La vida sense la Sara Amat

Aquest és el títol dels dos darrers capítols del llibre.

El llibre explica precisament tot el contrari. No sé si és una situació autobiogràfica, però diria que l’escriptor s’hi esforça molt perquè ho sembli, perquè ho sigui.

És ben bé un retorn a una experiència dels esclatants finals de la infantesa i els obscurs inicis de l’adolescència.

Cal dir que hi ha algun aspecte que et resulta incomprensible, però acabes acceptant que aquest és un problema personal, que potser el protagonista-narrador no té algunes de les manies que tu arrossegues (i que al pas que vas ja no et trauràs de sobre mai de la vida).

També cal dir que vas llegint i quan acabes un capítol sovint dius, ¿i ara què? potser que m’esperi a demà a saber-ho.

No sé si mereix el premi Sant Jordi (l’any passat també vaig quedar-ne una mica escorregut) però, igual que el de l’any passat, es deixa llegir (es fa llegir) sense restriccions. No cal enamorar-se ni de la Sara ni del Pep, cal reenamorar-se d’allò que passa a la novel·la quan et va passar a tu mateix/a.

Si el que s’explica al llibre és cert, en Pep Puig gaudeix de tota la meva enveja, la més insana de totes.

No n'hi ha prou amb aprendre a volar (però déu-n'hi-do)

Van explicar les tres primeres pàgines per la tele, en una tertúlia literària. Allà avisaven que l’aire frenètic del començament es mantenia tot al llarg del llibre.

Doncs bé, em vaig llegir aquelles tres primeres pàgines, en què s’explica el dia que la protagonista va aprendre a volar, i vaig tenir dubtes que l’autora —nova per a mi— fos capaç de mantenir aquell ritme fins a la pàgina 300.

I sí, de sorpresa en sorpresa, d’un personatge a un altre, d’una banda de món a l'altra, l’escriptora, la Stefanie Kremser manté l’embranzida narrativa sense defallir. En algun moment dius: ospa (eufemisme), m’he perdut, qui és aquest?, però tires endavant segur que si no t’havies de perdre ja et trobaràs i, si no, el fet i el personatge s’acumulen a la sala d’espera d’una possible relectura.

Vaja, la lectura és una veritable xuclada. Queda un dubte consistent de com gestionarà l’aparició de la persona que va ensenyar a volar la protagonista, un tema que queda sempre truculentament posposat, però fins i tot he de reconèixer que el gir que ho explica finalment és prou convincent.

I no dic més perquè la temptació de fer referències concretes al guió és forta però imperdonable.

La vinguda dels Misteris

Comença el llibre (L'avinguda dels misteris) amb tot el potencial dels clàssics d’en John Irving. A cada nou personatge, a cada nou escenari, a cada gir de l’argument, l’obra creix i no saps per on derivarà però saps que no pots quedar decebut, de cap de les maneres.

I hi veus tots els elements religiosos, els d’orientació sexual, l’ús de la medicació, els poders sobreordinaris, les capacitats extraexplicables, el trencament constant de la convenció, la irreverència latent… No se li pot retreure el caos, la jungla d'idees, els encreuaments desorientadors. Jo, si més no, no li ho retreuria pas.

De tant en tant un capítol precipitat, de capgirament, com si no sabés com solucionar-ho. Perdonable, potser fins i tot buscat, intencionat. Ja se sap, aquests novel·listes...

Però m’he quedat amb la sensació que la cosa se li ha fet grossa i que al final el llibre s’ha acabat per cansament, per indiferència, per ensopiment.

Deixeu-m’ho dir amb la boca petita perquè totes les crítiques eleven la novel·la a clàssic en mans d’un incombustible. És més probable que jo sigui un lector cremat, dels que no suporten no trobar que la novel·la s’ajusta a les seves expectatives.

N’he gaudit molt de la lectura. Però al final em sabia greu que s’acabés, no perquè resultés interessant, sinó perquè veia que s’acabaria sense poder-m’hi reconciliar.

Martins amagats

El primer sant Martí va ser un eremita que va arribar a bisbe. Això era pel segle IV. Té la fama de ser el primer sant catòlic que no va necessitar un martiri per aconseguir-ne el nimbe per sobre del cap.

Segons els llibres això li va valdre una gran devoció. Que se li acabés dedicant l’arc iris i l’admiració indirecta de la sexualitats alternatives ja són faves d’un altre paner. Sense arribar aquí, sorprèn la gran proliferació de temples romànics que se li dediquen a les nostres contrades.

Aquests dies n’he repassat tres de força discrets.

Sant Martí de Dosquers, documentat al XIII (Sancti Martini de Duobus cheriis), i probablement construït al XII. Segons els mapes es troba a la Garrotxa, a tocar tant de l’Alt Empordà com del Pla de l’Estany. És a la vall del Fluvià i forma part del terme municipal de Maià de Montcal.

