L'arbre de la vida

Vatua l’olla.

He anat a veure El árbol de la vida.

Quin patir pels actors.

Quin patir pels encarregats de buscar imatges per a l’edició.

Quin patir pels ajudants de guionistes.

Vaja, no parlem pas d’una pel·lícula convencional.

Segurament sí és una pel·lícula filosòfica (la qual cosa no és cap garantia), poètica (la qual cosa no és cap garantia), agosarada (la qual cosa no és cap garantia) i molts adjectius més (la qual cosa segueix sense ser cap garantia).

Suposo que parla de la vida en sí, de la família, dels fills, de les estratègies per a viure en aquest món, o per a sobreviure. Fins i tot parla de què és el món, aquest planeta i el que n’hem fet, l’univers, l’espai, l’infinit en escabetx.

Barreja les coses: planetes, dinosaures, deserts geològics, la mort d’un fill, l’adolescència, la bondat petiquipeti, la incomprensió d’un germà anys i panys després. ¿Es poden barrejar? Doncs, sí, amb molta música clàssica, moltes foses en negre i molta estona de pel·lícula.

Qui n’assumeix l’autoria és en Terrence Malick, assiri-americà. El recordareu de la Fina Línia Vermella.

¿M’ha agradat? Doncs, sí-tot-i-que.

Hi ha hagut moments de la pel·lícula que estava clavat a la butaca totalment frapat per les imatges.

Hi ha hagut moments de la pel·lícula que al mateix temps que pensava com això duri gaire, em sentia mig fastiguejat perquè la parella del darrere verbalitzava en veu alta una cosa semblant però sense tants embuts, i alhora encara notava la incomoditat de la butaca en qüestió.

És a dir, convençut però amb molt pocs arguments per convèncer.

Si teniu algun dubte de si us pot agradar, no dubteu d’anar-hi. Ja m’ho direu.

El llibre obscur

No sé vosaltres, però jo tinc una lleixa per als llibres pendents. Quan n’acabo un –o abans d’acabar-lo, de vegades– faig una ullada a la lleixa a veure què. Passa sovint que un em crida l’atenció, o bé em ve una febrada de seny i decideixo que aquell que fa tant de temps que s’espera, tot i que no em resulti gens abellidor, doncs que ja li toca.

El cas és que fent una repassada a la lleixa me’n vaig trobar un de cobertes totalment negres, sense res escrit al llom. Jo no recordava haver-l’hi deixat. El vaig agafar i imagineu-vos la sorpresa en descobrir que era negre per dins i per fora. Totes les pàgines eren negres. Si hi havia alguna cosa escrita, era impossible llegir-ho. Vaig mirar a contrallum, per si tenia algun tipus de transparència. Res. Vaig mirar a besllum, per si notava diferents brillantors entre la negror. Res. Vaig mirar a tocallum, per si es diferenciava alguna mena de gruix o de relleu. Res.

Evidentment jo no l’hi havia posat. Algun dels bromistes que passen per casa. Broma tòtila, perquè les pàgines negres no s’aprofiten per res. Tant per tant, que fos totalment blanc i es podria fer servir com a llibreta. El vaig deixar a part pensant a qui li podria fer la mateixa broma que m’havien fet a mi, a qui li podria encolomar, vaja.

Al vespre, però, em va semblar que la negror no era tan intensa. Com que fosquejava, vaig pensar si no seria els llums encesos, que a vegades falsegen els tons. Així i tot, me’l vaig estar mirant estona, passant pàgines, comprovant-ne la negror ara un xic mate, només un xic, certament, buscant algun indici en aquella foscor.

I a l’endemà ja semblava que es podia llegir el títol, amb dificultats i perquè les lletres eren grosses. I tornem-hi a buscar-hi més canvis, pel davant, pel darrere, de costat, pàgina per pàgina. Una bona estona. Començava a ser encara més misteriós que quan era negre del tot.

Ja us podeu suposar que al vespre no només es podia llegir el títol sinó que fins i tot en alguna pàgina, destacant sobre el gris pujat, ja es veien les línies de text i podia desxifrar alguna paraula.

Em va costar uns quants dies d’anar-lo tocant i amanyagant i remirant fins que va ser possible començar-lo a llegir en condicions. Conforme avançava s’anava tornant un llibre com els altres. No gaire millor, la veritat, no era res de l’altre món. El que sí que era evident és que tenia el seu orgull i no se li havia posat bé això d’anar quedant relegat a la lleixa dels pendents.

Fa dies que no el veig ni el busco. Altra feina tinc. Ja m’imagino com deu estar.

Focs ofegats

S’ha acabat la festa de l’Escala dedicada a santa Màxima. Estem parlant, és clar, de santa Màxima màrtir, no confondre-la amb santa Màxima verge, i encara menys amb santa Màxima verge i màrtir.

