Els darrers anys
de la Caterina Albert concentrats en mil adagis, sense gairebé sortir del llit.
Sembla que la
mateixa Caterina reconeixia i insistia en les intencions limitadament
literàries del recull, més com a salvaguarda de determinat lèxic en perill
d’extinció que no pas d’augmentar el bagatge paremiològic de la nostra llengua.
Totalment
d’acord.
Però no em digueu
que juntament amb les paraules que vol salvaguardar no hi ha també una escala
de valors que també es deu trobar en perill, irreversiblement. Una visió que
ara ens pot semblar irreal.
La insistència en
parlar de meuques i barjaules, de badocs i bascosos, de calces i calçons, de
cornuts i dropos, de galvanes i llecs, de llords i mandrosos, de neulits i
natjades, de porucs i sedassers... Si alguna paraula us porta algun mal
pensament, no el descartéssiu. I el gran desenvolupament de consells sobre com aconseguir
casar-se primer i ser una bona esposa després. Insisteixo: la insistència en
determinats temes no és casual, ni potser patrimoni específic de l’escriptora,
però d’un món l’evolució del qual s’hauria de considerar saludablement
inevitable (en molts aspectes, si més no).
Una altra cosa
que crida l’atenció, és l’argúcia que fa servir l’escriptora per fer rodolins.
Si ha de rimar amb figues, hi fa sortir la nora de ca n’Artigues. Si ha de
rimar amb processó, el que porta el ciri és en Rabassó. Si ha de rimar amb pet,
el recurs és el batlle de Cabanet. I així fins a cent cinquanta (comptat a
l’engròs i a la baixa) gentilicis, topònims i personatges populars.
I poca broma amb
tots els que vénen de mena: camusos, garrells, traïdors, xerraires, babaus,
gallofes, lladres, garlaires, fleumes, bruts, cornuts, porfidiosos...
I va i trobo un
acudit que em fa una certa gràcia: “¿Per què en diuen sotana si el rector la
porta al cim?”, i resulta que és per referir-se als “porfidiosos i mestretites
pagats del saber propi, burxons, fastiguejadors”. És a dir, que quedo ben
pagat, per riure. Té raó, no s’ha de riure de res de rectors i majordones.
Sí que hi ha
alguns adagis amb una visió optimista del món. Val la pena assenyalar-los amb
el llapis, sense por d’haver de tornar a fer-hi punta.
Llegint Quincalla
s’aprenen nous mots (vells mots, perdó) però eviteu fer-ho en hores baixes
d’esperit o en hores altes de rebelia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada