Ercolini

Et diran que prendre un combinat de guaiaba mentre et banyes a les aigües del Carib.
Et diran que prendre un cafetó després d’un descens lliure a les neus verges del Canadà.
Et diran que prendre un gelat de xocolates GROM a la plaça de San Barnaba de Venècia.
Et diran que prendre un martini davant del forat 69 del millor golf de l’Open de Gal•les.
Et diran...
Però no, hi ha un plaer molt superior i molt més exclusiu, reservat a un petitíssim nombre de mortals, i és menjar-se tranquil·lament unes ercolini –dues o tres o més– collides directament de l’arbre, a mitja tarda que el sol ja no apreta, en el mateix camp on tu treballaves com un pringat cada estiu de la teva infantesa i de la teva joventut.

I consti que comparteixo tal informació amb la certesa que els que busquen el plaer de la manera citada al començament no tenen accés a blocs com aquest. Només faltaria.

Poema per ser llegit sota aigua

Deu ser de l’època en què els meus fills petits tenien un arsenal de joguines per al bany diari. Entre altres coses tenien una mena de llibres tous i plastificats. I vaig pensar si no seria una bona idea de fer llibres d’aquells, però de poesia. No pas per als banys de la mainada, sinó per als aficionats a la poesia. Es podria vendre el llibre juntament amb unes ulleres d’anar a sota aigua. I és que sota aigua és un bon lloc per a llegir poesia. Un lloc especialment indicat. Amb alguns inconvenients (necessitat d’equipament, lectura estacional i sotmesa a intermitències, dificultat de fer-hi anotacions), esclar, però solucionables. De fet, els lectors de poesia estan fets a tot.
La part logística va morir quasi instantàniament. Però no el concepte. Aquí teniu un dels “Poemes per ser llegits sota aigua”.
No sé si ara, amb els ebooks, hi ha una nova via d’exploració...

L’úter vell refredant-se
On tu vas retornant
Amb el nus del llombrígol
Raciones l’aire escàs
Com la vista que abasta
Poc enllà de les mans
La llum esmorteïda
El so dins un timbal
Aquí relativitzes
El cos la gravetat
La vida ve de l’aigua
¿per què matem el mar?
Qui sap si el primer origen
Simplement és la sal
Ara fes una pausa
I surt a respirar

Imatge: http://www.womanywomanywomen.com/?p=45

Tragèdia grecoalaskiana

D’acord, acceptem que hi ha la solitud petitburgesa, acomodada, la dosi de patiment dels que n’estan mancats d’altres motius més consistents. Acceptem que hi ha la solitud literària, l’artística, l’escènica, la dels esperits sensibles ben alimentats. Acceptem que hi ha la solitud dels que queden privats dels tractaments i les multituds a que estaven acostumats. Acceptem que hi ha la solitud melangiosa, tristoia, commovedora...

Però hi ha una altra solitud, absoluta, il•limitada, salvatge, sense concessions, insalvable, inexorable. La solitud que desperta els pitjors monstres que portem al nostre codi genètic, de quan sobreviure és més obsessiu que no pas prioritari, per sobre de tot i de tots. La solitud que posseeix, que no deixa opció.

Sukkwan Island va d’aquesta altra solitud. Sembla que en David Vann coneix alguna cosa del tema. El llibre et clava unes quantes plantofades severes. Poca broma. Val més estar-ne previngut.

Macià a les Borges

Francesc Macià era un militar espanyol de quaranta-sis anys quan es va perpetrar un atac –dut a terme per militars– a la revista Cu-cut!. Havent condemnat aquests fets es va veure obligat a abandonar la seva carrera. Li faltava poc per tenir els punts per ser coronel.

Es passa a la política. És elegit diputat per Barcelona i per les Borges Blanques. Protagonitza un recorregut polític absolutament inèdit, amb l’intent d’agrupar el catalanisme radical sota el nom d’Estat Català. En aquells moments en Macià tenia seixanta-set anys. És aleshores quan amb la dictadura de Prima de Rivera s’ha d’exiliar, però fa un intent d’insurrecció armada (els fets de Prats de Molló, amb setanta anys a l’esquena).

Acabada la dictadura Macià va ser President de la Generalitat, des del 31 fins a la seva mort sobtada, el 33.

No és pas estrany que se’l conegui com l’Avi.

Les Borges Blanques estan intentant difondre’n la figura històrica i les seves conviccions, alhora que en reivindiquen ésser-ne els orígens.