Pel que es veu, al segle IV, santa Màxima (abans de ser santa) que era una hongaresa (en aquells temps polonesa) casada amb el presbíter sant Montano (abans de ser sant), van ser llançats a l’aigua pels infidels i van morir ofegats.

Les relíquies de santa Màxima resten a l’església parroquial de l’Escala. Havien vingut d’Itàlia i durant la Guerra Civil havien estat enterrades a l’Olivar dels Termes, a Figueres per l’avi Guanter, per tal de protegir-les.

La mort accidental i immediata de l’avi Guanter, ofegat en una gorga del riu Manol, sense que hagués confiat a ningú on eren enterrades exactament, va fer perdre la pista de les relíquies.

Mossèn Salvador Jué, el 1984, equipat amb detector de metalls, localitzà el reliquiari i moltes de les despulles de la santa. Aquell mateix any van aparèixer noves relíquies que van ser lliurades “anònimament i sota secret de confessió” (una combinació estranya de conceptes, a no ser que es refereixi a persones i lliuraments diferents).

Els focs en honor de santa Màxima, o en honor de la Festa Major, o en honor dels visitants que per aquests dies revifen la part antiga del municipi, o en honor de la Diada, o de la Resolució del TSJC, o de les modificacions de la Constitució, o simplement a la crisi Maxima, han sentenciat aquesta nit que hem de començar a donar l’estiu per enllestit i canviar de xip.

Vinga, quatre fotos dels focs, arbres de colors efímers, reflectits -o també ofegats- a l'aigua.

I un altre cop de vent els torna a clenxinar

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades el fil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil és tan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquesta sorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com un ingredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de la història i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, però hi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un o aparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesà disciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar, però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si et vingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et pot agafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat. Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent. Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamorats lletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’ha semblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’han provocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’han deixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil que no és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en tenia tot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert la paraula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobar el llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarques nord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’ha semblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.

Fer ninots amb gargots

Suposo que no és greu que confessi que he llegit articles de diari pel simple fet que anaven acompanyats d’un dibuixet que m’havia cridat l’atenció.

O fins i tot, que gràcies a un dibuixet havia acabat entenent de debò segons quina notícia de mal engolir (política, economia...)

En alguna època obria els diaris per la pàgina que sabia que hi havia l’acudit. I que era a través de l’acudit que capia el veritable editorial de la publicació.

Hi penso i em van sortint els exemples, així, a carrera feta.

Ara pots seguir l’obra d’alguns ninotaires a través de blocs sense necessitat d’empassar-te la resta del diari, tot i que moltes vegades continua essent un bon motiu per comprar-lo i llegir-lo.

Una de les darreres descobertes és Eneko, que publica en els diaris gratuïts que et donen a l’entrada del metro. Problema. A l’Escala encara no n’hi ha, de metro. I quan vaig a Barcelona, vaig a preu fet i amb el cap prou ple com per agafar un diari per després deixar-lo al seient del vagó.

Ara bé, Eneko m’ha robat el cor. I m’ha cridat l’atenció sobre el diari 20 minutos. I seguint aquesta via, he arribat a un article sobre un anterior ninotaire de la mateixa revista. I així he conegut el Listo.

A la xarxa passa que qualsevol fil es pot tornar inacabable. No n’és la intenció del missatge. Però sí aprofitar l’oportunitat de penjar un parell de dibuixos d’Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/), un parell més d’El Listo (http://listocomics.com/) i l’article d’aquest darrer que m’ha semblat d’allò més, com si fos una tira còmica però sense dibuixos (http://listocomics.com/el-ano-que-trabaje-para-20-minutos/).

I vinga, anar buscant i donant voltes, que si el món és rodó deu ser per alguna cosa.

Under my thumb...

¿Què passa amb el símbol de salvar i condemnar els gladiadors? No hi ha criatura que passi per Empúries que no el conegui i que no el faci servir espontàniament. I resulta que és fals. Oh, vaja.

Una de les teories que he sentit esgrimir és que la culpa és de Hollywood i de les pel·lícules de romans que tantes bones estones ens van fer passar de petits però que tan enganyats ens van deixar. Però si mireu el quadre d’en Jean-Léon Gérôme, de mitjans del XIX, veureu que ja era moda llavors, i poques pel·lícules americanes podien haver vist en aquella època. (Ara bé, diuen que Ridley Scott s’inspirà especialment en el quadre per a alguna escena del seu Gladiator.)

La darrera versió que he sentit del tema és que precisament el polze enlairat amb el puny tancat significava passar el vençut per l’espasa. Per internet trobo que el polze es dirigia al propi cos o directament al coll, indicant que es demanava la mort del vençut.

I precisament si el polze es dirigia al terra o bé quedava amagat dins del puny, significava la fi del combat sense majors conseqüències.

Si a tot això hi afegiu l’escàs índex de mortaldat dels gladiadors, que la frase Ave Caesar, morituri te salutant només es va pronunciar una vegada, i segons s’explica en una obra de teatre d’en Svetonio... Socors, ¿com desfarem tot aquest entrellat? Ara que ja havíem incorporat el gest als nostres moviments reflexos...

