Premi a la sanitat

Llums

Per no quedar-nos sense llum per a la nevera potser ens quedarem sense menjar.

Per no quedar-nos sense llum per a la planxa potser ens quedarem sense roba.

Per no quedar-nos sense llum per a l'estufa potser ens quedarem sense casa.

Per no quedar-nos sense llum per carregar el mòbil potser ens quedarem sense paraules.

Arrugues

Paco Roca escriu i dibuixa còmics –a més d’altres facetes de la il·lustració.

El 2007 en fa un, de còmic, publicat sota el títol d’Arrugas.

Aconsegueix un premi darrere l’altre fins que en fan una pel·lícula.

Darrerament consumeixo molt més cinema que no pas historieta gràfica.

Tanmateix no he vist la pel·lícula, no, i, sí, m’acabo de llegir el còmic.

La història va d’Alzeimer i altres senilitats. La gran derrota de l’edat.

Té un to entre poètic i realista. Un to poètic que completa amb realisme, i viceversa.

S’estalvia una bona part de les misèries i servilismes que comporten la senilitat.

Tot i així, l’argument, l’ambientació, els personatges, el dibuix, el color, tot té una mida adient per a gaudir-ne.

Una magnífica oportunitat per a reconciliar-se amb la historieta gràfica –o per reprendre esvaïdes fidelitats.

Segur que en busco un altre, de còmic seu, però potser abans millor que m’acabi els dos llibres que s’alternen, aleatoris, a la tauleta del llit.

Biure vé

Una impecable calçotada ens ha portat fins a Biure de Gaià, un petit veïnat de la Conca de Barberà vigilat per una altiu castell medieval (s XI - XII) amb pedaços de totes les èpoques posteriors, especialment recents.

El nom del poble ens crida l’atenció. Evidentment ens ha fet pensar en Biure d’Empordà, el nom del qual havia estat Viure (potser provinent del llatí Bene Vivere o de l’arrel basca ur –aigua– o uri –ciutat–.) La veritat és que els darrers estudis donen per bona la versió llatina i descarten les altres dues.
 

Per força hi havíem de pensar perquè Biure de Gaià és a la vora del torrent de Biure que desemboca al Gaià (per tant les arrels basques hi haurien tingut sentit) i, alhora, el nom antic de Benviure donaria suport indiscutible a l’etimologia llatina.

I encara hom pot trobar Biure de Berguedà (del municipi de Sagàs), entre la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la conca del Llobregat, i també amb una església romànica del s XI. El lloc també apareix esmentat com a Bene Vivere.

Aquest darrer em queda pendent...

Recordeu que tot començava amb una calçotada. Viure bé, doncs. O Biure vé, que també.

Les imatges (Biure d'Empordà i Biure de Gaià) són d'Enciclopèdia Catalana.

Nit a l'hotel llançadora

Passejaria per sentir les meves passes com ressonen

Pels passadissos que es buiden de nits però no del tot

Hi romanen gemecs solitaris i planys orfes d’esperança

Que és tota l’esperança que s’ha pogut salvar

Passejaria per no quedar-me a la cadira del racó

Amb el borbolleig de l’oxigen i altres dosis automàtiques

Atrapat entre parets acolores amarades de penombra

Maleint aquesta meticulosa lentitud dels rellotges

Passejaria com una demostració de la meva existència

No per ningú sinó per mi mateix i per veure’m l’ombra

Diluïda entre llums indirectes i plafons translúcids

Entre els corrents d’aires reescalfats i asèptics

Passejaria per fer alguna de les coses que puc fer

Per deixar caure aquests mots amb ínfules de versos

Som el que som

Som el que som –i tot el que hem estat.

Remenar temes d’història implica adonar-te que també som ibers i grecs i romans i bàrbars i visigots i carolingis i àrabs i...

I així anar fent fins avui dia, però no només fins avui dia.

Perquè en aquesta terra el que hem estat més temps –però molt més– és allò que en diuen prehistòrics, de l’edat dels metalls, però més neolítics i molt més paleolítics.

I a saber des de quina perspectiva hem d’analitzar –i actuar– els temps en què especuladors i corruptes fan de bruixots i caps de tribu.

Les pors

Sant Llorenç de Montgai. Gent del país ens informa que el nom del poble ve d’una vil·la romana que va evolucionant de manera lògica fins a Llorenç. Segles després se santifica a causa d’alguna de les onades beatificadores que recorre el país –no ens precisen en quina i no ho trobo enlloc. En temps de la república recupera el nom de Llorenç que torna a perdre després de la Guerra Civil. Mort Franco hi ha que reivindica el nom popular de Llorenç de Montgai però finalment guanya la por ja ancestral a les represàlies i conseqüències que, indefinides com són, espanten encara més.

El Merengue. És una posició del bàndol “nacional” de la Guerra Civil, en ple front del Segre (1938). En realitat és el tossal de Déu. Malgrat que el coronel republicà Cabrera vaticinava que el turó on es trobava seria devorat com un “merengue” el cert és que els combatents de la lleva del biberó, mal entrenats i mal equipats, no va poder fer res davant d’un exèrcit que en aquells moments era format per legionaris, falangistes i mercenaris àrabs, amb el suport constant de l’aviació alemanya establerta a Balaguer. Imagino la por d’aquells nois de setze i disset anys, que eren enviats cap a una mort gairebé segura en forma d’heroic intent de reconquesta del tossal.

El Memorial Democràtic va donar-se pressa a museïtzar aquest espai el 2007 ja que tenia por que, segons com fos el resultat de les eleccions, trobés dificultats a enllestir la feina. Ara l’espai necessita algun que altre pedaç. Però l’alcalde actual diuen que diu que per ell es pot ben ensorrar tot. La por, dono per fet. La por a remenar coses que poden comportar passar comptes. Comptes mal passats, història mal enterrada. Gent que vol passar pàgina com sigui encara que el capítol anterior no s’hagi acabat d’escriure com cal. Por, en definitiva.

La por és la gran herència que passarem als nostres fills i filles.

Ma Senyora i el Francès

Fa dos cents anys, Catalunya va passar a ser francesa. Va ser el 26 de gener. Durant dos anys, fins que no van marxar les tropes d’en Suchet, Catalunya va tenir per rei el mateix Napoleó, que era com en Sarkozy però a cavall.
El període francès es va acabar amb el retorn del rei Fernando VII, borbó ell, que va restituir el règim absolutista.
La Guerra del Francès, inclosos l’abans i el després, és una època històrica apassionant. Jo la vaig conèixer de la mà de la més inusual de les cicerones històriques: la Comtessa de Molins.
Com que ja n’he parlat en altres posts del bloc d’aquesta senyora potser que no hi insisteixi (que ho faria). De tota manera, per si a algú altre li pica la curiositat, hi ha nous materials a l’abast: dues obres de teatre i el romanç refet que conté els fragments atribuïts al Gegant de Ventalló.
Aquí els teniu (molta lletra sense cap imatge)... ROMANÇ COMTESSAGEGANT COMTESSA

Tradicions urbanes

És comprensible que faci calor i no vagis a la platja.

És comprensible que sigui Carnestoltes i que no et disfressis.

És comprensible que sigui diumenge i no vagis a missa.

És comprensible que sigui Nadal i no facis el pessebre.

El que no s’entén de cap de les maneres és que siguin les rebaixes i no compris.

Irònica ment

Eulàlia, em prenc la llibertat d’imitar-te (d'intentar-ho, si més no). Demano disculpes anticipades. Tres disculpes, per ser més exactes. Prometo no fer-ho gaire sovint. 

Disculpa primera:

¿Príncep blau?

Disculpa segona:

¿Nau fràgil?

Disculpa tercera:

¿Francisco Tilla?

D'avantpassats i de descendents

La mort tràgica d’algú encara jove pot ser una bona historia.

El reagrupament d’una família a la vora del col·lapse pot ser una bona història.

L’amenaça de la destrucció immediata d’un paradís natural pot ser una bona història.

La progressiva descoberta d’una infidelitat conjugal pot ser una bona història.

La pervivència d’una família mestissa a Hawaii pot ser una bona història.

L’aparent lleugeresa de les noves fornades d’adolescents pot ser una bona història.

Les cegueses provocades per les passions paternals poden ser una bona història.

I posar-ho tot junt, ben endreçat, ben mesurat, ben equilibrat, ben fotografiat, amb la mida justa de llagrimeta i de riallada, amb la mida justa de musiquetes i paisatges (tot molt hawaià, diria), amb un George Clooney sense Nespresso però amb una bona colla d’actors (com la Shailene Woodley, la de la foto de sobre), en pot sortir una bona pel·lícula.

I em sembla que l’és. Los Descendientes, dirigida per l’Alexander Payne que també ha intervingut en el guió i que en aquest cas s’han basat en la primera novel·la de la hawaiana Kaui Hart Hemmings (la de la foto de sota).

La vil·la del senyor Maugham

Nets i mudats, i clenxinats, amb caràcter i experiència, rics i formosos, ben vestits, ben plantats, benparlats, benpensants, i amb moltes més habilitats de les pressuposades, i algunes de sorprenents. 

Així són tots els membres de l’alta societat de Una casa a Florència (en anglès: “Up at the Villa”. Ei, també hi apareixen gent més modesta, fins i tot lumpen, però el principal s’acaba suïcidant en un esclat terrible d’ordinarietat i mal gust. 

El senyor William Somerset Maugham la va escriure l’any 1941, o sigui que ja en tenia 67. Ja havia obtingut grans èxits editorials i teatrals, però, a parer dels crítics, encara no havia fet el cim. Potser ja li rondava pel cap. La seva novel·la The Razor’s Edge, la més atípica en la seva extensa producció, n’havia de ser el màxim exponent. Potser per la Segona Guerra Mundial –que ell va passar als Estats Units–, o per la mort del seu company sentimental, o perquè era a punt de fer carrera com a guionista a Hollywood, o perquè ja tenia 70 anys. 

Però tornem a Florència. Tot i que el 41 era l’inici de la Segona Guerra Mundial, sembla evident que la novel·la no hi té res a veure. Allà no hi ha estretors ni maldecaps socials (excepte per a aquell que ja hem comentat). L’escriptura és pulcra i concisa. Com si fos una història lleugera però sense ni un paràgraf balder. I a cada capítol es permet de capgirar les teves expectatives. Això sí: te les capgira amb elegant destresa, sense estridències, com per no enfadar el lector. I amb una mica de sexe, ja està, es llegeix en una esgarrapada. Un producte impecable.

Hem dit que “sembla” que no hi tingui res a veure, perquè també podria ser que sí. L’any 40 en William va haver de fugir de la seva vil·la (Villa Mauresque) a la Riviera Francesa, a causa de la invasió nazi. Llavors va començar la seva etapa americana que va durar fins que es va acabar la guerra. I això hi és, però més com un homenatge a l’enyorament de la vida acomodada, que com un reflex de la situació política.

Més enllà del llibre (del que, és clar, també s'ha fet la pel·lícula), en William havia de ser una persona apassionant: nascut en una ambaixada, orfe des de petit, tímid, tartamut, fent d’espia en la seva joventut, bisexual declarat, amb una filla tinguda amb una dona casada –i després repudiada– de l’alta societat anglesa, i retirat de nou a la costa, amb un tram final de l’existència que ompliria uns quants programes mediàtics del cor. (Impagable el tros que adopta el seu amant jove perquè pugui heretar el xalet, i aleshores la seva filla Liza, casada amb lord Glendevon, munta en còlera i exposa el seu pare a la xafarderia del populatxo.)

Cada dia estic més LaCuatroTele5. O són els llibres que em provoquen. ¿Quants deia la consellera d’Ensenyament que s’havien de llegir cada curs?

Nova edició de Suprevivientes

La productora televisiva TeveFeber ha proclamat la llista de candidats per a la nova edició de “Suprevivientes”. “Ja hem contactat amb Képler Laveran Lima Ferreira, Paco Camps i Francesco Schettino” –declara Silvino, propietari de la productora.– “Ara només falta trobar unes quantes models amb desbordament pectoral per completar la troupe”.

En època romana la vergonya pública era una arma terrible en contra dels malfactors. És evident que ara també funciona, però a l’inrevés: com una eina de promoció social a què els medis no pensen renunciar.

Silvino s’ha apressat a afegir que, en cas que algun d’ells no pogués assistir “per aquelles tonteries de la justícia, sort que ara ja han començat a jutjar els jutges que eren eficients”, trobarien ràpidament substituts. “Tenim una llarga llista de candidats, de partits i equips diferents, de famílies de categoria, fins i tot de l’aristocràcia. Mirarem que no ens passi com amb algun polític que ja no hi serem a temps. Hauria estat fantàstic subtitular el programa: «L’illa és meva»” De fet, encara no se sap en quina illa o en quina platja tindrà lloc la nova edició del concurs. Sembla que hi ha la proposta que es faci a Palomares, com a homenatge pòstum.

La productora té un plantejament humanista de la situació ja que, en realitat, la seva voluntat és donar feina a persones que han perdut la col·locació per simples cojuntures sense importància, circumstàncies insignificants. “I al mateix temps guanyem diners. Tornarem a ser rècord d’audiència” –concloïa Silvino.– “Ens farem d’or.”

De vespres i fluïdeses

Un escrit, fa pocs dies, d’en Jesús M Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món, que començava “El vespre i l'aigua es fan amics de seguida” se’m va ficar entre cella i cella i devia anar travessant perquè avui he anat a comprovar-ho als Aiguamolls.

En fi, les aus mantenien un cert nivell de cridòria –però ni punt de comparació amb les matinades– mentre el sol es ponia per ponent i la lluna plena es llevava per llevant. La claror –perdó, les clarors– s’anaven dissolent en l’aigua estancada. Quelcom més profund i procaç que “amistat”...

La càmera, pobreta, deia que faltava llum, tan automàtica i tan limitadeta, ella. Així i tot s’ha avingut a fer algunes fotos.

Impressionat

El senyor Sterling Clark va heretar la marca de la màquina de cosir Singer –i amb la marca, tota una fortuna.

Quan tenia 39 anys –després d’un munt de viatges a París amb la seva dona, francesa– va comprar el seu primer quadre impressionista. El primer d’una llarga col·lecció de quan es descobreix una nova passió i cap problema per a sufragar-la.

Aquesta col·lecció –o una bona part, si més no– ara la tenen exposada a Barcelona en unes instal·lacions d’una entitat bancària, com no podria ser altrament.

Si deixem el tema financer a part, tant de la família Clark com de la Caixa, l’exposició és una passada. Impressionant, fent un acudit fàcil.

Hi trobareu Renoir, Monet, Manet, Pissarro, Degas, Sisley, Boudin, Corot, Rousseau... Trobareu informació a bastament.

Però, si m’ho permeteu, dedicaré el missatge a un dels que potser no hi haurien de ser, un dels meus preferits, l’efectista, precís, escènic, exòtic, l’“academicista”, Jean-Léon Gérôme.

Tres quadres seus a l’exposició.

L’encantador de serps (1866). Els decorats són del palau Topkapi que havia visitat el 1854. L’escena és potent i permet alguna que altra petita malícia.

Pageses egípcies van a buscar aigua (1875). Ell havia visitat Egipte el 1857. De fet, el mateix escenari apareix en altres quadres i en altres escenes.

El mercat d’esclaus (1879). Un altre cop visual. El presumpte comprador valora el producte despullat i no s’està de posar-li la mà a la boca per comprovar l’estat de les dents.

Poder contemplar aquestes obres a pocs centímetres, mentre altres perdien la vista amb puntillismes i traços suggerents, bé valien una concessió a la gran capital i una altra al gran capital. 

El mar, Bonet i Villaronga

El mar vindria a ser un clàssic en la narrativa catalana recent. Es va publicar el 1958 havent guanyat el Joanot Martorell de la nit de santa Llúcia del 1957.


La reedició que n’ha fet el Club Editor –a més del text “definitiu” de la novel·la, que jo no havia llegit– té algunes particularitats interessants. 


Per exemple, la portada: un fotograma de la pel·lícula que l’Agustí Villaronga en va fer i que va guanyar el premi Manfred Salzgerber a la innovació, en el Festival de Cinema de Berlín del 2000. No, tampoc no he vist la pel·lícula (¿i tu en quin país vius? estareu pensant, i jo que no tinc resposta) però al Tutub hi ha penjats una bona colla de fragments i tràilers.

