Mireu, si no, què li va passar a en Narcís Espriu i Fullà el diumenge passat.
En Narcís Espriu és el gegant de Sant Pere. És un gegant que representa un gegant, un homenàs deforme i bonhomiós que en el seu temps va acompanyar la bandolera Teresa de Molins, sense empunyar cap altra arma que el seu guitarró i no disparant cap altre projectil que els seus versos.
Doncs el gegant de cartró que representa el gegant de llegenda feia anys que no tornava a ballar amb la seva dama, la Comtessa de Molins.
Diumenge passat, festa major de Sant Pere Pescador, van tornar a sortir, incapaços de negar-se al convit dels seus padrins, els gegants de Roses, i van tornar a ballar.
I el gegant va caure. Si us fixeu a la imatge, el veureu més deforme encara que el que ja era. Notareu com la mà esquerra ja no agafa la guitarra, com el braç dret descriu una curvatura gens natural i com l’omòplat dret se li ha enfonsat totalment. Això sí, tot i la barretina descol·locada, l’home no ha perdut el seu esguard bonifaci.
Un servidor s’ho mirava des de la barrera, un cop perduda la seva condició de santperenc, però no va poder evitar la descàrrega emocional. No en debades conserva viu el record de les hores construint els gegants, dirigits per en Lluís Parés; de les vegades que li va tocar portar-lo per pobles de la comarca, de les comarques veïnes, i de les comarques del més enllà; de quan la bèstia anava abillada amb robes de vellut i amb guitarra de fusta veritable, que feia que pesés potser vint quilos més dels que pesa ara; de quan es va formar la colla, es va composar la música, es va coreografiar el ball; de quan els fills creixien fent cercaviles i fent sonar timbals i gralles...
Veure’l caure va ser un calfred irreprimible, un bon sotrac. I mira que potser un servidor ja hi hauria d’estar acostumat, a veure caure coses que va ajudar a bastir. Així i tot, el gegant es va alçar. I amb algun que altre pegat tornarà a semblar el mateix. I vés a saber si tornarà a ballar. Tant de bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada