant en Josep-Esteve n'enllestia un treball d'investigació sobre el Casal d'Estiu de Sant Pere Pescador, i la Sara un altre sobre làmpades de paper. I en un altre punt d'aquest bloc parlo del que fa la Ginesta sobre la Comtessa de Molins.

Garratibat estic. De debò. Per la quantitat i qualitat de la feina, i per les oportunitats que la tecnologia ofereix als estudiants i adolescents d'avui dia de presentar uns treballs amb un acabat professional que fins fa poc era inimaginable. De fet, si algú s'ho imaginava era titllat de sonat, quan no de perillós.

Aquests adolescents dels quals n'he vist el treball de prop han presentat un dossier que és un autèntic llibre, amb un tractament del text, de la imatge i de la tipografia, que fan morir d'enveja. Especialment aquells que amb la seva edat fèiem treballets cagamandúrries, amb fulls mecanografiats plens de retocs més o menys evidents, amb poques fotografies mal enganxades i que no acabaven de tenir relació amb el tema, però és que no en trobàvem de millors.

Una enveja insana i infinita. Vull tornar a ser adolescent i així cremar un treball de recerca que vaig presentar sobre "la cerda y su camada" i que estic segur que ningú no es va llegir. Sortosament.

Robert Plant

¡Això sí que és un canvi!

L'he sentit a la ràdio i m'han vingut ganes d'escoltar-lo amb calma. I aquí el tinc. És el darrer disc d'en Robert Plant, amb una tal Alison Krauss.

Han passat els anys. L'esgargamellament dels zeppelin ha donat pas a un to de locutor de ràdio en un programa de consells personals.

El disc és suau, que crec que és el que toca, amb una mena de country deixat a marinar. Una la canta un, l'altra la canta l'altra, una tots dos perquè no sigui dit, una altra amb una mica de veus ara-tu-ara-jo de fons, fins i tot una en què intervé en Jimmy Page (de compositor).

Deu ser que ara volen reagrupar-se els LedZep. ¡Déu meu! El que fan les peles. Jo crec que podrien tocar amb en Serrat i en Sabina.

La caràtula del disc ens mostra unes fotos en blanc i negre que dissimulen els estralls més físics de l'edat. Una enganxina negra diu que és "one of the best albums of the year". Tinc ganes de creure-m'ho, encara que això signifiqui dir que la resta de discos de l'any són carn d'escombraries (selectives). Me'l vaig escoltant per veure si, de mica en mica...