Sapigueu també que són molts a la xarxa que donen la culpa d'aquest error a les dues peces d'art esmentades: el quadre del francès, que malinterpretà una frase en llatí, i la pel·lícula del britànic, que fou advertit de l'error però que va dir que tant se li'n donava. Diuen.

El salze cec i la noia adormida

  

Un llibre pot ser un bosc on perdre's. Encara que, en comptes d'un bosc, sigui un jardí japonès.

Parlo de l’Haruki Murakami. Ja sé que, en tant que famós, no necessita de gaires més lloances. Però no puc estalviar les meves.

Diria que l’Haruki és un home que toca de peus a terra, però en una illa acostumada als terratrèmols. Això deu implicar tocar de peus a terra de manera diferent.

El seu llibre de contes El salze cec i la dona adormida m’ha ben absorbit. Els contes d’en Haruki són portes entre tu i la realitat. Però no s’obren cap a una banda o cap a l’altra. Segurament són portes corredores, que no et fan fer un pas enrera, ni es tanquen amb grans cops; portes corredores, com un forat en un mur, de manera que tu pots anar a l’altra banda o l’altra banda pot venir a tu, i mai no saps per quant de temps.

El conte del salze cec amb el pol·len que ens torna insensibles
El conte del desig que quan es concreta mata la resta de desigs
El conte del ressò llunyà dels miners atrapats en una bombolla d’aire minvant
El conte dels efectes dels miralls intermitents o dels ganivets de caça
El conte de la constatació que les experiències humanes són impensadament –impensablement– compartides
El conte de la platja dels ganivets
El conte de la tranquil·litat encomanadissa dels marsupials
El conte de la contrasenya que et converteix en una presa fàcil del cabussó
El conte de la pèrdua de la mà que et porta a Grècia
El conte l’enyorança de les tietes pobres que no hem tingut
El conte de les trucades telefòniques que et fan vomitar
El conte de l’onada de les nostres pors
la solitud dels espaguetis
El conte de l’ànima que no deixa de ser una cuca de llum
El conte del déu del jazz i del déu dels gais, que són íntims de la deessa del càncer de pit
El conte dels dits que feien surf sobre el teclat del piano
El conte de l’home no trobat per qui no el buscava
El conte de la pedra en forma de ronyó que fa funambulisme entre gratacels
El conte d’un dels tres micos que robava noms de persona –però que no era mala gent

¿Com s’ho fa per connectar les coses? ¿S’ho prepara o es deixa anar? ¿Quin estatut d’autonomia aplica a la seva imaginació, al treball lliure de les mans? ¿És el jazz? ¿És el tremolor latent del terra?

Faig les maletes i me’n vaig a Tòquio. Si és el que banc em dóna un crèdit...

¿Però no eren mamelles?

Ens aturem a Efes. ¡Quina emoció! No és pas broma. A Empúries estem contents amb quatre pedres mal posades i aquí en tenen per donar i per vendre, tantes que no saben què fer-ne.

A tocar de Focea, llar dels intrèpids navegants que es van viatjar tota la Mediterrània i que van tenir la gosadia de fundar un petit mercat al sud del golf empordanès. (El dia que tingui ganes de maranya proposaré públicament que li canviïn el nom per badia d’Empúries, però encara no).

Allà van fer-hi un temple, segons Estrabó, dedicat a Àrtemis Efèsia. No confondre amb l’altra Àrtemis, la germana d’Apol·lo, la caçadora verge del mal geni. Aquesta primera Àrtemis era deessa de la fertilitat.

El temple d’Àrtemis, a Efes, que va ser una de les “set meravelles del món” (120 columnes de 20 metres d’alçada), va ser cremat i destruït per Herostrat, que és qui ha donat nom al complex d’Herostrat, és a dir la malaltia de les persones capaces del que sigui amb l’única intenció de ser conegudes. Herostrat ho va aconseguir. I sense Tele5.

Fos qui fos qui destruís el temple d’Àrtemis d’Empúries, cas d’existir, no va tenir tanta sort (la de fer-se famós) però sí que el destruí ben destruït.

De cop salta l’alarma. El guia, amb cara de circumstàncies, vergonyós com és, ens parla d’Àrtemis i del seu vestit... de testicles. ¿De testicles? Òndia, però si sempre m’havien dit que eren mamelles. En molts casos sense mugró, és cert, vés quina badada per als grecs, que d’anatomia en sabien un niu, però testicles... A veure, la imatge:

Vaig a petar a la xarxa. I la cosa es complica. D'entrada a pertot es parla de pits. Tanmateix a la Viquipèdia en anglès trobo que parlen de «The “eggs” or “breasts” of the Lady of Ephesus...». Ous, pits, testicles... La mare.

