Suposo que no és greu que confessi que he
llegit articles de diari pel simple fet que anaven acompanyats d’un dibuixet
que m’havia cridat l’atenció.
O fins i tot, que gràcies a un dibuixet havia
acabat entenent de debò segons quina notícia de mal engolir (política,
economia...)
En alguna època obria els diaris per la pàgina
que sabia que hi havia l’acudit. I que era a través de l’acudit que capia el
veritable editorial de la publicació.
Hi penso i em van sortint els exemples, així,
a carrera feta.
Ara pots seguir l’obra d’alguns ninotaires a
través de blocs sense necessitat d’empassar-te la resta del diari, tot i que
moltes vegades continua essent un bon motiu per comprar-lo i llegir-lo.
Una de les darreres descobertes és Eneko, que
publica en els diaris gratuïts que et donen a l’entrada del metro. Problema. A
l’Escala encara no n’hi ha, de metro. I quan vaig a Barcelona, vaig a preu fet i amb
el cap prou ple com per agafar un diari per després deixar-lo al seient del
vagó.
Ara bé, Eneko m’ha robat el cor. I m’ha cridat
l’atenció sobre el diari 20 minutos. I seguint aquesta via, he arribat a un
article sobre un anterior ninotaire de la mateixa revista. I així he conegut el
Listo.
A la xarxa passa que qualsevol fil es pot
tornar inacabable. No n’és la intenció del missatge. Però sí aprofitar l’oportunitat
de penjar un parell de dibuixos d’Eneko (http://blogs.20minutos.es/eneko/),
un parell més d’El Listo (http://listocomics.com/)
i l’article d’aquest darrer que m’ha semblat d’allò més, com si fos una tira
còmica però sense dibuixos (http://listocomics.com/el-ano-que-trabaje-para-20-minutos/).
I vinga, anar buscant i donant voltes, que si
el món és rodó deu ser per alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada