Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.
En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.
I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).
A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.
I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.