I per acabar-ho d’adobar, segons la Bíblia, no, no és conya, la imatge d’Efes va ser feta amb un meteorit “caigut del cel” (Llibre dels Fets 19:35).

Si algú en sap alguna cosa del cert, sisplau, que fa dies que no puc conciliar el son.

L'últim rodet al museu més modern

El Modern d’Istanbul és un museu que respon al que s’espera del seu nom. Poques sales amb peces molt grans i molt triades. D’acord, moltes no les entenc, però si més no són vistoses. Una sí que l’he de ressenyar, una obra d’en Richard Wentworth, anomenada False Ceiling. Un fals sostre fet amb llibres.

De fet jo anava al Modern a veure l’exposició d’en Steve McCurry, aquella de l’últim rodet de Kodachrome. Sembla que l’any 2009 es va interrompre definitivament la fabricació d’aquest tipus de pel·lícula i la Kodak va considerar que en Steve era la persona adequada per gastar-ne l’últim rodet.

Si no hi ha trampa, el fotògraf del Magnum i del National Geographic es va prendre el seu temps per gastar la pel·lícula fent fotos molt triades en racons ben allunyats del món: des del primer retrat d’en Robert de Niro fet a Nova York el maig de 2010 fins a una foto del cementiri de Parsons el juliol del mateix any, passant per Washington, Istanbul i la Índia. El fet que les darreres fotos fossin fetes a Parsons (Kansas) respon simplement al fet que allà hi havia el darrer laboratori que revelava Kodachrome. Aquell era l'últim que en revelaven. Podeu trobar la història al bloc del fotògraf: http://stevemccurry.wordpress.com/2010/12/30/the-end-of-an-era-1935-to-2010/

Retrats i escenes de carrer. Trenta-dues imatges presentades en gran format. Totalment en la línia del fotògraf. Res de nou, però la rotunditat de sempre. En honor a Istanbul us n’adjunto el retrat de n’Ara Guler, fotògraf turc.

Si voleu veure totes les fotos, les trobareu a: http://www.vanityfair.com/culture/features/2011/02/last-kodachrome-slide-show-201102#intro

A l’exposició també un petit homenatge a la cançó d’en Paul Simon.

Si no aneu a Istanbul, no patiu, segur que l'exposició anirà desfilant.

La Capadòcia

Bàsicament un destí turístic de l'Àsia Menor.

Com a turista com cal escolto el guia i prenc algunes notes. Altiplà d'Anatòlia. Altiplà d'Anotàlia. 

Em perdo entre els pobles que han dominat aquesta regió: Assiris, Hitites, Frigis, Hurrites, Neohitites, Cimmeris, Perses, Sàtrapes, Grecs, Selèucides, Romans, Bizantins, Sassànides, Omeies, Armenis, Seljúcides, Danishmèndides, Mongols, Otomans, Turcs... 

Quan les llistes són tan llargues un té el dubte de si han estat dominats mai del tot.

Van ser els perses van anomenar aquesta zona Katpatuka (País dels Cavalls Bonics). El guia fa un panegíric sobre els cavalls de la Capadòcia. Parla d’aquells bonics cavalls que tot i la seva gran mida estaven dotats d’una gran resistència.

El cap se me’n va, per un moment, cap a Cormac McCarthy i el seu All the pretty horses, i dubto si no hi ha un enllaç.

I sembla que no. El títol de la novel·la d’en Cormac prové de la cançó que els esclaus afroamericans cantaven als seus fills, que no podien bressolar. All the pretty little horses.

Tot està lligat, però no tant, o no tan evidentment. Hem de recórrer al cavall de sant Jordi i a altres més propers, si volem trobar els nostres vincles amb aquesta terra, en què ben pocs cavalls es poden veure, a hores d’ara. Els de les hípiques per als turistes.

O potser els tenen amagats en les seves ciutats ocultes.

Imatges de llibres

M’agrada escriure. Independentment de si valgui la pena que ho faci o no.

I m’agradaria dibuixar. Vaig intentar-ho un temps. Un sapastre. Gràcies a la fotografia me n’he fet passar una mica les ganes.

Així i tot la sèrie que ara estic airejant al bloc, la dels llibres, milloraria amb dibuixos simples i suggerents. Més que no pas amb fotos. 

Per aquest motiu –a més de suggerir que si algú s’hi animés...– el que faig és remenar els fitxers d’imatges de la xarxa, a veure quin pot anar bé, quin es pot fer servir, quin es pot manipular...

Vés per on, he trobat un lloc tot especial, que no coneixia. La capçalera és fantàstica: “Book lovers never go to bed alone”. Si no l’heu visitat, reserveu-vos-en una estona. Pura orgia.

 Imatge: Aaron Stephan: Building Bridges at Albany International Airport Gallery

Terra i Cor

A la portada una bona imatge de Quermançó. I el subtítol: Quermançó i altres poemes.