Una altra particularitat és l’estudi que en Xavier Pla fa del procés d’escriptura de la novel·la, dels canvis efectuats per als concursos literaris, per indicació de la censura i per arranjaments del propi autor, en Blai Bonet. En aquesta documentació apareixen alguns dels tòtems de la cultura catalana “intervenint” en les diferents modificacions o bé pontificant sobre "l'escassa" importància literària del text. 


El mar està sobiranament escrit: un text vivíssim i d’una gran riquesa poètica. Però explica una història que per força havia d’escandalitzar la societat benpensant d’aleshores –i segurament la d’ara–, especialment la religiosament refractària. Sembla ser que la projecció de la pel·lícula d’en Villaronga també ha despertat crítiques per la duresa i per "no donar alternatives" a un dels protagonistes quan la fe cristiana "el condueix a l'abisme". 


Amb cinquanta anys de retard he llegit la novel·la. Ara em queda veure la pel·lícula, amb només deu (anys de retard).

La Polly i en Seamus dalt del núvol

Una cosa porta l’altra, sobretot si tens temps –com els desvagats en temps de vacances...
Un article del diari Ara lloa el disc de la PJ Harvey titulat Let England Shake talment com a “el manifest més eloqüent sobre la indignació”.

És clar, això s’ha d’escoltar, s’ha de llegir. La Polly Jean en estat pur, que diuen.

Però resulta que, a més, de les dotze cançons del disc se n’ha fet un videoclip. Poca broma, l’autor de les imatges és en Seamus Murphy, l’increïble fotògraf en blanc i negre. ¿Voleu veure’n una galeria? Doncs aneu a http://seamusmurphy.com/#/Stories/Darkness Visible/1

Els dotze vídeos són al Tutub. Bé, n’hi ha un que no el trobo, però deu ser que no he buscat prou bé. Us n’incrusto només un perquè, si no els heu vist abans, ja us en podeu fer una idea. Us poso el que em sembla que m’ha cridat més l’atenció: l’última rosa viva.



Porto una estona llarga escoltant i mirant. I penso continuar una mica més. (Recordeu: desvagat, vacances...) I això que ja fa gairebé un any que es va publicar. Un, que viu a la figuera. De la figuera al núvol.

Va de lletra

Com a grafista lamentable, sempre m’he sentit atret pel món de les tipografies, dels tipus de lletra. En el seu moment vaig perdre hores amb un programa informàtic que es deia Lettrix, un printer enhancer que permetia canviar les tipografies durant la impressió encara que el tractament de text no en disposés. Suposo que alguns que llegireu això no sabreu pas de què parlo. I és que un té una edat. El Lettrix, a més, permetia dissenyar la teva pròpia tipografia –més hores perdudes.

També soc dels que s’horroritzen amb la difusió acadèmica del Comic Sans. No, no he arribat a inscriure’m en el grup d’atac a la "font", tot i que la temptació em va rondant.

Per aquests motius no he pogut resistir la temptació d'anar a: http://pentagram.com/what-type-are-you/. Després d’unes poques preguntes sobre la teva percepció de la pròpia manera de ser, l'aplicatiu on line et diu quina és la teva tipografia, talment una sessió de psicoanàlisi.

Vaig i ho provo, i em surt que em correspon la Courier. Adjudicada.

La Courier va ser creada per Howard “Bud” Kettler per a IBM el 1955, precisament, un any abans del meu naixement. Un tipus de lletra per a màquina d’escriure, en què cada caràcter correspon a un espai. Lògicament, quan es va superar aquesta servitud, es redissenyà com a Courier New (d'entrada no disponible per a aquest bloc), i passà a formar part dels tipus que disposem a tots els ordinadors i que molt rarament fem servir. 


Potser m’hi hauré de mirar, doncs.

i Bon Cap d'Any, nogensmenys.

Com altres anys hem ens reunit per celebrar el sosltici d'hivern i un crèdit del Banc de Sabadell (que ja pagarem en un moment o altre, segurament aviat.)

Us adjunto la foto habitual. per apaivagar els incrèduls i enfurismar els pessimistes.