Hem visitat l’Espai Macià, un recorregut voluntariós i emotiu per aquesta biografia entre insòlita i silenciada.

Tant de bo riuades de gent s’hi dirigís, a assabentar-se’n una mica més, a assaborir-ne les imatges, a escampar la llavor del somni, a consolidar l'intent garriguenc. I tant de bo els responsables de l’Espai en puguin engegar iniciatives imaginatives i eficaces per a difondre’l entre totes les edats.

Llàgrimes i lletres

 


Certament als nois –homes després– ens han programat no només per no plorar, sinó també per no entendre com s’ho fan els que no fan res més que plorar.

Certament aquesta novel·la ens pot ajudar a entendre.

Certament que li hagin concedit el darrer premi Llibreter m’ha convençut per llegir La nevada del cucut, la novel·la en què no havia reparat de la Blanca Busquets.

Certament l'argument t’atrapa. Sembla com un arc apuntat que es va bastint des de tots dos costats i saps que al final han de coincidir, perquè si no, ja veus tu. O com un túnel començat des de totes dues bandes de la muntanya, i dius, segur que al final es troben les dues tuneladores.

Certament l'escriptura tiba, tensa el títol, tensa els personatges, tensa la història, tensa el paisatge, tensa l’ambient rural, tensa el drama.

Certament al final s’esdevé, amb una mica de feina acumulada –i és que no es pot deixar tot pel final–. Les tuneladores es troben –ensopeguen, diria–. Les dues bandes de l’arc arriben a la clau de volta.

Certament és un manifest feminista, dones a les quals ha tocat patir i patir però per sortir-se’n a la fi, a costa de molta llàgrima i de molt sobreposar-se i de molt no entendre els homes, exceptuant els quadres aparentment abstractes pintats per ells i que només elles saben veure.

Certament és un homenatge a la Caterina Albert, a la seva Solitud i als seus Drames Rurals. I un homenatge a Cantonigròs. I un homenatge als papers vells, propis i altres, que es guarden al rebost sense que ningú se’ls miri.

Una bona ficció, dos registres ben marcats, i un estil mantingut a tota costa. I un problema: quan visiti Cantonigròs, ¿a quin hostal he d’anar?

Allò que érem

Visita a una exposició d’aquelles amb què les entitats bancàries volen fer-se perdonar el fet de ser solvents a costa nostra. Es diu Orígens. A la rambla de Figueres. Gratuïta. Els passos evolutius cap a les persones que hem après a considerar el planeta com a casa, rebost i deixalleria.

Un dels passos és aquell en què es “domestica el foc”. D’això fa 300 000 anys. Encara dins del Paleolític inferior, i el que els quedava. Aquest és el punt de partida de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona, a Sant Pere de Galligants. Des d’aquí fins les peces tardoromanes i altomedievals, que enllacen l’exposició permanent amb l’edifici mateix del monestir.

Rosassa de Sant Pere de Galligants

Abans els museus eren llocs d’amuntegaments indigestos. Ara les exposicions es pensen diferent, volent ajudar les persones a entendre, a entendre’s, a entendre’ns. Llàstima que encara vas topant perquí-perllà amb l’expressió aquella de “l’home”. L’home això i l‘home allò. I vinga prejudicis i estereotips de qui feia tal cosa i que s’encarregava de tal altra. ¿No trobaríem la manera de parlar de “les persones” i deixar-nos de clixés, alguns més que dubtosos i en general més que indemostrables?

Allò que anem sent. I el que ens queda.

Benvolgut senyor Pla,

Foto: Alícia Bada

Benvolgut senyor Pla,

No us podeu imaginar la d’anys que fa que tinc el vostre Quadern Gris a les lleixes de més a prop del capçal del llit, a veure quan em decideixo a complir el meu deure de bon català, prescindint d’algunes manies que arrossego de temps ha.

Jo crec que ho aconseguiré. De començar-lo, si més no. En tot cas, els meus companys del grup de teatre em van segant l’herba sota els peus. Aviat em quedaré sense excuses. I en acabat podré dir amb motiu: jo l’hi vaig llegir el QG i puc dir que...

I és que la Funcional Teatre, capitanejats en desbandada per en Salvador Torres, aliats amb una tropa de creadors i creadores de l’Alt del Baix del Mig i d’Enllà, prepara un nou espectacle escenimatogràfic que es dirà, com no podia ser altrament, “Ara Pla”.