La Comtessa de Molins encara cueja.
L’últim cop de cua l’ha rescatat la Maria Terrades. En el seu llibre Terra & Cor (Quermançó i altres poemes).

Com en Fages de Climent, la Maria fa bullir l’olla amb les troballes i diferents versions i visions de la llegenda, de les llegendes.

“o aquell mariscal Suchet
que, a la guerra dels francesos,
va fallir com a artiller
–metxes i focs mal encesos–
deixant-hi a la comtessa
–moll d’os, pa amb nous, la llegenda–
pólvora per a èpic fi...”

La part llegendària del seu llibre es completa amb les bruixes, l’aplec de les goges, sant Onofre, la serp, la Dama Blanca, la cabra d’or, i, lògicament, la Comtessa i el Gegant.

“Na Teresa de Molins,
senyora de Quermançó,
diuen uns que fou nascuda
a Sant Pere Pescador;
altres diuen que a Conflent,
o a terres del Rosselló”

Fa un capítol a part sobre les llàgrimes de la comtessa a Sant Miquel de Fluvià.

Un servidor, com a persona amb un deute íntim amb la llegenda de la Comtessa de Molins, he d’agrair la Maria la seva aportació.
I felicitar-la especialment pel darrer capítol del seu llibre tot i que no té cap relació amb la Comtessa. Hi fa un recordatori breu i emocionat –i emotiu– d’un mestre seu de Lleida –d’allà on jo també vinc–, carrer la Palma amunt: el senyor Emiliano.

El llibre compartit

Era -sí, era- un llibre petitíssim, amb molt poques pàgines; sorprenia que l’haguessin enquadernat, donava més per un opuscle, es llegia d’una esgarrapada. Un cop llegit i com que no estava malament el vaig passar a una amistat. Me’l va tornar de seguida, és clar, però me’n va comentar una escena en què -inexplicablement- no hi havia parat atenció.

Em va picar la curiositat i me’l vaig tornar a llegir. Doncs era -sí, era- totalment cert. ¿Com podia ser que essent tan curt se m’hagués passat per alt el passatge més vital del llibre? ¿Estava perdent facultats?

Havent-lo deixat a una altra persona i havent passat una cosa semblant, la feta ja era -sí, era- defeinitivament xocant. Em vaig llegir el llibre per tercer cop i hi vaig trobar més coses que no pas a la segona lectura i no diguem a la primera. Fins i tot vaig tenir la sensació que tenia més pàgines.

¿Què hauríeu fet vosaltres? Doncs el mateix. El vaig anar deixant a més persones i el rellegia un cop tornava a les meves mans. I cada vegada passava exactament igual.

Ara el llibre és -sí, és- el més gruixut de la meva biblioteca. I fa dies que miro si li puc encolomar a algú de confiança -que no sigui d’aquells que ja no tornes a veure el llibre mai més- i amb prou discreció -no voldria explicar-ne la curiosa característica-, però és difícil. ¿A qui li recomanes que faci una lectura ràpida d’un volum de més de mil cinc-centes pàgines?

Conèixer món

Faig cas d'en Joan Colomo i desapareixo per uns dies, llevant enllà.

Sembla que això significarà algun sacrifici. No sé si sabeu a què em refereixo. Va de refrescos.

No sé si ho resistiré (perdre'm el començament, o haver-me d'empassar la llarga continuació).

Confio que els que doneu un cop d'ull de tant en tant a aquest bloc no us sàpiga greu trobar-vos un parell de missatges sobre els llibres, que deixo programats.

El llibre persistent

De vegades em passo per les llibreries de vell. Me n’agrada, especialment, el caos imperant, que et dóna la sensació d’estar fent troballes contínuament, moltes sense gaire interès, però troballes al cap i a la fi.

Fa sospitar, però, quan vas passant llibres i llibres i n’hi ha un que apareix cada dos per tres. La sospita es dirigeix al llibreter o llibretera que, sense cap mena de dubte, els han anat repartint per tal que algú piqui, i en puguin vendre tants com puguin entre la clientela despistada. Més que si no pas els posessin tots junts.

La darrera vegada n’hi havia un que la seva reiterada aparició ja era escandalosa. Anés al piló o a la banda que anés, estava a tot arreu. Tenia la sensació que un terç de la parada l’ocupava aquell llibre. Vaig cridar l’atenció d’aquell fet de qui becainava a l’altra banda del taulell, que va mig obrir un ull, i em va etzibar que no, que només en tenien un exemplar. Davant d’un argument tan absurd, la meva perplexitat em va deixar sense resposta.

Però vet aquí que, sostenint el primer exemplar que en va aparèixer, amb la mà, no el vaig tornar a trobar enlloc més.

Evidentment el vaig comprar. I ara em passa el mateix a les lleixes dels llibres de casa. Me l’hauré de llegir, a veure què passa.

Tretze llunes

Tretze llunes és el que abasta el primer any (un any i uns dies) del bloc Tròpic de Tramuntana.

