diumenge, 13 de setembre del 2015
dimecres, 9 de setembre del 2015
dimarts, 8 de setembre del 2015
Lo Libre dels Grands Jorns
El Llibre dels Finals comença com un llibre d’un
traspàs estrictament personal, el viatge d’algú que vol procedir tot sol a l’anul·lació
del que ha justificat la seva vida, i no hi ha temps –ni en vol– per canviar
res, simplement de fer l’última valoració, l’última observació.
Joan Bodon
El Llibre dels Finals continua com un llibre d’aventures
en què apareixen i desapareixen personatges els quals afavoreixen o provoquen
situacions que xarboten el protagonista i el porten a llocs insospitats, el
posen a prova dins la seva reflexió vital.
El Llibre dels Finals acaba com una obra
surrealista, al·lucinògena, el·lipsoïdal, imprevisible, incomprensiblement
entenedora, metafísica (o patafísica) fins al moment estrictament avisat des de
bon començament, és a dir, simplement, el final.
Clarmont d'Auvèrnia
Llengua, cultura, història, demografia,
etnografia i una mica de geografia (especialment de Clarmont d’Auvèrnia). Tot
occità. Tot en occità. Joan Bodon en dóna constància. I la trista renúncia al
títol original: Lo Libre dels Grands Jorns.
dilluns, 7 de setembre del 2015
Visa - tria personal
Parlo de Visa pour l'Image, naturalment. No ho he vist tot, però del que he vist us compateixo el que més m'ha impactat.
Perú, vall sagrada
Turisme nuclear
Riu Congo, reportatge al cor d’una llegenda
A Long Walk Home
I Perpinyà, que sempre està a punt per ser fotografiada (pels visitants aficionats, vull dir).
Marcus Bleasdale
Terror a la República Centreafricana
El conflicte centreafricà no ha gaudit de gaire repercussió en els mitjans de comunicació però en Marcus s’hi ha estat entre el 2013 i
el 2015 recollint imatges impactants del clima de violència extrema que s’hi
viu.
Juan Manuel Castro Prieto
Perú, vall sagrada
El fotògraf Castro Prieto, madrileny, segueix i
ressegueix les passes del també fotògraf Martín Chambi (indígena peruà, mort el
1973), imitant l’esperit etnogràfic del desaparegut artista.
Gerd Ludwig
Turisme nuclear
El 2011 s’obria al públic Txernòbil i la seva àrea (per
exemple, la ciutat fantasma de Pripyat) a les visites, bàsicament turístiques,
amb visites guiades. El fotògraf germanoamericà torna al lloc que ja havia visitat
i fotografiat el 1993 i el 2005.
Imatge: http://www.gerdludwig.com/wp-content/uploads/2013/06/MM7291-050426-00874.cr_.4-e1371583285123.jpg
Pascal Maitre
Riu Congo, reportatge al cor d’una llegenda
Un viatge pel riu Congo et pot durar setmanes
o mesos, en una barcassa que ja és una ciutat i una aventura per si mateixa. El
reporter francès Maitre, en teoria resident a París, porta prop de 20 anys
fotografiant Àfrica.
Eli Reed
A Long Walk Home
Una retrospectiva –de cinquanta anys– que
resumeix l’activitat fotogràfica en blanc i negre. Curiosament ell va ser el
primer fotògraf negre que va ser contractat a temps complet per l’agència
Magnum. Entre els seus llibres, a més de A Long Walk Home, tenim Homeless in
America i, per suposat, Black in America. No hi ha color.
diumenge, 6 de setembre del 2015
Setembre
S'acaba la festa major de l'Escala - pam!
A casa celebrem uns quants aniversaris - patam!
Comença el curs escolar amb reptes sempre nous - patapam!
I una diada i unes eleccions especials per a la plebs - ratapataplam!
Wake me up when September ends.
A casa celebrem uns quants aniversaris - patam!
Comença el curs escolar amb reptes sempre nous - patapam!
I una diada i unes eleccions especials per a la plebs - ratapataplam!
Wake me up when September ends.
dilluns, 17 d’agost del 2015
Parlar d'Al Revés
Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria
tocar el tema dels doblatges al català, de com de minsos han estat els
resultats de tanta proclama i tant de debat entre les pretensions polítiques i
el pragmatisme del mercat (que és una mena de política sense pretensions...).