S’estrenarà a Figueres l’últim cap de setmana d’octubre i s’enllestirà el primer cap de setmana de novembre. Segur que a l’Empordà hi serà tothom per poder dir la seva, que és activitat altament empordanesa.

I em dirigeixo a vós perquè sigueu on sigueu segur que també hi voldreu dir alguna cosa; i si per cas disposéssiu d’internet, aquesta gent a qui suara em referia han fet una pàgina per anar posant l’aigua a l’arròs i fer-se venir dentera.  

Si cliqueu la imatge, senyor Pla, la de dalt o la de baix, tant hi fa, hi anireu més de pressa que si fóssiu a bord del vostre llagut Mestral, que per més senyal fou construït a l’Escala –i disculpeu la inevitable falca publicitària local.

I no sabent on adreçar aquesta carta, em permetreu que la pengi al meu bloc, per si algun esperit us en dóna notícia i l’arribeu a llegir.

No acabaré amb allò de “esperant que estigueu bé de salut” perquè podria ser que us ho agaféssiu malament. En tot cas, permeteu-me un “a reveure” que tard o d’hora podria esdevenir-se.

Atentament,

Càndid a l’Escala

Foto: Alícia Bada

Fer trampa

Doncs, sí, faig trampes. M’enganyo a mi mateix.

Fa un any i mig vaig obrir un bloc que es deia –i es diu, encara– Tròpic de Tramuntana.

Més que un bloc era una excusa amb compromís. M’obligava a tenir una microconversa diària amb la natura. Cinc minuts. Una observació. Temps de veure-ho o sentir-ho, pensar-ho i escriure-ho. I al vespre passar-ho al bloc.

Si no tenia cinc minuts diaris per a calmar-me i observar el que m’envolta i treure’n alguna cosa significava que la meva vida era molt trista. Entengui’s “el que m’envolta” com la “natura en un sentit inapropiadament ampli”. Potser es mantenia igualment trista, la vida, però segur que no tant.

I això vaig anar fent, com una disciplina necessària. Si no les anotes, hi ha pensades –que no arriben a pensaments– que s’esvaeixen enterrades per noves pensades. Amanides amb fragments del que llegia i que també fos una microconversa, i encara finalment hi he anat afegint fotos.

L’altre dia em va venir la cosa aquella que si Google ens feia la guitza i deixava de ser-nos col·lega, ¿no seria millor tenir aquell escamparrogle en un sac lligat, per si de cas? I m’hi vaig posar. Però...

Cada forat que trobava en el calendari (cada dia sense anotació) m’agafava mal rotllo. ¿Tants? Vaig decidir que no podia ser, que taparia aquells forats amb “les altres anotacions”, o sigui, buscant les imatges que havia fet per aquelles dates i posar-les com un plafó per dissimular el que no hi havia.

I en aquestes estic: buscant imatges –algunes de les quals he aprofitat per decorar aquest missatge- i tapant forats. I anar-ho guardant tot, per si de cas. 

És fer trampa, és cert. ¿I...?

Indiknats, ¿fins kuan?

Per exemple fins ke la klasse polítika deixi de sotmetre’s –i de sotmetre’ns– als diktats de les lleis del kapital i dels merkats.

Els bankers, ¿kuan fa que estan akampats a la Monkloa o al Parlament?

¿I si un dia es revelen els cables?

Tots hem llegit un conte en què els electrodomèstics es revelaven. Estava bé. Però feia riure.

I caminant pel carrer, per qualsevol carrer de l’Escala, per exemple, hi ha una cosa que no fa riure; fa por, esborrona.

¿I si un dia es revelen els cables?

¿I si deixen de fer córrer allò que se suposa que fan córrer, sigui electrons o protons o megatrons, i ens abandonen sense llum ni aparells ni telèfon ni internet?

¿I si decideixen desenganxar-se dels ganxos i atacar els i les pobres vianants, entortolligant-los pels peus, per les mans, pel coll?

¿I si opten per baixar a terra i tallar els carrers, fondre les bateries dels cotxes aparcats, o electrocutar els panys de les portes i de les finestres de totes les cases?

Quan aneu pel carrer, fixeu-vos-hi. Som massa confiats. No sabem el perill que ens assetja.

L’eclipsi

De casa no el vam veure pas però sí que vam notar una fal·lera desfermada entre els coneguts i amics, llunàtics tots de cop i volta, o de tota la vida.