Em va semblar que havia de recollir i endreçar aquelles anotacions, i completar-les tapant aquells forats que les improvisacions del dia a dia havien provocat o desllorigat.

Ara em plantejo si retocar els retocs a la font original, és a dir al bloc, afegint les imatges i canviant alguna anotació de data. No tinc ni idea de si ho faré o no.

El que sí vull fer és dedicar el "volum" a Partícula Elemental i, especialment, a elur, que són les dues persones que van conèixer el bloc en aquella època i que hi van fer comentaris.

Tropic 1

El llibre absolut

Només de començar-lo, el llibre, ja va tenir aquella sensació. Que el món s’aturava. Que el temps quedava col•lapsat per aquella lectura, per la seva lectura.

Després d’un parell d’estones llegint-lo va poder advertir que allò no era tan sols una simple percepció subjectiva, hi havia alguna cosa més. Es negava a admetre els símptomes, a constatar que la frenada en sec del món era certa, un fet físic només demostrable -potser només- per qui llegia el llibre, però autèntic, i d’efectes difícils de pronosticar.

Per això va optar per llegir-lo de nits, a estonetes curtes, per minimitzar els estralls si més no entre la població que tenia més propera. Si a l’altra banda de món estaven en plena activitat, ¿què hi podia fer? Semblava que tampoc se n’adonessin, tanmateix.

És clar que intuïa que aquests tipus de lapsus de la vida real per força havien de tenir conseqüències, però si una cosa tenia clara és que s’acabaria el llibre, que per res del món el deixaria a mitges. I un cop acabat ja decidiria si tenia ganes de rellegir-lo o de deixar-lo a algú altre, a veure què passava.

L'oratòria i la persistència (Orfeu i Eurídice)

Mite reduït a l’acudit.

Orfeu té una oratòria tan suprema que decideix descendir als inferns per convèncer Hades i Persèfone que retornin a la vida la seva dona morta, Eurídice. I se’n surt, amb la condició, que mentre se l’endú no la miri ni un sol cop. I així és que la seva dona, sense tanta oratòria però amb molta més persistència, el taladra tot el camí que per què no l’abraça, que per què no la mira, que si ja no l’estima, que si tomba, que si gira, que el pobre semidéu no aguanta més i no pot complir la condició imposada. I tot se’n va en orris.

Bé, els que estudien el mite clàssic no acaben d’estar d’acord que la cosa vagi així exactament, pel que fa als motius de la seva davallada a l’Hades, als pactes fets amb els seus vigilants, fins i tot que la seva dona sigui la nimfa Eurídice. Vaja, que tot plegat és una simplificació molt bèstia.

I en Gluck, alemany del XVIII, precursor d’una reforma operística que pretenia –i aconseguí– una simplificació musical i argumental de les òperes italianes, porta la història del de la lira al punt de l’acudit. Més simple, impossible. Qui ho diria que Orfeu és un músic encantador de feres. Qui ho diria que és un mite carregat de tensió i significats.

A sobre cal fer content el públic. Si la Cort de Viena vol un castrato en el paper d’Orfeu, doncs vinga. Quan es va representar a Londres, en Johan Christian Bach en va canviar la major part de la música. Franz Liszt també va reemplaçar l’obertura original. El mateix Gluck va afegir peces musicals i de ballet per quan es va representar a París, adaptant-la als gustos francesos. Berlioz va adoptar molts d’aquests canvis per tal d’adaptar la veu d’Orfeu a una contralt. Ara bé, l’daptació grossa és el final feliç. Tot i el fracàs del repte, apareix l’Amor i premia l’esforç d’Orfeu, que quasi havia guanyat, i surten fora i ho celebren amb danses i xerinoles. Val a dir que aquest final ja el va suggerir el poeta bucòlic Mosc al segle III aC.

Fins aquí la primera part. La segona és agafar l’orquestra BandART com a músics, el Cor de Cambra del Palau de la Música com a orfeó, en Carlus Padrissa de la Fura dels Baus com a director d’escena, en David Cid com a realitzador de vídeo, i una llista inacabable de col•laboradors, i cuinar-ne una versió nova i dinàmica. Molt nova i molt dinàmica. Remaquillar i revestir. A base d’efectes i recol•locacions. Lents vertígens. Tocs de circ. Moviments espasmòdics. Escenografies i rampes. Vestits i maquillatges. Fugides d’escenari. Nit d’espectacle restrictiu.


La Fura dels Baus versiona 'Orfeo ed Euridice' de Gluck from enderrocktv on Vimeo.



Mentrestant els que volen entendre el mite van furgant per altres bandes.