Sant Martí Sasserres, en canvi, és a la vall del Manol, afluent de la Muga. Forma part del terme municipal de Cabanelles, a l’Alt Empordà. L’actual església és del XII, tot i ser documentada des del IX. Hi ha pintades creus vermelles en honor de sant Jaume i del seu “camí”.

Sant Martí de Queixàs (Sancti Martini de Chexanos), documentada al segle XI, del qual segle se’n conserven l’absis i la nau. També hi trobem la creu de sant Jaume. La ribera de Turbany, que passa pel costat de la població, precisament, desemboca a la riera de Sant Jaume; aigües que van a parar al Fluvià.

No us penseu que s’acaben els santmartins de la zona. Però per a aquesta entrada potser ja n’hi ha prou.

Fer punta

Pel que he vist, en Javier Pérez és un equatorià que té una maquineta de fer punta.

De primer ho he vist en un llibre que vaig regalar a una enamorada de París.

Després ho he comprovat a bastament buscant imatges seves per la xarxa nigular.

N’he recollit sèries inacabables de diferents temàtiques i estils antagònics.

Us proposo, però, una passejada al voltant de fer punta al llapis.

Així i tot he trobat impagables els textos del llibre, obra de l’Albert Martínez. Tan suggerents com les imatges.

Una passada. He trobat també que centres escolars n’han fet tema d’inspiració per a l’alumnat.

Busqueu i trobeu.

Novel·la històrica

No, no em refereixo a una recreació neolítica o medieval. No, no. Em refereixo a una relectura de la novel·la DG d’en Ramon Solsona.

La va escriure fa vint anys amb la confessada intenció de fer una sàtira dels polítics de llavors. En el seu moment va ser gairebé un escàndol.

Llegida vint anys després, resulta gairebé infantil. Dibuixa un escenari en què es posa lleugerament en dubte l’omnipresent matrimoni Pujol Ferrussola. Hi ha un personatge que es passa la novel·la convocant rodes de premsa per criticar veladament els seus socis. És un tal Duran i Lleida. En algun moment se suggereix la possibilitat de la corrupció política.

La protagonista és la Maruja Ruiz, envoltada de polítics de primer ordre, com ara Pidetresbranques, Open Bank, Maria Brizard, o  Praxis, i de membres de la pròpia família amb noms tan contundents com Dego (Degollado), Barbie, Pere Màrtir, Pere Regalat, Príncep de Beukelaer, Black & Decker, Windows 95, Nintendo i un llarg i tortuós etcètera.

La situació és simple. La Maruja vol trobar feina per al seu home i acaba com a cap d’una direcció general de la Generalitat. Al final intenta fer alguna cosa digna del seu càrrec i és destituïda.

No, no us he aixafat l’argument, perquè no en té. No és pas per l’argument que es pot llegir. Ara bé, us cal la determinació històrica en la lectura. Si no...

Palol de Sabaldòria

Entre els meandres del Manol, encinclegades en la plana que el riu ha anat ratant...

trobareu les restes venerables de l'església preromànica de Sant Miquel, del castell medieval i del mas de Palol.

¿Com es pot estar al mig de tot i quedar quasi amagat?

En una illa del canal...

Tinc entès que si t’emboliques en una narració i no saps com sortir-te’n el millor que pots fer és matar el/la protagonista i veure com queden els altres.

Després de llegir “La societat literària i del pastís de pela de patata de Guernsey”, veig que encara hi ha una altra possibilitat: convertir-la en una història d’amor.

Reconec l’empenta amb què es va desenvolupant la història (estrictament epistolar i amb algun telegrama), la força dels personatges, de la situació de l'illa britànica durant la ocupació alemanya, les estratègies de supervivència, les relacions entre els illencs i els nouvinguts.
Tot això narrat amb suavitat i fluïdesa, sense acusacions ni condemnes, buscant les heroïcitats anònimes i justificant les covardies, amb homenatges simples però decidits a una bona colla d’autors clàssics.

I al final la cosa s’acaba en sec, amb una abraçada i un casament simpàtic. 

Potser és que l’autora, la Mary Ann Shaffer, d’edat avançada, es va posar malalta i el llibre el va acabar la seva neboda, l’Annie Barrows, editora. Potser això justificaria l’abandonament abrupte d’alguns dels temes motrius de la història, i el canvi de tècnica narrativa.
Sincerament, no ho sé. Però vaja. Només recomanar-vos-el tot reconeixent que, havent-me agradat, m’ha sorprès i decebut el final. A veure si també li passa a algú altre.