La no contemplació del fenomen em va recordar la sèrie de l’astrònom i fotògraf Laurent Laveder. Va estar fotografiant la lluna pel davant i pel davant (pel darrere no es pot, d’aquí on som, ja ho sabeu) sense cridar massa l’atenció. Fins que se li va acudir “jugar amb la lluna”, allò que els seus compatriotes i els erudits en general en diuen “trompe l’oeil”. Aquí la cosa va canviar. Va guanyar un concurs de Canon. Va començar a sovintejar en publicacions del gran públic, les fotos van aparèixer en cartells publicitaris, etc.

Segur que us ha arribat algun correu electrònic o alguna presentació d’aquelles que circulen amb fotos seves.

Va per l’eclipsi que també ens va fer un trompe l’oeil, o un eclipsi de núvols. Amb música dels REM i dels Police s'hi pot feri un viatge divertit.

Pedra sola

Us dibuixaria una pedra

una de sola una pedra

i exclamaria aquí ho teniu

el més exacte resum

les curculles dels mars eixuts

les derives continentals

els mantells i el seu corriment

les insistències de l’aigua

el vent corrosiu i la sal

els càlculs del picapedrer

l’habilitat del paretaire

l'ocàs de civilitzacions

passes enrere i endavant

temps i natura que s’alien

supervivència i instint

descobrint de nou la bellesa

el bo i dolent de les persones

aquí ho teniu exclamaria

a mercè de l’àcida pluja

dels dits humans àcids també

una pedra que encara hi és

hi és la pedra que és Empúries

aquesta pedra que és l’Empordà

aquesta pedra que podríem ser

la que inequívocament som

Escollida pels déus

Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.

En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.

I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).

A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.

I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.

Irònic

En acabar d'escriure el poema vaig trucar l’Alanis pensant que seria una bona idea que el musiqués. Em va dir que li enviés per fax que se’l miraria (en aquella època el correu electrònic encara no era habitual). Uns mesos després va publicar una cançó que es deia Ironic però que havia canviat substancialment el meu text. Per això us el poso perquè compareu. Encara ara em pregunto per què ho va fer. Ah, amb l’Alanis ja fa temps que no ens escrivim.

Foto: http://axsiom.wordpress.com

avui t’aixeques molt tard

            però els altres fan més tard que tu

l’aparcament és ben ple

            però quan arribes en surt un

vas a la pelu i no sents

            que malparlin de ningú

a la ràdio justament

            posen la cançó que enyoraves sentir

la teva xicota diu

            que està d’acord amb el que anaves a dir

prems una tecla només

            i ja es desbloqueja l’ordinador

el poli trenca el paper

            de la multa i reconeix que tens raó

et trobes aquell vestit

            que anhelaves a meitat de preu

no has de fer cua enlloc

            ni cal que t’hi quedis dempeus

tornes a casa i encar

            queda més de mig dipòsit ple

a la bústia t’has trobat

            una carta que no és cap rebut del banc

el xarop recomanat

            t’ha tret del tot el mal de cap

sembla que aquella loció

            contra la caspa està funcionant

la bàscula insisteix

            que fa dies que no t’has engreixat

com t’adoren els teus fills

            i els teus pares i tot el veïnat

i fent el sopar et sorprèn

            que darrerament l’allioli no se’t talla mai

però no et pots treure

de sobre la sensació

            que alguna cosa va malament

i el més irònic de tot

            és no acabar de saber el què


Ja que em nego a dedicar-li aquest missatge a l'Alanis (ja entendreu per què), doncs l'hi dedico a l'Eulàlia (ja entendreu per què).

Gràcies, Isabel Mebarak i Ripoll

No sé si has estat tu que l'has acostumat a anar de cinc en cinc -tot i que s'ha de reconèixer que no sempre hi arriba-, però t'ho hem d'agrair. Al noi se'l veu content i tots estem segurs que tu hi ajudes, i molt. I això fa que el noi ajudi a fer contents els seus companys i, de retruc, una bona colla d'aficionats i aficionades. Clar que és cosa vostra, i potser hi ha més coses per entremig, però gràcies.

Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.

Pedra, paper, tisora...

Previ: La pedra insòlita és un llibre de l'editorial Meteora que conté fotografies fetes per l'Anna Vila, de pedres pintades per la seva filla Sandra Morera, que té paràlisi cerebral, i acompanyades de haikús escrits per Feliu Formosa. Les imatges que incorpora aquest missatge són les difoses per internet i no s'han triat especialment.

Versos que interpreten el color, la línia, el gest, la foto, i la pròpia mirada.

A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?

De vegades les coses són i es deixen veure: no els cal significat.

L'alta pedra s'ajeu i es capgira el paisatge, però seguim parlant perquè ens apaivaga.

¿"Pedra insòlita" o bé "Diàlegs amb pedres"? Les fotos, els versos, potser són simple xafarderia.

A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...

Quan volem parlar del que creiem saber, exposem la resta.

Jornada de refracció

Diumenge tots a votar. ¿Tots? Serà cosa de veure quina serà l’abstenció. Els i les politiquívors parlaran de desinterès popular. ¿Per què no fan una cosa: permetre l’antivot, el vot en contra? Igual es batien els rècords de participació. I molt antidemocràtic no seria. És el que han fet els i les politiquívors durant bona part de la campanya, i abans i tot. ¿Per què nosaltres no podem? Poder dir qui volem que plegui i se’n torni a la feina, si és que en troba.

Diumenge a votar. ¿Votar a qui? Intentar esbrinar quin és el menys corrupte de tots, quin podrà ser més just i equitatiu, quin farà menys la gara-gara als poderosos i als especuladors i als manipuladors, quin serà menys titella en mans de titelles més grans en mans de les finances, quin té cara d’honestedat i alhora possibilitats d'eficiència. En una època en què tots proclamen que és un desastre però que tots estan disposats a fer-se’n càrrec... ¿No és molt sospitós això?

Diumenge a votar. O a preguntar-se de debò: ¿Què volen aquest jovent / que acampen de matinada?

Ereccions

Deu ser que s'acosten eleccions.

Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).

I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.


La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.

Picasso versus Klee

Va d’un dibuix d’en Paul Klee. Tothom el té i tothom el vol. Hi ha falsificacions pertot. Segurament l’original és una altra falsificació. Els protagonistes viuen al voltant d’aquest dibuix, és a dir, d’aquests dibuixos. Segurament els protagonistes també són falsificacions. No hi ha res que aquests personatges no puguin fer per aconseguir-ne una altra còpia, evidentment falsa. No hi ha res que no estiguin disposats a fer. No hi ha res que a l’autor no se li ha acudit que no facin. Com les drogues, les legalitzades i les que no ho són. Sabates de droga. Piscines de droga. Com el sexe, el que ho sembla i el que no. A saber quantes activitats se us poden acudir que tinguin relació amb el sexe. A l’autor segur que més del doble.

¿I sabeu què és el millor? Que tota la novel·la és com el dibuix: línies simples i geomètriques fent una composició clara, quasi transparent. Ciutat amb talaies (el dibuix). L'alquímia del mercat d'alquímies (la novel·la). ¿Qui ha estat capaç d’aquesta palla mental d’escriptura impecable? En Maurici Pla.

Va d’un quadre d’en Picasso. Un detectiu és encarregat de buscar-lo a Horta de Sant Joan, on va ser pintat i d’on possiblement no n’ha sortit. A partir d’aquí comencen a aparèixer personatges, alguns trets de la saga Millenium, altres de pel·lícules americanes de sèrie B, altres de Ventdelplà, altres de les novel·les tipus Dan Brown, i encara algun altre de les revistes de l'època. Aquí també hi ha sexe, explícit en els insinuacions, pressuposat en les realitzacions. Aquí també hi ha drogues, però en mides més estàndards. Aquí també hi ha acció, sorpreses, salts mortals en l’argument, pistes falses, violències mesurades. Fins i tot una hipòtesi sobre el quadre en qüestió, que algun artista convençut dirà que podia haver-se estalviat. I una qüestió amb la filla que promet i promet, però que al final queda pendent.

¿I sabeu què és el millor? Que es llegeix com si res, tot i que és una mica com el quadre que diu que es busca: una fal·làcia. El secret de Picasso. ¿Qui ha estat capaç d’aquest bestseller, fluït i eficient, amb decorats de terres de l’Ebre? En Francesc Miralles.

A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...

Darreres anotacions en moviment

Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.

Paisatge i patrimoni col·lectius

Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.

Mr and Ms Andrews, de Gainsborough

Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.

Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.

¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?

Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.

I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.

Ramon Reig - paisatge

I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.

No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.

Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.

Sardenya, quatre notes més

Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.

Dues retòriques de ponent

Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.

Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.

L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.

Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...

L'Alguer - quatre notes en moviment

Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.

L'arbre del saxo

Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.

A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...

Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.

Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.

Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.

En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.

A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...