Ercolini

Et diran que prendre un combinat de guaiaba mentre et banyes a les aigües del Carib.
Et diran que prendre un cafetó després d’un descens lliure a les neus verges del Canadà.
Et diran que prendre un gelat de xocolates GROM a la plaça de San Barnaba de Venècia.
Et diran que prendre un martini davant del forat 69 del millor golf de l’Open de Gal•les.
Et diran...
Però no, hi ha un plaer molt superior i molt més exclusiu, reservat a un petitíssim nombre de mortals, i és menjar-se tranquil·lament unes ercolini –dues o tres o més– collides directament de l’arbre, a mitja tarda que el sol ja no apreta, en el mateix camp on tu treballaves com un pringat cada estiu de la teva infantesa i de la teva joventut.

I consti que comparteixo tal informació amb la certesa que els que busquen el plaer de la manera citada al començament no tenen accés a blocs com aquest. Només faltaria.

Poema per ser llegit sota aigua

Deu ser de l’època en què els meus fills petits tenien un arsenal de joguines per al bany diari. Entre altres coses tenien una mena de llibres tous i plastificats. I vaig pensar si no seria una bona idea de fer llibres d’aquells, però de poesia. No pas per als banys de la mainada, sinó per als aficionats a la poesia. Es podria vendre el llibre juntament amb unes ulleres d’anar a sota aigua. I és que sota aigua és un bon lloc per a llegir poesia. Un lloc especialment indicat. Amb alguns inconvenients (necessitat d’equipament, lectura estacional i sotmesa a intermitències, dificultat de fer-hi anotacions), esclar, però solucionables. De fet, els lectors de poesia estan fets a tot.
La part logística va morir quasi instantàniament. Però no el concepte. Aquí teniu un dels “Poemes per ser llegits sota aigua”.
No sé si ara, amb els ebooks, hi ha una nova via d’exploració...

L’úter vell refredant-se
On tu vas retornant
Amb el nus del llombrígol
Raciones l’aire escàs
Com la vista que abasta
Poc enllà de les mans
La llum esmorteïda
El so dins un timbal
Aquí relativitzes
El cos la gravetat
La vida ve de l’aigua
¿per què matem el mar?
Qui sap si el primer origen
Simplement és la sal
Ara fes una pausa
I surt a respirar

Imatge: http://www.womanywomanywomen.com/?p=45

Tragèdia grecoalaskiana

D’acord, acceptem que hi ha la solitud petitburgesa, acomodada, la dosi de patiment dels que n’estan mancats d’altres motius més consistents. Acceptem que hi ha la solitud literària, l’artística, l’escènica, la dels esperits sensibles ben alimentats. Acceptem que hi ha la solitud dels que queden privats dels tractaments i les multituds a que estaven acostumats. Acceptem que hi ha la solitud melangiosa, tristoia, commovedora...

Però hi ha una altra solitud, absoluta, il•limitada, salvatge, sense concessions, insalvable, inexorable. La solitud que desperta els pitjors monstres que portem al nostre codi genètic, de quan sobreviure és més obsessiu que no pas prioritari, per sobre de tot i de tots. La solitud que posseeix, que no deixa opció.

Sukkwan Island va d’aquesta altra solitud. Sembla que en David Vann coneix alguna cosa del tema. El llibre et clava unes quantes plantofades severes. Poca broma. Val més estar-ne previngut.

Macià a les Borges

Francesc Macià era un militar espanyol de quaranta-sis anys quan es va perpetrar un atac –dut a terme per militars– a la revista Cu-cut!. Havent condemnat aquests fets es va veure obligat a abandonar la seva carrera. Li faltava poc per tenir els punts per ser coronel.

Es passa a la política. És elegit diputat per Barcelona i per les Borges Blanques. Protagonitza un recorregut polític absolutament inèdit, amb l’intent d’agrupar el catalanisme radical sota el nom d’Estat Català. En aquells moments en Macià tenia seixanta-set anys. És aleshores quan amb la dictadura de Prima de Rivera s’ha d’exiliar, però fa un intent d’insurrecció armada (els fets de Prats de Molló, amb setanta anys a l’esquena).

Acabada la dictadura Macià va ser President de la Generalitat, des del 31 fins a la seva mort sobtada, el 33.

No és pas estrany que se’l conegui com l’Avi.

Les Borges Blanques estan intentant difondre’n la figura històrica i les seves conviccions, alhora que en reivindiquen ésser-ne els orígens.

Hem visitat l’Espai Macià, un recorregut voluntariós i emotiu per aquesta biografia entre insòlita i silenciada.

Tant de bo riuades de gent s’hi dirigís, a assabentar-se’n una mica més, a assaborir-ne les imatges, a escampar la llavor del somni, a consolidar l'intent garriguenc. I tant de bo els responsables de l’Espai en puguin engegar iniciatives imaginatives i eficaces per a difondre’l entre totes les edats.

Llàgrimes i lletres

 


Certament als nois –homes després– ens han programat no només per no plorar, sinó també per no entendre com s’ho fan els que no fan res més que plorar.

Certament aquesta novel·la ens pot ajudar a entendre.

