Lei Bauç

Lei Bauç és un poble en pendent de cases amb portes i finestres de fusta, parets de marès i fonaments d’alumini.

Expliquem-ho breument.

A la Provença fan un tipus de moble amb acabat típic. La fusta sol ser de roure (i també de pi, per suposat). Ja tenim la porta i la finestra.

Les parets són de pedra calcària, sobretot marès (roca sedimentària detrítica que són grans de sorra cohesionats amb carbonats, molt fàcil de treball i també molt fàcil d’erosionar). Ja tenim les parets.

Els fonaments ja són més difícils de demostrar. Però val a dir que en aquesta localitat es va descobrir per primera vegada el 1821, pel geòleg francès Pierre (un geòleg no pot tenir un altre nom) Berthier, una pedra d’alumini que es va anomenar bauxita en honor al lloc. Aquesta roca s’extreu a 4 o 6 metres de fondària. Ja tenim els fonaments d’alumini (amb forta llicència litopoètica).

De la fusta només puc afegir que els provençals estan molt orgullosos del seu estil decoratiu, i que realment he vist exemplars de roure molt interessants a les múltiples zones protegides que tenen.

De l’extracció del marès només puc afegir que em van fer venir una forta nostàlgia de Menorca i que em consta que una de les eines que feien servir els picadors era l’escoda, cognom d’una de les meves branques familiars de la Noguera (vés a saber si eren picapedrers).

De l'erosió del marès només puc afegir que el vent carregat de partícules n'arrenca formes d'erosió alveolar molt característiques, com al cap de Creus amb l'esquist. Igual però diferent. 

I de l’alumini només puc afegir que veig que a la Provença encara es resisteixen que aquest material passi de sota els fonaments a les portes i finestres de les cases. A veure quant de temps s'hi resistiran.

De l'Enfer a la Lumière

Al poble de Lei Bauç (Les Baux de Provènce), a la zona de les Alpelles, s’hi va explotar unes pedreres de marès fins l’any 1935. Aquest material calcari, humil, s’havia fet servir per construir, entre altres, el poble i el seu castell, enlairat ja sobre un important monticle calcari.

El nom d’aquesta pedrera el prenia de la vall cap a on s’obria: la Val d’Enfer. Com sempre, la toponímia popular tan suggerent i tan cristianitzant.

Al 1959 el senyor Jean Coctau, impressionat pels laberints d’aquesta pedrera, hi va filmar la seva pel·lícula autometafòrica (que no autobiogràfica) titulada El Testament d’Orfeu. 

Imatge: https://jennifermilarski.files.wordpress.com/2012/09/loracle_des_baux_lidole_le_testament_dorphee.jpeg?w=958 

Des del 1975 és un lloc privat on s’hi projecten imatges. S’hi crea una societat que s’autoanomena Cathédrale d’images. La pedrera passa a anomenar-se Carrières de Lumière. L’infern se’n va a l’ídem.

L’any 2008 l’Ajuntament de Lei Bauç reclama la gestió de l’espai a favor de la societat Culturespaces. En aquest moment comença una guerra judicial i econòmica que encara dura a data d’avui.

Actualment s’hi projecta un audiovisual sobre Marc Chagall, nascut a Bielorússia però mort a la Provença. A mi el pintor m’agrada força. L’espectacle molt menys. Però deixeu-m’ho dir amb la boca ultrapetita perquè no he trobat a la xarxa ningú que em doni la raó.

Imatge de l'obra de Chagall al Museu de Tossa de Mar: http://www.mon.cat/cat/img2/violinistacelest_467x350.jpg 

L’equipament compta amb 100 videoprojectors connectats amb fibra òptica que omplen de coloraines uns 6000 m2. El sistema de so es veu que també està megaestudiat perquè no provoqui cap ressonància entre les parets, les columnes, les diferents altituds, el sostre, etc. Diria que sí, que tècnicament és impressionant. Artísticament és més aviat pressionant.

I si ets a dins i en algun moment estàs fart de tanta parafernàlia pots sortir a prendre l’aire a les Salles du Nord de la pedrera, la zona que va fer servir en Coctau per al seu film i on han posat una petita sala de projecció, els lavabos, la cafeteria i uns altres espais que ara per ara estan buits a l’espera que se’ls acudeixi de posar-hi alguna altra cosa.