Imatge: http://diarigran.cat/wp-content/uploads/2012/03/doblatge1.jpg
Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria
discutir sobre les emocions humanes, de les diverses maneres de
visualitzar-les, de plantejar-les, de la necessitat emergent d’entendre’n el
funcionament i les disfuncions, els records, els pensaments.
Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria
comentar fins la sacietat els sistemes omnipresents d’animació, de dibuix per ordinador,
dels efectes visuals, de les representacions oníriques, fins assolir una mena
de pararealitat o de contrarealitat.
Parlar d’aquest pel·lícula ens permetria
analitzar les marques registrades com Pixar (no pronunciar-ho a la catalana) o
Disney, de la indústria que hi ha darrere, del negoci pur i dur que hi ha
associat a l’èxit o al fracàs de taquilla, i ja no parlem dels missatges subliminals que es van distribuint entre els incauts espectadors.
Imatge: http://orig10.deviantart.net/6413/f/2012/040/3/2/animation_studios_by_chocoqueen21-d4p6ntq.jpg
Parlar d’aquesta pel·lícula ens permetria
valorar l’evolució dels costums ubans fins arriba a la poca assistència de
públic (persones físiques) a les sales del cinema, això sí, carregats amb
llaminadures i begudes carbòniques.
Imatge: https://www.g-1.com/media/18730/Cinema-Queue.jpg
I això és el que vam fer, tot sopant, després
de veure la pel·lícula “Inside out” o sigui “Del revés”. Si hi aneu, no desaprofiteu l'oportunitat de parlar-ne.
dissabte, 15 d’agost del 2015
Ara que volem recordar que érem feliços
No és que hi hagi diferència entre lectures d’estiu
i les d’hivern, però les edicions més econòmiques van més bé per anar traginant
el llibre d’un lloc a un altre i no sempre en les millors condicions de
transport. Aquest l’havia comprat l'estiu passat en edició de butxaca i amb l’etiqueta no
explícita de “lectura d’istiu”.
I ha anat romancejant entre els pilons de casa
fins que ha passat tot un any. I, de cop i volta, sense cap motiu específic, li
ha tocat el torn.
Ja és curiós, perquè he passat un curs
visitant sovint –per motius de voluntariat laboral– el burg de Sant Pere de
Galligants, i és aquí precisament on se situa bona part del llibre.
Ja heu vist que parlo de Quan érem feliços, d’en
Rafel Nadal, el que surt en color a la portada del llibre.
És un llibre de memòries personals i
familiars, sense gaires embuts i sense maquillatges aparents. Lògicament parlem
dels dotze germans de la família Nadal Ferreres (el germà gran va ser alcalde
de Girona i conseller de la Generalitat). El sisè dels dotze, l'autor, és periodista i va ser director del Periódico de Catalunya fins el 2010. Cap a la meitat del llibre confessa
pertànyer a la “més ortodoxa pràctica petitburgesa”. Però se li ha d’agrair una
contundent pàtina de desinhibició, tot parlant del barri, del Collell, de la
Fosca, de política, de religió, de família, del mas d’Aiguaviva, dels seus
inicis sexuals i laborals...
Autobiografia per capítols, píndoles separades
d’un mateix tractament emocional, des de l’atalaia de saber-se d’una família
inexorablement escollida pel destí, pedra angular d’un temps i d’un país. Però
també unes descripcions vives de llocs, plats, costums, sensacions, amb mots
rescatats directament del record.
¿El títol? Una mica tòpic, la veritat. El
contingut del llibre no avala el títol, però tampoc no el desmenteix. No ho
diu, però igual ara se sent molt desgraciat malgrat l’èxit professional –com a
periodista– i artístic –com a escriptor–.
No queda gaire estiu, però el llibre s’hi
escau. Tampoc deu passar res si el llegiu quan marxin els turistes (o quan, com
a turistes, tornem a casa)...
dissabte, 8 d’agost del 2015
Col·lecció de moments
És el nom d'un dels blogs de la Carme Rosanas.
La Carme practica l'art del dibuix i de la pintura i sovint es basa en fotografies de blogs d'altri. No és el primer cop que n'aprofita una del blog d'un meu alter ego. Tot un honor. El blog és Ticket to Empurialand, aquell que es deia Empordà to take away fins que vaig descobrir que el nom ja estava agafat.