Bon Nadal, si més no

Nadal és la festa de la llum, ja sabeu, el solstici, la renovació i tot allò. Reconvertit pel cristianisme i explotat pel consumisme. I heu-nos aquí, en processó amb el Pare Noel, el Santa Claus, la loteria, el tió, en Bufera, els sants innocents, l'home dels Nassos, el Cap d'Any, els patges, els Reis, la cavalcada, i potser la matança del porc i les retallades socials per entremig.
En tot cas, us volem compartir unes poques de bones intencions. Poca cosa més.

Congressistes Aparelladors

Hi ha un partit polític, escabetxinat a les darreres eleccions –a ells també els han aplicat retallades–, que està celebrant el seu congrés.

El congrés serveix per saber si estan a favor del toro o del burro o de continuar el matrimoni per conveniència entre tots dos. Bé, ningú no parla de matrimoni per conveniència. En aquests casos sempre es parla d’amor.

Els que van a favor del burro pensen que, si es continua amb la mateixa situació conjugal, com a mínim ja saben quin dels dos cònjuges porta les banyes.

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...

Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.

Oda bucòlica voluntàriament deslocalitzada

Al bell centre del món hi ha un raconet 
que es manté encara estranyament ocult 
on l’aigua de les roques surt al sol, 
i aprofita per regar un bosquerol 
 vetllat per cueretes i pit-roigs, 
abans de fer-se fonedís de nou 
sota falzies, molses i granits, 
deixant les garses campant pel país, 
dissenyant carreteres i vorals.

Caribou Island i els diagrames de Vann

No sé si recordeu la intersecció de conjunts, amb els diagrames de Venn.

Si ens ho haguessin explicat amb els diagrames de Vann els hauríem vist en 3D i ens hauríem adonat que cada conjunt formava part d’un pla diferent i que, en realitat, no hi havia ni unió ni intersecció ni res de res.

Aquest llibre de la imatge ens trasllada a Alaska per explicar-nos justament això. Que allò que semblava un matrimoni estable, o un amor fraternal, o una amistat incombustible, o una simple i clara relació entre persones, no és sinó un joc de transparències, però sempre en plans diferents, en plans personals, en què juguem a aparentar allò que necessitem veure. És igual que siguis dona o home, ric o pobre, vell o jove, analfabet o setciències... Res a fer.

I ho explica amb la mateixa majestuositat i naturalitat amb què descriu el paisatge o la meteorologia o la neteja industrial dels salmons.

Devastador. Demolidor. Desolador.

Alerta amb els que no voleu arribar a segons quines conclusions, perquè en Vann resulta força convincent.

(La novel·la es titula Caribou Island, però els editors locals han pensat que els lectors la confondrien amb Sukkovan Island i per aquest motiu li han canviat el títol. I sí, sí, el tema del suïcidi segueix latent i explícit. I sí, si busqueu al Google Earth trobareu tots els espais que s'hi descriuen.)

Tornar a caminar

Fa uns dies que al cotxe m'acompanya el darrer enregistrament de REM, el Collapse into Now. La veritat és que fins ara no n'havia fet gaire cas.

I després d'escoltar-lo com cal, és a dir, en diferents moments del dia, en diferents estats d'ànim, amb diferents paisatges escolant-se a banda i banda, m'he quedat amb una cançó.

Crec que diu alguna cosa semblant a:

"Caminar de nou.
¿Què m'hauries fet dir
en comptes del que vaig dir?
¿On podia anar?
¿Com podia seguir així?
Excepte per fer el que vaig fer
que no és sinó
caminar de nou.
¿Per què el temps ho regira tot
i m'esborra els vicis
si no és per començar de nou?
¿Tu no ho capgires?
Fa que no poso els peus a terra
qui sap quant de temps.
Digues: torna a caminar.
Caminar de nou.
Temps, temps que no es pot reviure,
no pots rebutjar-ho.
Em vas demanar que em quedés
però alguna cosa ha de canviar.
¿I per què no pots
caminar de nou?"

I si no ho he entès bé, ¿voleu dir que és gaire greu? La importància dels missatges és allò que ens fan fer. Jo ja hi estic d'acord, amb això de "caminar de nou" i que "alguna cosa ha de canviar".

No em digueu que la cançó no és una joia.