Darreres anotacions en moviment

Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.

Sardenya, quatre notes més

Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.

L'Alguer - quatre notes en moviment

Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.