Si hi doneu un cop d'ull comprovareu que la Carme acompanya les seves il·lustracions amb textos habitualment poètics i habitualment propis. I hi trobareu crítiques de llibres i altres propostes.
La Carme és una blogaire activa i incansable, de les que deixen comentaris, que ja és molt d'agrair, i a sobre promociona els blogs que segueix, que ja només es pot agrair seguint l'exemple i el model.
Si no ho feu ja de tant en tant, em sembla que hauríeu de donar un cop d'ull Col·lecció de moments i convertir-vos-en en seguidors.
La Carme practica l'art del dibuix i de la pintura i sovint es basa en fotografies de blogs d'altri. No és el primer cop que n'aprofita una del blog d'un meu alter ego. Tot un honor. El blog és Ticket to Empurialand, aquell que es deia Empordà to take away fins que vaig descobrir que el nom ja estava agafat.
La Carme és una blogaire activa i incansable, de les que deixen comentaris, que ja és molt d'agrair, i a sobre promociona els blogs que segueix, que ja només es pot agrair seguint l'exemple i el model.
Si no ho feu ja de tant en tant, em sembla que hauríeu de donar un cop d'ull Col·lecció de moments i convertir-vos-en en seguidors.
dijous, 6 d’agost del 2015
De Portbou a Valladolid
La Rosa Font va escriure un llibre inspirat en
la pintora Ángeles Santos Torroella, o més aviat inspirat en algú capaç de
pintar un quadre com “Un mundo” als disset anys. L'obra la va titular "La dona sense ulls" i va guanyar el premi Llorenç Vilallonga de Novel·la 2013.
El personatge de la novel·la de la Rosa Font
es diu Eugènia Duran i no pinta el quadre en qüestió a Valladolid sinó entre
Girona i Portbou. La seva vida gira entorn d’una germana morta i un xicot
irònic. Res a veure amb la vida de la pintora que ha inspirat el personatge.
A més, el llibre de la Rosa aposta per fer
visibles personatges femenins que tendeixen a passar desaparecebuts. No sembla
que fos el cas del personatge real que va obtenir èxits i reconeixements a
dojo.
En tot cas, una excel·lent oportunitat d’entrar
en contacte amb un món plàstic sorprenent, impactant, contundent... A més d'alguns capítols absolutament antològics.
dimarts, 4 d’agost del 2015
Relleus
Aquí teniu dos llibres en un.
Per una banda els contes de l’Iván Teruel,
esmolat, amb tendència als relats breus
i sorprenents (algun tan sorprenent per la poca sorpresa que conté), sempre
intentant pillar-te com a lector per on menys t’ho esperes, fins al punt que ja
t’esperes que et pillarà per qualsevol banda. En tot cas, segur de la seva
pròpia narrativa, quan juga a ser ponderat o quan juga a saltar-se totes les
convencions. Fresc i suggerent, si més no. I alguna fiblada.
I per l’altra banda els dibuixos de la Mercè
Riba. Un joc entre roca ingràvida, horitzons de núvols en moviment, robes
estripades pel vent, cordes que subjecten el que poden, i uns quants ulls, i unes quantes mans. Tot
regit per la força de la gravetat i per la seva negació.
Ah, això, el títol: El oscuro relieve del tiempo. Edicions Cal·lígraf.
diumenge, 2 d’agost del 2015
El Mai-Demà de l'Eco
És possible que la novel·la sigui la disfressa
d’un assaig que apunta al cor mateix de la crua realitat mediàtica. Pot ser, i
de fet algunes crítiques que he llegit, ho apunten.
A mi no m’ha semblat ben bé això. Hi he vist
una idea original de fer un periòdic sobre el futur immediat, una teoria sobre
la mort de Mussolini que no li devia cabre en cap novel·la anterior, i una
reflexió cínica sobre les diferències (poques) entre una república bananera i les
democràcies del sud d’Europa.
Tot això barrejat, i un parell de personatges
que no feia falta de definir gaire per la feina que hi havien de fer, i ja tenim el Número
Zero. En italià, Numero Zero, una mena d’al·literació
i cacofonia del nom de l’autor, Umberto Eco.
Si després d'això us han vingut unes ganes boges de llegir-lo, millor que no us n'estigueu. Si no, segur que trobeu bons llibres i gens presumptuosos, per anar fent l'agost.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)