A Empuriabrava

Mirando al mar soñé

y aluego me desperté

Clinc-calla

Els darrers anys de la Caterina Albert concentrats en mil adagis, sense gairebé sortir del llit.

Sembla que la mateixa Caterina reconeixia i insistia en les intencions limitadament literàries del recull, més com a salvaguarda de determinat lèxic en perill d’extinció que no pas d’augmentar el bagatge paremiològic de la nostra llengua.

Totalment d’acord.

Però no em digueu que juntament amb les paraules que vol salvaguardar no hi ha també una escala de valors que també es deu trobar en perill, irreversiblement. Una visió que ara ens pot semblar irreal.

La insistència en parlar de meuques i barjaules, de badocs i bascosos, de calces i calçons, de cornuts i dropos, de galvanes i llecs, de llords i mandrosos, de neulits i natjades, de porucs i sedassers... Si alguna paraula us porta algun mal pensament, no el descartéssiu. I el gran desenvolupament de consells sobre com aconseguir casar-se primer i ser una bona esposa després. Insisteixo: la insistència en determinats temes no és casual, ni potser patrimoni específic de l’escriptora, però d’un món l’evolució del qual s’hauria de considerar saludablement inevitable (en molts aspectes, si més no).

Una altra cosa que crida l’atenció, és l’argúcia que fa servir l’escriptora per fer rodolins. Si ha de rimar amb figues, hi fa sortir la nora de ca n’Artigues. Si ha de rimar amb processó, el que porta el ciri és en Rabassó. Si ha de rimar amb pet, el recurs és el batlle de Cabanet. I així fins a cent cinquanta (comptat a l’engròs i a la baixa) gentilicis, topònims i personatges populars.

I poca broma amb tots els que vénen de mena: camusos, garrells, traïdors, xerraires, babaus, gallofes, lladres, garlaires, fleumes, bruts, cornuts, porfidiosos...

I va i trobo un acudit que em fa una certa gràcia: “¿Per què en diuen sotana si el rector la porta al cim?”, i resulta que és per referir-se als “porfidiosos i mestretites pagats del saber propi, burxons, fastiguejadors”. És a dir, que quedo ben pagat, per riure. Té raó, no s’ha de riure de res de rectors i majordones.

Sí que hi ha alguns adagis amb una visió optimista del món. Val la pena assenyalar-los amb el llapis, sense por d’haver de tornar a fer-hi punta.

Llegint Quincalla s’aprenen nous mots (vells mots, perdó) però eviteu fer-ho en hores baixes d’esperit o en hores altes de rebelia. 

Pel camí d'Empúries

Espai que de tan habitual ja no sembla poder oferir res de nou.
Espai aquests dies compartit amb milers de desconeguts, esdevingut jo mateix neoturista militant.
Capturant instantànies com si amb instantànies s'aconseguís algun tipus de continuïtat.
Jocs de llums i ombres, i colors i Roses darrere una densa muralla que entra del mar.
En fi, rebeu els meus bons desitjos de bon temps (sic) amb unes panoràmiques.

Cal Gambo i la seva platja. 

Espigons i reredunes.

L'arc tibat entre Muscleres Grosses i Muscleres Petites.

Les Coves, Sant Martí, i més enllans.

Vae Piñol

En alguns diaris en malparlaven. Una mena de caiguda en picat. Una obra empetitida, ocasional, oportunista... Ai, ai, ai.

Imatge: http://ep00.epimg.net/cat/imagenes/2015/12/02/cultura/1449085014_642310_1449085127_noticia_normal.jpg 

Així i tot em va semblar que ho havia d’intentar. I d’aquesta manera vaig esdevenir un d’aquests xais consumistes que van fer el Vae Victus un breu i discret capdavanter en les vendes de llibres.

Imatge: http://lacampanaeditorial.com/file/2015/11/vaecoberta-401x609.jpg 

M’ho vaig llegir per Nadal i vaig pensar que tampoc no estava pas tan malament. Que eren quatre històries trenades amb alguna que altra argúcia previsible. Potser sí. Excessivament disperses. Potser sí. Alguns passatges amb l’ordit massa bast. Potser sí.

Imatge: http://statics.ccma.cat/multimedia/jpg/3/6/1449308531363.jpg

Però m’ho vaig llegir amb alegria (amb aquella alegria tacada de sarcasme), amb lleugeresa (sense connotacions tan directes com l’obra anterior), amb la intriga mínima i necessària però real, com la que el convida a deixar la darrera història inacabada.

Imatge: http://dadesshield.grupnaciodigital.com/redaccio/arxius/imatges/201511/990_1447840875foto_3013868.jpg 

Molt més tebi que “La Pell Freda”. Doncs sí. Però no m’ha passat com amb algú altre que després de segons quina obra penses: “Millor que trigui una mica a publicar-ne una altra...”. Albert Sánchez Piñol, la propera també la buscaré.