Certament que li hagin concedit el darrer premi Llibreter m’ha convençut per llegir La nevada del cucut, la novel·la en què no havia reparat de la Blanca Busquets.

Certament l'argument t’atrapa. Sembla com un arc apuntat que es va bastint des de tots dos costats i saps que al final han de coincidir, perquè si no, ja veus tu. O com un túnel començat des de totes dues bandes de la muntanya, i dius, segur que al final es troben les dues tuneladores.

Certament l'escriptura tiba, tensa el títol, tensa els personatges, tensa la història, tensa el paisatge, tensa l’ambient rural, tensa el drama.

Certament al final s’esdevé, amb una mica de feina acumulada –i és que no es pot deixar tot pel final–. Les tuneladores es troben –ensopeguen, diria–. Les dues bandes de l’arc arriben a la clau de volta.

Certament és un manifest feminista, dones a les quals ha tocat patir i patir però per sortir-se’n a la fi, a costa de molta llàgrima i de molt sobreposar-se i de molt no entendre els homes, exceptuant els quadres aparentment abstractes pintats per ells i que només elles saben veure.

Certament és un homenatge a la Caterina Albert, a la seva Solitud i als seus Drames Rurals. I un homenatge a Cantonigròs. I un homenatge als papers vells, propis i altres, que es guarden al rebost sense que ningú se’ls miri.

Una bona ficció, dos registres ben marcats, i un estil mantingut a tota costa. I un problema: quan visiti Cantonigròs, ¿a quin hostal he d’anar?

Allò que érem

Visita a una exposició d’aquelles amb què les entitats bancàries volen fer-se perdonar el fet de ser solvents a costa nostra. Es diu Orígens. A la rambla de Figueres. Gratuïta. Els passos evolutius cap a les persones que hem après a considerar el planeta com a casa, rebost i deixalleria.

Un dels passos és aquell en què es “domestica el foc”. D’això fa 300 000 anys. Encara dins del Paleolític inferior, i el que els quedava. Aquest és el punt de partida de l’exposició permanent del Museu d’Arqueologia de Catalunya de Girona, a Sant Pere de Galligants. Des d’aquí fins les peces tardoromanes i altomedievals, que enllacen l’exposició permanent amb l’edifici mateix del monestir.

Rosassa de Sant Pere de Galligants

Abans els museus eren llocs d’amuntegaments indigestos. Ara les exposicions es pensen diferent, volent ajudar les persones a entendre, a entendre’s, a entendre’ns. Llàstima que encara vas topant perquí-perllà amb l’expressió aquella de “l’home”. L’home això i l‘home allò. I vinga prejudicis i estereotips de qui feia tal cosa i que s’encarregava de tal altra. ¿No trobaríem la manera de parlar de “les persones” i deixar-nos de clixés, alguns més que dubtosos i en general més que indemostrables?

Allò que anem sent. I el que ens queda.

Benvolgut senyor Pla,

Foto: Alícia Bada

Benvolgut senyor Pla,

No us podeu imaginar la d’anys que fa que tinc el vostre Quadern Gris a les lleixes de més a prop del capçal del llit, a veure quan em decideixo a complir el meu deure de bon català, prescindint d’algunes manies que arrossego de temps ha.

Jo crec que ho aconseguiré. De començar-lo, si més no. En tot cas, els meus companys del grup de teatre em van segant l’herba sota els peus. Aviat em quedaré sense excuses. I en acabat podré dir amb motiu: jo l’hi vaig llegir el QG i puc dir que...

I és que la Funcional Teatre, capitanejats en desbandada per en Salvador Torres, aliats amb una tropa de creadors i creadores de l’Alt del Baix del Mig i d’Enllà, prepara un nou espectacle escenimatogràfic que es dirà, com no podia ser altrament, “Ara Pla”.

S’estrenarà a Figueres l’últim cap de setmana d’octubre i s’enllestirà el primer cap de setmana de novembre. Segur que a l’Empordà hi serà tothom per poder dir la seva, que és activitat altament empordanesa.

I em dirigeixo a vós perquè sigueu on sigueu segur que també hi voldreu dir alguna cosa; i si per cas disposéssiu d’internet, aquesta gent a qui suara em referia han fet una pàgina per anar posant l’aigua a l’arròs i fer-se venir dentera.  

Si cliqueu la imatge, senyor Pla, la de dalt o la de baix, tant hi fa, hi anireu més de pressa que si fóssiu a bord del vostre llagut Mestral, que per més senyal fou construït a l’Escala –i disculpeu la inevitable falca publicitària local.

I no sabent on adreçar aquesta carta, em permetreu que la pengi al meu bloc, per si algun esperit us en dóna notícia i l’arribeu a llegir.

No acabaré amb allò de “esperant que estigueu bé de salut” perquè podria ser que us ho agaféssiu malament. En tot cas, permeteu-me un “a reveure” que tard o d’hora podria esdevenir-se.

Atentament,

Càndid a l’Escala

Foto: Alícia Bada