El brètol dels rètols

El sol és un brètol. O un artista.
Si és un artista, a ciutat no sempre se l'entén, sobretot quan esborra o modifica alguns rètols informatius, segurament fabricats de manera displicent i econòmica, i sense tenir en compte cap a on haurien d'estar orientats (o meridionalitzats).
Mai no és gaire greu. Sovint els que van posar el rètol tampoc se'n fan gaires creus, potser ni se n'adonen, ocupats en altres rètols.
En tot cas, l'artista-brètol s'hi ha entretingut en aquests espais accessibles per a gent amb mobilitat reduïda.

Una sèrie i en blanc i negre

La propaganda que apareix al mateix llibre -sempre sospitosa- s’hi refereix com a “obra única”, “veritable tresor enterrat de la literatura catalana”, “la crítica la condemnava per anacrònica i és una meravella que està fora del temps.”

No sé què faríeu vosaltres, posem per cas en un Sant Jordi. Possiblement deixar el llibre allà mateix i mirar el piló següent. Suposo que jo també, però, clar, és una obra de la Caterina Albert. Un film (3000 metres). Una obra publicada per entregues l’any 1918 i ràpidament desqualificada per la crítica de l’època.

Bé, ha passat gairebé un segle, i el mateix concepte anacrònic ja resulta directament anacrònic. No sé pas si n'és o no, l'obra. Més aviat m’ha semblat un intent de fer una galeria d’estereotips del seu temps, de l’Escala, de Girona, de Barcelona.

Les aventures i desventures d’en Nonat Ventura no us faran patir gaire, i potser l’intent de l’autora de generar un veritable thriller no ho aconsegueix del tot. Així i tot m’ha resultat agraït de llegir. Fins i tot te la pots prendre com una novel·la per entregues, que és el que va ser, i anar coneixent detalls dels baixos fons (i una mica també dels fons aristocràtics) de la gran capital de començaments del XX. Bé, segurament no és un retrat socialment rellevant.

Això sí, no oblideu el llapis, i anar subratllant mots i expressions que han desaparegut de la nostra novel·lística actual. Si us passa com a mi potser dedicareu més temps remenant diccionaris digitals que no pas a la lectura directa del llibre. Sort del Diccionari Català Valencià i Balear, que curiosament mostra com a exemple de definició d'alguns mots fragments agafats directament del llibre.

¿En voleu un avançament?

Doncs va: paler,  crètues, maurat, trubles, fosfens, vírgules, grop, vaitot, erisipeles, pollar, esticlejar, articolejar, clau dinal, capcet, sedalina, trabuquet, estup, enfilt, dejornet… 

Per suposat que m’he fet un full de càlcul amb la pàgina, el mot, la frase, l’explicació i l’espai web on he trobat la solució. D’acord, us puc passar el fitxer si en negociem el preu. ¿Barat? No, tirat de preu si en comptem les hores que hi ha al darrere. Val, d'acord. Ho farem de franc.

En fi, ànims. És tot un repte. Em refereixo al llibre, esclar.

Les Estunes

Comencem l'any en terra de Goges.

Esperaríem uns camps glaçats o potser nevats, però...

Que les bruixes i les dones d'aigua ens guardin del nostre afany i inconsciència.

Acostumem a posar-nos a la feina quan no hi ha gran cosa a fer.

De part de la família...

Desig sense dret a devolució.

Il corso delle cose è sinuoso

El curs de les coses és la primera novel·la de l’Andrea Camilleri. La va escriure entre el 1967 i el 1968. I no la va poder publicar fins el 1978, quan ja gairebé havia abandonat tota esperança de publicar-la. De fet, es va arribar a publicar però no va tenir distribució.

Imatge: http://ilnapoletano.org/wp-content/uploads/2015/05/1352717939638camilleri.jpg

La història que va des de la finalització del llibre fins la seva publicació completa el 1998, és una altra història paral·lela a la mateixa novel·la, que l’autor explica al final de la traducció catalana editada per Edicions 62.

La novel·la és curta i contundent, amb una ambientació que forma part de la història en si. Comença amb una posta de sol davant el cap Rossello i acaba en un moment indeterminat del dia a l’Escala dels Turcs. Però el que predomina al llibre és el paisatge humà, amb tot de figures que mai no acabem d’entendre de tan sicilians –i alguns de tan poc sicilians– com són. Processó de sant Calogero inclosa.

Imatge: https://i.ytimg.com/vi/N-he4Xy5D-s/maxresdefault.jpg

De seguida notes que tens un llibre especial a les mans, un llibre destil·lat, una beguda que no es pot prendre en qualsevol moment ni en qualsevol ocasió. I quan li segueixes la pista te n’acabes de convèncer.